A tall d'invocació

En produir-se l’accident nuclear de Txernòbil, un dels desastres nuclears i mediambientals més grans de la història, el 1986 va esdevenir un any tètric. Els fets que vorejaren l’accident: els bombers que varen apagar el foc del reactor i que anaven en cos de camisa, per exemple, són d’un dramatisme indescriptible. Les conseqüències per a la població que vivia a l’entorn, en molts quilòmetres, foren devastadores. No sols la gent moria per les radiacions, sinó que n’estava contaminada la terra, les plantes, les teulades de les cases… Hi hagué xiquets i xiquetes que nasqueren amb deformacions, gent que emmalaltí o que es quedà cega, com la mare de l’escriptora que vivia a uns cent quilòmetres de la central, en la regió bielorussa de Mazir. La proliferació de càncers infantils i d’altres malalties es féu cada cop més present. Pobles i ciutats senceres foren evacuats i molta gent va viure i, encara viu, les conseqüències en salut, en una ubicació allunyada del seu lloc de naixença, i paga algun preu en desgràcies familiars…

Els fets poden contar-se des de les dades exteriors, fent-ne una crònica amb quantitats i percentatges estadístics o bé optar, com fa Svetlana Aleksiévitx, a Pregària de Txernòbil, per donar la paraula a les persones afectades. Cadascuna de les veus —l’escriptora parla de “novel·la de veus”— conta la seua experiència. Cada persona (no personatge) ens diu com ha viscut l’esdeveniment, quines conseqüències ha sofrit i com s’hi enfronta als efectes de la catàstrofe. Hi ha una actitud que recorda—tot i ser Bielorússia o Ucraïna— la Rússia mística, com la d’aquells rodamóns de Gorki capaços de viure a l’ intempèrie i que saben fer front a les desgràcies supremes amb estoïcisme i, fins i tot, amb alegria.

La pregària té quelcom de sentiment tràgic, no per això hi ha complaença en el dolor.Trobem, de vegades, l’acceptació resignada dels fets, però sovint, sense histrionisme, hom dóna pas a la revolta. Els testimonis són colpidors, s’hi desplega un inventari infinit, on els horrors se superen els uns als altres. Els personatges bé s’acompanyen d’alguna filosofia o d’un sentit comú extraordinari. O són d’una exploració profunda de la vida que els fa vertaderament savis. Cadascú traurà el seu gest interpretatiu, la seua veritat, les conclusions a les qual ha arribat, com aquell que defensa “que ens situacions extremes, l’home essencialment no és en absolut com el descriuen els llibres”, i rebla  “no és un heroi”. Però el que fonamentalment trobem és el testimoni de persones esguerrades, vides travessades per l’accident i les seues conseqüències en morts, malalties, mutilacions, desterros… Unes experiències que transcrites, de la manera en què ho fa l’escriptora, corprenen.

No és gens estrany que Francesc Serés, qui va presentar l’autora en la xerrada al centre de Cultura Contemporània de Barcelona, confesse en un text extraordinari: “Svetlana Aleksiévitx, distància zero”, publicat a la revista L’Espill, núm. 52,  que els llibres de l’autora l’han fet plorar. Vertaderament ho fan: amerats d’una humanitat estoica i d’una heroïcitat resignada, en el fons escampen una voluntat de vida pregona però sense masoquismes de cap mena.

Els relats de vida conformen una peça simfònica modulada amb continues aportacions davant de cada desgràcia assumida, amb un doll d’amor, de tendresa, de compassió, de filosofia… En tot moment, una sàvia humanitat transpira en cadascun dels testimonis. El relat que obre el llibre és el de la muller d’un bomber que va anar en cos de camisa a apagar el foc del reactor i va viure, amb un turment indescriptible, el calvari que va seguir la seua vida fins la mort d’ell i del nadó que ella portava a les entranyes. I l’últim text ens presenta l’oficina turística de Kíev i les propostes d’excursions a la ciutat de Txernòbil. La catàstrofe convertida en parc temàtic. Entremig, testimonis i testimonis contats en primera persona que donen compte des d’angles diferents (policies, liquidadors, viudes, polítics, mestres, científics, camperols, paletes…) de les dimensions ecològiques, econòmiques, demogràfiques, sanitàries de l’accident. Però, sobretot, dels efectes humans. Uns efectes de pèrdua, de desmantellament, d’extermini…

Allò de “novel·la de veus” funciona com un artefacte precís que en rus se’n diu skaz, un tipus de narració en primera persona  que té les característiques de la  llengua parlada i no de la llengua escrita. Amb un llenguatge col·loquial, un tipus de frase sovint interrompuda, amb repeticions, silencis intercalats, exclamacions… To açò fa perquè que, cada relat, més que llegir-lo, el sentim. El sentim a cau d’orella. Com si l’enterlocutor parlés amb nosaltres. L’efecte d’intensitat i d’autenticitat esdevé insuperable. Mercè Rodoreda també ens ho mostra així en molts dels seus relats i en les seus novel·les.

Però l’experiència literària d’Svetlanca Aleksiévitx té un parangó en les nostres lletres: el ben estimable Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. El llibre va aparèixer el 1977 i s’assembla a la coralitat de testimonis convocada per l’autora bielorussa, en aquest cas sobre l’experiència dels camps de concentració del III Raich i, primer, de l’experiència de la Guerra Civil i de l’èxode posterior. El llibre de Roig, a més a més, té un pròleg colpidor d’Artur London.

Bé, tot plegat són llibres per a llegir amb coratge, perquè mostren un món dolorós, sagnant, allò que l’inoblidable Eduardo Galeano parlant d’Amèrica Llatina va designar amb un enunciat expressiu (amb) “les venes obertes”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!