A parer meu, aquest debat precisament no s’hauria d’enfocar mai des de l’islam –o des del cristianisme evangèlic, per posar un cas equivalent en una altra religió–, sinó des de la laïcitat. Des de la defensa de la laïcitat i de tot allò que ha significat per al progrés humà. I separar-hi, per tant, de manera irreductible les esferes privada i pública.
Tothom ha de poder pregar al déu que considere convenient o, com seria el meu cas, no creure en cap. I és evident que les comunitats de creients han de poder organitzar-se com creguen adient, per fer proselitisme i defensar els seus interessos. Ara, en l’esfera pública, en la gestió dels afers públics i en la política, estic fermament convençut que la religió, cap religió, no hi hauria de tenir presència. I que quan alguna n’hi té comencen els maldecaps per a tothom.
Ho crec, això, per l’experiència personal. Els qui tenim una certa edat som ben conscients del pes tan negatiu que va tenir sobre la nostra vida el catolicisme, convertit en religió oficial. I com costà que els afers públics, i per tant també la nostra vida privada, fossen governats sense la interferència de l’Església. En relació amb això, tornaré a recordar que avui encara hi ha una part del nostre país, Andorra, on les dones no poden decidir si necessiten avortar o no, perquè és prohibit de fer-ho, per la por que té la classe política de la reacció del copríncep episcopal.
A partir d’aquesta experiència personal, per tant, i del record del paper que l’esquerra tingué en la transició per a eliminar el poder fàctic i legal de l’Església Catòlica, he de dir que la manera com una part de l’esquerra catalana es va acostant ara a l’islam em sembla profundament decebedora.
Especialment perquè al món, avui, hi ha un renaixement evident de la religió com a instrument polític, que és molt perillós. Ho veiem amb la instrumentalització de la identitat hindú que fa Narendra Modi. Ho veiem per tot Amèrica, al nord i al sud, amb una part important dels cristians evangèlics imposant agendes a la dreta després de passar més de quaranta anys en guerra contra la secularització. I ho veiem també amb l’islam.
Per tot plegat, a mi no em sembla coherent que algú condemne el trumpisme (una de les bases essencials del qual són els cristians evangelistes) o critique el racisme inherent al nacionalisme hindú i, en canvi, pretenga que no es pot fer cap crítica a l’islam o expressar la solidaritat cap a les dones iranianes. No accepte, doncs, que s’acuse de racista gent que no ho és i simplement practica el dubte, aquell principi bàsic sense el qual no hauríem avançat ni com a persones ni com a societat. I sobretot reivindique i faig una apologia pública del laïcisme com a únic camí de futur.
[Nota: una primera versió d’aquest editorial parlava de cristians evangelistes, quan hauria d’haver dit, per a ser correcte, cristians evangèlics. Demane disculpes.]
