Fa temps que vaig llegir Tres contes de G. Flaubert. Un d’ells es va fer famós arran de l’obra de Julian Barnes, El lloro de Flaubert (pose el títol en català tot i que no sé si hi ha una versió catalana). El primer dels relats, Un cor senzill, és on apareix l’esmentat lloro. Es tracta certament d’un relat molt emotiu. En molts moments corprén. La protagonista és una criada, anomenada Felicitat, que sofreix tota mena de peripècies cruels al llarg de la seua sacrificada vida.
Acaba d’eixir una nova versió de Tres contes (labutxaca, Destino) amb traducció de Lluís Maria Todó. Abans d’acabar de llegir el primer relat, però, he canviat d’edició i he agafat la de 1984, publicada per Bruguera, amb traducció de Ramon Esquerra. El text d’Esquerra té un llenguatge arcaïtzant (empra els “hom”, per exemple) que, tractant-se d’un relat del segle XIX, s’escau, però sobretot el que m’agrada és el ritme: una prosa cadenciosa, suau, elegant. (n’hi ha més)
Felicitat és una dona sofrida, està sempre pendent dels altres i viu sense res propi. El personatge inspira llàstima. Esdevé una mena d’arquetipus de la criada, tan present en la literatura del segle XIX i la del XX. Com la Zerafina, de Rodoreda, un exponent ben destacat del gremi. El nom de la protagonista–parlem de l’obra de Flaubert– és tota una paradoxa (ella feliç?) i el simbolisme de lloro una metàfora eficaç d’algú que vol unificar la força de la paraula i l’espiritualitat (perquè el lloro acaba identificant-se amb l’Esperit Sant).
És curiosa l’atracció que Flaubert ha despertat com a figura, al costat de la seua obra. Ha inspirat unes pàgines brillants i denses de Sartre: L’idiota de família –en la meua edició amb 1200 pàgines– i de Vargas Llosas La orgía perpetua. Darrerament he llegit Orhan Pamuk Istambul, ciutat i records, on també en parla de l’escriptor, i de calent! Als quals ha d’afegir-se, és clar!, l’esmentat llibre de Barnes.
Aquesta mena de llibres, a mig camí de la crítica literària, de la biografia, fins i tot de la novel·la o del relat, són un gènere literari. Martí Domínguez l’ha cultivat amb encert prenent figures com Buffon, Goethe i Voltaire. Altres incursions que recorde amb plaer són les de Tabucchi (Pessoa), Filippou (Kavafis) i Cunningham (V.Woolf).
Escriure sobre escriptura és activar un segon nivell de llenguatge. Una operació molt postmoderna. Agafar un autor, o una obra, i fer-ne un comentari-relat-assaig és com una representació de teatre amb un doble escenari. La paradoxa i la gràcia de l’operació –encara que també el risc– és que comentar la literatura és ja fer literatura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No et pudem dir de quina editorial ni el traductor ni l’any perquè no el tenim a mà, però la lectura del “Lloro de Flaubert” de Julian Barnes va ser molt interessant i ens va fer llegir l’obra de Flaubert amb uns altres ulls.
Del tipus d’obres que comentes que et descobreixen un personatge, a mig camí entre la biografia i la novel·la, hem de comentar el que ens va fer llegir amb ànsia D.H. Lawrence, era d’Anthony Burguess (el de “La taronja mecànica”) i el títol era alguna cosa semblant a “El cor en flames” o “Una vida en flames” (era de la biblioteca).
Pujaré a la biblioteca i el cercaré. Sé que era una traducció molt bona, però ara no record de qui. En Julian Barnes és un gran escriptor, i aquest llibre és deliciós.
“El lloro de Flaubert”, Edicions 62 dins la col·lecció “Les Millors Obres de la Literatura Universal del S. XX”, volum 102, traducció de Núria Ribera i Gòrriz, publicat el 1995.
Una altra novel·la molt interessant d’aquest autor és “Història del món en deu capítols i mig”, editat per Proa.
“Un cor senzill” és el que més m´agrada dels tres contes de Flaubert: tot un clàssic. Es un conte per rellegir-lo, per estudiar-lo, per aprendre. Flaubert, per mi, és inmens. El personatge de Felicité està molt conseguit; una vida trista i anodina com tantes que hem conegut, i no unicament a Espanya, en la figura de les nostres ties i, per què no, també en les nostres mares. Dones sofrides i sempre pendents dels altres, com bé dius, Enric; dones alienades i sense autoestima que no han tingut vida pròpia, que s´han sacrificat perl´home i pels fills i que en molts cassos no han rebut el reconeixement afectiu del fills, segurament perquè l´afecte i l´educació que elles reberen i que han transmitit als fills, és una educació i un afecte compulsiu, fill de la época repressiva que els va tocar viure. Pero la pregunta que ara em ve al cap és la següent: el què passa ara és millor, és la soledat menys soledat?