A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

3 de febrer de 2017
0 comentaris

2017 Centenari del naixement de Josep Palau i Fabre

 

El dia 26 de febrer de 2008 escrivia aquest post en el bloc que ara reproduesc en homenatge.

Alguns anys després d’eixir de la universitat, en casa d’una amiga, vaig descobrir Quaderns de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre. Em vaig enamorar, de seguida, d’aquella prosa sensual i profunda, tan personal de l’Alquimista. Avesat a llegir la lletra eixuta de textos acadèmics, la carnositat alquímica tenia un sabor ben especial. Va ser tot un descobriment. L’Alquimista era qualificat d’irracional i de quimerós en alguns dels llibres de capçalera de la cultura catalana (tan puritana ella!). El culte a la racionalitat estricta –de vegades el culte o no sé si dir-ne mite— té molts pocs detractors i, en canvi, té una gran quantitat de seguidors mediocres que la desprestigien. El fet cert és que es fabriquen un gran nombre de textos amb una prosa metàl·lica, rígida com l’acer, i amb unes idees seques o dissecades. Açò és l’escolàstica universitària. Darrere la invocació a la racionalitat, a l’objectivitat la militància ortodoxa en l’enteniment, s’hi amaga, sovint, una gran falta d’imaginació, una manca del cultiu del gust i, alguna vegada, una estretor mental. (No sempre és així, però s’ha abusat tant per aquest costat que, exagerant-ne els trets, em trobe just).

La prosa de l’Alquimista, en canvi, és una invitació a no separar pensar, sentir i intuir. No es tracta de cap iniciació esotèrica, sinó d’una aproximació, en la mesura del possible, integral als fenòmens. La realitat, sense activar la imaginació, no existeix. O per dir-ho d’una altra manera: tot coneixement està impregnat de prejudicis, d’ideologia, de directrius escolars… Dels propis mites i dimonis, de les penes i també de les alegries de l’autor. Un psicoanalista en diria projeccions. Davant d’un quadre, d’un poema, d’un conte no podem fer altra cosa que descordar el nostre món d’emocions, d’idees, de records. Interactuar-hi. Poques pàgines m’han semblat tan interessants com les de Palau sobre Salvat-Papasseit o sobre Van Gogh. Del primer, n’evoca la sensualitat, i ho fa d’una manera tal que sembla fer-te’n partícip; del segon, parla del foc i de les flames com a element aglutinant de la pintura de l’holandés. I redéu, si quasi cremen! La lectura de Palau permet endinsar-se molt en les obres respectives. Un tast alquímic no és altra cosa que una provatura —un assaig— d’explicació profunda del món. El tast fet d’una llambregada. Per això, la prosa alquímica a banda de ser sensual i afable és breu, incisiva i rotunda.
Un dels textos que em varen sorprendre llavors va ser aquest:

                                                El mèdium
El poeta és un mèdium. De qui o de què? En primer lloc, de les forces obscures de la naturalesa, del vegetal i del mineral sobretot, que intenten, en un esforç suprem, d’expressar-se a través d’ell; en segon lloc, dels seus avantpassats, de les ànimes que sobreviuen en ell i que, a voltes, arriben a fer-se presents fins a la transparència; i, finalment, d’ell mateix… Ho prova l’estat d’excepció en què compon els seus poemes. Els poemes li són donats fets, i el seu treball –sovint penós i desesperant fins a la follia– no consisteix sinó en anar-los pouant de les profunditats d’ell mateix, és un treball d’extracció que pot arribar a una fondària secular. Per això no s’ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums, de bons i mals conductors de poesia. Rarament un poema es dóna íntegre, tal com estava prefigurat. Pot haver-hi molts que triguen anys a pujar a la superfície, o que no hi pugin mai. Aquests mots acostumen a il·luminar tot un passatge i a donar sentit i cohesió a la resta de l’obra, que és sempre un sistema solar.
Cal estar atents, i vetllar en la tenebra, i fer obscurir el migdia. Només així, amb ulls de foc, amb urpes de voltor i, a la vegada, amb les mans curoses d’una ajudant de partera, ens serà donada, de tant en tant, aquesta cosa rara, sempre dura i fosca com un diamant, misteriosa, que és un poema.
Barcelona, 1945

                         Quaderns de l’Alquimista

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!