Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

2.044.038 VOTANTS, EL 90% A FAVOR DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA ( 1r octubre 2017 ). Objectius: Completar la DUI, assegurar la Llengua, institucionalitzar la República i el territori.

26 de gener de 2022
0 comentaris

Jordi Borràs, un home de caràcter.

 

En honor als homes de caràcter com Jordi Borràs:

Caràcter i independència,
per Santiago Espot
22 de febrer de 2005

“És sobretot el caràcter dels pobles allò que determina llur evolució història i porta la prosperitat i la decadència.”

” En el caràcter hi ha la llei del destí i la clau de l’esdevenidor. ”

“Una nació deu la seva grandesa més al caràcter dels seus ciutadans que a la força de les seves armes.”

El mateix Batista i Roca, en ple exili l’any 1964, torna a la càrrega i ens adverteix:

“Per què els catalans durant més de dues dècades hem estat sempre un poble dominat? La raó és que els catalans, diferents d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar.”

Sí, senyors, el caràcter. Heus aquí per on hem de començar a cercar la solució als nostres problemes.

Tot i que portem una bona estona parlant del caràcter potser se’ns escapa una mica entre les mans el seu autèntic significat. Recorrerem, doncs, a la figura del professor Carles Muñoz i Espinalt, aquell insigne català que enganxava amb l’esperit dels Batista, Pi i Sunyer o Pompeu Fabra. Ell va ser conscient de la nostra situació de poble decapitat i vençut després del franquisme, i la seva fou una lluita constant per fer veure als catalans el trasbals psicològic que representa ser un poble acomplexat. En el seu assaig Els orígens del caràcter hi podem llegir:

“En el camp de la pràctica, no és difícil d’arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter.”

I, més endavant, precisa:

“Com a caràcter entendrem les actituds del nostre ‘jo’ davant dels esdeveniments. Així, diem que una persona no té caràcter quan no pren actituds, quan està indecisa enfront dels fets. Pot observar-se que hi ha persones que tenen molta personalitat, ja sigui pel grau de llurs sentiments o per la força de llur intel·ligència, però manquen de caràcter, perquè, malgrat la seva singularitat, no saben trobar el moment de prendre determinacions.”.

Però, continuant amb el caràcter, hem de reconèixer que no ha gaudit en les darreres dècades de gaire bona premsa a casa nostra. Moltes vegades han volgut fer-lo passar, malintencionadament, com un tic totalitari. Naturalment, aquells que han promogut aquesta idea ho han fan per amagar les seves misèries, no fos cas que al capdavant del país s’hi posés gent amb nervi i aleshores els resultés impossible justificar moltes claudicacions. Tot i això, molts dels anomenats “teòrics” del país han començat a utilitzar eufemismes per intentar explicar el nostre problema. Són aquells que parlen de “manca d’autoestima”, “autoodi”, “complex nacional”… És a dir, un parlar a mitges per no haver d’encarar la nostra crua realitat i no molestar gaire la gent. En realitat, només ens cal acudir als clàssics per trobar la nostra justa definició. Si Tàcit afirmava que “la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”, som o no som un poble d’esclaus?
,… però la primera condició per refer-nos és tenir diagnòstics clars i actuar amb dignitat. Cal dir també en el nostre favor que cada dia tenim més proves de l’augment del nombre de catalans conscienciats. Però no parlo dels conscienciats del fet que som una nació (perquè això fins i tot un poqueta cosa com en Josep Piqué, del PP, ho reconeix), estic parlant dels conscienciats del fet que som una colònia. Aquests, i cap altres, són avui els catalans conscienciats. Tots ells han demostrat tenir el coratge per mantenir l’honor de Catalunya, cosa que són incapaços de fer aquells que, pel sou oficial que cobren, hi estan obligats. Com cada dia diuen veure més clar aquests catalans de qui parlem, allò que afirmava el nostre gran pedagog Alexandre Galí, quan deia que no en tenim cap, de poble amic. Afegia també que mentre no entenguem que som un poble detestat, no farem mai res. ​Després d’aquesta i de totes les puntades al cul que ens dóna Espanya, i perdonin l’expressió, a veure si encara els nostres dirigents ens continuaran dient que plou quan en realitat se’ns pixen a la boca. Fins on estem disposats a aguantar? A part de robar-nos, d’odiar-nos, d’insultar-nos i d’humiliar-nos, què més hem de fer perquè la majoria de la nostra gent vegi que l’únic agafador que ens resta per sobreviure com a poble té un únic nom, que es diu independència?

Fa dos-cents vint-i-sis anys, a la ciutat nord-americana de Filadèlfia, es va redactar la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Tot i que en aquella època anaven en tartana i nosaltres avui anem en avió, hi ha coses que no canvien. També en aquells moments, els que després serien considerats pares de1 la pàtria americana, clamaven contra la violació dels seus drets com a poble. Per això, en aquell famós document pot llegir-se el següent:

“Per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis.”

Vistes així les coses, ningú no ens pot negar la necessitat i la justícia de derogar el poder d’aquell Estat que empara i promou la destrucció dels principis de llibertat de Catalunya. I en el cas, poc probable, que nosaltres fóssim incapaços de lluitar per aquest ideal, hauríem com a mínim de tenir la decència moral de no permetre que els nostres fills heretin les nostres misèries.

Santiago Espot

 

PS1:

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-borras-policia-agredir-condemnat-entrevista/

 

PS2:

http://discursosalanacio.blogspot.com/2010/03/5-caracter-i-independencia.html

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!