“Raspall” de Juli Capilla

Juli Capilla és un escriptor que sap moure’s en el periodisme (quants textos a El Temps!), també en la novel·la, en la poesia i en el territori posmo dels blocs. I en tots ho fa de manera reeixida i profitosa, espurnejant passió. Acaba d’aparèixer el poemari Raspall (premi de Poesia Ciutat de València) que no deixa de ser una espècimen singular on combina estampes d’una infantesa idíl·lica, amb d’altres relacionades amb el joc de pilota, en una clara representació de l’espai col·lectiu. 
   La seua escriptura s’oposa a la dangerous writing i, tanmateix, és una escriptura amb el cos, on allò que vol dir-nos l’autor és acompanyat per les sensacions físiques que suscita. Juli Capilla mostra una capacitat intertextual fora del comú com ho mostra a Llibres dels exilis i Aimia. A Raspall ens sedueix amb una altra de les seus habilitats: la manera de lligar allò públic amb allò privat, amb la inclusió del joc de pilota. I amb la capacitat de fer-ne, d’aquest tema, un escenari poètic. Si Murakami ens parla de córrer per tal d’explicar-nos la seua poètica i parlar-nos d’alguna cosa més, Juli Capilla fa del joc de pilota una realitat pareguda. (n’hi ha més)  

                                                   IV
Amb una ràbia mil·lenària, tel·lúrica, ancestral; amb els ressons quasi inaudibles de la pedra, la densitat de l’urc, les lloses del terra transparent. Amb la força d’un guerrer indòmit, del mercenari sense escrúpols, del bàrbar irredempt, del sicari a preu fet. La tribu a què pertany, el poble en nom del qual faig de guerrer, el poble a què servisc, la terra que m’acull, un reialme sense rei ni monarquia, aquesta república vulgar, bastarda, que malgrat tot adore i per la qual en faig ofrena, del meu ésser, fins al darrer alè, estentori i rebel, com serà la mort d’aquell que no vol veure la mort ni en un poema
.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *