Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent
2.044.038 VOTANTS, EL 90% A FAVOR DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA ( 1r octubre 2017 ). Objectius: Completar la DUI, assegurar la Llengua, institucionalitzar la República i el territori.
Som al març del 2021, comencen les desobediències en sèrie, primer la de l’àvia, després els Togats, …
JUDICIS DEL DIVORCI entre Catalunya i Espanya:
LA SENTÈNCIA DE LES SENTÈNCIES:
CAS TRAPERO o millor de la Cúpula d’interior pel 1r d’octubre.
Algunes reflexions sobre la sentència del cas Trapero
«El particular punt de vista dels integrants d’un tribunal o un altre pot determinar una condemna de més d’una dècada o una absolució»
Per Àngel Alonso Cuevillas
https://www.vilaweb.cat/noticies/reflexions-sentencia-trapero-article-cuevillas/
Ara que la sentència del ‘cas Trapero’ –en realitat hauríem de dir: del judici contra la cúpula d’Interior– ja és ferma, procedeix de fer algunes reflexions pausades al respecte.
La primera és òbvia. Que uns mateixos fets puguin ser constitutius de sedició per al Tribunal Suprem espanyol, de desobediència per al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no delictius per a l’Audiència és ja esgarrifós. Demostra la poca predictibilitat de la justícia espanyola. Depenent de la ruleta de quin tribunal hagi de jutjar-los, uns mateixos fets poden tenir lectures molt diferents. I no val dir que tot es redueix a la diferent participació dels encausats en els fets, cosa certa, perquè amb els impecables raonaments de la sentència de l’Audiència espanyola, cap dels encausats al Suprem o al TSJC no haurien estat condemnats. I, al contrari, amb els arguments del Tribunal Suprem, el major hauria anat a presó. El particular punt de vista dels integrants d’un tribunal o un altre pot determinar una condemna de més d’una dècada o una absolució. I, òbviament, aquesta impredictibilitat és impròpia d’una justícia democràtica. Si això pot passar a l’estat espanyol, és, entre més raons, perquè els mecanismes de control són inexistents o terriblement ineficients.
Algú podria dir que la sentència justa és alguna de les dictades pels tribunals que han condemnat per sedició o desobediència. Nego categòricament la major. Els fets, tots, són manifestament atípics –no delictius– com vaig tenir ocasió d’explicar a bastament al meu llibre 1 judici polític i 100 preguntes (Símbol, Barcelona, 2018). Però, al marge de la meva convicció jurídica –no deixo de ser advocat de part i per tant parcial–, convindrem que la sentència de l’Audiència –que, recordem, la fiscalia no ha gosat de recórrer– és una sentència ferma a la qual li és aplicable –perdoneu el tecnicisme– l’efecte positiu de la cosa jutjada, enunciat com a res iudicata pro veritate habetur. És, en efecte, un principi jurídic processal que la cosa jutjada –també anomenada ‘veritat judicial’– ha de ser tinguda, per tothom, com a veritat. Així les coses, si és veritat judicial la declarada pel Suprem com també la declarada per l’Audiència, s’ha d’imposar aquella veritat més respectuosa amb els principis jurídics de presumpció d’innocència i in dubio pro reo. Si les dues interpretacions eren possibles –segueixo negant que ho sigui la del Suprem–, en un estat democràtic ha de prevaler, sempre, la més favorable a l’acusat. Tots els condemnats pel Suprem haurien de ser immediatament alliberats.
La sentència de l’Audiència espanyola i els seus contundents raonaments demostren encara més la injustícia de la condemna del Suprem. Al llibre abans esmentat –perdoneu la reiterada autocita– ja vaig explicar que trossejar la mateixa causa entre diferents tribunals era un disbarat jurídic que podia comportar resultats contradictoris. També que el Tribunal Suprem no era l’òrgan competent per a conèixer d’aquests fets –com finalment ha dictaminat la justícia belga en l’euroordre del conseller Puig. I que donar valor probatori als atestats policials era contrari als principis processals més elementals. Resulta, a més, que aquells atestats, com també vaig denunciar des del primer moment, no tenien el més mínim rigor –us en recordeu, de Sant Esteve de les Roures?–, estaven trufats d’apreciacions subjectives sense base i demostraven un clar biaix tendenciós contra reo. La sentència de l’Audiència posa, aquí també, les coses al seu lloc i desqualifica contundentment la tesi dels atestats acríticament acollida per una fiscalia indolent. A qualsevol país democràtic això comportaria exigència de responsabilitats. A Espanya, barra lliure per a perseverar en la tendenciositat exacerbada amb nom de lloa al nazisme.
L’actitud de la policia judicial –Policia Nacional i Guàrdia Civil–, la fiscalia i els tribunals que han condemnat uns fets que uns altres tribunals no consideren delictius demostra que existeixen a l’estat espanyol massa autoritats que no respecten els drets fonamentals internacionalment reconeguts –i que, recordem, formen també part de l’ordenament jurídic espanyol. Em remeto a l’article publicat a El Temps el passat mes de setembre amb el títol ‘Estat de dret i respecte als drets fonamentals: de la teoria a la pràctica’. Els drets fonamentals, incloses les garanties processals, haurien de ser guia d’actuació de qualsevol poder públic. És preocupant i trist constatar que el dret, mecanisme per a resoldre conflictes, es fa servir com a arma repressiva contra els dissidents polítics –recordem el ‘más dura será la caída’. Tot un exemple de manual de l’anomenat ‘dret penal de l’enemic’.
I parlant d’actituds poc respectuoses amb els drets humans, el model policial espanyol d’ordre públic –el del ‘a por ellos’– surt molt malparat a la sentència de l’Audiència. Per il·legal que fos el referèndum, res no justificava l’ús desproporcionat de la força contra ciutadans majoritàriament pacífics. S’instrueixen encara algunes causes contra els responsables d’aquella injustificable carnisseria. Però la fiscalia, en lloc de perseguir uns evidents abusos il·legals, s’ha posicionat al costat dels investigats, que, a sobre, han estat aplaudits i premiats per les autoritats polítiques. Al contrari, el model policial català, basat en la mediació, rep a la sentència l’elogi que mereix un model policial democràtic.
Dos apunts finals. La sentència, i totes les reflexions que al respecte acabo de fer –i alguna més que callo–, ens serà de veritable ajuda per a la defensa internacional de les diferents causes. Cal simplement recordar que el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí segueixen processats per rebel·lió!, malgrat la contundència amb què el mateix Tribunal Suprem va descartar l’existència d’aquest delicte. Recordo que quan a principi de novembre del 2017 el company Gonzalo Boye i jo mateix explicàvem la querella als respectius col·legues belgues que havíem escollit per a defensar la primera euroordre, i els explicàvem, per exemple, que ens acusaven de rebel·lió sense violència, o que ens havien notificat en dia festiu una querella de 116 pàgines sense adjuntar-hi els documents i citant-nos per a l’endemà a un tribunal a més de 600 quilòmetres, els lletrats flamencs es miraven entre ells amb cara d’incredulitat. Des de llavors ha plogut molt, i l’altiu orgull de la justícia espanyola ha perdut tota la credibilitat llavors presumida.
Per acabar, tinc, com és obvi, una gran alegria per l’absolució dels quatre acusats. Alegria professional perquè he estat l’advocat defensor d’un d’ells –per cert, molt millor jurista que jo–, i alegria personal perquè els aprecio a tots i tinc amistat personal amb alguns, companys a més de professió. Però precisament per això puc donar testimoni del calvari que ells, i les seves famílies, han patit durant aquests tres anys. Recordem que la fiscalia demanava penes de fins a onze anys de presó –poca broma. I, malgrat la inconsistència de les acusacions, vistos els antecedents, la condemna no era gens descartable. Qui els repararà d’aquest injust patiment? Pregunta retòrica, perquè òbviament el sistema judicial espanyol no ho farà. Ni tan sols rescabalar-los de les despeses de la seva defensa, o de les elevades despeses que desplaçaments i allotjament a Madrid, durant la instrucció i el judici, els han comportat. Malgrat l’alegria per l’absolució, l’estat repressor ja s’ha cobrat part de la seva revenja.
Per Àngel Alonso Cuevillas
——————
PS zero: La curta memòria. “Sobre la sentència del Cas Trapero”, algunes reflexions per Àngel Alonso Cuevillas.
3 de març del 2021, els Togats donen la cara i desobeeixen la Mossa d’Esquadra al Palau de la Justícia.
https://www.vilaweb.cat/noticies/passadis-suport-judici-sindics-1-o/
PS2:
https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-joan-sala-comanegra-estella-llibertat-expressio/
PS4: Comentaris de l’actualitat (març del 2021, de l’enllaç PS3)
“Comencen les desobediències en sèrie: Els togats, l’àvia que no vol pagar els 600 euros als lladres espanyols… Ara toca ER, Junts i CUP fer el govern independentista i … desobeir!”
PS5: L’àvia diu “jo no vull pagar aquest robatori”
https://www.vilaweb.cat/noticies/rosa-vidiella-no-tinc-cap-temor-si-em-volen-robar-que-ho-facin-pero-jo-recorrere-la-multa-perque-es-mentida/
COMENTARIS PS3
Josep Usó
03.03.2021 | 22:08
Tal i com passa el temps, la van fent més i més grossa. I van quedant-se més i més sols. Envesteixen tot allò que veuen sense ni tan sols pensar si els convé. Sembla inevitable que s’acaben estimbant. El problema per als valencians és que, si no passa res gros molt prompte, nosaltres ens estimbarem amb ells. Done per fet que els catalans se’n podran deslliurar a temps. La imatge és molt poderosa i els fa molt de mal. Seguim.
Josep Maria Martín
03.03.2021 | 22:11
Però Espanya no recapacitarà.
Està disposada a morir abans de canviar.
I segurament morirà matant…
Florentina Vilanova
03.03.2021 | 22:54
Aquest és l’horror que culmina la imatge en un mirall de la més Gran Ignomínia i continuïtat de moltes altres, moltíssimes que el Govern-Estat-Regne Espanyol està cometent, amb una Impunitat que dóna vertigen ja superats tots els qualificatius i la excedida magnitud de menyspreu, indignació, fàstic ha tanta repressió miserable i sobretot covard. No puc ni vull creure que arribats a aquest punt, això torni a quedar Impune i ara sí espero que EU, es mulli i doni la resposta contundent que aquest degenerat País Espanya es mereix, això no li pot sortir gratis. Ja no.
jaume vall
03.03.2021 | 22:59
Ara mateix les dues urgències que cal tenir en consideració són, en primer lloc el dictamen del Parlament Europeu sobre el suplicatori als nostres 3 representants. I en segon lloc, però igualment rellevant, l’estat de les negociacions entre ERC (33 diputats) i Junts (32diputats). I el tercer en discòrdia, CUP (9). A veure, si tenen una mica de dignitat i de consideració pel que els catalans han votat, no sé a que esperen per anunciar que tenen ja Mesa del Parlament i pactes de govern. I que tots cedeixen en bé comú.
El que no sigui això, i signifiqui marejar la perdiu amb Comuns (8), no ho entenc i ja no ho vull entendre.
Espero que no fallin a qui ha fet la seva feina. Que no ens fallin (de nou, i recordem el 27/O). No poden pretendre abaratir més el somni.
Si no tenim sentit d’estat, és normal que no assolim fàcilment esdevenir estat.
Fora d’això, ho sento, la resta m’interessa poc.
RAMON GUTIERREZ
03.03.2021 | 23:05
No oblidem però, que en no tenir llei electoral pròpia, i haver d’utilitzar la llei espanyola, amb junta electoral definida per aquesta, etc. bona part de la repressió espanyola la facilitem nosaltres mateixos. Fins quan no ens posarem d’acord en quelcom tan necessari com definir les regles del joc?
Josep Jallé
04.03.2021 | 00:06
Conec la trajectòria d’algun dels togats que, solidàriament, eren a l’entrada. Trajectòria nítida, clara, democràtica. No tinc més expressions, encara impactat pels extrems a que està arribant aquest conjunt repressor de la Espanya ancorada al passat de les castes del poder dictatorial. Amb un nus a la gola … solidaritat!.
Josep Gualló
04.03.2021 | 00:43
“COSAS VEREDEIS AMIGO SANCHO” AIXÍ DIUEN EN LA SEVA LLENGUA ELS QUE ENS TENEN PER ESCLAUS.
Ahir es feia el judici a cinc membres del màxim grau de l’estament judicial, perquè així els hi va passar per allò que tenen en el lloc del cervell aquells que ens esclavitzen.
Una vintena de jutges de la més alta graduació, vestits amb les togues que acrediten la seva autoritat en la ciutat de justícia, i acompanyats per mes jutges, advocats i autoritats polítiques i civils, apart de més gent. es van posar a fer un passadís per aplaudir als encausats.
Una mossa sergenta els va comminar a que marxessin. La resposta del passadís va ser que els traguessin emprant la força.
Si no fos perquè la jutgessa degana de la ciutat de la justícia va intervenir, el més probable és que la patriòtica brimo hagues fet una carga “A por ellos” i els hagues massacrat a tots.
Juro per el meu honor que no estic explicant una de les genials pel·lícules de Berlanga. Estic explicant uns fets reals ocorreguts ahir a Barcelona i que ja ha donat varies voltes al mon.
La pregunta que el mon és fa és aquesta; “Els catalans tenen sang a les venes?”
Antoni López
04.03.2021 | 01:45
Quatre picapleits amb poder polític significat ,sense conciència de malaltia, en aquest cas del ridicul , o em xuleria suficient per menystenir-lo, dedicats biliosament a empaitar colegues sota acusacions potser inventades o interpretacions forçosament tarades perquè són les d’ells, malversant el curiós patriotisme que diuen defensar deixant aquesta pobre Espanya, de penitencia secular, immobilitzada en el darrer lloc de la darrera cua d’els països europeus.
“Una de las dos Españas te romperá el corazón”. Doncs és una, la de sempre.La que va “inventar” i assaborí La Contrareforma. “Nohay más que unaaa…etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!