El lloro de Flaubert i les versions catalanes

Fa temps que vaig llegir Tres contes de G. Flaubert. Un d’ells es va fer famós arran de l’obra de Julian Barnes, El lloro de Flaubert (pose el títol en català tot i que no sé si hi ha una versió catalana). El primer dels relats, Un cor senzill, és on apareix l’esmentat lloro. Es tracta certament d’un relat molt emotiu. En molts moments corprén. La protagonista és una criada, anomenada Felicitat, que sofreix tota mena de peripècies cruels al llarg de la seua sacrificada vida. 
  Acaba d’eixir una nova versió de Tres contes (labutxaca, Destino) amb traducció de Lluís Maria Todó.  Abans d’acabar de llegir el primer relat, però, he canviat d’edició i he agafat la de 1984, publicada per Bruguera, amb traducció de Ramon Esquerra. El text d’Esquerra té un llenguatge arcaïtzant (empra els “hom”, per exemple) que, tractant-se d’un relat del segle XIX, s’escau, però sobretot el que m’agrada és el ritme: una prosa cadenciosa, suau, elegant. (n’hi ha més)    

Felicitat és una dona sofrida, està sempre pendent dels altres i viu sense res propi. El personatge inspira llàstima. Esdevé una mena d’arquetipus de la criada, tan present en la literatura del segle XIX i la del XX. Com la Zerafina, de Rodoreda, un exponent ben destacat del gremi. El nom de la protagonista–parlem de l’obra de Flaubert– és tota una paradoxa (ella feliç?) i el simbolisme de lloro una metàfora eficaç d’algú que vol unificar la força de la paraula i l’espiritualitat (perquè el lloro acaba identificant-se amb l’Esperit Sant). 
  És curiosa l’atracció que Flaubert ha despertat com a figura, al costat de la seua obra. Ha inspirat unes pàgines brillants i denses de Sartre: L’idiota de família –en la meua edició amb 1200 pàgines– i de Vargas Llosas La orgía perpetua. Darrerament he llegit Orhan Pamuk Istambul, ciutat i records, on també en parla de l’escriptor, i de calent! Als quals ha d’afegir-se, és clar!, l’esmentat llibre de Barnes.
    Aquesta mena de llibres, a mig camí de la crítica literària, de la biografia, fins i tot de la novel·la o del relat, són un gènere literari. Martí Domínguez l’ha cultivat amb encert prenent figures com Buffon, Goethe i Voltaire. Altres incursions que recorde amb plaer són les de Tabucchi (Pessoa), Filippou (Kavafis) i Cunningham (V.Woolf). 
   Escriure sobre escriptura és activar un segon nivell de llenguatge. Una operació molt postmoderna. Agafar un autor, o una obra, i fer-ne un comentari-relat-assaig és com una representació de teatre amb un doble escenari. La paradoxa i la gràcia de l’operació –encara que també el risc– és que comentar la literatura és ja fer literatura. 
       

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *