Un cop Junts ha deixat clar, del dret i del revés, que sense ells, la suma ERC+CUP no fa majoria independentista al Parlament i que ha passat el dol públic per no haver retingut la presidència i no haver pogut impedir el sorpasso d’ERC; un cop ERC haurà entès que les formes són importants i que començar les negociacions amb un grup amb 9 diputats, en comptes de fer-ho amb un altre que en té un menys que ells, 32, no sembla el més adient per no irritar el segon grup, més encara si en vol el suport per a la presidència; un cop la CUP s’haurà aclarit i haurà aclarit quin paper vol fer, d’ara endavant, dintre la majoria parlamentària progovernamental; un cop ja tinguem president i govern i el ball de bastons hagi finalitzat l’actuació; un cop els hooligans de totes les bandes hauran entès que fer vaga d’expressió oral i escrita és un dret que convé exercir; un cop la gent hagi aconseguit de seure una mica més tranquil·la, superat un nou episodi de desconcert independentista, un cop tot això estigui ja enllestit, potser ja haurà arribat el moment de parlar, finalment, de política.

Tenim una correlació de forces, al Parlament, i, doncs, a la nostra societat, més favorable que mai en la història a les tesis independentistes, amb una majoria clara sobre els que en són contraris. Aquest mateix resultat, en qualsevol votació en unes eleccions o en referèndum, donarien ras i curt la victòria democràtica als que superen el 50%, sense cap dubte ni discussió. És cert que un 52%, potser, és encara un percentatge no prou sòlid com per ser assumit com a inqüestionable i definitiu per la majoria de la població, actualment. Però no es diu prou que ho és encara menys el 48% restant, tot el qual no és, exactament, anti-indepentista i que fora del tot antidemocràtic que l’opinió d’aquest tingués més valor que el de la majoria i s’acabés imposant per mantenir immodificable la situació.

Marta Rovira, secretària general d’ERC, parlava fa poc de lideratges compartits, una sortida intel·ligent a l’atzucac actual de batalla de sigles i cappares. I cal reconèixer que els resultats electorals ajuden a fer-ho possible. El govern de Catalunya ha d’exercir-lo la Generalitat, d’acord amb la majoria governamental que han donat les urnes. I és el President que, previsiblement, escollirà el Parlament qui ha de presidir-lo: Pere Aragonès. De cap de les maneres no es pot menysprear la legitimitat del resultat electoral actual, apel·lant a legitimitats democràtiques anteriors. Això dit, tenint en compte que, ara i tant, la Generalitat està subjecte als límits de la legalitat espanyola i els seus càrrecs a la repressió desfermada per l’Estat amb tots els mitjans, aquí és on entra en joc el Consell per la República.

Aquest organisme, totalment fora de l’abast de la llei espanyola, té les mans del tot lliures per actuar a l’exterior per la causa de la independència. I és el polític català més conegut internacionalment -i a qui, a l’instant, s’associa amb la independència- qui ha de presidir-lo: Carles Puigdemont. No fer-ho, menystenint-ne la figura per càlculs partidistes, seria un error tan gran com no escollir Aragonès de president de la Generalitat. Govern i Consell són necessaris, tenen funcions i àmbits d’acció diferents i cap d’ells no pot ser ni la competència, ni el contrapoder de l’altre, perquè en un i altre hi han de ser presents els mateixos agents si es vol que Govern i Consell siguin de tots i no sols d’una part. Més que mai, cal generositat, patriotisme i sentit d’Estat per part de tots els actors.

Des de la presó i des de l’exili es pot analitzar la situació, donar orientacions útils a la Generalitat i fer propostes de futur, però no es pot caure, d’allà estant, en la temptació de pretendre governar Catalunya. Les limitacions legals i de mobilitat que pateixen presos i exiliats polítics no deixen cap marge de maniobra per a una direcció regular, persistent i diària de la política catalana.

Però, així i tot, els uns necessiten els altres, com el país els necessita tots. Al Govern de Catalunya cada partit hi hauria de dur les persones més competents i preparades de què disposi en el seu àmbit ideològic, incorporant-hi també independents que hi aportin coneixement, experiència i mirada transversal. En un procés com el nostre, el Departament d’Afers Exteriors és fonamental i tindrà un paper clau de cara al futur, de manera que cal posar-hi al capdavant la persona amb el perfil i la preparació més adients. Com també, per raons molt diverses, a Interior. I el mateix caldria dir de la direcció del Consell per la República, un instrument lliure de la tutela espanyola, que ha de ser de tots i al qual cada força política, cada moviment social, hi ha de ser representat al màxim nivell possible perquè tingui credibilitat. La necessitat de comptar amb el compromís actiu de noms independents de diferents orientacions polítiques és també una evidència.

El nostre cas, però, demostra, des del primer moment, que un procés d’emancipació nacional només té possibilitats de reeixir si no es limita a les institucions i es basa en el poble. La independència del Principat de Catalunya, nucli territorial central de la nació catalana, es guanyarà amb la Generalitat com a Govern, el Consell per la República com a instrument d’acció internacional i, sobretot, la gent al carrer. Cap dels tres protagonistes no ho aconseguirà per separat, sinó que tan sols una acció coordinada de tots tres la farà possible, una acció que ha de formar part d’una estratègia nacional unitària, acordada entre tots que en prevegi els passos a fer i tingui també en compte la millor estratègia electoral al nostre Parlament, però també, i molt principalment, als parlaments espanyol i europeu.

Un front unitari independentista ens ha de permetre visualitzar-nos no com a partit, sinó com a minoria nacional en el marc estatal espanyol i continental europeu. La unitat d’acció entre Govern, Consell i poble al carrer constitueixen la triple aliança imprescindible per avançar cap a la victòria de la llibertat, amb tant de realisme com decisió, sense volades de coloms, ni frens de mà. I el primer pas per tornar la calma, la confiança i l’optimisme a la gent no és altre que la constitució, sense més dilacions, d’un govern independentista d’àmplia concentració nacional. Tenim pressa per arribar a la independència. Però en tenim, també, per combatre la pandèmia, l’emergència social, climàtica i lingüística, amb les eines esmolades i els millors segadors. Com més aviat, millor.