A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

13 d'octubre de 2017
0 comentaris

“Les quatre vides de l’oncle Antoine” de Xavier Aliaga

 

El periodista i escriptor Xavier Aliaga ha publicat una nova novel·la, Les quatre vides de l’oncle Antoine (Premi Pin i Soler de novel·la) . Es tracta d’una autoficció que indaga la vida de l’oncle Antonio, un personatge fascinant. Aquest era un germà del seu pare que després de la guerra va militar en el Partit Comunista. Arran d’això va haver de fugir a França, sota l’amenaça de ser denunciat per un cunyat (estava casat i tenia dues filles). Al país veí es va allistar a la Legió Estrangera, va participar en accions a Algèria i potser a Indotxina. També va tenir una nova parella i quatre fills. I es va morir als trenta-vuit anys.

Aquesta biografia novel·lesca era coneguda familiarment de manera parcial, amb trossos inconnexos, amb vertaderes zones ignotes. Per això el seu nebot –l’autor–  emprén una investigació minuciosa; l’embranzida comprén furgar en arxius, viatjar al sud de França, interrogar familiars… I, després, va presentant la informació dosificada al lector. La vida de l’oncle és l’objectiu, però el procés indagatori i el que l’envolta: els límits del que coneix i el que suposa, els acaraments entre allò que va ser i el que hom voldria que fos van omplint les pàgines de l’obra en un continuat vaivé entre el present i el passat, entre la realitat verificable i la possible. I també hi participa l’entorn familiar del narrador-autor. Per això parlem d’autoficció. Es tracta d’una novel·la que no sembla novel·la, ja que incorpora el voltant de l’autor i els avatars de l’escriptura d’una manera directa i plana, com ho faria un bon periodista en un reportatge.

La prosa d’Aliaga és amena, amb frases curtes amerades d’oralitat. I fa servir una disposició digressiva que el porta a explicar qualsevol vivència del present o del passat amb gràcia i enfilant-la cap a la reflexió. En alguns moments, sembla participar del posat narratiu d’un autor com W. G. Sebald. Hi ha una reinvenció de la forma de contar en la qual el fil narratiu esdevé invisible i a males penes en som conscients mentre llegim. Com ho fa el novel·lista alemany, Aliaga fa servir fotografies i expressa les giragonses de la descoberta sobre el personatge que anem trobant-nos pausadament. Baudelaire va afirmar que “…la profunditat de la vida es revela integrament en l’espectacle, per comú que sigua, que hi ha davant dels ulls”. L’autor, a través dels mecanismes narratius i la realitat que ens presenta, sembla compartir-ho plenament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!