A tall d'invocació

L’escriptor gallec, Suso de Toro, ha compilat els seus articles dels darrers anys sobre Catalunya en un volum que ha batejat La lliçó catalana (Editorial Gregal). La foto és de la presentació amb el cap de política del diari Ara. Caldria dir, d’entrada, que Suso sent admiració per la cultura i  la societat catalanes i ha seguit l’anomenat procés soberanista amb estupor. Un estupor producte de veure, primer, la indiferència, després la incomprensió i l’hostilitat dels mitjans de comunicació, dels intel·lectuals i dels polítics espanyols envers la Catalunya en rebel·lia. El volum reuneix una setantena de textos —alguns antològics— però tots ben articulats, amb arguments i observacions lluminosos, i escrits amb una prosa efectiva i transparent. Els articles del gallec, publicats la majoria a Eldiario.es, són en castellà i els del diari Ara —una tercera part— són en català.

L’anàlisi de Suso de Toro incideix en la proposta il·lusionant del catalanisme, de construir un estat propi, modern i eficaç, i de l’atac grotesc dels aparells de l’Estat contra aquest catalanisme. Un atac que no és altra casa que l’expressió d’un espanyolisme que ha negat sempre la diversitat lingüística i cultural i, en conseqüència, no entén —no vol entendre— la qüestió catalana. Al meu parer caldria veure, però, si l’anticatalanisme és una ceguesa del PP o un càlcul interessat. Quan un dels seus ministres va proclamar que calia espanyolitzar els xiquets de les escoles catalanes, va seguir al seu càrrec i no va ser cessat fins temps després. Va ser un fet improvisat? Espontani?

Per a Suso de Toro en la reacció al tema català s’hi ajunta la desconeixença històrica, geogràfica, cultural i lingüística de la Península, amb l’atac sinistre. El que espanta és observar la unanimitat en què la premsa i els mitjans espanyols aborden la qüestió catalana: tertúlies on si hi ha cinc tertulians, els cinc pensen igual i més que argumentar, insulten, demonitzen les actituds catalanistes. No hi ha cap intel·lectual que mantinga —no dic que n’estiga a favor— una posició equidistant sobre l’assumpte, i açò és tot un símptoma preocupant de la salut democràtica de l’Estat. I també de com aquests mitjans són instruments de grups de poder que han decidit què és Espanya, i la tracten com un torero el seu cortijo. És ben encertada l’expressió que va fer servir un diputat basc: “la Brunete mediàtica”, per referir-se a aquests mitjans desvergonyidament totalitaris. Més que una informació ponderada que explique la realitat amollen una allau de despropòsits, d’atacs i de desqualificacions, que volen fer pensar en dirigents al·lucinants, en persones malaltes o en aberracions dels independentistes (i en son dos milions). I les aberracions ni s’expliquen ni es descriuen, simplement es combaten. La “Brunete mediática” invisibilitza els dissidents.

Arran  d’aquest assumpte és lícit preguntar-se si assistim a la destrucció del pensament democràtic o si verament la transició va ser un frau que va camuflar el franquisme en les seues manifestacions més profundes. I crec que bé podem contestar les dues preguntes amb un sí.

Us deixe algunes frases:

“…No cabemos todos en la estampa de toreros, chirigotas y castizos que España sigue exportando y los medios de comunicación ilustran”.

“Vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas personas por toda España que no soportarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros”.

“El PP es un partido podrido pero que está destrozando nuestras vidas…”.

“Los escritores y los ciudadanos en general catalán, gallego o vascohablantes somos huéspedes en este Estado, se nos hace saber muy claramente que no es nuestra casa”.

“Envidié las semillas de libertad y civilidad que llegaban desde Catalunya, desde la renovación pedagógica de Rosa Sensat, cuando aún interesaba la educación liberadora, hasta la lucha obrera del PSUC y los libertarios, la firmeza del exilio de Pau Casals, la nova cançó y Lluís Llach, “a l’Olimpia” y también sus “Campanades a mort” por los obreros asesinados en Vitoria”.

“España, simplemente, no es una nación, lo es menos que nunca”.

“Quienes sienten que España niega su identidad y su colectividad viven lo que yo llamaría un “complejo de aniquilación”, “España nos niega y pretende nuestra destrucción”. Y quienes no aceptan que los otros puedan existir como un ente separado viven un “complejo de amputación”, “quieren cortar una pierna o un brazo de cuerpo social”.

“[el españolismo] Una ideología que en vez de integrar nos expulsa a muchos”.

“Si Rajoy fos un president responsable, hauria de començar per demanar perdó als catalans per animar campanyes xenòfobes contra ells”.

“Els poders cortesans no comprenen la profunda arrel històrica de la reivindicació nacional catalana perquè sempre els ha interessat negar-la, i ara són víctimes d’aquesta ignorància interessada: encara que volguessin, no comprendrien res del que està passant amb els catalans”.

“Debería interrogarse sobre por qué no hay presencia de las lenguas catalana, gallega o vasca en los medios de comunicación estatal, ya no digamos literatura (…) Si hay un totalitarismo lingüístico e ideológico en España no será desde luego el de los ciudadanos bilingües, sino el de los monolingües que creen que su condición es un absoluto”.

“Provin de trobar avui algú cantant en català en qualsevol canal espanyol, és a dir, madrileny”.

“La cultura nacional espanyola és enemiga del diàleg i el pacte”.

“La literatura catalana era conocida en Europa y, por el contrario, completamente desconocida en España”.

“La culpa no es de los catalanes, si los catalanes desean marcharse de un país así es porque pueden permitirse desearlo y porque creen que pueden construir un país mejor donde vivir, su república”.

“És evident que per als espanyols Catalunya es un país desconegut i estranger però, sobretot, ocult”.

“Espriu, amb els seus matisos i èpoques diferents, és una figura que uneix la nació catalana i l’antifranquisme,  és a dir, l’esquerra comunista”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!