“So i silenci” de Guillem Calaforra

 No sovintegen, precisament, llibres com So i silenci. Assaigs sobre música de Guillem Calaforra (Riurau editors, 2010). Un extraordinari assaig sobre música. L’autor expressa, amb paraules, gustos musicals, comenta peces i versions estimades, reivindica determinats compositors, debat sobre clàssics i moderns… Tot plegat un conjunt de textos amerats de sensibilitat i de sagesse –en francés té ingredients indescriptibles– que permeten una lectura, fins i tot, més enllà del fet de conèixer les peces objecte de comentari. El llibre és innovador, tant pel tema com per la forma, i adopta tons descriptius, especulatius, relacionals… en un exercici diversificat que fa de l’assaig, assaig, el seu eix central. L’autor no s’està de parlar-nos del gènere i, fins i tot, de definir-lo: “coreografia de les idees i dels arguments, amb voluntat d’estil, i mediatitzada per la presència d’un jo explícit, d’una individualitat que s’assaja”.  
    Certament és un assaig com il faut –per seguir amb el francés– i com ell diu. L’assaig deu molt a l’analogia, a l’exercici sinestèsic i és ací on trobem el punt fort d’aquest regal per a melòmans i per a lectors de prosa d’idees. (n’hi ha més).

Guillem Calaforra tradueix en paraules els efectes de la música, però també escenifica idees en una mena de debat on pretén aplicar el pensament complex (sobre música moderna o antiga). En aquest cas, es tracta de dialogar i d’assaborir els contrastos. El capítol on més he gaudit ha estat el de “Notes falses”, formada per petits assajos, o “pensaments despentinats”, en una constel·lació d’anotacions, d’idees, de sensacions… d’un utillatge metafòric inspirat i inspirador.  

Alguns fragments:
(Sobre els seus gustos)
Primer el pare Bach, que està per damunt del temps i que ocupa el cim més alt. Després Beethoven, el Prometeu de la història de la música, que m’arrossega cap a les parts més dignes de la naturalesa humana, l’heroi que fa del titanisme una manera de “construcció de si mateix” foucaultiana.També, i per afinitat profunda, el melodista més gran de la història, el pobre Schubert…

  La música de Mahler és un unicum, pràcticament la veu que es confon isomòrficament amb el meu discurs interior.

(de “Notes falses”)
  No em puc imaginar les condicions de l’espai sideral, on no hi ha sons perquè no hi ha aire. Sé que és així, però no puc imaginar-me la sordesa de l’univers, el silenci atroç de la immensitat, fins i tot quan esclata una supernova o quan xoquen dos planetes. I, tanmateix, l’univers conté la matèria primigènia del so: el silenci.
 
    El romanticisme ha fet tant de mal a la música com l’integrisme fanàtic d’alguns avantguardistes. O més.

        “…” Bach, en els seus moments més sagrats, és tremendament sensual, voluptuós, lúbric.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *