A tall d'invocació

Ha mort Montserrat Abelló però ens deixa un exemple de vida coratjós. I sobretot una poesia directa, amb una força invisible i una embriaguesa alliberadora. Fa tres anys li vaig dedicar aquest post.

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

M.A., Memòria de tu i de mi, Denes, Poesia Edicions de la Guerra, 2006.  (comentari en l’altra part del post)

Potser no calen més paraules. Potser certes paraules fan nosa: felicitat. Una paraula massa gastada, banalitzada. I com substituir-la? Montserrat no la fa servir, però l’expressa amb tres frases nítides, transparents.
Crec que el poema és una plasmació de l’estat de plenitud. Com afirma Matthieu Ricard, En defensa de la felicitat, sovint confonen el plaer amb la felicitat. Ço és amb l’estat de benestar profund. Però no, la felicitat, torne a emprar les paraules de Matthieu, “procedeix d’una bondat essencial que desitja des del fons del cor que tothom trobe un sentit a la seua existència. És un amor sempre disponible, sense ostentació ni càlcul. La simplicitat immutable d’un bon cor”.
I potser tot açò ens fa ser conscients del present, de cada instant, del  meravellós d’una contemplació domèstica: “cau la tarda”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!