Kamo no Chômei, “Crònica de la cabana”

 Amb una traducció i un estudi de Jordi Mas, ens arriba Kamo no Chômei, Crònica de la cabana. Es tracta de les anotacions –a mig camí del diari i el llibre de memòries– que fa un monjo budista al Japó del segle XIII. Unes anotacions que destil·len comprensió vital i saviesa compassiva. Ací teniu el primer paràgraf:
      El corrent no s’interromp en cap moment, però el riu no duu mai la mateixa aigua. L’escuma que sura a les gorgues adés desapareix, adés es forma, però mai no dura gaire. En aquest món passa el mateix amb la gent i les seves llars… 

 El monjo ens parla des de la seua vida monacal, austera, en una cabana que és la centèsima part de la casa on va viure en la seua adolescència. De família benestant, Kamo no Chômei es va dedicar a la música i la poesia, i va viure en una mansió que li va deixar la seua àvia. Les lluites pel poder el varen deixar fora de les esferes influents i ell va optar per fer-se monjo budista i retirar-se a una zona del nord de Kyoto, on hi havia instal·lats molts eremites. (n’hi ha més)

El Japó de Kamo no Chômei és una terra plena de devastacions –des de tornados a terratrèmols i des d’incendis a inundacions–  i és aquesta realitat la que porta el monjo a veure ben absurda la gent que vol esmerçar les seues energies en riqueses i en possessions. La seua aposta de vida en una cabana exposat al cosmos és de tot punt reconfortant: “No demano res més a la vida que gaudir del paisatge canviant de les estacions”.
     Hi ha també una dimensió filosòfica que fa d’aquestes anotacions fragments totalment actuals:

     El poderós és devorat per la seva riquesa, però qui no depèn de ningú és menystingut de tothom. Qui té molts béns té també molts maldecaps, però el pobre viu aclaparat per la misèria. Qui recorre al favor dels altres perd la llibertat, però qui posa algú sota la seva protecció queda lligat pels llaços de l’afecte. Qui actua d’acord amb els costums del món els pateix en pròpia carn, però qui se n’aparta és pres per boig. On cal anar a viure, com cal comportar-se per trobar una llar, ni que sigui efímera, o una mica de pau, per precària que pugui ser?             

   El text, amb una prosa diàfana, ens convida a acceptar la impermanència, l’essència del budisme. És el resultat de la pràctica contemplativa que ens deixa un regust intens de renúncia i de plenitud, de pau i de benestar.   
                            

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *