Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

2.044.038 VOTANTS, EL 90% A FAVOR DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA ( 1r octubre 2017 ). Objectius: Completar la DUI, assegurar la Llengua, institucionalitzar la República i el territori.

15 de juny de 2021
2 comentaris

Estat Major i Territori – Per acabar la guerra dels 307 anys – Enxarxem-nos!

Per acabar la guerra dels 307 anys – Enxarxem-nos!

 

ESTAT MAJOR i CONTROL DEL TERRITORI

PREPAREM-NOS, COMPLIM EL MANDAT DEL 1r OCT …
CxR, Consells Locals, tots els defensors de la incipient República Catalana Independent, cèl·lules mare i nusos de la xarxa, …

Hem de configurar l’Estat Major Català.
Objectiu materialitzar la Independència.
DUI, Llengua, Waterloo (CxR) i la Xarxa del Territori.
Coordinació per a la propera envestida
amb control del territori inclosa.

————-

Per acabar la guerra dels 307 anys,
d’Espanya contra Catalunya!
Espanya per subjugar-nos.
Catalunya, nosaltres, per alliberar-nos.

El que segueix de l’Editorial de Vilaweb:
https://www.vilaweb.cat/noticies/una-remuntada-per-lindependentisme/

Diu Partal: Neus Torbisco, en l’entrevista que li va fer Josep Casulleras, diu coses molt importants que cal llegir amb calma i mastegar-les:

Diu Torbisco: “Molt pocs divorcis polítics són de mutu acord o totalment pacífics, i per això l’estat continua practicant violència institucional màxima. Ells entenen que és una guerra i som l’adversari.”

S. Molins, CLR*CDR/BIC:  Cal que els catalans entenguem que en cas d’una guerra, una guerra que ja fa que dura de 307 anys pel cap baix, no podem anar amb un esclop i una sabata, almenys necessitem un estat major que ens coordini.

Pep Agulló     26.04.2021  |  09:20   “MOVIMENTS AL SUBSOL…

La meva esperança sempre s’ha sostingut amb dos fets objectius.

1/ La repressió no s’aturarà i com més va més debilita l’Estat en la mida que no ens pot derrotar.

2/ que el moviment per a la independència malgrat tot, que no és poc, no ha perdut potencial en la voluntat d’arribar al final. I això sempre acaba sortint d’alguna manera…

El fet subjectiu, l’autèntic problema com diu Neus Tordisco, som nosaltres, el marc mental dels partits en què ens movem tots, que ens mena a no poder abordar la lluita per una estratègia de país perquè no sabem a quina direcció donar-li confiança i entregar-li l’estendard dels nostres anhels…

L’independentisme de base ha de superar la fase de la divisió (els partits per pròpia naturalesa mai la superaran) i que dipositi tots els ous al mateix cistell. Per tant no culpem de tot als polítics, això va més enllà i ateny al moviment independentista.

Sense aquesta direcció de la revolta que tant ens cal, sense un Estat Major, sense un CxR que sigui reconegut majoritàriament per damunt dels partits, estem en un “impasse” exasperant. Ens movem entre la ràbia estèril i la maduració de la consciència, que com diu l’Editorial, comença a donar els primers brots…”

Saltant a un altre Editorial anterior de Vilaweb:
https://www.vilaweb.cat/noticies/madrid-explotara-preparem-nos-per-a-fer-servir-la-seua-ira/

“Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira”

«Però la qüestió és què farem nosaltres. Comprenem això que passa? Estem preparats per a aquesta nova fase? Preparats no solament per a aguantar això que vindrà, sinó per a contraatacar de manera definitiva, nosaltres que sí que sabem quina és la solució que necessita la nostra societat?»


“L’avís de Pasqual Maragall

Cap polític català de les darreres generacions no ha tingut la intuïció i la perspectiva intel·lectual del president Pasqual Maragall. El 26 de febrer de 2001 (2001!) va escriure al diari El País un article absolutament històric, que cal considerar com l’embrió i el començament de tot això que ha vingut després, enlluernador per la seua perspicàcia: ‘Madrid se’n va‘. Article que començava dient que ‘a la perifèria hom té la sensació que Madrid se’n va d’Espanya’. Feu el favor de llegir-lo avui i entendreu molt millor tot això que ha vingut després, com es va desencadenar el procés d’independència, com Espanya ha entrat en descomposició i com aquesta fase de la història d’Espanya ja no té cap final negociat possible.

Maragall, és clar, en aquest article no intuïa encara quina havia de ser la resposta a ‘allò’. Ell és el darrer espanyolista honrat i sincer. Potser (jo no puc saber-ho, però s’intueix vist com va anar després la cosa) la raó ja li indicava el camí, però el dolor per la impossibilitat d’aquella Espanya moderna federal i plurinacional a la qual ell havia dedicat tota la vida era massa íntim. Siga com siga, la pregunta clau és si Espanya avui pot estar més segura que té un futur unit en les fronteres actuals que no aquell any 2001, abans de l’article. Si Espanya com a estat és més unit i segur d’ell mateix, confiat. I la resposta és que no. Ja ha arribat al punt que ha d’aguantar la unitat sobre la violència i aquest sempre és el darrer estadi de la vida d’una nació. En política, els grans corrents profunds a voltes resten amagats sota l’aparença de les onades de la superfície i només els grans líders els saben veure. Però continuen essent els corrents determinants i tard o d’hora acaben erosionant qualsevol platja que s’hi pose com a final. Inevitablement.

Aquest moviment que hem vist esclatar ara a Madrid i que s’escampa de pressa per la geografia del nacionalisme espanyol no és cap anècdota, en absolut. Madrid esclatarà, ja us en podeu fer a la idea. Perquè s’ha acostumat a fer sempre allò que li dóna la gana sense pensar en els altres i a tractar la resta com a súbdits obedients.

És clar que hi ha un altre Madrid. Ni que només fos per Dani Gallardo ja n’hi hauria prou per a saber-ho. Però aquest altre Madrid és tan voluntarista contra el Madrid real com els demòcrates serbs ho eren contra la bogeria de Milošević. I com en aquell cas només després d’haver-ho perdut tot el Madrid imperial podrà escoltar-los i potser reflexionar per reinventar-se d’una manera sana, partint de zero.

Les dades científiques comencen a fer indiscutible que la gravíssima crisi sanitària té origen a Madrid i en l’obsessió nacionalista de no tancar-la. I quina és la reacció que tenen ara aquests madrilenys? Sentir-se agreujats i discriminats quan el pas del temps i les morts posen en relleu la realitat. I reaccionar-hi irats i violents. De la manera que van aprendre el Primer d’Octubre que era permès també en la peculiar democràcia europea. No és cap broma, en absolut, que els policies saluden els manifestants feixistes de manera amable en compte de dispersar-los. No és cap anècdota que els manifestants els diguen que ells els van defensar, als armats, ‘durant allò de Catalunya’. No és, de cap manera, cap anècdota que en algunes casernes de l’exèrcit hagen fet sonar pels altaveus el seu himne per saludar les protestes, que no és cap casualitat que s’hagen convocat a la porta. La bandera i l’himne imposats per Franco, contra la tricolor i la cançoneta de Riego són i seran sempre la bandera i l’himne del feixisme. I l’esquerra que els ha intentat netejar no fa res més que netejar el feixisme. Emblanquir-lo. Adecentar-lo.

Madrid esclata

Madrid esclata i ho farà d’una manera molt violenta –i no parle només d’aquestes manifestacions ni de què puga passar les setmanes vinents, això és molt més profund. Però la qüestió és què farem nosaltres. Comprenem això que passa? Estem preparats per a aquesta nova fase? Preparats no solament per a aguantar això que vindrà, sinó per a contraatacar de manera definitiva, nosaltres que sí que sabem quina és la solució que necessita la nostra societat?

Els polítics que tenim al capdavant és evident que no n’estan, de preparats. Han passat de dir-nos que amb seixanta-vuit escons tindríem la independència a dir que amb seixanta-vuit escons tindrem la cogovernança, una cosa que ningú no sap què és però que és molt menys que tenir la minsa autonomia que teníem. Però aviat no hi ha haurà res a cogovernar, per desgràcia; però això en cap cas no serà culpa nostra, la nova fase de la independència no es resoldrà civilitzadament al parlament i amb referèndums com nosaltres volíem i ens vam esforçar tant a fer. Per això aquesta vegada el carrer tindrà un paper molt més central que no pas les institucions. I com explicava molt gràficament Xavier Díez, la cosa que ha canviat avui és que la població catalana continua essent tan independentista com el 2017 però la seua acritud envers Espanya s’ha fet infinitament més gran.

Sánchez, evidentment, intentarà una maniobra massa fàcil: fer una crida a la unitat al seu voltant per ‘plantar cara’ a aquest feixisme violent que ja s’ha desencadenat i que no és únicament, ni de bon tros, Vox. A aquest feixisme que ell, com molt poca gent més, ha legitimat. Estic segur que encara hi haurà independentistes que s’hi afegiran a partir d’aquesta tesi, incomprensible per a qualsevol persona no fanatitzada pels partits, segons la qual el PSOE és millor per a Catalunya que no el PP. És igual. No hi perdem temps, amb això. El corrent de fons ja s’encarregarà de posar cadascú al seu lloc i de fer completament impossible la maniobra. La cosa important no és aquesta ara. La cosa important és si els ciutadans tindrem la mentalitat de guanyar o no, enmig de l’ofensiva en què viurem. Si resistirem i guanyarem com ja vàrem resistir i guanyar el Primer d’Octubre o els dies d’Urquinaona o si ens doblegarem com la Generalitat el 10 d’octubre i l’endemà de la proclamació de la independència.

La potència dels altaveus mediàtics del règim i dels interessos partidistes que els guien amb mà de ferro ha afectat emocionalment molta gent, que sent que el 2017 es va perdre una gran oportunitat que mai no tornarà. Jo no hi puc fer res. Les emocions se les controla cadascú com pot, sovint d’acord amb la seua experiència vital. Jo només puc dir què veig i què sé. Sense l’envit fabulós del 2017 allò que el 2001 denunciava Maragall hauria anat passant de manera muelle, consolidant-se còmodament fins a fer-nos desaparèixer. Aquell primer envit va trencar tots els plans d’Espanya i la va despullar davant els nostres ciutadans, mentre l’obligava a ensenyar la seua cara real. I ens va fer aprendre i assumir a nosaltres que la llibertat té un preu que, agrade o no, cal pagar. Ara aquella Espanya que al final solament és una manera d’entendre Madrid reacciona amb ira, amb la ira encesa per la nostra insolència de voler esdevenir lliures al segle XXI. I la ira és la pitjor consellera que hi ha, quan es tracta d’establir un combat. Prepareu-vos, doncs. Preparem-nos.”

“Però tot va rebentar el 20 de setembre de 2017 amb l’arribada dels piolins a Barcelona i el començament del colp d’estat. Perquè el missatge enviat conjuntament pel PP i el PSOE a la població espanyola va ser inequívoc:

1) La unitat de la nació espanyola està per damunt de la democràcia.
2) Si un govern no t’agrada, pots seguir procediments no democràtics per tombar-lo sense remordiments.
3) L’estat profund és més poderós que no el govern i, per tant, és més eficaç per a combatre les idees que no t’agraden.
4) La violència política no solament és legítima, sinó que és encoratjada si la pàtria perilla.
5) Les forces armades són la garantia de la unitat.”

Extret de l’Editorial de Vilaweb:
https://www.vilaweb.cat/noticies/madrid-explotara-preparem-nos-per-a-fer-servir-la-seua-ira/



  1. Desde hace tiempo voy sola a los actos. Soy mayor pero no inútil. He preguntado en las manifestaciones a personas que parecían muy implicadas, cómo hacer para pertenecer a un grupo que luche por la República Catalana. No he obtenido información que me permitiese saber que hacer. Estoy afiliada a JxC, a Plataforma per la Llengua, al Consell per la República, …..Quien me puede ayudar,…..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!