A tall d'invocació

El relat és titula “Carn”. Hi ha dos personatges, ell i ella, en combat pulsional: “el panteix esdevé sospir, el panteix esdevé crit, el panteix fluctua com vol i n’és un més en aquest tira-i-arronsa”.

Ens fem una idea de l’experiència que hi relata. Entreveiem la situació descrita a través d’alguns indicis passionals estrepitosos, exaltats. Amb la imaginació, hi participem.

Segueix el combat: els cossos “expiren, inspeccionen, juguen, inspiren”. Sacsejades i més sacsejades. Finalment, arriba la treva, “carn sobre carn”. Fatiga. Els cossos exhausts…

Ve la dutxa reparadora i una visita a la llibreria. Ell és un apassionat lector de relats i  de novel·les. Posa música de jazz. Però el narrador, pel tipus de melodies que li agraden, diu que és un “romàntic”, un idealista. Una manera de parlar de la sublimació?

Posteriorment, ve un sopar voluptuós.

Entre copes d’un vi rosat, un amanida de canonges, herba de ruca, formatge, nous, vinagre de Mòdena i mel… En la conversa ix la veïna de dalt i les seues activitats sorolles. Arriba el segon plat: un estofat, i el diàleg deriva sobre la carn apetitosa i la manera de cuinar-la. I sobre el seu sabor i sobre els costums antropològics que tenen algunes tribus. I un poc més tard arriba l’afirmació del protagonista: “Jo sóc dels que pensa que tot el que fem, ho fem com a animals mamífers, de sang calenta. No és frustració, és dominació. És un acte per assimilar la força del poder hostil”.

Aquest és un dels nous relats que formen Perill d’humanització de Ferran Avià (Tarragona, 1989), llicenciat en periodisme i graduat en filologia catalana per la Universitat d’Alacant que ha publicat l’editorial Enkuadres d’Alzira. Els relats són, en generals, curts i alguns se situen plenament en el territori del microrelat, on l’esbós d’una situació puntual o un moment transcrit amb un detallisme subtil semblen suficients per traslladar-nos unes sensacions i uns pensaments que ens interroguen. I ens interroguen, especialment, sobre els trets essencials i sobre els límits de la condició humana.

El títol, de fet, és tota una interpel·lació al lector: quin és el “perill d’humanització?” No ser conscients que la cultura és un fràgil equilibri, una treva, entre un estat permanent de combat? Aquesta és la nostra essència? La dominació d’uns sobre els altres? Hem perdut la consciència dels animals que veritablement som?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!