Els escriptors caçadors i els pescadors. A propòsit de Jordi Puntí “Això no és Amèrica”

        Això no és Amèrica és el nou recull de relats de Jordi Puntí.  El títol fa referència a la peça musical que David Bowie i Pat Metheny varen fer per a la pel·lícula The Falcon and the Snowman i vol remarcar l’esperit melòman que s’escampa pels contes. Tot i ser una compilació de textos ja publicats i escrits per encàrrec, el llibre no desmereix la línia encetada ara fa quasi vint anys amb un recull força singular Pell d’armadillo.

En algunes de les ficcions, hi trobem el millor Puntí, ço és un escriptor d’un psicologisme minuciós, entranyablement poètic, d’una desinhibició sexual i una frescor narrativa molt especial. En el relat “La mare del meu millor amic” trobem l’erotisme més exaltat del recull. Puntí s’atreveix a plantejar no sols l’eros d’una relació tabú, com és ara la mare d’un amic, sinó també un contacte juganer i espontani entre un pare i una filla. De tan natural, natural, no sembla que hagen transgredit res.

                                                    

En presentar-nos els personatges, pareix que l’autor parle amb uns veïns coneguts, de tan pròxims com els trobem i de tan complets com els retrata. Una de les raons d’aquesta versemblança, és l’inventari de detalls que els acompanyen. Són sovint personatges vençuts, colpejats per la vida. El primer, “Vertical”, és el relat d’una absència i “Set dies al vaixell de l’amor” narra el xoc d’un home que havia preparat un viatge sopresa per a l’aniversari de la seua parella tot just quan aquesta decideix  anar-se’n i deixar-lo.

Jordi Puntí hi fa servir un narrador juganer que ens conta les coses de manera embadalida, com quan obri els parèntesis i ens amolla alguna minúcia que ens fa estar present en l’acció: “L’home desconegut (d’aquí un moment sabrà que es diu Emili) s’atura sota la llum feble d’un fanal i encén un cigarret”.

Els relats de Puntí ens acosten a la vida dels nostres dies, sobretot en allò inestable del món sentimental i laboral, bo i oferint els seus moments de treva i de plaer i expel·lint, també, els angoixants i dolorosos. L’escenari dels relats és quasi sempre urbà i els espais d’oci (creuers, casinos, bars amb música…,) hi juguen un paper important.

En el darrer conte, “La paciència”, l’autor parla de dos tipus d’escriptor: el caçador, que va a l’encontre d’històries, i el pescador que, mentre vigila la canya de pescar, descriu tot allò que el voreja.  Mentrestant conta el viatge de París a Nancy, una experiència de pescador que segueix tan bon punt arriba a la ciutat i conta allò que fan, entre d’altres, un tal Puntí. Un escriptor convidat que ha d’escriure sobre l’encontre. Diríem que l’escriptor en aquest relat adopta l’actitud del pescador, encara que aquest viatja en barco.  Un bon exemple de com els dos camins  —l’autor en fa un híbrid— són capaços de cooperar fecundament. Talment el foc i l’aigua generen el vapor.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *