“In Púribus Llibres” i altres pecats

Des de fa dos anys, un nova editorial valenciana publica llibres: In Púribus Llibres. Ho fa des de Tavernes Blanques i al darrere hi ha un grup d’autors inquiets, imaginatius, de gran voltatge intel·lectual. Entre d’altres escriptors, veneren el polonés Witold Gombrowicz, una figura difícil  d’ubicació per l’extraordinària heterodòxia que va representar. Hi ha Josep J. Conill, Guillem Calaforra, Amadeu Viana. ..Fins ara han publicat: Passeres, d’Amadeu Viana (proses elucubratives), Balanç d’existències, de Joan Dolç (o el plaer de divagar -en el sentit etimològic- a partir de fotografies suggerents), Sic transit gloria, mindundi, de Josep J. Conill (amb la còlera apodíctica pròpia d’una intel·ligència salvatge). I una traducció ben estimable de Guillem Calaforra que també fa la introducció i les notes, Màximes i pensaments de Chamfort.

Witold

L’última publicació no és gens fàcil de comentar, es tracta d’un llibre de poesia Signes antipersona, de Josep J. Conill, que va acompanyat de textos d’Amadeu Viana i de Guillem Calaforra. No ho és perquè la poesia de l’autor esdevé  una ecografia del malestar davant de la paraula poètica. És poesia i antipoesia alhora, un crit de rebel·lió davant les limitacions i impossibilitats expressives.

En una primera etapa de creació, J. J. Conill  va publicar una mostra de la seua poesia en la memorable: Brossa nova. Una antologia de joves poetes publicada el 1981. Precisament un dels poemes “Epíleg d’octubre”, hi exposa un estat de crisi davant de l’escriptura poètica. L’autor, una matinada d’agost tractava d’expressar un experiència amorosa frustrada. Allò que sentia no es plasmava en el text.  Llavors va observar un nus de fusta en la taula, i va entreveure que entre el que escrivia i el que veia en la fusta hi ha havia un abisme. No “assoliria mai —diu llavors l’autor—la rotunda imperfecció material d’aquell vòrtex”. El poeta emmudí. Encara que no és molt usual,  la història de la poesia recull alguns silencis significatius com el de Rimabaud o el de Palau i Fabre.

Brossa nova12062016

La crisi en la paraula poètica, Conill la va superar una vintena d’anys després, quan publicà un nou poemari Despossessió (2002). També es va llançar a escriure sobre sociologia del llenguatge —seguint les petjades de  Ll. V. Aracil— i aforismes com el que publicà el 2008 a Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus.  

Amb aquest conjunt d’elements, hom pot entendre millor Signes antipersona marcat pel desfici. Un desfici per l’expressió que tracta de supurar el que l’experiència anímica genera. Els versos de Conill volen ser testimoni d’un gest existencial i, alhora, un bocí filosòfic; impostures, rastres de l’esforç per dir, salms, teoria de la comunicació, connats de relat, sentències…; assagen una reconstrucció psicològica i una indagació metafísica. I a la fi, un es demana: no seria millor l’assaig? De fet, el “Post escriptum”, de l’autor, on explica els avatars de l’escriptura fa servir una dialèctica especulativa de gran persuasió. Parla de com en aquesta època els document de cultura no cessen de transformar-se en documents de barbàrie, per obra de la banalitat mediàtica. I enuncia els perills d’un autoanàlisi perllongat que pot caure en la fal·làcia intencional, quan l’escriptor confon els seus propòsits amb els seus assoliments.

No és gens desdenyable, el text de Guillem Calaforra en què es tanca el llibre: “No us farem ni cas, poetes”. Un text d’homenatge a Witold Gombrowicz i el seu “Contra els poetes”.  I no pot ser més provocador: com si en el fullet de publicitat d’un banc s’ incloguessés un text antisistema:

    L’autor potser té ganes de fer saber que se li va morir el seu gosset, al qual tan estimava; que té un record del tot immarcescible del seu padrí; que lluita amb impotència contra el vell mal de la pàgina en blanc; o que per fi ha tingut una estona de sexe net i molt satisfactori en acabar la seua migdiada. S’ha de tenir una gran autoestima, seguretat i fe en un mateix per a pensar que tals intimitats són d’ interés per als altres mortals.

Calaforra hi radiografia la dimensió ridícula de la figura del poeta, l’afany de notorietat,  la voluntat de ser diferent, l’exhibicionisme… Recorda, en alguns moments, la novel·la de Milan Kundera La vida és enllà, on trobem també el retrat d’un poeta. Curiosament Kundera s’havia inspirat en el text de Gombrowicz  “Contra els poetes”.

Txequia

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *