I açò es podria complicar molt més si arribàssem al punt que el seu rei fes un discurs a l’estil del 3 d’octubre de 2017 decantant-se per una de les parts, que tots sabem quina seria. Pablo Iglesias ahir afirmava rotundament que s’acostava la fi del règim del 78, una afirmació que a mi em sembla un pèl exagerada, però que cal tenir en compte.
Ara, la qüestió important, si més no la qüestió important per a mi, no és si cau o deixa de caure el règim espanyol, i encara menys si cau o deixa de caure Pedro Sánchez, sinó com ha de reaccionar l’independentisme per a aconseguir la independència. I per això el moviment no es pot permetre el luxe de no tenir cap pla en una situació com aquesta en què entrem.
Perquè no tingueu cap dubte que si la situació encara es complica més durant les hores vinents, la maniobra que intentarà Pedro Sánchez serà la de proclamar-se líder dels demòcrates i cridar tothom a fer-li costat i donar-li suport per frenar el colp de la dreta. Ja veurem quin grau d’intensitat arriba a tenir aquesta crisi i fins a quin punt pot conduir finalment a una explosió institucional. Però, passe què passe, allò que l’independentisme no pot fer és tornar a cometre els errors del 1931 i del 1976: ser simplement una comparsa d’allò que passe a Madrid.
I, lamentablement, tal com estan les coses, podem preveure que el govern de Catalunya serà una comparsa entusiasmada i potser els partits catalans a Madrid seguiran el seu camí. Esquerra i el PDECat, segur, i ja veurem què faran Junts i la CUP.
M’agradaria molt equivocar-me, però no veig clar què faran els partits catalans, perquè he de recordar que cap no es va atrevir –en el moment que més poder real tenien per a esbotzar el règim del 78– a sembrar el caos a Madrid negant-se a votar el recanvi de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez. Era una oportunitat única que els nostres polítics van deixar perdre miserablement. I no veig clar que entenguen encara avui que estabilitzar Espanya sempre, sempre, sempre, va contra Catalunya. Sempre ens fa mal. Va passar el 1931 i el 1978 –dues oportunitats perdudes que van acabar anys després amb els magnífics demòcrates espanyols portant a la presó el govern de la Generalitat. Va passar després de la proclamació de la República, el 2017. I no hauria de tornar a passar.
De manera que avui simplement toca començar a alçar la veu, que és això que faig, i, de baix estant, posar les coses clarament sobre la taula i fer tanta pressió com siga possible sobre els qui, de moment, són encara els nostres representants. L’independentisme necessita un pla de manera urgent. Parlem-ne.
PS1. Amb motiu de la moció de censura contra Rajoy, vaig escriure aquest editorial: “No a Rajoy i no a Sánchez“. Llegint-lo ara el signaria encara amb més convicció que aleshores.
PS2. Ahir el Paraulògic va rebre el premi Pompeu Fabra, juntament amb l’enyorat Miquel Strubell i Trueta (a títol pòstum), Carla Simón, l’activista Shazra Javed, Fibracat TV i el portal de recursos lingüístics de l’Institut d’Estudis Catalans. No cal dir que és una notícia especialment satisfactòria per a tots els qui fem VilaWeb. Justament d’ací a pocs dies farà un any de la incorporació d’aquest projecte de Rodamots al nostre diari.
A VilaWeb us demostrem cada dia la nostra independència i la nostra capacitat crítica, el nostre rigor a parlar de les coses. És la nostra feina i la fem de gust. Però necessitem el vostre suport per a continuar existint i treballant. Necessitem que ens ajudeu fent-vos subscriptors del diari, en aquesta pàgina. Gràcies.
OPINIÓ · EDITORIAL
Si Rufián hagués llegit Xammar: “Spain’s difficulty is Catalonia’s opportunity”
Un text del gran periodista català desmunta aquesta cosa de fer costat als socialistes quan Espanya té les més grans dificultats
Vicent Partal
Vicent Partal
21.12.2022 – 21:40
Actualització: 21.12.2022 – 22:55
@vpartal
web
Correu
VilaWeb
Gabriel Rufián, ahir al congrés espanyol (fotografia: Juan Carlos Hidalgo).
Ahir Gabriel Rufián va fer una intervenció al parlament espanyol en què primer va dir tot allò que ell ja havia avisat que després dels catalans els tocaria rebre als socialistes i ho rematà afirmant davant Pedro Sánchez que, a diferència d’allò que els socialistes havien fet amb Catalunya, ells ara no els deixarien pas a l’estacada.
Evidentment, no puc dir que em sorprenga aquesta posició, ni que em vinga de nou. I la veritat és que no tenia ganes ni de respondre-hi, ja. Però la casualitat ha volgut que un bon amic em recordàs un text del gran periodista Eugeni Xammar, de manera que he pensat que la refutació de les paraules de Rufián sempre seria de més altura i digerible si en compte de fer-la jo la feia servint-me d’un dels més grans periodistes catalans de tots els temps, d’un autèntic far intel·lectual, que encara avui ens enlluerna amb els seus texts.
Xammar escriu això –i vosaltres mateixos ja fareu els paral·lelismes:
“Com més hi pensava més naturalment i fàcilment arribava a la conclusió que Espanya amb la proclamació de la República entrava en un llarg període de dificultats que anirien essent més greus amb els dies, els mesos i els anys. El període d’eufòria –republicanització dels estancs, bandes militars tocant l’Himno de Riego i Els Segadors, etcètera seria entretingut però curt. No passaria gaire temps sense que les dificultats d’Espanya comencessin. I la pregunta que jo em feia era aquesta: ‘¿Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya?’
Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els catalans en tinguéssim consciència. Altrament, les dificultats d’Espanya serien per a Catalunya unes dificultats encara molt més grosses. Prendre per un acte polític una bafarada d’entusiasme popular, creure que a Espanya la República era un règim viable, pensar que Espanya donaria de bon grat, sense recança i sense protesta, un Estatut d’autonomia a Catalunya, era senzillament beure a galet. La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitats per a Catalunya. […] Dels meus contactes amb Irlanda i els irlandesos durant la Primera Guerra Mundial n’havia quedat indeleblement impresa al meu cervell una fórmula sentida mil vegades: ‘England’s difficulty is Ireland’s opportunity’.”
Això és tot per avui, au. Bona nit als subscriptors i bon dia als altres lectors.
PS1. El text de Xammar és extret del llibre Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema). Si voleu saber-ne més us recomane també Periodisme? Permetin! (Símbol Editors), una biografia escrita pel president Quim Torra abans de ser president, de la qual parla també en aquesta entrevista de VilaWeb del 2013.
PS2. L’any 1916 els irlandesos van aprofitar la feblesa creada a l’imperi britànic per la guerra i van proclamar la República d’Irlanda, amb què començaren la rebel·lió. Els britànics van acusar els independentistes irlandesos de ser agents d’Alemanya, que efectivament va intentar d’ajudar els irlandesos, però els irlandesos no es van deixar intimidar mai per això. Acabada la guerra mundial, els independentistes irlandesos van guanyar les eleccions del 1918 i van haver de lluitar en una guerra contra els britànics. Durant la Segona Guerra Mundial, Irlanda era un estat associat a l’imperi britànic i es va mantenir neutral durant el conflicte, sense oblidar mai que “England’s difficulty is Ireland’s opportunity” i sense impressionar-se pel fet que alguns polítics britànics els acusassen de facilitar les coses a Hitler. El procés d’independència d’Irlanda encara no s’ha acabat, perquè una part de l’illa continua sota domini britànic, però hi ha un estat irlandès independent i reconegut internacionalment del 1948 ençà.
A VilaWeb us demostrem cada dia la nostra independència i la nostra capacitat crítica, el rigor a parlar de les coses. És la nostra feina i la fem de gust. Però necessitem el vostre suport per a continuar existint i treballant. Necessitem que ens ajudeu fent-vos subscriptors del diari, en aquesta pàgina. Gràcies.
EUGENI XAMMAR
IRLANDA
Aleix Corral
Aleix Corral
21.12.2022 · 22:14
Si espereu que Rufián llegeixi Xammar, més val que us asseieu que us podríeu cansar.
J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
21.12.2022 · 22:14
Allò que fa en Rufián és per pròpia iniciativa o és allò que els seus líders li encarreguen de fer?
D’altra banda, i en relació al títol de l’editorial, em fa la impresió que el problema del personatge no és no haver llegit en Xammar; és no haver llegit.
Núria Coma
Núria Coma
21.12.2022 · 22:18
Doncs sí fa molta basarda i angúnia respondre a l’estupidesa de Rufián.
Gràcies pel text tan adient de Xammar.
No cal afegir res, seria donar-li un valor que no té el discurs d’ERC
GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
21.12.2022 · 22:23
Prendre la potestad de posar-se per damunt del poder legislatiu té un nom. Està tipificat i castigat legalment, encara que, més tard, reculi qui ho hagi intentat. Donar-hi suport, també.
El llenguatge és l’eina humana que serveix per descriure i comunicar-se; el poder legislatiu l’utilitza per definir les lleis.
Amb el que està passant, queda clar que la ciutadania està més ocupada en el nou MESSIes, i que la religió del present és el Futbol. La resta no importa.
Maria Teresa Vernet
Maria Teresa Vernet
21.12.2022 · 22:25
El dia que vaig conèixer la dita “Qui no aprèn dels seus errors està condemnat a repetir-los”, vaig tenir la sensació que era la clau que desxifra tots els enigmes. Els passats i els per venir. Una i altra vegada la veig complir-se, immutable, exacta, com els minuts i les hores que es perden donant-li voltes intentant no es compleixi.
Llegir història es esfereïdor perquè, a aigua passada, es veu quant fàcil hauria estat fer allò…o no fer res… i hauria estat tot fet.
També he sentit allò de que “la història no es repeteix, però rima”. Apart de mala memòria, també tenim mala oïda musical.
I així ens va.
Joan Rius
Joan Rius
21.12.2022 · 22:26
Espanya, se’n sortirà i reforçada. Els partits catalans, bascos i gallecs en seran còmplices necessaris. D’aquest a col·laboració en depèn la seva supervivència.
Josep Usó
Josep Usó
21.12.2022 · 22:28
Les diferències entre Xammar i Rufián són dues, al meu parer: la intel·ligència, per descomptat. L’altra és que Xammar es guanyava bé la vida amb la seva feina, mentre que Rufián, sense el sou de la mamella, seria un indigent.
Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
21.12.2022 · 22:33
L’útima cosa que va llegir en Rufián va ser Roberto Alzázar y Pedrin.
Quim Calvo
Quim Calvo
21.12.2022 · 22:35
Al titular li sobren les sis darreres paraules.
Joan Benet
Joan Benet
21.12.2022 · 22:38
Si Rufián hagués llegit…
Josep Carreras
Josep Carreras
21.12.2022 · 22:46
Hi els votants d’ER que hi diuen?. Són sords?. Muts!!
Rosa M.M.S.
Rosa M.M.S.
21.12.2022 · 23:06
Rufián no té ni l’alçada intel•lectual ni la profunditat de pensament per comprendre el raonament de Xammar ni tampoc penso que li interessi la independència de Catalunya. Això sí, ells i els seus tenen prou força per aturar Catalunya, la força que els han donat a ells els seus votants. Potser no serem independents perquè la meitat dels que pensàven que eren independentistes en realitat no ho són.
Carles Serra
Carles Serra
21.12.2022 · 23:12
Comentar alçades d’ara aquest vividor de xerrameca búlgar com aquest Rufián que vols que et digui alçades Vicent; aquest immoral em recorda tant en Bono.
Però el gran drama són els seus votants, sobretot els que no viuen del partit/sistema i a més es defineixen independentistes; de veritat Vicent, que vagin a fer la mà.
Joan Benavent
Joan Benavent
21.12.2022 · 23:17
Si fos tan sols ell, el problema no fóra tan greu. El paio va ben acompanyat. No només no tenen cap estratègia de res, aquests, sinó que es dediquen a perdre el temps com un pallús i a fer-nos-el perdre a tots nosaltres, al país sencer. Els de l’altra banda, els castellans, a aquesta colla d’inútils (sobretot d’aquesta, però també a les altres dues) la fan ballar al ritme que els rota. El futur de Catalunya, de la nació, penja d’un fil, i aquests irresponsables no saben ni a què juguen, ni amb qui se la juguen, ni què hi ha en joc. Ara, a final de mes el bon sou que no falti. Quin nivellàs!
Ed Garrido
Ed Garrido
21.12.2022 · 23:21
Excel.lent editorial del Sr Partal.
joan rovira
joan rovira
21.12.2022 · 23:33
Mentre la història oficial és (repeteix), amb diferents intèrprets, una altra generació del poble (continua) alliberant-se.
Per tant, quin interès té pels suposadament alliberats, sense descodificar-la de manera concreta i precisa, reproduir-la?
PS. Per qui tingui interès adjunto, detallant les feines imprescindibles, simultànies, a la dels ciutadans per, entre altres, els periodistes i les capçaleres informatives, descodificar el (format colonial), aquest comentari 20.02.2022 | 23:11
https://www.vilaweb.cat/noticies/a-espanya-els-testicles-prenen-el-lloc-del-cervell/
Ramon Perera
Ramon Perera
21.12.2022 · 23:55
Aquesta cita tan encertada d’Eugeni Xammar, caldria complementar-la amb una altra cita també d’Eugeni Xammar i, si no m’erro, procedent també del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món’. Cita que ens interpel·la a tots:
“Quan es tracta de les coses de Catalunya mai prenc precaucions.”
Jaume Riu
Jaume Riu
22.12.2022 · 00:26
POTSER CULMINARÀ L’ERRADA
Retrobar avui Eugeni Xammar, el periodista cosmopolita i revolucionari, ho trobo encertat perquè és un estímul per reflexionar amb un canvi de punt de vista.
Xammar, quan es pregunta ¿Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya? em fa pensar que per guanyar en les competicions esportives per equips, gairebé sempre són més determinants els errors del contrincant que no pas els encerts propis. Els britànics inventors del futbol, diuen que si els dos equips juguen molt bé, el resultat serà 0 – 0, i només es guanya si l’altre ho fa malament i comet errades.
El regne d’Espanya juga amb tots els mecanismes constitucionals i totes les influències jurídiques a favor, però comet errades descomunals i, diguin el que diguin Rufián o Sánchez, la competició ja és al final.
PS. No m’imagino què dirà el rei la setmana que ve, però potser culminarà l’errada.
Salvador Molins
Salvador Molins
22.12.2022 · 06:45
He arribat tard als comentaris d’ahir, però tan se val, jo ja sóc fora d’aquesta m …. de Ñ, no en vull saber res, ni d’ella ni dels que li fan costat, ER, rufians i demés obtusos servents de l’estat imperialista invasor i ocupant de Catalunya.
Pensem en futur, centrem-nos en el nostre camí:
Independència constant.
Ningú ens la donarà, ningú la farà si no ho fem nosaltres:
Comencem i continuem en viure la Independència, centrem-nos en la nostra autodeterminació i en la nostra descolonització, reforcem llengua i nació, el fet i el concepte, que vam votar i guanyar!
No demanem permís ni esperem ordres. Visquem i edifiquem el millor país lliure, el nostre Mandat, lleials a l’1-O, la ja incipient República Catalana Independent.
Organitzem-nos i apoderem-nos per dir “Prou” i completar la DUI.
Consell de la República, ANC, Debat Constituent, Consells Locals, CDR, … Llistes Cíviques, Conferència Nacional de l’independentisme, …
Si som, siguem!
Cap ajuda, ni cap suport a qui no ens respecte i malda sempre per subjugar-nos i destruir-nos.