“Gramàtica dels noms propis” de Lluís Maria Todó

Hi ha una prevenció contra certes formes de literatura, com ara l’autobiografia, mentre que en canvi, tot el que passa per ser novel·la rep un plus d’interés. El cas és que l’obra de Lluís Maria Todo, Gramàtica dels noms propis, es presenta com a novel·la quan, de fet, és una autobiografia. Una autobiografia parcial, però autobiografia. També ho era El mal francés, tot i que barreja diversos plànols narratius i s’acosta a una altra modalitat de la família: l’autoficció. Una modalitat molt de moda darrerament. Aquesta desubicació de gèneres literaris —cada autor pot fer el que vulga en la seua obra juntament amb l’editor— va en detriment, en aquest cas, d’allò que Philiphe Lejeune va definir com “el pacte autobiogràfic” que és una disposició a llegir d’una determinada manera el text en qüestió. El escrits de ficció els llegim a través d’un “pacte ficcional”, ço és acceptem que formen part de la invenció de l’autor, però davant d’una autobiografia o d’unes memòries, tenim un altra actitud: les llegim com a textos fidels a la realitat, que conten la vida d’un autor sense afegir-hi fantasia. Potser siguen exagerats, potser que deformen els fets, però no hi ha un propòsit de ficció, sinó de relatar la veritat. Aquesta declaració de principis és força important.

                                                                   

Gramàtica dels noms propis ens acosta a la família de l’autor i a una determinada Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. Lluís Maria Todó, nascut el 1950 era el major de quatre germans d’una família de classe mitja, catòlica —com tocava— o potser amb algun punt més (un oncle es va fer rector als quaranta anys). L’autor ens acosta als fets destacats de la seua infantesa: l’escola, les trifulgues familiars, els primers contactes amb llibres…Todó ens conta les experiències en el moviment escolta, vistes des d’ara no massa reconfortants. Cal recordar, en canvi, que una dels novel·les més poètiques de l’autor El cant dels adéus, fa una recreació literària d’aquell ambient on el catalanisme tractava d’infiltrar-se en l’escletxa educacional del nacionalfranquisme. L’autor hi dóna compte dels primer amors, del descobriment del seu desig sexual, així com de l’amor per la cultura francesa, la militància comunista i de tantes i tantes coses. Un fet revelador en la seua formació literària seria el descobriment de Antonio Machado, i a la recerca dels seus llocs d’inspiració realitzaria un dels seus primers viatges.

Una autobiografia és sempre una pila d’epifanies. I la infantesa —per bé que pot semblar un tòpic—és l’etapa d’on pouem l’energia que mou les accions la resta de la nostra vida. Cal dir que la infantesa o adolescència —l’etapa inicial— és l’edat de la major part dels protagonistes de les novel·les de Lluís Maria.

Hi ha també un llibre, la mar de recomanable —un assaig amb força aspectes suggestius—escrit com un text d’informació per joves, Carta a un adolescent gai. El llibre, però, va més enllà de la simple aproximació al tema per a adolescents i aborda de manera senzilla i eficient qüestions com ara l’etiqueta de “literatura gai” i assumptes derivats. Ho fa amb solvència crítica, amb amenitat i amb gust. I amb humor, que sempre afegeix un punt agradable a la vida.

Del conjunt d’aspectes que marquen la vida de l’escriptor, un n’és la qüestió filològica. El títol és tot un indicador. Todó sent pròxim el català, el castellà (una part de la seua família el parlava) i després el francés. L’amor filològic, s’estén en filies literàries, Proust, Pla, Machado o en la recollida de la fraseologia d’un familiar. Aquesta sensibilitat filològica també el porta a criticar alguns aspectes de l’actual política lingüística a favor del català, pel que considera un excés d’imposició.

Tot plegat, Gramàtica dels noms propis és un homenatge a una sèrie de figures familiars, un assaig de contar la història, pròpia i de l’entorn, a la seua manera. Agafant una perspectiva que si l’emprengués uns quants anys abans o després seria diferent. I, sobretot, indagant i indagant-se. Un empeny, en definitiva, per ser qui som que, de tan senzill, esdevé sempre complex.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *