A tall d'invocació

 Joan Daniel Bezsonoff, amb Un país de butxaca, continua la seua autobiografia que va encetar amb Una educació francesa. Ara se centra a repassar la seua connexió catalana (que va ser a través dels iaios, bàsicament) i la descoberta de la catalanitat, amb etapes i episodis que relata minuciosament. Els capítols combinen impressions del passat amb reflexions del present, que situen i ponderen les experiències. I sempre hi trobem la frase irònica, la nota de color alegre, l’observació enginyosa que demostra com és possible combinar la realitat, per més seriosa que siga, amb l’humor. La vida? quin gran camí de despropòsits, sorpreses i somriures –podria dir Bezsonoff parodiant un gran poeta.
       A  Un país de butxaca l’autor ens parla de la seua infantesa a Nils, a casa dels avis. De la vida en el poble, la d’abans i la d’ara: de la temporada de la verema, de les festes, de la vida quotidiana… Bezsonoff ens fa, també, el retrat d’una gran quantitat de persones interessants (i algunes ben divertides i exòtiques) que ha conegut. 
      Hi trobem, així mateix, alguns capítols sobre el seu aprenentatge literari: comentaris sobre els seus autors predilectes i algunes de les seues experiències  reveladores, sempre o quasi sempre lligades a la seua aventura vital. I tot en una escriptura expeditiva, a mossos irònics, a mossos lúcida, a mossos sentimental i sempre divertida.  (n’hi ha més)  

[Petita antologia]
 “En les pàgines que seguiran, no pretenc contar la meua vida. No té gaire interès. Vaig néixer un any després de la fi de la guerra d’Algèria (…) No he travessat boscos incendiats. No m’he trobat amb Voltaire al cafè Procope. Mai no he passejat per l’escullera de Ialta amb el doctor Txèkhov. No he fet cap vermut amb Josep Pla al Motel Ampurdan…”
 
“Els que volem ser catalans hem de fer entendre als altres que només la catalanitat ens permet d’arribar a la plenitud de la nostra identitat. La coneixença de la llengua catalana ens permet llegir el nostre paisatge, relligar-nos als nostres avantpassats, obrir-nos al catalans d’altres terres, a tots els pobles que comparteixen una llengua romànica. Com tots els pobles petits, tenim la sort de no parlar una llengua imperial i hem hagut d’aprendre la llengua dels veïns. Per retrobar les claus de la ciutat perduda ens cal viatjar a l’interior del propi país. Si coneixem gent nova, si estimem persones d’altres terres catalanes, si escoltem cançons mallorquines i llegim novel·les valencianes tot contribuint a l’enriquiment anímic del Rosselló, la nostra petita branca no caurà de l’arbre”.

 “Pel carrer de Catalunya, vaig seguir una morena espectacular i vulgar, amb un cul meravellosament valorat per un vestit blau marí. Ella caminava com la frase d’un bon estilista.”

  “Els poemes d’Espriu sempre m’han impressionat, però per viatjar en terra espriuana cal posseir un visat bíblic.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!