Un nou text de Todorov entre les mans, La por dels bàrbars, (Pagès editors, 2010) un dels millors assajos que he llegit aquest estiu. El francobúlgar es proposa explicar-nos la noció dels bàrbars i el sentiment de rebuig/por/lletjor que ens inspiren els altres. Però, bàsicament, les quasi tres-centes pàgines del llibre se centren en dos propòsits: 1) combatre les idees que Samuel Huntington va exposar a El xoc de civilitzacions (1996) i 2) comentar els trets definitoris d’Europa (diversitat, modernitat, pensament crític…) com a valors ben estimables.
Prèviament, el pensador repassa la noció de bàrbar a través de la història des d’una perspectiva antropològica i filosòfica. Encara que on vertaderament Todorov esmerça energia és a explicar-nos el món dels nostres dies. L’integrisme, el fanatisme, els límits de la cultura, la identitat, la civilitatzació… a través de la mirada del búlgar esdevé una font de coneixement que ens resitua en la realitat complexa que ens voreja. (n’hi ha més)
Per a Todorov, el famós xoc de civilitzacions –que no és altre que el de les democràcies occidentals d’una banda i l’islam per altra– és ben bé una fal·làcia. Una fal·làcia que interessa tant a uns occidentals (perquè així disposen de raons per atacar Iraq, posem un exemple) o a líders de països musulmans, perquè exploren la sensació de víctimes i d’explotats per Occident. (M’adone que simplifique massa, però per ací van els trets…) Todoroz solventa molts aspectes crucials, i tangencials, i açò és el que fa el llibre interessant. Un munt de reflexions naixen, com a guspires, a cada pàgina del llibre.
Algunes idees:
* Tot individu és pluricultural; les cultures no són illes monolítiques sinó al·luvions entremesclats.
* La memòria és intrínsecament una construcció, és a dir, una selecció dels fets del passat col·locats en una jerarquia que no és objectiva, sinó orientada pels membres presents del grup.
*Les ofenses patides [en la Segona Guerra Mundial] pesen més que els èxits acomplits. […] La consagració del relat victimista en el cim d’una jerarquia simbòlica en lloc del relat heroic és la prova indirecta del reforçament de la idea de justícia entre nosaltres.
*Les poblacions humanes es barregen i es desplacen tan sovint que establir tants Estats com ètnies és materialment impossible. La nació ètnicament pura no existeix. Una ullada a les xifres ho demostra: actualment hi ha a tot el món al voltant de 6.000 llengües diferents (l’idioma és l’element més fàcil d’identificar en una cultura), però menys de 200 Estats.
* Una democràcia moderna no pot ser mai una etnocràcia.
* L’efecte per l’Estat d’on s’és ciutadà és més cívic que no pas sentimental.[…] Ningú no “estima” la Seguretat Social, el fons de pensions o el Ministeri d’Educació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una bona lectura, Enric. Però el xoc de civilitzacions és una possibilitat; un discurs molt potent, si més no. Basta l’exemple de la hipotètica crema d’exemplars de l’alcorà. Obama ha ahagut de fer mans i mànigues per posar-hi remei, per les possibles i temudes respostes… De qui? Aquesta és la qüestió.
Estic d’acord que una democràcia moderna no pot ser una etnocràcia, però tampoc no pot ser una teocràcia.
Potser és que, posats a reduir, el món occidental i el món islàmic parlen llenguatges diferents.
D’un temps ençà l’espira és sempre a punt de cremar. Llegeix, a tall d’exemple, aquest article de Melcior Comes. http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/no-remeneu-el-vesper.html
Una abraçada
…potser ja el coneixes, que tracta de l’etnocentrisme europeu “Cultura i barbàrie d’Europa” d’Edgar Morin:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/104534