A tall d'invocació

Els jueus i Catalunya, 2005, és un preciós recorregut per la història dels jueus i la societat i cultura catalanes. Hom frueix llegint-lo perquè és àgil, sintètic, escrit amb una passió serena. Villatoro repassa la presència medieval, la convivència i la confrontació cultural fins l’expulsió. La informació que ofereix, per a un profà en la matèria com sóc jo, situa molt ràpidament el lector en els aspectes essencials de la matèria. Al conjunt d’observacions relacionades amb l’època medieval, cal afegir les contemporànies: el retorn de jueus a Catalunya després de la Gran Guerra. I la vida durant el franquisme i les darreres dècades del segle XX. (n’hi ha més)
      

 Però el tema no s’acaba ací. L’escriptor de Terrassa comenta amb rigor la identificació dels catalans i jueus que fan alguns intel·lectuals espanyols, com Baroja, per exemple; o bé la unió entre l’antisemitisme i l’anticatalanisme. També hi repassa la filia jueva de la cultura catalana i les mostres que ha donat en la literatura (Salvador Espriu, entre d’altres) i en el pensament.
   Al darrer capítol antologa els viatgers que han visitat Terra Santa, des d’Alí Bei, 1807, fins a Josep Piera,2001, tot passant per Jacint Verdaguer, Josep Carner i, ben destacadament, Josep Pla. En síntesi, abans de 1948 s’hi detecta un cert antisionisme de fons, d’arrels, sobretot, religioses. A partir de la creació d’Israel, “una certa simpatia per l’estat jove, fort i democràtic”. I després de 1967, “una desacceleració d’aquesta simpatia i una tendència a la neutralitat”.  
   És admirable la capacitat de síntesi de Villatoro; la manera minuciosa en què comenta llibres de viatges, opinions, posicionaments… No sovintegen, precisament, aquesta mena de llibres fets amb un interés passional, però sense cap mena d’ofuscació. I tampoc aquest tipus de textos didàctics, elementals, però eficients.        

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!