L’estrangeria. A propòsit de “La filla estrangera” de Najat El Hachmi

El 2008 un prestigiós premi de novel·la va ser per a una escriptora d’origen marroquí que havia arribat a Catalunya als huit anys: Najat El Hachmi. La novel·la era L’últim patriarca. Es tractava d’una història fabulosa sobre un personatge, Mimoun, que educat al si d’una família que, de tan desitjat com era, el va convertir —amb l’ajut dels ingredients culturals magrebins—en un malcriat, en un dèspota egocèntric. A la novel·la, la filla de Mimoun conta la història del seu pare: l’emigració a Catalunya, la tria de la que seria la seua dona, la seua pròpia naixença… I sobretot, com la trajectòria vital entre dues cultures fins emprendre el camí d’emancipació personal que la fa enfrontar-se al llegat magrebí. La novel·la es convertia, així, en un relat d’alliberament i en una incursió que explicava moltes coses de la vida dels membres de cultura magrebí —les segones generacions, sobretot— instal·lats a Europa.

najatelhachmi

L’últim patriarca va esdevenir un best seller i alhora en una obra venerada pels estudiosos i estudioses. Encaixava amb l’interés des de la perspectiva de gènere i del multiculturalisme i parlava d’una realitat nova i, quin dubte hi ha!, cada vegada més quotidiana en les nostres ciutats i pobles. Però, a més, L’últim patriarca és una gran novel·la, té una trama molt ben perfilada i un conjunt de peripècies d’una penetració psicològica admirable. I expressades, certament, amb la solvència d’una molt bona escriptora.

El 2011, Najat El Hachmi va publicar La caçadora de cossos, que perfilava un temàtica diferent: l’erotisme. De la mà d’una dona assistim a un viatge —del cel a l’infern— a través del sexe. Amb una força descriptiva i evocativa innegables, el catàleg d’encontres sexuals dóna pas a situacions d’una gran subtilesa. La puixança sexual i sensual  —on per exemple els sentits són bàsics, especialment el de l’olfacte— deixa pas a una segona mirada reflexiva sobre el sentit d’aquestes experiències. Hi ha digressions i reflexions una mica tòpiques i algunes potser sobreres, però no deixa d’oferir-nos un estat de la qüestió inquietant i atrevida —des de la perspectiva de la dona.

 

Ara s’acaba de publicar la tercera novel·la de Najat La filla estrangera. Una mare i una filla magrebines viuen en una ciutat catalana. La mare ha estat abandonada pel seu marit i ha pogut sobreviure amb molt sacrificis. La filla, a les portes de la Universitat, decideix acceptar la proposta de matrimoni concertat amb un cosí seu que li fa la mare. Contra el que seria previsible, la protagonista accepta aquest casament per tal de satisfer-la (“un cop casada ella serà lliure, tot serà més fàcil”). Aquest és el punt de partida de la novel·la. Un relat que ens torna a situar-nos al si dels membres d’una cultura que xoca amb els costums, hàbits, creences, pràctiques socials…de la nostra. El conflicte està servit i ben escenificat de la mà d’una autora que sap dibuixar els detalls que expressen situacions i condicions psicològiques peculiars. El Hachmi és, sobretot, una escriptora d’atmosferes i de detalls, de gestos quasi invisibles però ben eloqüents, de matisos de  mirades i de veus. Sap interrogar allò impalpable de l’experiència, de la vida.

La protagonista, criada en la nostra societat, li resultarà insuportable la relació amb un marit amb qui manté unes relacions sexuals de submissió. Però no sols hi haurà això, també la manca d’encaix anímic farà inviable la relació.

Un dels ingredients d’aquesta novel·la que complaurà estudiosos del multiculturalisme i filòlegs és la constant referència de termes àrabs. Un n’és:  far xger  traduït literalment per “partidora de feines”, que vindria a ser la dona que rebutja la conducta reservada per a les dones i l’acosta, en certa mida, a muller alliberada. Al llarg de l’obra es parla sovint de termes que són intraduïbles o, en tot cas no tenen, traduccions exactes. “Si hagués d’explicar —escriu en un moment donat—en aquesta llengua en la qual penso tot el procés de fer el pa, no ho sabria fer, em fallarien les paraules perquè quan ho faig per mi la descripció se m’omple de paraules de la llengua de la meva mare que ningú més pot entendre”. La consciència d’aquesta realitat la fa sentir diferent, a un punt d’incomprensió de la gent d’ací i també de sa mare. Ella és “estrangera” per a la seua mare i també “estrangera” per a la gent d’ací (“vaig veure de sobte que a la ciutat on anava a viure, on volia ser jo sense haver-me d’explicar qui era, allà molt probablement ningú m’entendria”). La temàtica de l’obra resta encerclada en aquesta realitat: l’estrangeria. I no és precisament la de l’estranger del qual parla Baudelaire, més aïna d’una estrangeria filosòfica, sinó la del pencaire que ha de suportar aquesta cruïlla de mons en el seu dia a dia.

Una altra qüestió, molt interessant,  lligada a la vida de la protagonista, és la seua realització a través de l’escriptura i de la literatura. Per a la protagonista, l’escriptura és un camí que permet suplir mancances i metabolitzar conflictes, fer-se i comprendre’s. Agafar perspectiva. Tractar de ser un mateix. Una apologia molt adient en els nostres dies, on el descrèdit de la literatura és un fet —dissortadament— ben palpable.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *