Preparem-nos, el tren de la Independència tornarà passar … molt aviat !

EL TREN PASSA AQUESTA TARDOR   Jordi Domingo. Estiguem apunt!

L’advocat Jordi Domingo repeteix un missatge constantment, en aquesta entrevista: la guspira es pot tornar a encendre en qualsevol moment i cal estar preparats per a mantenir el caliu necessari. Creu que a partir de la tardor molts fets poden ser la guspira que creï una nova oportunitat per a fer efectiva la República Catalana: la citació de Llarena a Bèlgica, el judici dels presos polítics, les eleccions municipals… Tot pot esdevenir una nova ocasió per a agafar el tren, que considera que els polítics independentistes van deixar passar el 3 d’octubre.

Aquest Onze de Setembre no és un més. Que ens hi juguem, aquesta Diada?

—En la Diada d’enguany ens hi juguem demostrar davant el món que, malgrat la repressió i malgrat que han eliminat l’estat de dret i la democràcia, la major part de la ciutadania de Catalunya persevera i persisteix en la voluntat d’una República. Hi ha un munt de gent convençuda que sense la República no recuperarem mai la democràcia. Aquesta perseverança i aquesta persistència és la clau de volta.

Últimament es fan moltes concentracions davant les presons. Creieu que és un camí que s’ha de continuar explorant?

—Aquest camí no ens porta a la República com a tal, però sí que s’ha de continuar transitant. Els presos mereixen tota la solidaritat humana, personal, social, econòmica, etc. Per tant, no es pot menystenir aquest moviment ciutadà. Tots els qui volem la República hi hem de participar, hem d’anar a les presons, no tan sols a solidaritzar-nos amb els presos i els seus familiars, sinó també a ensenyar al món d’una manera activa i multitudinària que en aquest país no hi ha democràcia.

Quina és l’herència que ens ha deixat el primer d’octubre?

—El primer d’octubre va ser el dia històricament més important de Catalunya d’aquests últims cinquanta anys. Aquell dia la gent es va apoderar i autodeterminar. I això no es va descobrir per casualitat, però si en contra de tot. En contra d’un estat que no volia que hi hagués referèndum i que va prometre que no existiria. Però fins i tot en contra, en un cert missatge conservador i una mica poruc, que van fer en un moment determinat algunes organitzacions com l’ANC o Òmnium.

Missatges conservadors?

—Sí, la vigília del primer d’octubre, l’ANC i l’Òmnium deien que si hi havia un milió de vots, el referèndum ja seria un èxit. També afirmaven que si hi havia massa policia, féssim concentracions davant les escoles ensenyant les paperetes. Volien que demostréssim que volíem votar, però sense fer cap acte de resistència. Volien evitar que hi hagués cap acció contundent de les forces repressores. Però la gent no ho va escoltar, van deixar de banda aquest missatge conservador i van decidir voluntàriament de fer front a un atac furibund per part de la policia enviada per l’estat. I així, tots els qui hi érem vam confirmar que estàvem disposats a dur endavant aquest projecte, costés el que costés.

I, íntimament, personalment que us evoca aquella data?

—La vaig viure amb una emoció molt gran, perquè, a part el que tothom vivia, em van tocar fer dues coses. Per una banda, fer conferències abans del referèndum i per un altre acompanyar observadors internacionals.

Que en recordeu, de les conferències? 

—Una que vaig fer dos o tres dies abans del primer d’octubre. Era l’última. Vaig anar-hi amb l’Elisenda Paluzie, que anava a un poble molt a prop i vam decidir de pujar-hi plegats. En aquell viatge, tots dos estàvem indignats amb el missatge que havia donat l’ANC, amb una actitud permissiva amb l’obstaculització del referèndum. I vam fer conxorxa per donar un missatge completament diferent i dir a la gent que resistissin mentre no hi hagués una gran diferència entre el nombre de policies i d’habitants. Els vam animar que, per poc que poguessin, la nit abans ocupessin el col·legi i que es resistissin pacíficament a sortir. Que els haguessin d’arrencar un per un per demostrar que el poble volia votar.

I els observadors internacionals? 

—El primer d’octubre vaig acompanyar alguns observadors internacionals. Va ser molt emotiu veure’ls emocionar-se quan veien la passió de la gent, com aplaudien la gent gran quan entraven a votar, l’emoció que es vivia en cada moment, visitar un col·legi que prèviament havia rebut la vista de la policia… Tot plegat són records que tinc gravats per sempre més.

I pensant en el primer d’octubre d’enguany… Què creieu que s’ha de fer?

—La gent vol mobilitzar-se, no ha renunciat a ser República, no vol tirar endarrere. Per tant, està bé que es facin commemoracions, però ara cal mobilitzar-se. Cal demostrar al món i al país que estem mobilitzats permanentment, malgrat les circumstàncies. I que, per tant, estem constantment interpel·lant-nos els uns als altres per esperar la nova oportunitat i realment fer efectiva la República. Perquè tard o d’hora haurem de fer un acte de desobediència.

Per tant, creieu que a curt termini pot haver-hi una nova oportunitat de fer efectiva la República?—La guspira tard o d’hora s’encendrà, a partir d’un fet d’atzar, preparat o fins i tot accidental. Els fets es produeixen i nosaltres hem d’aprofitar el tren que passi en el moment que passi. Quan tinguem la guspira encesa, li hem de procurar el caliu necessari perquè vagi endavant. El 3 d’octubre es va perdre una gran oportunitat, però estic convençut que n’hi haurà més.

Ara, mirat amb perspectiva, què va faltar per a fer efectiva aquella República?

—Quan VilaWeb ens demanava, ara fa un any, a quina distància estàvem de la República, recordo que els meus percentatges sempre els basava en quatre potes: la perseverança i la insistència de la gent, que en l’àmbit internacional no ens posessin la proa en contra, que el govern i el parlament tinguessin la feina feta i el suport incondicional del govern espanyol, que sempre ens dóna l’ajuda necessària. Si pensem en això, és evident que d’aquestes n’hi ha una que en aquell moment concret no va saber trobar la clau de volta. El govern espanyol continua facilitant les coses, perquè allò que fa en contra ens ajuda en les aspiracions de Catalunya. És evident que, en l’àmbit internacional, no hi ha hagut cap moviment en contra, més aviat a l’inrevés. La gent hi continua essent. I aquella feina que ens van dir que era tota preparada i enllestida, crec que hi havia més coses que no ens diuen ara. Hi havia moltes coses fetes, però crec que hi va haver un moment determinat en què, per l’amenaça i un cert punt d’innocència, alguna cosa va fallar. Ens pensàvem que tot plegat es podria fer sense grans entrebancs, tret dels que anessin sortint durant la negociació i en l’enfrontament democràtic entre les aspiracions legítimes del poble català i els unionistes. Això se’n va anar en orris de seguida, perquè l’estat espanyol va treure la cara més sinistra del franquisme. Va fer miques l’estat de dret i la justícia sense cap escrúpol.

Què va fallar?

—No ho sé. Es parla d’una amenaça de repressió i jo no tinc cap raó per a dubtar-ne. Jo no hi era, i per tant no puc dir que hauria fet, però és cert que en aquell moment, per ingenuïtat o innocència, es va creure en un camí que ens portava cap a un lloc i ens vam trobar amb la repressió més ferotge damunt la taula. No es va agafar el tren que passava.

Quan va passar aquest tren?

—El dia 3 d’octubre. És el dia de màxim desconcert del govern espanyol. Fins i tot van sortir responsables del PP dient que no s’aplicaria el 155. El govern espanyol no sabia gaire que fer. I als carrers hi havia gent amb banderes espanyoles, gent que no era independentista, però que, vist allò que havia passat, van ser capaços de sortir al carrer a reclamar democràcia. Era una gran oportunitat que es va perdre. No es va voler fer el pas que la ciutadania sí que reclamava i estava disposada a fer.

Després del primer d’octubre arribarà el judici dels presos polítics. Què s’ha de fer aquells dies?

—S’ha de garantir la presència internacional d’observadors. Hem d’aconseguir que tot el món vegi que no hi ha justícia en aquest país, i que sense justícia no hi pot haver democràcia. Durant aquells dies també s’ha de mantenir una mobilització permanent. S’ha de posar en relleu la protesta social contra aquest judici.

I, com a advocat, us atreviríeu a predir què pot passar?

—Com a advocat, i amb la llei a la mà, els haurien d’absoldre tots perquè evidentment no hi ha hagut rebel·lió, ni sedició ni malversació. Però, tal com van les coses en aquest país, tot això no serveix. Quan hi havia el PP el meu vaticini havia estat sempre que els jutjarien la tardor del 2018 i els condemnarien a la màxima pena, vint anys o trenta. Pensava que arribaria al Tribunal de Drets Humans una vegada el Tribunal Constitucional decidís. Prèviament, el TC hauria tingut el cas un munt d’anys. Finalment, el Tribunal Europeu diria que s’havien vulnerat tots els drets fonamentals i que aquests senyors no havien d’anar a la presó. Però ja haurien passat uns vuit anys.

El fet que hi hagi els socialistes al govern espanyol pot canviar alguna cosa?

—S’anirà veient, però no tinc cap esperança que hi hagi un gran canvi. Si fos una altra història, possiblement farien esforços claríssims perquè el fiscal general retirés l’acusació o canviés el delicte i les penes fossin més reduïdes. Però com que parlem, segons ells, de la unitat de la pàtria, el delicte més greu que es pot cometre en aquest país segons el codi penal, no crec que hi hagi canvis. Sóc molt poc optimista. Però si hi ha aquestes guspires i la ciutadania continua persistint podria ser que algú posés una mica de seny…

Una d’aquestes guspires podria ser tot el procés que Llarena té obert a Bèlgica?

—Depèn de com ho acabin gestionant, però evidentment és una demanda civil i, per tant, no hi ha euroordres. Ara si, el judici civil es pot fer en rebel·lia, i si és així la cosa més normal és que l’acabin condemnant. Però és una demanda civil i, per tant, no té la transcendència que tindrà el judici dels presos polítics, tenint en compte les penes penals que els poden imposar. Ara, la guspira pot arribar en qualsevol moment. Qualsevol detall pot ser una guspira. Per tant, depèn de què passi. Si el govern espanyol dóna suport a Llarena, podem acabar d’enfonsar la justícia espanyola.

Entenc que en tot aquest procés judicial és molt important la justícia internacional. Si Llarena fos condemnat a Bèlgica, això afectaria el judici dels presos?

—Sí, sens dubte. No seria una conseqüència directa, una cosa no porta necessàriament a l’altra, però és evident que tot ajuda. Si es fa una defensa política, com ara sembla que han decidit tots els presos polítics, tots aquests elements són molt importants per a posar en evidència la justícia espanyola. A més, després els tribunals internacionals seran testimonis que tot això ha estat una farsa i hi ha hagut prevaricació.

Parlant de presos polítics, quin paper hi han de tenir?

—Els presos polítics són ostatges de l’estat i, per tant, no han de tenir cap més paper que suportar aquesta situació tan desgraciada. Això sí, ho han de fer amb la total solidaritat humana, personal, econòmica i emocional de la gent. Amb tot l’honor i la glòria per tot allò que han fet i s’hi han jugat, però crec que políticament no han d’influir en absolut en la lluita del país. Ni ells ni els seus advocats. Són ostatges i, per tant, no són lliures per a decidir què fem o deixem de fer. Durant el franquisme cap pres polític no va poder determinar la política que feien els partits clandestins ni cap pres etarra no va poder gestionar la política del carrer… És lògic i natural.

I els exiliats?

—Els exiliats són una altra història. Jo crec que ells sí que poden fer molt. No són ostatges de l’estat i, per tant, de fora estant han de fer una tasca internacional de primera magnitud. Han de continuar impulsant i mantenint la seva legitimitat democràtica. Per tant, ells han de continuar actuant i defensant allò per què els vam votar. Han de fer tant com puguin perquè en l’àmbit internacional siguin reconeguts, ells i la República Catalana.

Aquests últims mesos hem vist divisió entre els partits independentistes. Com s’ha d’afrontar aquesta divisió d’estratègies?

—És una divisió recurrent que es va veient sistemàticament, cada cert temps. I que en moments crucials es posa en evidència. Però afortunadament, la ciutadania ha aconseguit que en els moments més crítics finalment es redrecés la situació. S’ha d’assumir com una realitat del país, com una característica. Ara, la ciutadania que vol la República és evident que ha de perseverar i persistir, buscant aquesta oportunitat o guspira. Els partits que vulguin ser-hi hi seran i els que no hi vulguin ser  a la llarga en pagaran les conseqüències en forma de vot.

Quines prioritats creieu que ha de tenir el govern català, a curt termini?

—Ha de garantir que allò que la ciutadania vol es faci. El govern de l’interior hi ha coses que no pot fer, perquè evidentment la resposta és la que és, i si ho fessin tornaríem a caselles anteriors. Per tant, s’ha de ser prou hàbil per a no impedir en cap moment que allò que la ciutadania expressi es vagi consolidant. Per això cal actuar amb complicitat i fidelitat amb el govern català a l’exterior, que pot fer moltes més coses.

S’ha parlat molt de Consell de República. Que creieu que ha de ser i qui n’ha de formar part?

—El Consell de la República no hauria de ser tan sols un consell de noms i de gent coneguda. Hauria de ser molt més. El consell ha d’estar disposat a treballar oficialment i clandestinament per la República. Hi ha feines que ni el govern interior ni l’exterior no poden fer i, per tant, s’han d’organitzar d’una manera que facin públicament un seguit d’accions que empenyin cap a l’objectiu final, però també s’ha de saber treballar d’una manera discreta per garantir que els plans A, B i C es puguin portar a terme.

S’han de convocar eleccions aquesta tardor?

—En aquest moment no ho veig necessari. Al contrari, s’ha de seguir el camí. Però la situació política i social és tan canviat que no sé si d’aquí a un temps caldrà un canvi radical, i això pot fer necessàries unes eleccions anticipades.

Les eleccions que sí que hi haurà són les municipals. Creieu que poden ser una oportunitat per a l’independentisme? Poden ser aquella guspira?

—Sí, com ho poden ser els judicis o les sentències. Les eleccions municipals haurien de ser un reforç de l’independentisme. I per això és important d’acumular el màxim de regidories i d’alcaldies de tot el país. Especialment, en les ciutats importants, com és la capital. Barcelona hauria de ser un dels objectes importants de conqueriment electoral del sobiranisme.

Creieu que s’ha de defensar una candidatura unitària?

—Veig molt difícil que hi hagi una candidatura unitària tenint en compte la posició dels partits. Però a Barcelona, concretament, sóc completament partidari que es faci, en la mesura que sigui possible. És la manera de garantir de guanyar l’alcaldia de la capital. Encara que entenc molt aquells qui defensen candidatures diferenciades en un paraigua que faci d’aglutinador. La ciutadania vol garantir que aquest procés que ha engegat –i en què literalment hi ha posat la cara– serveixi d’alguna cosa. I crec que és important garantir que Barcelona tingui un alcalde o alcaldessa independentista. Si això demana una candidatura unitària, sóc el primer de defensar-la.

Últimament, hem vist al carrer molta impunitat de l’extrema dreta. Que creieu que s’ha de fer?

—Tolerància zero. Temps enrere ja es va fer. Passa que després del discurs del rei s’ha permès. Però la impunitat de la ultradreta és absolutament ignominiosa per a la democràcia i per això és tan necessari de reclamar tolerància zero. Els Mossos han d’actuar dràsticament. I els jutges, si volen recuperar una mica del prestigi que la seva cúpula els ha fet perdre, haurien de demostrar al món que allò que a la major part de països és completament penalitzat, aquí tampoc no es tolera. Per això, és important que la justícia actuï amb la contundència que cal.

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-domingo-sense-la-republica-no-recuperarem-mai-la-democracia/

Jordi Domingo: ‘Sense la República no recuperarem mai la democràcia’

L’advocat barceloní i impulsor de Constituïm, una de les plataformes que han presentat un projecte de constitució de la República Catalana, repassa l’últim any viscut i la tardor que ens espera

L’ESTAT DE CATALUNYA NO POT SER EUROPA ! Sempre caiem en el mateix error. 

ELS JUDICIS PEL DIVORCI DE CATALUNYA I ESPANYA. Separació de bens: ACTIUS i PASSIUS

 

Fa uns dies vaig participar en una penjada de llaços grocs ben proporcional a la realitat de la vida, érem 7 dones i tres homes. Ho fèiem per la llibertat de tota la humanitat, de tots els Pobles. Ho fèiem com ho han fet tantes persones al llarg de la història, i gràcies a ells ho fèiem amb molta més seguretat del que no havien pogut fer molts altres.

Daniella Levy, corresponsal de Jerusalem Post, pocs dies després del 1r d’octubre del 2017, escrivia que no sabia si ja havia arribat l’hora d’assolir una independència per vies pacífiques, però que sí que estava segura de que si algú podia eren els catalans.

S’acosten els “Judicis de la Vergonya”, els judicis dels encausats catalans per causa de la Independència de Catalunya. Espanya fa servir els que ha empresonat i segrestat com a eina de xantatge i coacció per aturar els catalans en el seu camí uni direccional d’alliberament.

Seran els “Judicis pel Divorci de Catalunya i d’Espanya”. Que sigui així perquè així és!

Que ningú intenti dissimular-ho i emmascara-ho, Espanya ataca els hostatges i tots els encausats catalans amb una sola finalitat, sotmetre de nou a Catalunya, seguir espoliant-la, seguir humiliant-la, seguir colonitzant-la.

Catalunya afronta aquests judicis amb el cap ben alt i sobretot d’empeus davant la fogacitadora, feixista  i inquisitorial Espanya de sempre.

Una mostra diàfana i internacional d’aquest aixecament català contra la ignominia és el color groc, llaços, creus, pintades a terra, pancartes, pins, sempre pacífics, sempre democràtics, sempre en favor de la llibertat per a tots els Pobles i per a tota la humanitat del present i del futur.

Per afrontar amb èxit aquests judicis, per a la causa catalana de la Independència,  cal que reafirmem el 1r d’octubre i el 27 d’octubre del 2017 sense dubtes ni vacil·lacions. Ara no té sentit lamentar-se pels errors del 10 d’octubre quan en realitat ja tenim votada la DUI catalana del dia 27 del mateix mes i any-.

Preparem-nos per portar al seu acompliment aquesta DUI, no li girem la cara, milions de catalans en som testimonis, molts érem allà al davant, la resta ho vàrem veure des de la televisió, com quan molts vàrem veure l’arribada de l’home a la lluna.

“La llibertat de Catalunya un pas més per a la llibertat de tots els Pobles, un gran pas per a l’home, un gran pas per a la humanitat”

La unitat catalana davant dels “Judicis de la Vergonya” passa pel reafirmament del 1r d’octubre del 2017,  éssent ben conscients que la batalla que estem lliurant contra la tirania i l’opressió només té un objectiu, recuperar la plena llibertat dels catalans i de Catalunya, la Independència!

Finalment, determinem-nos i preparem-nos, també, per portar aquesta DUI al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

Catalans! l’únia nostra Victòria serà la Independència!

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM. Membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas que és alcalde honorífic de Venèvia-

 

 

ELS JUDICIS PEL DIVORCI DE CATALUNYA I ESPANYA. Separació de bens: ACTIUS i PASSIUS

 

Fa uns dies vaig participar en una penjada de llaços grocs ben proporcional a la realitat de la vida, érem 7 dones i tres homes. Ho fèiem per la llibertat de tota la humanitat, de tots els Pobles. Ho fèiem com ho han fet tantes persones al llarg de la història, i gràcies a ells ho fèiem amb molta més seguretat del que no havien pogut fer molts altres.

Daniella Levy, corresponsal de Jerusalem Post, pocs dies després del 1r d’octubre del 2017, escrivia que no sabia si ja havia arribat l’hora d’assolir una independència per vies pacífiques, però que sí que estava segura de que si algú podia eren els catalans.

S’acosten els “Judicis de la Vergonya”, els judicis dels encausats catalans per causa de la Independència de Catalunya. Espanya fa servir els que ha empresonat i segrestat com a eina de xantatge i coacció per aturar els catalans en el seu camí uni direccional d’alliberament.

Seran els “Judicis pel Divorci de Catalunya i d’Espanya”. Que sigui així perquè així és!

Que ningú intenti dissimular-ho i emmascara-ho, Espanya ataca els hostatges i tots els encausats catalans amb una sola finalitat, sotmetre de nou a Catalunya, seguir espoliant-la, seguir humiliant-la, seguir colonitzant-la.

Catalunya afronta aquests judicis amb el cap ben alt i sobretot d’empeus davant la fogacitadora, feixista  i inquisitorial Espanya de sempre.

Una mostra diàfana i internacional d’aquest aixecament català contra la ignominia és el color groc, llaços, creus, pintades a terra, pancartes, pins, sempre pacífics, sempre democràtics, sempre en favor de la llibertat per a tots els Pobles i per a tota la humanitat del present i del futur.

Per afrontar amb èxit aquests judicis, per a la causa catalana de la Independència,  cal que reafirmem el 1r d’octubre i el 27 d’octubre del 2017 sense dubtes ni vacil·lacions. Ara no té sentit lamentar-se pels errors del 10 d’octubre quan en realitat ja tenim votada la DUI catalana del dia 27 del mateix mes i any-.

Preparem-nos per portar al seu acompliment aquesta DUI, no li girem la cara, milions de catalans en som testimonis, molts érem allà al davant, la resta ho vàrem veure des de la televisió, com quan molts vàrem veure l’arribada de l’home a la lluna.

“La llibertat de Catalunya un pas més per a la llibertat de tots els Pobles, un gran pas per a l’home, un gran pas per a la humanitat”

La unitat catalana davant dels “Judicis de la Vergonya” passa pel reafirmament del 1r d’octubre del 2017,  éssent ben conscients que la batalla que estem lliurant contra la tirania i l’opressió només té un objectiu, recuperar la plena llibertat dels catalans i de Catalunya, la Independència!

Finalment, determinem-nos i preparem-nos, també, per portar aquesta DUI al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

Catalans! l’únia nostra Victòria serà la Independència!

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM. Membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas que és alcalde honorífic de Venèvia-

 

L’ESTAT DE CATALUNYA NO POT SER EUROPA ! Sempre caiem en el mateix error.

Els Partits Polítics Republicans, subparlament Independentista. Utopia?


El Consell de la República

Les decisions dels independentistes al Parlament i govern del Principat han de provenir del Consell de la República, un Parlament virtual a l’exili, dels mateixos parlamentaris realment escollits.

A la propera contesa electoral o millor ara ja, en el govern i programa que ara s’ha de pactar, els partits independentistes haurien de construir una candidatura única -Parlament Republicà interí- dins la qual s’articulessin les decisions segons les negociacions i pactes assolits per l’entesa o majories dels respectius diputats.

Aquesta Candidatura “República Catalana Independent interina” hauria d’actuar en bloc i amb una sola veu en el Parlament de Principat, el Parlament espanyol i el Parlament europeu.

Les decisions que cregués oportunes i convenients en favor de la República Catalana Independent les podria consultar als catalans amb Referèndums com es fa normalment a Suïssa. Serien el primer dels estils de la nova República. Referèndums per Internet com ho fa l’ANC. Fins hi tot Referèndums referits al Procés Constituent que podria  començar ja des de Waterloo.

Però sembla que Puigdemont està dormint, no és que estigui despullat però potser va amb pijama.

Si els polítics i els partits republicans d’ara no en són capaços, no tindrem independència fins que escollim homes nous que no somniïn amb autonomismes europeus i de veritat estiguin disposats a defensar la República Catalana Independent i amb ella els Drets i Constitucions del Poble Català.

Fem República en tot i per tot fins que esbotzem el murs que ens tenallen.

Necessitem una classe política renovada en lucidesa, estratègia i fermesa. Cal aclarir i netejar els conceptes i el valor de l’objectiu que ens hem proposat: Restituir amb èxit la nostra nació, la nostra llengua, les nostres llibertats i constitucions, la nostra independència.

En les properes eleccions serà necessari considerar noves apostes polítiques com per exemple la del partit UPDIC de Jordi Fornas -Units per a Declarar la Independència de Catalunya”, noves forces que competeixin amb ERC, PDCAT i la CUP, per canviar i millorar totes les tàctiques i estratègies de cara a assolir la Independència.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, s/ANC, s/ÒMNIUM.

Estat Independent en forma de República. No volem falsos succedanis!

El Consell de la República segons Albano-Dante Fachin

Entrevista a Albano-Dante Fachin:

‘Per a definir una estratègia, potser és tan senzill com posar les diferències sobre la taula i arribar a un acord.’

L’ex-dirigent de Podem, Albano-Dante Fachin, parlar clar sobre el que va suposar l’octubre del 2017 en la política catalana · Defensa que després de l’1-O res ha tornat a ser igual.

Albano-Dante Fachin no es guarda res al pap quan respon. Expressa sense complexos les seves contradiccions i també despulla les dels altres, sobretot la dels ex-companys de parlament i de partit. Proposa que, per sortir d’aquest desconcert en què es troba l’independentisme, convé deixar clar que hi ha qüestions que no se saben com abordar. Creu que la creació d’un nou espai entre independentistes i la gent compromesa amb el dret de decidir que també estigui contra el rei i el règim del 78 seria bàsic per a encarar el futur. L’ex-dirigent de Podem considera que després del primer d’octubre es va crear un nou ‘nosaltres’, els qui creuen fermament amb el dret de decidir. Un ‘nosaltres’ que reivindica com a majoria del país, enfront dels unionistes.

Ara vénen unes quantes dates assenyalades. La primera, l’Onze de Setembre. Serà un dia important?

—Sempre ho és, però aquesta vegada ho serà més, perquè serà el tret de sortida d’un munt de coses que passaran. És el preludi d’un parell de mesos que seran trepidants. No tan sols per l’octubre, sinó també pel que pot passar arran del judici.

S’han de fer més accions a les presons?

—Em sembla una bona idea per a fer-los companyia, perquè ens sentin. Però, més enllà de la qüestió personal, aquests actes també són una manera de mantenir viva la situació d’excepcionalitat que vivim. Són actes imprescindibles perquè no normalitzem aquesta situació injusta. No ens podem acostumar a passar per davant una presó sabent que allà hi ha tancats l’Oriol Junqueras, la Carme Forcadell, el Jordi Sànchez o el Jordi Turull…

Som Alternativa, la vostra nova formació, s’ha reunit fa poc amb el president Quim Torra, amb ERC, la CUP i el Procés Constituent. Els heu demanat que trobin un espai on generar consens més enllà dels independentistes…

—Tot plegat ve d’una reflexió molt senzilla, que no sé per què costa tant d’entendre. La realitat diu que tenim un 48% d’independentistes. Això és així. Però resulta que hi ha una maquinària d’estat i del bloc del 155 que s’activa i comença a crear un relat que diu que aquest 48% és una minoria que es vol imposar a una majoria, que no arriba a la meitat. Això és fals! Primer, el 48% d’independentistes és una xifra enorme i no es pot no escoltar aquesta gent. Però, segon, si a aquest 48% afegim tota la gent que està farta del règim del 78, que no vol un rei, que està disposada a desobeir per exercici el dret d’autodeterminació, som una majoria clara. Recordo que hi va haver 200.000 persones que el primer d’octubre van votar que no. Per tant, som majoria si busquem la manera de treballar conjuntament l’espai independentista amb aquest altre espai, que pel que sigui no és independentista però té clar que Catalunya té dret a l’autodeterminació i està disposat a treballar per poder exercir-lo. Dic ‘som’, comptant els qui són independentistes i el qui no. Hi insisteixo, som majoria i una majoria clara.

‘Som majoria si busquem la manera de treballar conjuntament l’espai independentista amb aquest altre espai, que pel que sigui no és independentista però té clar que Catalunya té dret a l’autodeterminació’

Però això és possible?

—A Som Alternativa fem un matís: hem de tenir en compte d’on venim. Nosaltres érem en un espai com el de Podemos o els ‘comuns’ que estava contra el règim del 78 i contra la monarquia i que defensava el dret d’autodeterminació. El prier d’octubre provoca una fractura dins d’aquest espai, perquè arriba una oportunitat d’exercir allò que es defensava de paraula i no es fa. Hi ha un espai que no se sent interpel·lat, que diu que això no va amb ells. Parlant de Coscubiela i Rabell, però també de Pablo Iglesias.

Què voleu dir concretament?

—Que quan nosaltres diem que cal crear un espai més enllà de l’independentisme, les persones que en formin part han d’estar radicalment compromeses amb l’autodeterminació. Això vol dir que davant una situació com la de l’1-O no esperarem el permís de l’estat. Farem allò que diem. I no passarà com va passar amb Coscubiela, que deia que estava a favor del dret d’autodeterminació però després va dir que l’1-O era un cop d’estat. El matís és important.

El Consell de la República podria contribuir a donar forma a aquest espai?

—Què jo sàpiga encara no s’ha definit gaire com ha de funcionar el Consell de la República. Si entén i comparteix la necessitat que l’independentisme es coordini més enllà de si mateix, podria ser un bon espai. La República no és la dels independentistes. És la República dels demòcrates. Per tant, si el Consell de la República entén aquest raonament, seria perfecte. Els independentistes viuen moments de desconcert, és obvi que els partits independentistes ara tenen moltes diferències i dificultats per a definir una estratègia. Potser és tan senzill com posar les diferències sobre la taula i arribar a un acord. Estaria bé que hi hagués un espai d’aquesta mena on es pogués fer això.

‘La República no és la dels independentistes. És la República dels demòcrates.’

Qui hauria de formar part d’aquest espai?

—Tota aquella gent que es va sentir interpel·lada pel primer d’octubre i que està compromesa amb tot allò que aquest dia representa. Però no som nosaltres qui ho hem de dissenyar.

Quina ha estat fins ara la resposta dels partits independentistes a la vostra proposta?

—Ens han escoltat i sembla que els interessa la idea. Però trobo lògic que pensin que primer ens toca a nosaltres conformar aquest espai de no independentistes compromesos amb el primer d’octubre.

Després de tot el que heu explicat, hi veieu els ‘comuns’, en aquest espai?

—És obvi que dins els ‘comuns’ hi ha gent que té aquest compromís amb el primer d’octubre. Per exemple, en Jaume Asens o la gent anticapitalista, però són minoria. Lamentablement, s’han imposat més les tesis de Coscubiela i Rabell, que no les de Jaume Asens, per dir-ho esquemàticament. Per tant, dins aquest espai hi ha aquesta sensibilitat, però no és la que mana. Hi mana el sector que ha deixat de defensar la radicalitat democràtica que es va imposar el primer d’octubre. Avui veiem gent de la direcció de Catalunya en Comú defensant les tesis que diuen que el primer d’octubre va ser un cop d’estat, un atac a la democràcia. Hi pot haver més casos com els aplaudiments del PP, de Ciutadans i dels socialistes a la intervenció d’en Coscubiela perquè s’ha imposat aquesta via. Això ho veiem quan es tanca la porta a persones com Elisenda Alemany, que no és una independentista radical malvada com diu La Razón, sinó que senzillament contacta amb les idees del primer d’octubre.

‘Una altra cosa és que Iniciativa i les seves idees hagin aconseguit d’ocupar i colonitzar la idea inicial dels ‘comuns’ i Podem’

Hi ha un moment que aquestes actituds us sorprenen?

—Jo vaig ser un dels vint-i-cinc signants del manifest fundacional de Podemos, que deia molt clarament que s’havia de trencar amb el règim del 78 i que havíem de donar suport a la consulta del 9-N… Avui, quan sento gent d’Iniciativa recriminar-me, a mi, que m’he passat presumptament a l’independentisme i no sé quantes històries més, només puc dir que llegeixin el manifest fundacional. Allà es deia tot molt clarament. Una altra cosa és que Iniciativa i les seves idees hagin aconseguit d’ocupar i colonitzar la idea inicial dels ‘comuns’ i Podem. Al final s’ha imposat la Iniciativa de tota la vida. Òbviament, jo puc haver canviat, però si algú ha fet un gir total, lamentablement no sóc jo, sinó Podemos.

I per què passa això?

—La imposició del relat de Coscubiela té a veure amb la manera com es fa seguidisme de la línia marcada per Podemos des de Madrid. És la línia que diu ‘ara toca estar ferms al costat del PSOE’. Tots ens vam sorprendre quan, després de la votació a Pedro Sánchez, pràcticament tota la bancada de Podemos deia ‘sí se puede’, com si s’hagués aconseguit un gran èxit. Sembla que la idea que predomina ara és vendre això. Volen vendre que amb Pedro Sánchez ha arribat el diàleg. Oh! Quina meravella. Es veu clarament que això és fals.

—Podem ha comprat aquest discurs?—Sí, la cosa que estranya és que Podemos hagi comprat tan acríticament aquest discurs. Veiem Ramon Espinar donant suport a la presència del rei a Barcelona el 17 d’agost sense ni tan sols exigir-li que demani perdó per les paraules del 3 d’octubre. Aquest és el partit que havia de lluitar contra el règim del 78? Com pot ser que ara defensin que el rei vingui sense demanar-li cap explicació? O que dirigents de Podem Balears diguin que no és el moment de fer un referèndum sobre la monarquia sinó de crear una comissió parlamentària? No érem el 15-M? No érem la mobilització i la gent del carrer? Ara no seria el moment de fer referèndums a tot Espanya? Ja no per l’independentisme, sinó per la tercera República i per deixar enrere el règim del 78, que és això que hem vingut a combatre. Què ha passat aquí? L’estratègia dels comuns ha quedat sotmesa a l’estratègia de Podemos, al més estil del PSC.

‘Aquest és el partit que havia de lluitar contra el règim del 78? Com pot ser que ara defensin que el rei vingui sense demanar-li cap explicació?’

Què en queda, del primer d’octubre?

—Jo sempre cito Ramon Grosfoguel, que és un sociòleg porto-riqueny, que diu que el primer d’octubre és un esdeveniment que canvia la manera com una societat s’entén a si mateixa. Aquell primer d’octubre van passar coses que no havien passat mai en la política catalana. Gent de la CUP, del PDECat, d’Esquerra, gent de l’esquerra no independentista, anarquistes, tots van actuar units per portar a terme una acció política. Això no havia passat mai. Per tant, quan una societat fa allò que no havia fet mai, no es podrà tornar a entendre a si mateixa amb els ulls d’abans. Grosfoguel diu que quan s’arriba a aquest punt, s’ha de mirar com donar sortida a tot allò que es va aprendre col·lectivament. I ens adverteix que això, moltes vegades, requereix molt de temps. Perquè és tan nou i tan profund allò que ha canviat, que pot trigar a tenir una traducció política. Com a contrapartida, diu, normalment el canvi és tan profund que ja no és reversible. Jo crec que aquesta irreversibilitat ens porta a dir que hi ha un nou ‘nosaltres’. I és aquest nou ‘nosaltres’ ha de marcar la política catalana. Aquest nou ‘nosaltres’ no desapareixerà encara que ens passem vint anys barallant-nos amb Felipe VI. Existeix i no es pot esborrar. És això que importa. Hem de construir sobre això.

Personalment, què us evoca aquesta data?

—La nit abans vam ser al Centre Cívic de Breda, on jo vaig votar. Me’n vaig anar a dormir cap a les dues, però a les sis ja tornava a ser allà. Hi era tothom. Vam votar i va ser molt bonic. Després, vaig anar a Barcelona i va ser molt emocionant entrar pel carrer Mallorca i veure aquelles cues. Jo no ho havia vist mai. Després, vaig anar cap al parlament i recordo que hi havia un mosso d’esquadra a la porta que feia guàrdia i em va venir a abraçar gairebé amb llàgrimes als ulls. Fixa’t, jo abraçant-me a un mosso. A partir d’allà, recordo ser a la seu de Podem. Vam estar moltes hores mirant què passava. Jo sóc molt contrari a convertir el primer d’octubre en una efemèride i prou. Crec que tots ens vam llevar aquell matí d’una manera i vam anar a dormir essent uns altres per sempre. Aquella sensació de pensar que tot allò ho feia la gent va ser molt intensa. Jo no ho havia vist mai. Aquell dia, la gent manava. La sensació aquella de ‘manem nosaltres, ho fem nosaltres’ és la més profunda d’aquell dia.

‘Vaig anar cap al parlament i recordo que hi havia un mosso d’esquadra a la porta que feia guàrdia i em va venir a abraçar gairebé amb llàgrimes als ulls. Fixa’t, jo abraçant-me a un mosso’

Una sensació que també es va repetir el 3 d’octubre. Reivindiqueu molt aquell dia.

—El 3 d’octubre a la nit va haver de sortir el rei. Perquè als carrers de Barcelona hi havia la revolta popular més gran que s’ha viscut a Espanya en quaranta anys. Allà hi érem tots. Jo vaig veure a la plaça de la Universitat gent amb banderes espanyoles, no republicanes. Era gent indignada que deia que amb el seu nom, no. Com no reivindicar aquella presa de consciència? Ciutadans, el PP i el PSC volen que ens creiem que tothom que se sent espanyol comparteix les seves mandangues. Hem de saber explicar que això no és cert. Són minoria, perquè el 3 d’octubre també hi havia molta gent que ni tan sols havia anat a votar però que va sortir al carrer per dir ‘per aquí no passo’.

Aquell octubre éreu diputat. Van ser uns mesos realment complicats, com els recordeu?

—Va ser tan trepidant! Amb l’Àngels Martínez hem escrit un llibre intentant posar una mica d’ordre a aquesta marató d’esdeveniments. Encara estic impactat pel que ens va tocar viure allà. Era impressionant veure una institució explorant els seus límits. Per algú que ve del 15-M, que deia que l’error era el sistema, veure el parlament explorar els seus límits va ser molt bèstia. No crec que gaires parlaments hagin entomat un repte tan important, amb tots els errors que es van cometre. Em considero un privilegiat.

‘Tothom recorda que en Rabell i en Coscubiela van ensenyar el vot, però la Jesssica Albiach, avui diputada de Catalunya en Comú, i la Marta Ribas, encara diputada del parlament, també van ensenyar el vot’

Un altre dia decisiu va ser el 27 d’octubre, quan part del vostre grup parlamentari va ensenyar que votava no.

—Això va ser el més fàcil d’aquell mes d’octubre. Va haver-hi molts debats i moltes tensions, aquells dies. Era una sensació contradictòria per a tothom, però la decisió del 27-O era molt fàcil. Era tan obvi que no es podia ensenyar aquell vot. Recordo que vaig ensenyar el meu vot al meu grup parlamentari, i hi havia uns fotògrafs i els vaig demanar que baixessin les càmeres perquè no volia que es veiés el meu vot. Va ser molt fàcil, però a la vegada va ser la ruptura total amb un espai que, lamentablement, encara avui dia reivindica com a bo el gest d’haver ensenyat el vot. Tothom recorda que en Rabell i en Coscubiela van ensenyar el vot, però la Jesssica Albiach, avui diputada de Catalunya en Comú, i la Marta Ribas, encara diputada del parlament, també van ensenyar el vot. Quan ens tornem a trobar en una situació així, què farà aquesta gent? Tornaran a deixar de banda les mínimes regles de repressió i de justícia? Encara no tenim resposta.

‘Ara noto que s’ha perdut aquella connexió que hi havia entre la gent mobilitzada i les institucions. Aquella unió es va començar a perdre el mateix 27 d’octubre’

Quina crítica feu a l’independentisme?

—La veritat és que vull mirar al futur i no al passat. Ara noto que s’ha perdut aquella connexió que hi havia entre la gent mobilitzada i les institucions. Aquella unió es va començar a perdre el mateix 27 d’octubre. I no s’ha recuperat. I això em preocupa. Potser també va faltar que es tractés la gent com adulta. Es deia ‘vinga, en divuit mesos farem la República’ o ‘tenim preparades totes les estructures d’estat’. Com si tinguessin por que si no ho deien, la gent no els entendria. Potser la crítica que puc fer és que aquesta connexió entre les institucions i la gent no es pot basar a tractar la gent com si fos menor d’edat. Moltes vegades no van ser prou sincers. Per sort, la gent ha demostrat molta maduresa política. I per tant, això no s’ha de repetir.

Què s’ha de fer que aquest primer d’octubre?

—És una data important, però em fa por que es converteixi en una efemèride més. Seria un error. Al meu entendre, el que es faci aquest primer d’octubre hauria de ser bastant fidel a allò que va ser, una cosa feta des de baix, feta poble a poble. Si alguna cosa ens va sorprendre aquell octubre, és que ens podríem trobar per fer coses amb gent amb qui normalment no ens trobàvem. Per tant, seria un bon moment per a retrobar-nos. Hi ha molta gent que es va conèixer aquells dies. Per una altra banda, seria un bon dia per a recordar que més enllà dels presos i els exiliats, molta gent anònima va patir i encara pateix les conseqüències d’haver participat en el referèndum. S’hauria de recordar aquesta gent, des del Roger Espanyol, que va perdre un ull, fins al qui ha rebut multes o ha estat citada a declarar.

‘Depèn de quin sigui el resultat del judici, aquest país no pot romandre com si això fos una decisió tècnica més.’

Durant el judici què s’ha de fer?

—Depèn de quin sigui el resultat del judici, aquest país no pot romandre com si això fos una decisió tècnica més. Haurem de veure com es desenvolupa, però si es compleixen les previsions, crec que aquest país hauria de respondre amb una contundència similar a la de l’1 i el 3 d’octubre. El judici hauria d’activar allò que vam aprendre el primer d’octubre.

Quin ha de ser el paper dels presos polítics?

—El millor paper que poden fer és mantenir-se forts i tenir clara la seva condició de presos polítics. Pres polític vol dir que encarnes una part molt important del conflicte. Davant la seva situació, el paper l’hem de tenir nosaltres. Els hem de donar suport, ser al seu costat i entendre que qualsevol de nosaltres podríem ser al seu lloc. Jo no m’atreviria a dir als presos polítics què han de fer en l’àmbit personal. En l’àmbit polític, han de ser conscients de la seva condició. Que no es rendeixin.

I els exiliats?

—Que tothom ho faci tan bé com pugui. Intentant ser fidels a la idea del primer d’octubre. Tothom té un paper.

Quin paper vol tenir Som Alternativa a les municipals?

—De la mateixa manera que nosaltres vam anar-nos-en de la direcció de Podem, molta gent va fer igual als municipis. Ara mirem de coordinar-nos, també en l’àmbit local, on hi ha assemblees que no han parat de treballar. Les municipals són un repte en molts sentits. Està clar que molta de la nostra gent se sent més còmoda treballant amb la CUP o fins i tot amb Esquerra que no amb el PDECat del seu poble. Això és una realitat, perquè hi ha molta gent a qui l’1-O no li serveix per a esborrar les diferències ideològiques. Però, al mateix temps, també passa que hi ha gent que en aquell moment era de Podem i que l’1-O es va trobar treballant braç a braç amb votants del PDECat sense cap problema. Encara més, junts van provocar un dels sotracs més importants per al règim del 78, que era el motiu pel qual havien entrat a fer política. Per tant, hi ha dues coses que s’han de posar a la balança. I segurament caldrà veure com s’organitzen a cada municipi.

‘Hi ha molta gent que feia anys que treballava amb el projecte de Podem que han marxat del partit, però no preveuen pas quedar-se a casa’

Però ja heu començat a organitzar-vos?

—Sí, hi ha molta gent que feia anys que treballava amb el projecte de Podem que han marxat del partit, però no preveuen pas quedar-se a casa. Parlem sobretot amb la gent de Procés Constituent i la CUP, i gent d’Esquerra de diversos municipis. En aquestes municipals, hem d’aspirar a traduir políticament allò que va passar el primer d’octubre.

Com?

—Això és més complicat. Pot ajudar molt si a escala de país es fa aquest debat, que ara mateix als partits independentistes els costa. Ens hem de demanar quina és l’estratègia que s’ha de seguir, partint de la nostra diferència. Si hi ha aquest debat, serà més fàcil d’encaixar el que volen dir les municipals. Hi ha una realitat. Les municipals reparteixen molt poder i els partits depenen molt d’aquestes eleccions. No ho dic com una crítica, sinó com una constatació.

Una estratègia comuna hauria de ser la prioritat de l’independentisme?

—No es pot demanar a ningú que tingui una recepta de com s’han de fer les coses. Però com a mínim, com que ens necessitem, hauríem de fer l’esforç de compartir. A vegades, quan sento que la CUP no es reuneix amb Junts per Catalunya o Esquerra, penso que la situació és greu. Ho vam veure fa unes setmanes. És normal i forma part d’un procés. Ara caldria un espai comú, ja sigui el Consell de la República, com hem dit abans, o una altra cosa. L’independentisme s’ha de marcar una fita tremendament complexa, sembla que la lògica partidista porta a dir ‘jo sé què s’ha de fer, fieu-vos de mi’. Però estaria molt bé acceptar i incloure en l’estratègia que hi ha una part que no sabem com s’ha de fer. És allà que alçarem la mà i direm que tampoc no tenim la solució, però que hi ha una cosa que sí que s’ha de fer: ser majoria. Això ens ha de permetre d’enfrontar-nos a un munt de coses. Qui som? Qui inclou aquest ‘nosaltres’?

‘Jo no crec, com diu tothom, que això sigui l’enèsima refundació de Convergència. A Puigdemont no el veig com Pujol, ni tampoc com Mas’

Qui també proposa de treballar per crear un corrent més ampli és Carles Puigdemont. Què en penseu, de la Crida?

—Ara diré dues coses contradictòries. Jo no crec, com diu tothom, que això sigui l’enèsima refundació de Convergència. A Puigdemont no el veig com Pujol, ni tampoc com Mas. Per tant, la lectura que la Crida és una refundació del PDECat i prou em sembla molt curta, molt interessada. És no voler mirar què passa a Catalunya, ni què li passa a la gent. Ara, que al final podria ser una refundació? Sí. El perill que finalment ho sigui hi és, i s’hauria d’esvair amb el temps. Ho sabrem quan debati sobre les polítiques socials. Si la Crida diu ‘nosaltres continuarem privatitzant l’Institut Català de la Salut perquè creiem que això és bo per a la República’, llavors serà una refundació de Convergència. Ara, fins i tot en el cas que acabi esdevenint una refundació de Convergència, s’hauria de veure en quins termes i on es pot actuar conjuntament, de la manera que convingui a cada moment, tenint en compte tot el que vivim.

Quines creieu que han de ser les prioritats del govern de la Generalitat a curt termini?

—Molta gent entén que sortir del règim del 78, deixar enrere la monarquia i aquest estat espanyol caduc. Tot això té a veure amb viure d’una manera més justa i que la gent pugui ser més lliure. Poder viure amb els valors republicans: la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Per mi, sense igualtat no pot haver-hi cap mena de República. I això que dic no té res a veure amb el fet que sigui d’esquerres, és una constatació. Si el projecte no porta per bandera que la gent visqui millor en una societat més igualitària, no podrà avançar. Que la Generalitat sigui una màquina de produir igualtat crec que és la millor eina republicana que podem tenir ara mateix. I ho ha de fer d’una manera radical. I si no ho pot fer, ho ha de dir: ‘hem arribat fins aquí amb les eines que tenim i no podem anar més lluny.’

‘Hem de treballar perquè torni a haver-hi més primers d’octubre. No es repetirà una situació com aquella si no la provoquem’

Es parla de noves oportunitats. En veieu cap, a curt termini?

—Hem de treballar perquè torni a haver-hi més primers d’octubre. No es repetirà una situació com aquella si no la provoquem. Faré tant com pugui i estigui a les meves mans perquè torni a passar totes les vegades que calgui. Quan sento Pedro Sánchez i el rei, estic convençut que el primer d’octubre tornarà i tornarà multiplicat, perquè no hi ha cap resposta al que va passar. Serà a curt termini? Depèn de la capacitat que tinguem de construir estratègia i lluites compartides, que diria en Jordi Cuixart.

Millor que no vinguin ! Que alliberin els ostatges i deixin de vendre armes.

Terrorisme d’estat i vergonya !
Millor que no vinguin !
Que alliberin els ostatges i deixin de vendre armes!

Són els primers responsables i les cares visibles d’un Estat terrorista que ven armes als Emirats que després serveixen per calcinar autocars plens d’infants, sí! comercien amb el terror.

Són els primers responsables i les cares visibles d’un Estat terrorista que imposa presó a ciutadans catalans i a l’ensems europeus per defensar el Dret a l’Autodeterminació del Poble de Catalunya, el Dret núm. 15 dels Drets Humans reconeguts per l’ONU i signats per aquest mateix estat que al no complir-los i no defensar-els perd la seva condició d’estat de dret.

Són els primers responsables i les cares visibles d’un Estat terrorista que per sotmetre Catalunya li infligeix segrest dels seus capdavanters, els tanca a la presó i els imposa multes abusives, amb la clara intenció de castigar-el i fer-els-hi por.

Què és sinó el terror? una por a perdre la llibertat, els bens i la família.

Ens volen rentar la cara amb un drap brut. I res més s’els ha acudit venir fer no sé quin espectacle el 17 d’agost d’aquest 2018 en una acte de Record de les Víctimes i en recolzament dels familiars.

Millor que no vinguin a Catalunya. No hi fan falta !

Que alliberin els presos polítics catalans segrestats com hostatges de guerra i que deixin de vendre per sempre armes a ningú i menys als patrocinadors coneguts de molts actes terroristes.

CDR*bic




 

Perquè l’OTAN expulsa “España” de les maniobres d’Estònia?

Jordi Fornas Prat

… /…  el control del territori es pren amb gent compromesa, amb audàcia i per sorpresa.

El “control del territori” significa les estructures de l’Estat al nostre territori i això inclou les agències tributàries.

Això ha d’anar acompanyat d’una declaració d’independència de representants del poble català i de la demanda de reconeixement internacional a tots els països del món i organitzacions internacionals.

Evidentment no és fàcil ni es pot improvitzar, cal coordinació i un treball previ que fins ara no s’ha fet, però si es va poder organitzar un 1 d’octubre (i abans un 9N) amb èxit (i això estant l’Estat advertit del dia, lloc i hora) és evident que és possible i altres ho han fet abans i amb èxit.

No és necessari un exèrcit (en el sentit clàssic), ni els espanyols podran utilitzar el seu en aquest cas per la seva pertinença a la UE i la OTAN. I posats en la hipòtesi de que ho fessin, això no els serviria, ni hi té d’haver cap massacre, com alguns han volgut fer creure.

(EXTRET DEL FACEBOOK, escrit per Jordi Fornas, fundador de l’UPDIC, ex alcalde de Gallifa i alcalde honorífic de Venècia, capital del Venet.

“Digueu-me conspiratiu”  Salvador Molins, CDR*bic

Resulta que l’OTAN ha expulsat “España” de les maniobres que aquests dies s’estant fent a Estonia. La causa oficial: Haver disparat, un avió d’aquests que es van comprar al Trumpp o als alemanys fa pocs mesos  i que més d’una vegada amb el seu soroll sobre mateix de les taulades han intentat intimidar darrerament als catalans, tal com esmentava va disparar un míssil quan no tocava i sort que no va tocar enlloc.

El lloc, Estònia, un dels pocs defensors, amb gran dignitat, del cas català  (1r i 27 d’octubre del 2017) mentre Palestins i Andorrans ens engegaven als lleons “parleu amb Madrid, sou un assumpte interior espanyol” -pobres Palestins, ai las, ells són de la mateixa manera un assumpte interior de ves a saber quí?-

La causa?  Per un error greu d’un pilot militar s’ha d’expulsar tot un prepotent Estat Europeu? L’OTAN, què no li pot permetre a “España”?  La prepotència d’uns generals que no respecten els escalafons de poder de l’OTAN?  Una amenaça velada als defensors dels catalans? Amenaces d’SpainBrexit per tal de sotmetre fins a  nivells extrems als catalans? Vés a saber? Sigui com sigui hi ha mar de fons!