A tall d'invocació

L’ excel·lent editorial Catedral ens ha fornit –després d’obres com les de Saïd El Kadaoui, No, o de Francesc Orteu, Pensa- –d’un text ben estimable Aquesta llibertat de Pierluigi Cappello. Es tracta d’un poeta nascut el 1967, a Gemona, al Friüli, i després instal·lat més a l’est, a Chiusaforte, en un racó entre Eslovènia i Àustria. Cappello ha escrit llibres de poesia que l’ha situat al capdavant de la seua generació i ara presenta un text autobiogràfic articulat en cinc capítols que recorre la infantesa i l’adolescència de l’autor.

En els cinc capítols Cappello ens descriu l’atmosfera familiar a Chiusaforte, en una vall fronterera del Friüli, l’arribada de l’autor a l’escriptura i un ”després” que vindrà amb dues desgràcies: el terratrèmol del 1976 i, més avant, un accident en moto que el deixaria, durant mesos a l’hospital i, de per vida, en una cadira de rodes.

En Aquesta llibertat  trobem una escriptura  que transpira  malenconia i que, poc a poc, ens transporta a moments de la vida intensos i reveladors. A la petita Chiusaforte, a l’extrem nord-est del país, el nen viu en contacte directe amb la naturalesa i amb gent humil i tenaç, com Silvio, que teixeix canyes per construir cistelles. Cappello ens relata la seua traça precoç en la lectura o l’arribada del venedor d’enciclopèdies a casa dels pares, que volen estimular-lo en el coneixement. També hi ha petits esdeveniments com ara la primer rentadora que el pare transporta fins a la casa, dalt del tossal, en una escena de pel·lícula neorealista.

El terrible terratrèmol de 1976 va sacsejar gran part de l’alt Friüli, incloent algunes de les cases Chiusaforte. Els veïns, uns nou-centes, van ser evacuats i allotjats en els diversos campaments  militars, fet que va suposar tota una revolta en els costums socials.

        Amb el terratrèmol comença el ‘després’:  “es va obrir a l’interior una falla de precarietat” i açò el va abocar a escriure: “crec  —diu— que la meva obsessió per l’escriptura prové de la foscor d’aquella falla i de l’ intent, tan patètic com obstinat, d’acostar-ne les vores”.   

Encara hi haurà, però, un segon esdeveniment funest. Va passar el 10 de setembre de 1985 quan el jove poeta era alumne de l’escola tècnica d’Udine i va tenir un accident. L’amic que portava la moto va morir i ell va estar molt greu. Després de mesos d’hospitalització va perdre per sempre l’ús de les seues cames. No li varen poder estalviar un any i mig d’hospital, de cirurgia i de rehabilitació.

És a partir d’aquest moment que defineix el ‘després’ de Pierluigi Cappello que coincideix amb el ‘ara’, el nou estat del poeta, marcat per la immobilització, però amb una atenció refinada que el disposa a l’escriptura. Una escriptura que en l’estat en què es troba no deixa de proporcionar-li la llibertat que evoca en el títol de l’obra. És la llibertat que li ofereixen les paraules. L’escriptura és també coneixement, perquè “el dia que l’home deixarà de comprendre’s a si mateix i de comprendre el món a través de les paraules, serà arrossegat a la substància bruta d’animal”. El comentari de l’escriptura i tot el que comporta per a l’autor, des de l’aula de la professora Agolzer on va descobrir el rigor de l’expressió fins a dissertacions sobre l’esperit de la poesia, formen les anotacions més subtils del llibre. “La poesia —escriu en un moment donat—és el lloc de l’inesperat, del lapsus, de la mirada que comprèn el món de cua d’ull i crea un ordre d’experiència en el moment mateix en què l’experiència dóna forma a la poesia”. No està malament. Paraules i mirada fresques, en aqueix tornar al país de la infantesa que és tota escriptura autobiogràfica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!