A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

14 de desembre de 2016
0 comentaris

“L’hora de despertar-nos junts”, de Kirmen Uribe: la reconciliació d’Euskadi

Després del llibre de poemes, Birteam heldu eskutik  (Mentrestant dona’m la mà) i de les novel·les Bilbao-New York- Bilbao (2008) i El que mou el món (2013), l’escriptor Kirmen Uribe ha publicat L’hora de despertar-nos junts. El llibre de Kirmen Uribe és de difícil classificació atés que se situa a cavall del relat de fets històrics (i amb persones reals) i la ficció. Tot plegat, un difícil equilibri on no ix malparat ni un camp ni l’altre, però potser, en aquest joc de fidelitats i contrapesos, tampoc cap d’ells assoleix un fulgor exuberant. Amb raó, Ignasi Aragay al diari Ara escrivia que  l’obra d’Uribe “és tant una novel·la com un llibre d’història”.

L’obra se centra en dos personatges, Txomin Letamendi i Karmele Uresti que participen activament en el basquisme durant la imediata postguerra i les dècades posteriors. Karmele Uresti és una infermera de trenta anys —una dona independent— que s’exilia a París. Allí coneix un altre exiliat basc: el músic de jazz Txomin. Fugint dels nazis, es refugien a Veneçuela. I més avant, tornen a Euskadi per treballar en els serveis secrets de la resistència antifranquista basca. El quadre el pintor Antonio Gezala, “La nit d’artistes a Ibaigane”, reflecteix l’ambient de l’època en la casa de la família Soto, un altre dels personatges de l’obra, un dia que actuava precisament Txomin. Els Soto són una família molt rica i molt basquista. Ací teniu el quadre de Gezala  (el llenguatge pictòric recorda el de Rafael Barradas):

nit d'artistes a Ibagane

Més que la singularitat i la psicologia dels personatges, on s’inclouen figures com la del lehendakari José Maria Aguirre, la dels esmentats Manuel Soto o el pintor Antonio Gezala tenim un dibuix dels fets històrics: exili, espionatge i militància basquista, tortures i repressió, etc. La novel·la és una aproximació al basquisme durant una època clau en què hom viu el fracàs de la guerra i, sobretot, la persecució, implacable i cruel, del franquisme. Però no sols hi ha la vida i la resistència d’Euskadi, també apareix Catalunya i Josep Benet; l’Amèrica del president Roosevelt;  escriptors com E. Heminway o Ammélie Nothomb, actors com Sir Alec Guinness…

          Txomin Letamendi, trompetista de professió, havia lluitat en la guerra com a gudari i després, a l’exili, ja casat amb Karmele segueix al servei del govern basc. Les accions realitzades a l’Estat, el varen portar dues vegades a les presons de Franco. La segona va ser decisiva i, a resultes de les tortures va morir tres mesos després d’eixir-ne fet un santllàcer. Era l’any 1950. A Veneçuela, amb la seua dona havia tingut dos fill;  un tercer havia nascut a Bilbao. Molts anys després, aquests es farien càrrec de les restes del pare i escamparien les seues cendres al mont Arxanda.

En tot aquest context, algunes figures com ara José María Aguirre o Manuel Soto, assoleixen una aurèola heroica, tot i que també tenim notícia del seu angle més humà i vulnerable. Si el primer va ser el mític president del govern basc, el segon, fill d’un industrial, culte i amb amistat amb grans escriptors va ser capaç de fer un gran sacrifici pel poble basc. El règim franquista havia acabat amb el patrimoni familiar.  Vet ací un fragment que ens parla d’ell durant el període novayorkí:

Dilluns, 6 de gener de 1941, Manu Sota es trobava en una cafeteria de Nova York quan va sentir a través de la ràdio les paraules del president Franklin Delano Roosevelt, que pronunciava el que seria anomenat “Discurs de les quatre llibertats”, la famosa proclama mitjançant la qual Rooselvelt proposava com a metes irrenunciables de la humanitat quatre llibertats fonamentals: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament o religió, la llibertat de viure sense misèria i la llibertat de viure sense por.

      Manu Sota, però, vivia atemorit. Li agradava passejar sol i, com si fos un animal ferit, tenia tendència a la penombra i a allunyar-se del bullici de Nova York, anant, per exemple al museu Frick, que freqüentava cap al vespre i on es refugiava completament sol, amarant-se de quietud davant els quadres, meditabund, tot mirant d’assossegar els ànims.

          L’escriptura de Kirmen Uribe, a través d’escenes d’una senzillesa diàfana, dibuixa moments i situacions ara quotidianes, ara extraordinàries. Un lleu —quasi imperceptible— lirisme ho cobreix tot. Es tracta d’una delicadesa, sense cap fulgor, que s’escampa amb una iridescència de melodia secreta. De tant en tant incorpora algun comentari metapoètic, com per esbandir el text de qualsevol rastre que sone a literari.

A través dels personatges, Kirmen Uribe coneixem la trajectòria del basquisme des de la República fins a la creació d’ETA, així com les actuacions posteriors. En allò essencial, hi ha la història d’Euskadi. Hom pot valorar fins a quin punt la implicació ideològica amb el basquisme de l’autor s’hi manifesta, però en tot moment busca ser equidistant i equànime. El que mostra nítidament és l’enorme sofriment que acumula el poble basc sobre les seues costelles. Un sofriment a causa de la repressió, de les tortures, dels assassinats, dels robatoris legals que va executar el franquisme amb impunitat… No cal recordar tampoc fets com ara el bombardeig de Gernika. Un sofriment que va esclatar amb el clam violent d’ETA. Perquè l’altre vessant de la història basca és la lluita. Aqueixa lluita contra l’opressió que és el tall afilat del seu perfil. L’autor, en tot cas, fa una apologia de la concòrdia que passa pel reconeixement del dolor de les víctimes. Per això, “l’hora de despertar-nos junts”, un vers del controvertit Ezra Pound, dóna títol a l’obra; tot parlant d’un desig íntim, apunta un anhel col·lectiu: ha arribat l’hora de la reconciliació basca, ha arribat l’hora de viure plegats.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!