A tall d'invocació

És difícil parlar del llibre de Lluís Calvo, Baules i llenguatges (3i4, 2011). Es tracta d’un conjunt de textos diversos, pel que fa a extensió (de l’aforisme a l’assaig de set o vuit pàgines) i pel que fa a la temàtica (aborda qüestions estètiques, filosòfiques, observacions de viatge, anotacions puntuals sobre la vida quotidiana, paisatges, retrats de personatges, digressions històriques, etc.). L’autor hagués pogut optar per la forma de diari, llavors tot seria més convencional, però ho fa d’una altra manera i la diversitat –que n’és un dels al·licients– pot resultar, en alguns moments, una mica pertorbadora.
   Feta la presentació, vegem el llibre. El recull és força interessant, dispers, imprevisible, lúcid, llaminer, d’una curiositat omnívora; suscita plaer, incita la reflexió i deixa prou perfilats la poètica i el pensament de l’escriptor. (n’hi ha més)    

Mostrar una antologia sempre serà insuficient, però vull posar algunes frases a tall de mostra. Un escriptor és el que és segons pentina les paraules i passeja  les frases. Calvo ens deixa caure constantment adjectius impensables o frases llamps, d’una gran agudesa. Alguns textos extraordinaris són el comentari que fa sobre Henri Michaux i les drogues; un sobre Kierkegard i el que en diu viure de manera “estètica” o “ètica” i una aproximació íntima a Xavier Rubert de Ventós… Però destacar els trossos deliciosos del llibre –per cert amb un títol desencertat i una portada poc expressiva– farien un inventari interminable. Vet ací un petit tast:  

*Quan hagis consolidat un camí, defuig-lo. L’art t’agrairà, finalment, el desconcert.

* El Renaixement és un gòtic cinematogràfic.

* Per a Zweig, [parlant de Strauss] el compositor posseïa un egoisme d’artista que provocava que qualsevol règim li fos indiferent.

*Aquest és el veritable cosmopolitisme:combatre la uniformitat.

*La natura serranenca i Pàmies [el poeta Jordi Pàmies] comparteixen una mateixa sobrietat. 

* Cada poeta és la poesia en cada instant i en cada lloc.