El llibre de Núria Garcia, que comentàvem la setmana passada, és força interessant. Hi ha, sens dubte, un conjunt de paral·lelismes que estableix, per un costat, el fet cronològic entre el viatge d’Espinàs i Cela i el seu; en segon lloc, el de les parelles: la d’escriptors i la de dones que ara fan el viatge –l’autora i una amiga (primer Marta i després Nuri). En un moment, l’autora fa broma amb les designacions que empren els primers –“el viajero” i “el barceloní”– i s’autodenomina “la pionera”.
El recorregut de l’autora s’obri a tota mena d’observacions: paisatge, economia, antropologia, encontres amb persones dels llocs, elements d’història, anècdotes viatgeres, converses amb l’acompanyant, comentaris etimològics sobre els noms de pobles… (n’hi ha més)
Aquestes comarques del Pirineu tenen una força especial. El Pallars, sobretot. També la Vall d’Aran i la vall de Boí, per descomptat. Hi ha quelcom d’originari –de mític i remot– lligat als orígens de la catalanitat; hi ha també la duresa èpica d’unes muntanyes que obliguena a una vida de grans sacrificis; hi ha la presència d’una naturalesa impol·luta, de vegades, artística o d’una bellesa religiosa (Sant Maurici). Hom hi troba boscos, cims nevats, salts d’aigua…
El Pirineu és força literari. En donen compte, en els darrers anys, les obres de Jaume Cabré, Maria Barbal, Pep Coll, Teresa Pàmies… Vaig tindre el goig de participar en un dels encontres d’escriptors del Pirineu a la Vall d’Àneu, una vegada. En serve un record indeleble. El llibre de Núria Garcia Quera m’ha recordat el magnetisme d’aquella terra i m’ha despertat, de nou, les ganes d’anar-hi. Crec que a qualsevol lector li passarà el mateix.