“Europeus. Retrat en setanta imatges” de Joan Francesc Mira

Acaba d’eixir el llibre de J. Francesc Mira: Europeus. Retrat en setanta imatges, en l’editorial Bromera. Un llibre distret, interessant, fruït de la passió viatgera de l’autor. He fet el pròleg; ací teniu alguns fragments… 
    (…) Amerats de la passió del viatge, els textos de Mira que presentem ací tenen un aire distret, de vegades sorprenent, i estan poblats d’observacions puntuals que donen compte d’un continent el qual podrà travessar una etapa convergent, però que sobretot és d’un caràcter divers, ric en manifestacions de tot tipus: arquitectòniques, gastronòmiques, polítiques, religioses, lingüístiques, paisatgístiques… Europa és un mosaic bigarrat, apassionadament canviant, al qual el nostre escriptor s’enfronta de manera episòdica i dosificada. Josep Pla emfasitzava, a Cartes de lluny, el paper bàsic que havia jugat el particularisme a Europa: “les quatre cinquenes parts de les ciutats que tenen cara i ulls són producte —deia Pla— del més pur, exclusiu, limitat i venerable esperit local”. En efecte, els articles de J. F. Mira semblen anar a l’encalç d’aquests trets singulars. Aquest particularisme si, de vegades, es pot copsar d’una llambregada, costa més d’explicar ja que cal conèixer la història, la geografia, el tarannà i les ideologies… I això és el que principalment es proposa fer l’escriptor valencià. (…)  (n’hi ha més)  

 

Una visió d’Europa

Diverses línies d’interés es creuen en el recorregut europeu de l’escriptor; hi ha la relació amb la gent per places i carrers, el contacte de la part monumental, siga en museus, pinacoteques, esglésies… Hi ha l’aproximació quotidiana, producte d’una connexió directe amb el lloc i els habitants; hi ha, també, l’acostament a través de llibres i obres artístiques… Sovint aquestes línies es creuen, però destaca sempre la del contacte directe, la de l’experiència viatgera de l’autor que, al capdavall, nodreix la immensa majoria dels assaigs. Tampoc no és un viatger capficat a fer la crònica o el reportatge dels grans centres d’interés turístic i monumental. L’escriptor, a més a més, poques vegades s’entreté —o es recrea— en el paisatge o en estampes sensitives relacionades amb ell. Quan, de vegades, en parla d’un, posem per cas el de la Toscana en el text homònim, en fa una reconstrucció més intel·lectual que donant pas als missatges sensorials. L’esfera dels sentits es fa present, quin dubte hi ha!, però generalment de manera sumària, amb una considerable sobrietat evocativa. Joan Francesc Mira, en canvi, es concentra en el paisatge humà de ciutats i pobles i, sobretot, n’observa els comportaments socials, les textures simbòliques, els valors, els components religiosos, els ideològics… “El tipus de viatge que m’agrada fer a mi —confessava l’autor en el llibre entrevista, La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb J. Francesc Mira— és un viatge tranquil, els grans monuments no m’interessen especialment… Si vaig a Egipte, m’interessa més passejar pel mercat o entrar en una mesquita que visitar les piràmides.”

      Si per a George Steiner, segons deia a La idea d’Europa, quatre àmbits defineixen el continent: els cafés, els paisatges amb mida humana, el pes de la història i el doble llegat representat per les ciutats d’Atenes i Jerusalem, de ben segur que el nostre escriptor n’afegiria un altre: les esglésies. Molts dels articles del volum tenen com a punt de partida la visita a esglésies: a Suècia, a Itàlia, a França, a Grècia… Fins i tot, arriba a definir-se com un “turista d’església”, perquè si parem atenció, com relata en el text “Tots Sants a París”, on en recorre mitja dotzena, cada església té el seu esperit, el seu impuls material, espiritual, estètic… Però si l’Europa de Mira n’està amerada, d’esglésies, no és precisament perquè siga un creient: “Jo sóc persona d’escassa fe evangèlica –ens diu en un dels assaigs— més aviat agnòstic, racionalista i allò que abans se’n deia lliurepensador…”. Es tracta d’un interés cultural: des de les “fredes” esglésies luteranes de Suècia, a les “tumultuoses” d’Itàlia, a “l’espectacularitat” del gòtic a França —els qualificatius són de l’autor—un va descobrint realitats peculiars. El reflex del pes de la història és innegable, com destaca a propòsit de les catedrals que poblen Castella, objecte d’uns comentaris interessants a l’assaig “Cigonyes, catedrals”. Europa, per a l’autor, és sobretot la de la història, amb el catàleg d’avatars religiosos, polítics, bèl·lics… la de les decisions que un dia prengueren alguns països portats pels seus líders o per esdeveniments de diversa consideració, com ocorre a Suècia amb la seua tradició de neutralitat.  

 ………………………………………………………………………………………………………………..

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *