“Enlloc, mai” d’Iban Zaldua: “el país del conte, les nacions de novel•la”

 

Iban Zaldua és un escriptor basc que acaba de ser traduït al català amb  una esplèndida antologia de contes titulada d’ Enlloc, mai. El recull aplega trenta huit peces —algunes extraordinàries— del gènere. El llibre acaba amb un text “Nacions novel·la, països conte” on fent-se ressò de les teories del crític argentí Rodrigo Fresán, defensa la tesi que hi ha literatures de novel·la i literatures de conte. La nord-americana o l’espanyola serien de la primera, mentre que l’argentina o la basca de la segona. L’adscripció de la literatura basca al país del conte ho avala que una novel·la tan emblemàtica com és  Obabakoak , de Bernardo Atxaga , no siga altra cosa que un recull de relats.

Per al crític argentí, la novel·la té a veure amb una societat estable, amb tradició democràtica i on els enemics vénen sempre de fora, en canvi, el conte és l’expressió d’un estat amb agitació i inestabilitat  (“es pot escriure des del centre exacte d’un terratrèmol”).  Pot explicar això que la literatura èuscar siga procliu al relat curt? No ho sé, però paga la pena considerar -ho.

Enlloc, mai, ens mostra un escriptor molt destre en els diàlegs i en les tècniques del relat curt, marcades per la intensitat, la brevetat i la sorpresa. Sovint il·lustra la doble història (la latent i l’evident) que Ricardo Piglia defensava en el relat curt per tal de crear tensió narrativa. El món de Zaldua és també, seguint qüestions teòriques, en alguns casos una mescla de realisme brut i de realisme meravellós. Hi podem trobar dos familiars de presoners bascos que es barallen durant el viatge a la presó per la música que posen al radiocasset i, després, descobrir que estan morts; o l’encontre en la presó entre dos amics on el qui el visita vol expressar la seua dissidència política, però acaben parlant de futbol. O una vídua, militant d’una societat de víctimes de la violència, que mostra la seua culpabilitat perquè en el dies anteriors a l’atemptat del seu marit, precisament, volia separar-se’n.

Tot i que l’escriptor reflecteix la realitat social marcada pel conflicte basc, el seu punt de mira és la vida domèstica en els seus trets ordinaris, tant en els plecs més tediosos, com en aquells més màgics. I no sempre, però sovint, hi llença un somrís.

iban

Un autèntic goig, per la naturalitat en què aborda les situacions on mescla lirisme i  humor, és aquest “Inframón” amb què enceta el llibre.

Em trobava al mig d’una plaça plena a vessar de gent i he sentit una fiblada al pit. “Un infart”, he arribat a pensar, mentre els vianants se m’amuntegaven al voltant. Tot seguit, la foscor.

    He arribat a l’alçada d’unes grans portes, custodiades per un ancià de barba blanca. Darrere l’home, el murmuri continu de les ànimes mortes.

—Sóc al cel, o a l’ infern? —he preguntat.

—Tant se val —ha respost el vell—.Fa temps que això està ple. Hauràs de tornar.

      Així, he tornat a obrir els ulls, per a la frustració de tots els que m’envoltaven a la plaça.

               

  Alguns relats són petites joies d’orfebreria narrativa, com ara “Els gossos”; una història contada al revés. Els capítols van del 5 a 1. A través d’un diàleg àgil coneixem les peripècies de Jabi (que ha deixat Rocio) per Monika. I el gossos, Zazpi i Txuri, pobrets!, enverinats.

D’ Iban Zaldua cal recomanar, també, un assaig, Ese idioma raro y poderoso, sobre la literatura basca actual. El llibre aborda les decisions que ha de prendre l’escriptor en èuscar: des de quin idioma escriure—basc o castellà— , quins temes tractar i de quina manera. Ho fa amb solvència crítica i eficàcia dialèctica. Ço és amb gust i saber.

 

                                                          ZALDUA(cubiertaweb)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *