“Les veus del Ridaura” sobre “Tempus fugit” de Joaquim Pijoan

Vaig llegir, amb fruïció, les dues novel·les de Joaquim Pijoan, Sayonara Barcelona, premi Sant Jordi el 2006 i L’amor a Venècia, publicada 2008, sobre  la qual vaig escriure un post en aquest bloc; també vaig gaudir amb la lectura del seu Diari del pintor JP, publicat el 2007, un bon exponent per entendre el quefer creatiu i la personalitat de l’autor. I encara per explicar moltes vicissituds del món artístic, ideològic o literari dels nostres dies. En tots els llibres del pintor-escriptor trobem unes constants: una confessió personal directa i, de vegades, punyent, la ponderació del gest plàstic, literari o ideològic des de la sensatesa i des d’una determinada sensibilitat que s’explicita de manera diàfana. Ara, amb Tempus fugit, publicada per l’editorial Gregal, l’autor realitza un exercici autobiogràfic i aborda un grapat d’anys d’infantesa durant la dècada dels cinquanta.

El llibre evoca de manera efectiva la vida de l’artista en la vall d’Aro, quan aquesta encara era un lloc bucòlic i sense turisme. Ens hi ofereix estampes de l’experiència escolar, de la religiosa, de la familiar, de la local… cadascuna poblada de figures emblemàtiques. Hi sura un aire que sense ser purament nostàlgic, d’antuvi, impregna el relat de reconstrucció fidel d’un passat i busca indagar-ne els seus trets essencials. Amb tot, l’evoació del riu, Ridaura, on raucaven les granotes i es pescaven anguiles, és tota una estampa de tonalitats paradisíaques.

pijo1

Cada capítol comença amb un inventari de notícies extretes de La Vanguardia; segueix, en alguns casos, amb una prosa que ens acosta les ressonàncies íntimes més pregones del subjecte i continua amb un relat dels fets de manera més extravertida. Mentre dóna compte d’allò viscut, hi afegeix idees i fa reflexions més generals que poden ser de caire sociològic, estètic o d’altra índole. En opinar, Pijoan ho fa de manera contundent, amb una artilleria verbal persuasiva i una dialèctica espurnejant. L’univers dels progres i les seues excentricitats cauen dins de la diana crítica de l’autor, però d’una manera entenimentada i sens cap engruna reaccionària.

Com en tota autobiografia, hi ha la reconstrucció de l’itinerari que ha seguit el subjecte en el seu estat fundacional. En el cas de Pijoan, podem parlar de la lluita entre el sr. Esteve i l’Estevet: ço és la lluita entre l’ànima de l’artista i el món presidit per tot allò convencional i  material. Cal dir, però, que no hi ha cap condemna del segon i sí la denuncia d’algunes impostures de la gent que pobla el primer. L’honestedat amb què ho reporta infon respecte. L’autor resulta sempre persuasiu. I sincer, com quan ens parla del seu estat skizo o ens  descriu els perills de la memòria —de l’escriptura de la memòria— sempre a punt de caure en una reconstrucció allunyada de l’autenticitat.

Desintoxicada de tòpics i de recursos mastegats, alimentada pel sentit comú i per la voluntat d’autenticitat, l’escriptura de Tempus fugit és plena d’observacions perspicaces. Les frases, de llargària considerable, en el seu serpentejar va deixant rastres del paisatge d’una època i del xassís d’un individu. Tota biografia escomet una lluita per fer que una multitud de fets inconnexos deixen de ser-ho.

pijo3

Del nostre autor hi ha moltes coses a comentar com ara la petjada del catolicisme de l’època, el sentit del sofriment i del fracàs. La seua dedicació pictòrica al retrat —amb una estrella de David al front, en homenatge al poble jueu— i no al paisatge, per exemple, és també significativa. Pel que fa al fracàs, es tracta d’un fracàs, no obstant això, reeixit. La prosa de Pijoan segrega humilitat —que ve del llatí “humus”— i potser és per això que el “fracàs” esdevé fèrtil, capaç de seguir destil·lant energia. Com la imatge auroral amb què clou el llibre: “la petita meravella (…) de contemplar com la llum d’una nova albada il·lumina el paisatge boscós de la vall d’Aro” .

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *