La primera novel·la traduïda al català d”Appelfeld, Flors d’ombra (club editor), és una història dura, que emergeix de capítols autobiogràfics de l’autor. Aharon Appelfeld és un jueu que a l’edat de 8 anys va ser deportat, va presenciar l’assassinat de la seua mare, encara que va poder evadir-se d’un camp de concentració i sobreviure al bosc, amb l’ajuda, entre d’altres, d’una prostituta.
La novel·la no és exactament així: la mare deixa Hugo –l’alter ego de l’autor– en casa d’una prostituta: Mariana. Les relacions entre els dos són especialment delicades, amoroses, de protecció, fins i tot amb uns punts d’erotisme. A la fi, però, les tropes russes afussellaran Mariana per haver col·laborat amb els alemanys. I en un ambient de desolació, Hugo torna a la casa familiar, ara ocupada per una gent que el fot fora i on tot són signes que els pares no hi apareixeran…
Hi ha molts elements d’interés en l’obra, a despit de tenir una trama esborronadora on la crueltat, concentrada en Hugo, assoleix punts àlgids, i on, en general, hi ha molt poca consolació, com ara el fet que siga un testimoni de supervivència en condicions duríssimes. (n’hi ha més)
De l’ambient fosc i trist d’un prostíbul sorgeix, així mateix, la tendresa capaç de donar vida al protagonista. El títol de l’obra: “Flors d’ombra” podria ser: “flors de lotus”, perquè talment la planta oriental: del fang i de la im-mundícia naix una flor molt bella.
L’evocació de la manera de sentir i de pensar del xiquet és força potent. Tot el que el protagonista viu i sent (por, misteris, malsons, innocència…) troba un reflex precís en l’escriptura d’Appelfeld. La infantesa, per un costat, suposa uns límits a la comprensió del món, però per un altre costat sembla que dóna accés a una mena de captació superior de la realitat. “Molts secrets em tenallen i jo els he d’apuntar” –escriu Hugo. En algun moment, el narrador observa qualitats artístiques en el protagonista: “mirada observadora, penses amb rectitud i no deixes que les emocions t’aclaparin”. Però per damunt dels detalls, com diu Rosa Plans, en el seu espectacular assaig: Literatura i Holocaust (Lleonard Muntaner editor): “el que cal valorar de la literatura d’Appelfeld és una concentració màgica de la realitat, que irradia enmig de les condicions més fosques”, ço és: “la capacitat d’il·luminar la tenebra a través de la poesia”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!