A tall d'invocació

El món de les celebrities, de la televisió brossa, de les invencions de productes miraculosos, de la droga, de les estafes de tot tipus, de l’espionatge informàtic, dels topans lumpen de la ciutat… forma el paisatge d’Un món de bojos, la novel·la amb què Francesc Gisbert ha guanyat el XVIIè premi de Narrativa Ciutat de Sagunt.  L’autor, a despit de la seua joventut, ha deixat rastre en la literatura infantil i juvenil com a creador i, més recentment, com a estudiós. En aquesta faceta, acaba de publicar Una història de la literatura infantil i juvenil valenciana, llibre de la seua tesi doctoral dirigida pel professor Joan Borja en la Facultat d’Educació d’Alacant.

El centre físic dels personatges és la plaça dels Clots, on Sandra, ha llogat un pis a Vicenta la Roja, en l’edifici on viu ella i també Jacinta, una altra de la troupe. Vicenta la Roja esdevindrà el cervell d’una operació turbulenta amb Sandra i Jacinta i amb el seu fill Xenxo —anomenat també Vicent o Jean, segons etapes. Aquest és un home capaç de transformar les produccions televisives en or. Des d’una presó del Marroc, on sa mare aconseguirà traure’l, es vanta de com ha “elevat l’ insult i la calúmnia a la categoria de gènere literari”  i “l’espectacle televisiu del plató a l’altura d’obra d’art”.

Un món de bojos ens ofereix un recorregut per un segment del nostre món quotidià: el dels platós de televisió farcits de personatges estrafolaris, de delinqüents hàbils en tota mena d’enganys, d’inventors d’elixirs màgics, d’empreses farmacèutiques capaces d’afonar qualsevol manifestació de competència i vendre, sense escrúpols, falsos medicaments. Tots volen fàcilment la felicitat, buscar la fama més clamorosa, obtenir èxit econòmic.

L’obra de Gisbert és una paròdia plena d’ironia, d’un enginy hiperbòlic continuat, sobre aquesta dimensió domèstica que ens arriba a través de les pantalles de tv, especialment de la cadena Telecinco. I amb el seguit d’acompanyants: agents publicitaris, informàtics, delinqüents de guant blanc… Potser hi falten els polítics. El quadre que trobem en aquesta obra no deixa de ser cridaner, explosiu i exagerat, però alhora incisiu. Cal reconèixer la inventiva de l’autor per parodiar tot el conjunt que ganduleja al nostre voltant. Si algunes de les situacions són d’un humor delirant, el fort de l’escriptura de l’autor d’Els lluitadors és la manera en què parlen els personatges: col·loquial i espontània, com si els sentirem en un pub o en el vagó del tramvia. Es tracta d’una llengua amb una fraseologia saborosa, un refranyer viu, desplegat a cor què vols, i sempre a disposició de donar compte d’una realitat amb tota l’eficàcia sarcàstica possible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!