A tall d'invocació

He llegit, en dos dies, el recull de contes de Raymond Carver Catedral, publicat el 1981 i traduït al català el 1988. “Catedral” que dona títol al recull, fet que reclama un lloc preeminent, és el darrer del textos. Es tracta, sens dubte, d’un relat deliciós i ben representatiu del món i de la forma d’escriure de l’autor. Els contes atrapen de manera intensa i tenen un segell propi, tot i que de tant en tant, recorden als de J. D. Salinger i allò que s’anomenà “realisme brut”.

En els relats, Carver deixa que les coses parlen: els objectes, l’ambient, les mascotes, les begudes i els menjars, els llocs… I, per descomptat, els personatges i tot allò que diuen. Però el com ho expressen i/o què deixen d’expressar, les inflexions de veu, són més importants que el que acaben dient. I també ho són els gestos, els silencis, les mirades… Amb raó hom parla de minimalisme. Aquesta atenció majúscula a l’entorn sembla apuntar a una mena d’inacció, com si no passara res —res d’important—i, tanmateix, passa. L’escriptor sempre troba, darrere de les vivències més simples, un missatge que mig s’hi mostra, mig s’hi amaga i té la virtut de convertir les situacions quotidianes en revelacions.

Els personatges que poblen els contes del nord-americà són éssers derrotats; un percentatge important són alcohòlics que estan en procés de rehabilitació o amb la voluntat de mamprendre’l. Una voluntat, però, que sovint desmenteixen els seus actes. I molts formen part de parelles en crisi o en període de ruptura.

Un dels millors relats és “Un petit detall que fa bé”; el dia que feia huit anys, un cotxe atropella un xiquet. El conductor, en veure que s’alça de terra, se’n va. La víctima  —li diuen Scotty—, però, no està bé i la mare el porta a l’hospital. Es queda en un estat inconscient, encara que els metges creuen que està fora de perill. La mare avisa el pare i els dos acompanyen el fill. En algun moment, algú dels dos, el pare o la mare, va a casa per descansar, a canviar-se de roba o a menjar un poc i sona el telèfon. En agafar l’auricular, però, ningú parla i pengen. Passen uns dies d’espera neguitosos a l’hospital. A casa el telèfon segueix sonant i en agafar-lo, novament pengen. Al cap de poc, Scotty es mor. I el dia que el matrimoni torna a casa, sona el telèfon de nou. Ja està! La mare sospita que pot ser el pastisser i van a veure’l. Sí, ell ha estat l’autor de les trucades. Després d’insultar-lo, li diuen que el xiquet ha mort. El pastisser els demana disculpes. Els convida a prendre productes de la pastisseria calents (és de matinada). El pastisser els conta, amb amarguesa, que no té fills, que treballa setze hores al dia… La humanitat de l’home acompanya el dolor de la parella i té lloc un moment reconfortant. Què podem fer davant de les tragèdies? Malgrat que continuen les desgràcies, les atrocitats i els comportaments insolidaris de la gent, el món segueix rodant i cal girar amb ell. I sempre, o almenys sovint, hi ha algú que mostra el rostre de la bondat.

          “El compartiment“ és un dels contes més inquietant de tots. Aquest és l’únic conte del recull que transcorre fora dels EUA. Tracta d’un home que viatja en un tren, des de Milà a Estrasburg, per visitar el fill universitari que fa huit anys que no ha vist i amb qui no té bones relacions. El protagonista l’acusa de ser el culpable de l’alcoholització de la seua exdona i de la ruptura de la parella. La descripció  psicològica del protagonista es desenvolupa de manera minuciosa, refinada. Hi ha també, en algun moment, un ambient oníric que encaixa, sorprenentment, amb l’escrupulós detallisme realista del relat.

A “Febre“ narra la catarsi d’un professor d’art que, en ser abandonat per la seua muller, portarà el pes de la llar i dels fills. Amb la col·laboració de la senyora Webster, que atén la casa i els xiquets, i durant uns dies amb febre: “va notar que alguna cosa arribava a la fi”. Va passar pàgina i va sentir un gran alleujament. Més que la restitució d’allò perdut el que necessita el protagonista és, ras i curt, l’acceptació del dolor i del canvi. I en fer-ho, se supera el malestar. La fi del relat representa el que James Joyce anomenava epifania, aquestes revelacions de què hem parlat adés i que apareixen sovint en els textos del nord-americà.

“Catedral“ tanca el llibre de manera ben significativa. En la qüestió dels personatges, aquest conte és fora d’allò usual, ja que el protagonista té com a antagonista un invident. L’esposa convida un amic invident que havia conegut feia huit anys i a qui se li acabava de morir la dona. L’home reacciona amb desconfiança a la situació perquè  l’incomoda, però en el transcurs de l’encontre canvia d’actitud i s’hi lliura amb generositat. A la televisió estan fent un reportatge sobre les catedrals d’Europa i el cec, li demana com són les catedral. Fumen un canutet. El marit assaja de fer-ho, però no reïx del tot. El cec proposa que li faça un dibuix, per tal d’entendre-ho i el marit el porta de la mà sobre les línies. Aquest intercanvi d’experiències, aquest posar-se en el lloc de l’invident, resulta colpidor.

“Catedral” és un relat sobre la confiança (la ceguesa i la confiança van de la mà) i  també hi ha d’altres qüestions: l’amor propi, l’aparença física, les creences religioses, l’acció humana capaç de fer monuments tan imponents com les catedrals… Però sobretot és l’experiència trasbalsadora producte de la connexió que ha tingut el protagonista amb l’hoste invident. Un budista parlaria de compassió. Després d’una experiència d’aquest caire, un ja no és mai el mateix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!