A tall d'invocació

Encara que guanyador del premi “Enric Valor de novel·la” de la Diputació d’Alacant, No mataràs de Víctor Labrado és més un reportatge biogràfic —un biopic, en termes de cinema— que una novel·la, on se suposa que hi predomina la ficció sobre els elements de la realitat. En aquesta obra impera, en canvi, la reconstrucció de les dades reals de Pepe el Carinyo, un mític jugador de pilota dels anys trenta, que a resultes de la seua activitat durant la República i després durant la Guerra, viurà una represàlia salvatge, com la de tantes altres víctimes. A Carinyo el varen tancar a la presó i el condemnaren a treballs forçats. Més avant, va aconseguir escapar-se’n i va viure durant uns quants anys fent de maquis per les serres de la Safor. A la fi, el 1950, després d’intentar fugir a França, fou detingut, empresonat de nou, condemnat a mort i executat.

     No mataràs s’ erigeix com un conjunt de testimonis orals i de documents escrits al voltant de la figura aureolada de Pepe el Carinyo i dels fets pels quals seria acusat i condemnat. Un munt de documents del dossier del sumari judicial omplin pàgines i pàgines del llibre, amb un minuciós detallallisme informatiu. Aquest documentalisme aclapara: com a lector hauria desitjat que hi hagués una informació més garbellada. Amb tot, Labrado és un escriptor de ploma elegant, que salva qualsevol excés o dèficit narratiu amb solvència. Dotada d’una fulgor notarial, en alguns moments, i sempre atenta a la llengua viva i amb sabor oral, la prosa de l’autor ens fa partícips de l’època i de les peripècies d’uns personatges senzills, amb qualitats ben humanes, exposats a les crueltats del moment històric.

           Un realisme prodigiós il·lumina cada paràgraf del llibre. L’autor s’entesta a fer-nos viure uns fets, la lògica dels quals és difícil d’explicar. Primer, foren temps de revolució —i de confusió— on alguns propietaris, homes de dretes o rectors foren perseguits i afusellats. Amb la cridanera excepció d’un capellà que se salva de ser executat per ser jugador de pilota. Després, durant el franquisme, tot esdevindrà d’una funesta criminalitat. El llibre avança amb giragonses i meandres en el riu de la vida del protagonista i ens hi fa sentir els seus batecs anguniosos juntament amb els d’algunes persones del seu entorn.

      “Aixequeu la pell d’un home i hi trobareu una novel·la” deia Dostoievski. En el cas de Carinyo, a més, hi podríem afegir que és la novel·la d’un heroi: un jugador de pilota memorable, amb anys de maquis plens de gestes importants i essent una víctima del franquisme. La polifonia de veus que convoca l’autor no aconsegueix minvar la dimensió mítica del personatge i en hi fa solidaris de la seua injusta persecució i de la seua mort sense entranyes, despietada. Com la de tants altres. En una època en què l’arbitrarietat, la violència i l’odi dels poderosos i del poder campaven per tot arreu. (Quan acabarem d’exhumar el franquisme? Vull dir: quan acabarem de posar el franquisme en el seu lloc i podrem passar pàgina?)

El títol, “No mataràs” serveix per recordar com la vida d’un règim polític que s’acollia a la religió catòlica com a doctrina oficial, deixava córrer, tanmateix, la sang a dojo. Ara que tant es critica l’Estat Islàmic convé recordar situacions com aquestes que no són, precisament, d’èpoques remotes. Bernard Shaw va escriure: “el cristianisme podría ser bo, si algú intentàs practicar-lo”, vet ací una gran —i irònica— veritat. També aplicable, per descomptat, a d’altres credos religiosos.

En l’obra de Víctor Labrado hi ha altres elements a comentar, com per exemple, el joc de simetries i paradoxes que fan que un jugador siga executat i un altre se salve. La vida com a joc? En qualsevol cas, la dimensió humana de Carinyo i de la seua família ens commou, com ocorre amb les històries amb herois —herois positius, esclar! La mort seua i la de tants que encara resten en fosses comunes, o per les cunetes, va esguerrar —i esguerra encara— la pau, tot l’allunyant-la de l’horitzó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!