A tall d'invocació

La celebració del centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) havia preparat una gran quantitat d’actes: exposicions, conferències, un simposi sobre la seua obra, publicacions… La intervenció econòmica de la Generalitat, per part del govern, ha impedit la realització d’alguns, de moment, com ara el simposi previst. En aquest context, ha aparegut un llibre de relats gràfics Josep Palau i Fabre. La joia de viure, amb un guió de Julià Gillamon i dibuixos de Toni Benages, en l’editorial Males Herbes. Guillamon és un prestigiós crític de La Vanguardia coneixedor de l’obra de Palau de qui  prepara una biografia que revelarà aspectes importants fins ara desconeguts o amagats per l’autor.

La vida d’escriptors en còmic és, pràcticament, un gènere amb un gran auge. En la cultura catalana ha servit per donar a conèixer la figura de Francesc Pujols, en un llibre amb dibuixos també de Benages. En aquest camp s’ha de recordar aproximacions tan interessants com les realitzades per Carles Esquembre sobre Garcia Lorca (Lorca. Un poeta en nueva york) o sobre la vida d’Albert Camús (Camus entre la justicia y la madre) de Jose Lenzini. Hom podria parlar ja d’un gènere nou, perquè no es tracta de glossar la vida dels personatges en qüestió, sinó agafar alguns dels moments biogràfics claus i explorar-los amb una certa llibertat. El resultat, en els casos esmentats —incloent-hi el de Josep Palau— és força atractiu.

Què ens mostra Josep Palau i Fabre. La joia de viure? Doncs l’escriptor que passava els estius a un poblet de la Costa Brava, Grifeu, a Llançà, en una caseta dissenyada per ell i construïda als anys seixantes. Allà treballava en els seus llibres sobre Picasso, anava a la platja, tertuliava, escrivia, rebia amistats, projectava els seus desitjos i les seues pors. Hi tenim un Palau que era una mescla d’hedonista i asceta, lasciu i voluptuós, amb una imaginació desaforada, amb una seducció peculiar en parlar, fóra per narrar fets, comentar un quadre o un poema. Era, sens dubte, un Palau atractiu, que seduïa amb el seu humor i la profunditat del seu coneixement humà. L’Alquimista —com s’anomenava literàriament— era un sortilegi de paraules, passió i sagacitat, coneixedor del gest més insignificant de Picasso —de qui parlava amb una admiració sense límits— o d’autors com Rimbaud i Artaud —amb els quals se sentia pròxim— i ho relatava de manera tendra i embadalida, lúdica i lúcida alhora.

Encara que hem de partir de les limitacions que té un gènere com ara la vida en còmic, Josep Palau i Fabre. La joia de viure, podria haver escenificat altres episodis intel·lectuals de l’autor. La mateixa idea de l’Alquímia aplicada a la literatura, il·lustrada amb alguns dels poemes; també el seu teatre amb personatges força atractius; quelcom de la seua admiració picassiana… I també de l’assaig, el poeta com a mèdium, per exemple. Bé, faig constar unes possibilitats que deixe com a idees per si algú les recull… Palau té una obra fecunda, intensa, atractiva… És ben bé un feix d’inquietuds interrogatives.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!