“Els racons de la memòria” d’Isabel-Clara Simó

En el llibre: Els racons de la memòria,Isabel-Clara Simó fa un repàs d’alguns moments importants i encontres amb persones destacades al llarg de la seua vida. Dividit en quatre capítols, que són quatre espais: Figueres, Barcelona, Alcoi-València i “Enlloc”, el llibre, amb un aire fresc i una agilitat admirable, ens presenta el que han estat les experiències i les persones cabdals en la seua autobiografia intel·lectual. Com diu l’autora, a la introducció, no és una autobiografia, certament, però tampoc se n’allunya molt. De tota manera, cadascú pot fer l’autobiografia com vulga i una forma de mostrar una certa intriga literària és dir que un determinat producte –un novel·la, posem per cas– no és el què és.
L’autora hi repassa el que han estat les etapes de la seua vida: la de València, després la de Figueres, la de Barcelona i Alcoi –perquè la infantesa sempre la portem en la maleta. Però Isabel-Clara Simó dedica la major part de les energies a descriure l’encontre amb aquelles persones que l’han marcada profundament. La galeria és ampla i significativa: des d’intel·lectuals (com ara Joan Fuster, Ricard Salvat, Josep Pla o Manuel de Pedrolo…), passant per polítics (Pujol), escriptores (Montserrat Roig, M. A. Capmany o Maria Àngels Anglada), pintors (Dalí, Frederic Marès Toni Miró…) i sempre alcoians, com ara l’entranyable Ovidi Montllor. (n’hi ha més)

La ploma de l’escriptora és incisava i amena: amb una gran rapidesa ens fa un retrat, una aproximació, siga personal o literària, o bé ens conta una anècdota significativa o ens resumeix uns postulats o unes idees. En l’article d’opinió (recorde les per a mi mítiques editorials de Canigó) i en textos d’aquesta mena, hi ha una escriptora desimbolta: de tant en tant, deixa caure un judici, una observació que sembla insubstancial però, en canvi, té una perspicàcia ben significativa –fins i tot un fúlgor sapiencial. Com ara:
  “Hi van haver dècades en què ho havíem perdut tot i fèiem cara d’haver-ho guanyat tot; i ara, que hem guanyat tantes coses, fem aquesta cara amarga i inefable dels perdedors. Ha canviat l’esperança. Aleshores tot era futur. Ara tot és present” 

   “Maria Aurèlia Capmany deia que tota l’esquerra europea havia aconseguit que dir feixista fos un insult. Veus?, ara l’insult és dir-li a algú comunista”.

    Capítol a banda és el capítol “Enlloc”, on relata la pèrdua del fill, que és una crònica commovedora. I amb paraules candoroses s’acomiada l’autora deixant testimoni de la seua fe en l’escriptura: “He escrit obsessivament, aplicadament, abrandadament. He escrit amb passió, i he suat i plorat i tremolat escrivint”. […]Escriure és una necessitat i una forma de vida. […] Escriure és viure…”

  

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *