30 desembre 2017: República ! Preparem el que va quedar per fer el 27 d’octubre!

Recolzo el post del que he extret el següent paràgraf:

Chào ông Viêt Nam  Amb el permís de ”bolic” ….. 

30G2017: Un altra oportunitat, un altre dia (i van tres).

No malgastem ni paraules ni escrivim més del tema. Dimarts els nostres polítics, per tercera vegada, tenen a les seves mans implementar la República i fer efectius els més de dos milions de vots que els vam donar, novament i encara uns quants més, el dia 21 de desembre de 2017.   No ens falleu …

———————

Moment Constituent:
Endavant la República ! 

10 plans per pujar del 50% i implicar-hi tot Catalunya.

Pistes per a l’Èxode definitiu de l’Ecscanya imperialista.

Des de dins i des de fora del sistema.

La guerra dels Segadors ja tingué la mateixa causa de sempre, l’abús continuat i sense aturador d’una gent altiva i superba, fins el 1936 i fins ara.

Des dels Comitès de Defensa de la República Catalana promourem de manera organitzada i persistent la proclamació i la notícia dels valors intrínsecs de la nostra República i com de bona i perfecta l’anem fent i la volem. Escampar-ho per terra, mar i aire a tots els pobles  i terres del món.

Punt 1: Pau Claris  1640, “Tenim la Declaració … Fem créixer la República!”

Punt 2: La Glasnot catalana: La publicació organitzada i persistent de totes les espoliacions i maltractes a que ens sotmet “Ecscanya”. Publicar-ho, fer-ne memòria constant. Tan les espoliacions visibles com les que superficialment ens passen invisibles o encobertes, tots els atacs i malifetes contra Catalunya i contra la nostra gent.

Que tothom ho sàpiga, tots els catalans que ho pateixen igualment siguin defensors de la República o siguin retardataris, o siguin colonitzadors actius o passius.

Que tots els països del món ho sàpiguen, totes les instàncies internacionals.

Punt 3: Procés Constituent i desenvolupament de les institucions ja republicanes,  l’estil o maneres de fer de la nova República,  de cap manera les autonòmiques servils als sistema dictatorial i repressiu ecscanyol.

Punt 4: Procés de Judicalització Mundial de les injustícies i actuacions il·legals de jutges, fiscals, polítics i monarca ecscanyols. La Batalla Jurídica, el contraatac català contra ecscanya.

Punt 5: Desenvolupar el Banc Internacional par a la Reconstrucció de Catalunya, de tots els perjudicis, lladrocinis i desfetes materials que ens ha infingit ecscanya des del 1714 i més enllà encara. Pla Marshall pera Catalunya.

Punt 6: Pla “Amics del Món” “amics per sempre!” amants de la Llibertat i del progrés. Comerç, turisme, solidaritat i para diplomàcia.

Punt 7: Campanya d’Autocentrament de tots els catalans “Catalunya Independent: Amor i Llibertat per a Catalunya i demés Països Catalans. Culturació per a adults.

Campanya de promoció de la Llengua Catalana com a primer valor inalienable i insubstituïble de la República Catalana, motiu de la seva permanència en el temps i en l’espai.

Punt 8: Sindicat de defensa dels Drets dels Catalans. Llengua, nacionalitat catalana, dret a la propietat i dret al patrimoni. Denuncia legal de tots els atacs i delictes perpetrats contra els catalans i contra les institucions catalanes.

Punt 9: Campanya Internacional per a desenvolupar el Deure d’Autontegració dels immigrants a les terres d’acollida.

Punt 10: Crida per a la implicació de tots els catalans, com més millor, en favor de la nova República proclamada el 27 d’octubre de 2017, de tots els catalans siguin quins siguin el seu color, sexe, pensament, religió o procedència.

———-

Catalanes i catalans, de totes les edats i condicions,

visqui Catalunya Independent !

Endavant la República !

————-

2018*R __ Preparem-nos per a fer l’Èxode. Des de dins i des de fora del sistema que ens imposen.

Salvador Molins, CDR*bic, CDR*Berga, Conseller de Catalunya Acció, membre d’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

“Hem de tirar endavant el mandat popular en forma de República” és el nostre camí!

“Per dignitat el dia 30 de gener d’aquest 2018 hem d’investir el candidat escollit, i tirar endavant el mandat popular en forma de República. No hi ha altre camí.”         (Albert Cortés Montserrat)
https://blocs.mesvilaweb.cat/ALBERT1969/?p=269900



Com li dius a un foll pervers perquè aturi la seva fúria?

Rendir-te o ajupir-te encara és pitjor i, en cas de fer-ho, encara esveres més la seva ràbia!

Després de la rendició, el vencedor, es creu amb dret per portar a terme una ferotge revenja. Però els defensors de la República Catalana encara no ens donem per vençuts.

La primera gran batalla a camp obert ha estat una carnisseria per a nosaltres els catalans. Alguns es pensen que ja tot és dat i debatut, però jo em resisteixo a acceptar-ho. Per això hem montat un CDR, el CDR del Bic, Berguedans per a la Independència de Catalunya, associació independentista fundada el 2002 i registrada al Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya.

Fa més de 303 anys que estem en guerra, Espanya fa tot l’impensable per a destruir-nos i subjugar-nos. Catalunya ha estat fent tot el possible per resistir, aguantar i de tant en tant intentar escapar-se de les seves temibles urpes … no n’encertem la manera!

Darrerament ens hem pensat que amb la cobertura Europea i de l’OTAN, Espanya no gosaria atacar-nos, però no hem sospesat prou bé les seves armes judicials i policíaques, i no hem encertat, els capdavanters polítics no han encertat, aplicar l’energia i contraforts necessaris per assolir, ja des d’ara mateix, el nostre objectiu.

Ells, els capdavanters, estaven avisats per l’UPDIC i per Catalunya Acció, però ni volien ni escoltaven.

La lluita continua, preparem-nos per la següent envestida. Ens han fallat els generals que, pel motiu que sigui i amb l’excusa que sigui, han sortit disparats en desbandada. Cal reforçar els que quedin, que de veritat optin per a la Independència unilateral, perquè, de moment i va per llarg, Espanya no pot ni vol ni tan sols negociar-ho, sols vol reprimir-nos perquè sap que si ens en sortim ells perdrien la seva actual comoditat i seria un greuge insuportable pel seu orgull!

Nosaltres, els catalans, tampoc podem ni volem, ens hi va el futur i el present.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, CDR*bic, CDR*berga, soci ÒMNIUM, soci de l’ANC

“No és Democràcia, és lluita per defensar la nostra Nació, una guerra a voltes en somorta a voltes violenta de més de 303 anys.”

El tercer feix, el lloc específic de l’UPDIC i dels CDR

Hi ha tres línies, tres feixos de catalans lliures, lliures d’esperit però encara no sobirans, de com interpretem el moment actual de la nostra lluita per recuperar la Independència del nostre Poble.

La primera línia representa aquella disposició per fer el que calgui per recuperar les institucions autonòmiques sotmeses a Espanya, retallades sempre, malmeses any rere any, limitades en les seves atribucions legals per la persistent lletra menuda del sistema opressor espanyol, perquè no mereix altre qualificatiu, opressor i fiscalitzador fins l’extrem i l’objectiu de fer-nos sentir inútils, indignes i esclaus. És una lluita infructuosa a mort, nosaltres, els catalans, amb rasclets construint castells de sorra sobre la sorra i ells, els espanyols -espanya-, destruint tot el que construïm amb excavadores. Això, exactament això, és el que aquest feix de catalans i catalanitat volen recuperar. Però, ai las, què més hi podem fer?

Quedi clar que això és violència, sense sang gràcies al capteniment dels catalans, però violència i subjugació absolutes contra els catalans i tot el que representa Catalunya. Que ningú ho dubti, que ningú ho calli i que ningú ho oblidi.

La segona línia d’interpretació del moment actual és aquella  que vol salvar a totes la Declaració d’Independència que es va fer el 27 d’octubre d’enguany com a resposta vinculant a la voluntat del Poble Català expressada majoritàriament en el Referèndum d’Autodeterminació del proppassat 1 d’octubre. Jo formo part d’aquest segon feix de catalans i catalanitat que valora aquesta Declaració com el punt més àlgid i culminant on hem arribat fins ara, en aquesta darrera temptativa de recuperar i fer real la nostra independència, el valor més gran de tota nació, que ja hem viscut i regentat durant set centúries. Devaluar aquesta Declaració i Proclamació de la República, dir que fou il·legal o que no es va fer davant dels nostres nassos, davant un Poble -apartat del Parlament per balles, com si fòssim xais o cabres, o vist de lluny com ratolins darrera el Flautista d’Hammelin televisiu- ho repeteixo, dir que Referèndum i Declaració eren il·legals o inservibles i inútils és la indignitat més vergonyosa feta contra el propi Poble, el propi Poble Català. Contra Catalunya!

El Referèndum es va fer i es va guanyar! La Declaració també! Que mai se sàpiga de la indignitat d’haver enganyat al nostre Poble! Que mai se sàpiga!

La tercera línia i feix de catalanitat és aquella que denuncia i exigeix  amb extrema, però lleial i democràtica duresa, tot allò que s’havia de fer i no es va fer durant les primeres hores immediatament posteriors a la Declaració d’Independència de Catalunya i Proclamació de la República Catalana.

Eren poques coses les que no es van acabar de fer: Publicar la Declaració al Butlletí Oficial de la Generalitat, donar les ordres de retirar els símbols espanyols, organitzar la defensa del Parlament combinant les forces policials dels Mossos d’Esquadra i la gent del Poble en defensa del seu futur i la seva República, perquè era seva! no sols dels polítics. Posar els mossos d’Esquadra a les ordres del President i Conseller responsable. I defensar la nova República. On és l’organització del nou Poder Judicial Català? Perquè no es van nomenar els representants del Poder Judicial de la nova República? On són les ajudes econòmiques internacionals? Qui les va preparar? Quin país podia ajudar-nos militarment en aquelles hores crucials?

Tot això només ho poden portar endavant uns homes i dones amb la mentalitat i la fermesa de Caps d’Estat.  Aquesta és la denúncia i l’exigència d’aquesta tercera línia d’interpretació d’on som, de què hem de fer i de com ens hem d’organitzar per completar la recuperació i la reconstrucció de la nostra nació.

Quan assolim completar i unir amb gran dignitat i fermesa aquestes tres línies, d’interpretació i d’acció, aleshores esdevindrem independents.

Catalans! no ens aturem! Tenim pressa! molta pressa! Som-hi!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, membre del CDR*bic, del CDR*berga, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.


On som? On se’ns va aturar el temps? Mantinguem-nos d’empeus per alliberar Catalunya.

Hi ha tres línies, tres feixos de catalans lliures, lliures d’esperit però encara no sobirans, de com interpretem el moment actual de la nostra lluita per recuperar la Independència del nostre Poble.

La primera línia representa aquella disposició per fer el que calgui per recuperar les institucions autonòmiques sotmeses a Espanya, retallades sempre, malmeses any rere any, limitades en les seves atribucions legals per la persistent lletra menuda del sistema opressor espanyol, perqupè no mereix altre qualificatiu, opressor i fiscalitzador a l’extrem fins fer-nos sentir inútils, indignes i esclaus. ës una lluita infructuosa a mort, nosaltres, els catalans, amb rasclets construint castells de sorra i sobre la sorra i ells, els espanyols destruint tot el que construïm amb excavadores. Això, exactament això és el que aquest feix de catalans i catalanitat volen recuperar. Però, ai las, que més hi podem fer?

Quedi clar que això és violéncia, sense sang, però violència i subjugació absolutes. Que nin gú ho calli i que ningú ho oblidi.

La segona línia d’interpretació del moment actual és aquella  que vol salvar a totes la Declaració d’Independència que es va fer el 27 d’octubre d’enguany com a resposta vinculant a la voluntat del Poble Català expressada majoritàriament en el Referèndum d’Autodeterminació del proppassat 1 d’octubre. Jo formo part d’aquest segon feix de catalans i catalanitat que valora aquesta Declaració com el punt més àlgid i culminant on hem arribat fins ara, en aquesta darrera temptativa de recuperar i fer real la nostra independència, el valor més gran de tota nació. Devaluar aquesta Declaració i Proclamació de la República, dir que fou ilegal o que no es va fer davant dels nostres nassos, davant un Poble -apartat del Parlament per valles, com si fossim xais o cabres, o de lluny com ratolins darrera el Flautista d’Hamelin televisiu- ho repeteixo dir que Referèndum i Declaració eren il·legals o inservibles i inútils és la indignitat més vergonyosa feta contra el propi Poble, el propi Poble Català. Contra Catalunya!

El Referèndum es va fer i es va guanyar! La Declaració també! Que mai se sàpiga de la indignitat d’haver enganyat al nostre Poble! Que mai se sàpiga!

La tercera línia i feix de catalanitat és aquella que denuncia i exigeix  amb extrema, però lleial i democràtica duresa, tot allò que s’havia de fer i no es va fer durant les primeres hores immediatament posteriors a la Declaració d’Independència de Catalunya i Proclamació de la República Catalana.

Eren poques coses les que no es van acabar de fer: Publicar la Declaració al Butlletí Oficial de la Generalitat, donar les ordres de retirar els símbols espanyols, organitzar la defensa del Parlament combinant les forces policials dels Mossos d’Esquadra i la gent del Poble en defensa del seu futur i la seva República, perquè era seva! no sols dels polítics. Posar els mossos d’Esquadra a les ordres del President i Conseller responsable. I defensar la nova República. On és l’organització del nou Poder Judicial Català? Perquè no es van nomenar els representants del Poder Judicial de la nova República? On són les ajudes econòmiques internacionals? Qui les va preparar? Quin país podia ajudar-nos militarment en aquelles hores crucials?

Tot això només ho poden portar endavant uns homes i dones amb la mentalitat i la fermesa de Caps d’Estat.  Aquesta és la denúncia i l’exigència d’aquesta tercera línia d’interpretació d’on som, de què hem de fer i de com ens hem d’orgaitzar per completar la recuperació i la reconstrucció de la nostra nació.

Quan assolim completar i unir amb gran dignitat i fermesa aquestes tres línies, d’interpretació i d’acció, aleshores esdevindrem independents.

Catalans! no ens turem! Tenim pressa! molta pressa! Som-hi!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, membre del CDR*bic, del CDR*berga, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

No defugiu la fidelitat i la responsabilitat ineludible i urgent al Poble Català: REPÚBLICA! (21 oct i 27 oct)

 

President i Vicepresident:  No defugiu la fidelitat i la responsabilitat ineludible i urgent al Poble Català: REPÚBLICA! (21 oct i 27 oct)

No ens sortiu amb parides com aquella de que teniu la consciència tranquil·la!

—————————

Dues propostes semblants per al Govern de la República Catalana a l’exili del Principat: La de Salvador Molins i la de Francesc Aguilar. Llegeixi’s el següent.

“Només hi ha un sol govern català legítim, el de la República a l’exili a Brussel·les, i en la absència actual d’aquest … el de l’exili als nostres cors.”

 “Tot és molt més senzill, només calen una bona dosi d’imaginació i de determinació per portar a la plenitud ben aviat el que van Declarar Solemnement, els 70 Diputats -majoria absoluta- en nom del Poble Català, el 27 d’octubre de 2017 al Parlament de Catalunya.

Cal que el President Puigdemont encari d’una vegada per totes el rol que li pertoca, com ho va fer Tarradellas, que es quedi amb els seus Consellers més directes a Brussel·les, exercint de Cap d’estat de la república Catalana a l’Exili i fent de garant del que va declarar el Parlament i fer-ho amb la dignitat que això requereix, i que a la vegada a Catalunya, Junqueras o els seus delegats pertinents assumeixin el rol i el càrrec de gestors del govern interí gestor de la Generalitat del Principat.

Ambdós, Puigdemont i Junqueras, fent els papers respectius de President de la República i Primer Ministre, dues estructures d’estat que ja estaran apunt per quan la República assumeixi i assoleixi tot el seu poder de gestors de la sobirania plena dels catalans.

 Puigdemont des de fora del sistema espanyol i Junqueras i els seus delegats des de dins han de coordinar-se fins a precipitar la ruptura definitiva amb l’estat espanyol, invasor de Catalunya des de fa 303 anys.”
Aquesta possible aposta que jo aportava en forma d’idea constructiva des de fa dos dies i des dels blogs que administro, avui és complementada en un post de Francesc Aguilar del que n’adjunto l’enllaç:
https://blocs.mesvilaweb.cat/FrancescAguilar/?p=270376

Ho repeteixo, Sr. Aguilar:

Totalment d’acord: Catalunya “La República Catalana” i el seu únic govern legítim.

 

Els 4 diputats de la CUP reclamen un programa de govern que desplegui la República (1oct-27oct)

Constitució del Parlament Català

Després de setmanes de negociacions i mesos de repressió, ahir les forces republicanes van traduir la victòria el 21-D a la mesa:

El tret de sortida de la XII legislatura ha estat un bany de realitat per a l’unionisme. El triomfalisme impostat de Ciutadans de la nit electoral ha deixat pas a l’evidència del resultat real, la victòria de l’independentisme, que s’ha traduït en la majoria republicana a la mesa del Parlament de Catalunya. Després de setmanes de negociacions entre JxCat i ERC, l’independentisme va recuperar ahir el to en una sessió inaugurada per la intervenció contundent d’Ernest Maragall i closa amb el discurs social i mesurat del nou president, Roger Torrent.

Fora del parc de la Ciutadella, acordonada pels Mossos d’Esquadra, una gentada convocada per l’ANC donava suport als partits independentistes. Dins l’hemicicle, els llaços grocs ocupaven els escons dels presos polítics i el seient de Jordi Cuixart a la tribuna de convidats i ressonava un aplaudiment cada vegada que un diputat independentista absent era cridat per votar els membres de la mesa.

La mesa d’edat, presidida per Maragall, va acceptar la delegació del vot dels diputats empresonats –Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Sànchez– contra el criteri dels lletrats de la cambra. La decisió va molestar la bancada de Ciutadans i Inés Arrimadas va demanar a la mesa que la reconsiderés. El PP va limitar-se a protestar i Miquel Iceta va donar suport al vot delegat dels presos. Per una altra banda, el govern espanyol va descartar de posar-hi traves, d’acord amb la interlocutòria del jutge Pablo Llarena que impedia que els presos polítics assistissin als plens.

Aquest fet pot establir un precedent amb vista a la sessió d’investidura, que s’ha de fer durant els deu dies hàbils després de la constitució del parlament. Torrent ha de començar ara una ronda de contactes entre els representants de tots els partits polítics i ha de proposar un candidat a la investidura, que serà el president Carles Puigdemont, d’acord amb el pacte entre JxCat i ERC. Tanmateix, Puigdemont s’ha de garantir el suport dels quatre diputats de la CUP, que reclamen un programa de govern que desplegui la República proclamada el 27 d’octubre.

Esprint cap a la investidura
El calendari situa el ple d’investidura, a tot estirar, el 31 de gener. Si Puigdemont no hi obté la majoria absoluta, la segona ronda es faria quaranta-vuit hores després, quan n’hi hauria prou amb una majoria simple de vots favorables. Descomptant el suport de la CUP, amb el vot delegat dels presos hi hauria un empat a 65.

És previst que la mesa permeti el vot delegat dels cinc diputats exiliats a Brussel·les, de manera que es garanteixi la majoria absoluta de l’independentisme. Una maniobra que serà refusada de seguida pels partits unionistes i que pot acabar al Tribunal Constitucional espanyol (TC). A més, segurament tornarem a veure escenes de filibusterisme dels diputats espanyolistes per a endarrerir la investidura i afegir tensió a l’ambient del parlament.

La principal incògnita serà la fórmula de la investidura de Puigdemont, que engegarà automàticament una operació d’estat inèdita entre el govern espanyol, el TC i la monarquia per a mirar d’evitar que Puigdemont prengui possessió del càrrec. Ara com ara, s’ha sabut que es consideren dues opcions: una investidura telemàtica, amb la intervenció del president des de Brussel·les per videoconferència, i la lectura del discurs de Puigdemont al ple per part d’un diputat.

Una volta investit Puigdemont i suspesa la sessió –en una nova intromissió del poder judicial en el legislatiu i la voluntat popular–, s’obrirà una nova etapa en què l’independentisme haurà d’activar una estratègia innovadora i ensenyar les cartes. Mentrestant, caldrà veure si el rellotge corre –perquè dos mesos després del primer intent d’investidura, la llei preveu una nova convocatòria electoral– o bé si el temps resta congelat mentre el tribunal no hagi emès cap sentència. Segons els esdeveniments, l’independentisme haurà de triar un camí o un altre.

Vegeu també:

Catalans, no és Democràcia, és lluita per defensar la nostra Nació, una guerra a voltes ensomorta a voltes violenta de més de 303 anys.

Com li dius a un foll pervers perquè aturi la seva fúria?
Rendir-te o ajupir-te encara és pitjor i, en cas de fer-ho, encara esveres més la seva ràbia!

Després de la rendició, el vencedor, es creu amb dret per portar a terme una ferotge revenja. Però els defensors de la República Catalana encara no ens donem per vençuts.

La primera gran batalla a camp obert ha estat una carnisseria per a nosaltres els catalans. Alguns es pensen que ja tot és dat i debatut, però jo em resisteixo a acceptar-ho. Per això hem montat un CDR, el CDR del Bic, Berguedans per a la Independència de Catalunya, associació independentista fundada el 2002 i registrada al Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya.

Fa més de 303 anys que estem en guerra, Espanya fa tot l’impensable per a destruir-nos i subjugar-nos. Catalunya ha estat fent tot el possible per resistir, aguantar i de tant en tant intentar escapar-se de les seves temibles urpes … no n’encertem la manera!

Darrerament ens hem pensat que amb la cobertura Europea i de l’OTAN, Espanya no gosaria atacar-nos, però no hem sospesat prou bé les seves armes judicials i policíaques, i no hem encertat, els capdavanters polítics no han encertat, aplicar l’energia i contraforts necessaris per assolir, ja des d’ara mateix, el nostre objectiu.

Ells, els capdavanters, estaven avisats per l’UPDIC i per Catalunya Acció, però ni volien ni escoltaven.

La lluita continua, preparem-nos per la següent envestida. Ens han fallat els generals que, pel motiu que sigui i amb l’excusa que sigui, han sortit disparats en desbandada. Cal reforçar els que quedin, que de veritat optin per a la Independència unilateral, perquè, de moment i va per llarg, Espanya no pot ni vol ni tan sols negociar-ho, sols vol reprimir-nos perquè sap que si ens en sortim ells perdrien la seva actual comoditat i seria un greuge insuportable pel seu orgull!

Nosaltres, els catalans, tampoc podem ni volem, ens hi va el futur i el present.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, CDR*bic, CDR*berga, soci ÒMNIUM, soci de l’ANC

“No és Democràcia, és lluita per defensar la nostra Nació, una guerra a voltes ensomorta a voltes violenta de més de 303 anys.”

https://blocs.mesvilaweb.cat/vwmollerussa/?p=267420

LA INSUBMISSA REPÚBLICA

I ara, què?

En una campanya on les forces monàrquiques han comptat amb un suport econòmic, mediàtic, policial i judicial com mai no havien tingut abans, “només” han pogut situar una de les seves forces com a la més votada del país. Però no tenen majoria, ni en vots ni en diputats. Han pagat el seu fracàs a un preu molt alt.

Però ara, què?

Insubmissió al 155: els republicans s’han de declarar insubmisos al 155 i a les rèmores que en quedaran després de la nova presa de processió. Cal deixar clar, tant des del punt de vista gestual com des del punt de vista pràctic, que després de la revolució dels somriures seguirem amb la revolució dels insubmisos.

Aplicació immediata de les lleis socials tombades pel Constitucional: el nou parlament republicà, haurà de retre obediència al Parlament de Catalunya i implementar de manera urgent totes les lleis socials que ha tombat el Constitucional espanyol. El primer missatge del nou parlament ha de ser la inequívoca aposta per una República de drets socials i col·lectius. Això ajudarà a eixamplar el suport social.

Agència Tributària Catalana, tornar a engegar els mecanismes escapçats de l’Agència Tributària i començar a fer recaptació d’impostos. Demanar a la societat catalana que liquidi les seves tributacions a la nova agència. Començant pels municipis. Fer la primera passa cap a la independència econòmica.

Debat social i procés constituent: iniciar des del Parlament, amb el suport de les entitats civils de caràcter transversal i majoritari, el debat del procés constituent. Iniciant un veritable debat popular de model de país que ens ajudi a definir de quins marcs de convivència i legals ens volem dotar. Portar el debat a tot arreu i a tots els secotors polítics. Mostrar la República com la manera de construir futur.

Pere Tomic

———————
Reeditat per Salvador Molins, CDR*bic

EL DRET d’aturar la meva activitat. La Gallina diu que “No! No posaré més ous pel senyor!


“Els catalans, fins quan pagarem perquè ens piquin?” (Carles Muñoz Espinalt?

————————————-

El naufragi de la innocència
Ignasi Farinyes GasallaIgnasi Farinyes Gasalla

IGNASI FARINYES GASALLA

El naufragi de la innocència

La “ingenuïtat” esgrimida pels membres del govern per justificar les seves actuacions a partir del 27 d’octubre no és gaire persuasiva. Costa d’entendre que no s’imaginessin fins on poden arribar les mesures violentes que l’estat espanyol està disposat a utilitzar per defensar la “integridad territorial de la nación”. També costa d’entendre que, després de tants contactes diplomàtics, no haguessin previst la trista resposta internacional a la proclamació de la República Catalana. I és gairebé dolorós haver de constatar que l’única estructura d’estat que ha resistit l’embat del 155 hagi estat la Grossa de Nadal.

Sigui com sigui, aquesta hipotètica ingenuïtat posa de manifest una concepció diguem-ne “idealista” de la política. Una concepció segons la qual les transformacions socials s’acaben consolidant amb la firma d’uns acords desplegats sobre les taules dels gabinets governamentals. Una concepció que entén les mobilitzacions populars com a simple moneda de canvi per a les negociacions, i no com a veritables motors de qualsevol procés històric… En definitiva, la concepció predominant després de dècades i dècades d’instrumentalització del sufragi universal. Val a dir, però, que, pel camí planer que, des de l’idealisme, mena a la ingenuïtat, els membres del govern no hi van transitar pas sols: els acompanyàvem milers i milers d’independentistes, carregats de raons legítimes i d’aspiracions més que justificades, però també presos d’una esperança sobredimensionada.

Però, ara, gairebé tothom ja ha vist clar que la independència de facto no s’assolirà en quatre dies, que la via unilateral no és un joc de mans jurídic per aconseguir una simple substitució legislativa, que els reconeixements internacionals són vanes il·lusions al costat dels interessos de mercat que protegeix l’aristocràcia política europea. Els empresonaments, l’exili, les citacions judicials, les amenaces, el desplegament consentit de les quadrilles feixistes…, tot plegat ha suposat un bany de realisme que a moltes persones els ha vingut excessivament de nou. I no cal dir com seria de perillós, en aquest estat de desconcert, tornar-nos a deixar seduir per l’idealisme dominant. Sense una perspectiva diguem-ne més “realista”, que ens preservi tant com sigui possible de la ingenuïtat, no sabrem avançar a través d’aquest fangar polític en què estem empantanegats.

D’una banda, els partits polítics independentistes han abocat tots els seus esforços a guanyar les eleccions trampa (tal com les ha denominat, lúcidament, Marta Rojals) que ens ha parat l’estat espanyol per al pròxim 21 de desembre. D’altra banda, hi ha centenars de milers de persones disposades a mobilitzar-se en qualsevol moment, tant per reclamar la llibertat dels presos com per exigir la continuació de la ruta cap a la independència definitiva. I d’una altra, encara, milers d’aquestes persones s’han organitzat, des de fa un temps, en els Comitès de Defensa de la República, que, lluny d’atenuar la seva activitat davant la “frenada” que ha fet l’independentisme institucional, es mantenen notablement organitzats. No cal que recordi la importància d’aquests comitès: sense ells no hauria estat possible el referèndum de l’1 d’octubre, tant a l’hora de posar urnes i paperetes com de mantenir les posicions als col·legis electorals (tot rebutjant els suggeriments d’aturar-lo que, en el seu moment, es van fer des del govern), i sense ells tampoc no s’hauria paralitzat el país ni el 8 de novembre.

Una interpretació idealista (és a dir, excessivament institucionalista) d’aquesta tessitura no ens permetria avaluar l’abast d’aquest moviment de masses excepcional que vivim a Catalunya. Excepcional tant per la seva composició (clarament transversal, però predominantment popular) com per la seva persistència. I excepcional, també, perquè ha posat de manifest les limitacions de la política “professional”. És des d’aquesta manera d’entendre la política que podem afirmar sense embuts que la República no només s’ha guanyat al carrer, sinó que, ara mateix, és al carrer i s’organitza.

La rellevància dels Comitès de Defensa de la República és indiscutible. Però no hem de caure en l’altre idealisme, el de les mistificacions esquerranoses, que volen situar-los en una hipotètica tradició assembleària inscrita en la nostra cultura popular, o fins i tot establir una continuïtat amb la desapareguda “revolució de les places”. També hi ha un trànsit relativament curt entre la mistificació i el misticisme. L’autoorganització és un fenomen que es produeix regularment al llarg de la història, sobretot en situacions de radicalització social, i no hi ha d’haver necessàriament un fil conductor entre els diferents episodis en què es manifesta. En canvi, sí que hi ha una constant que sempre l’ha caracteritzat: la seva vulnerabilitat. Aquests comitès tenen un objectiu pràctic molt evident: defensar la República, i mirar de promoure en el seu si disquisicions essencialistes sobre l’assemblearisme i altres abstraccions els abocaria fatalment a la dispersió (una estratègia que, juntament amb la repressió directa, s’ha fet servir sovint per neutralitzar aquest tipus de moviments).

Tal com probablement aniran les coses, el futur de la República Catalana passarà per la preservació dels comitès. Si el resultat de les eleccions del 21 de desembre és favorable a la independència, l’horitzó que s’albira inclou l’augment de la repressió de l’Estat i, en conseqüència, un possible “gir” neoautonomista de la política institucional. En aquest cas, que la iniciativa política continuï en mans del poble serà l’única garantia republicana.

Ignasi Farinyes Gasalla,    Filòsof

EL DRET d’aturar la meva activitat:
La Gallina diu que “No!
No posaré més ous pel senyor!

Només hi ha un sol govern català legítim, el de la República Catalana.

Només hi ha un sol govern català legítim, el de la República Catalana.

Espanyols! desenganyeu-vos, no vencereu Catalunya!

Només hi ha un sol govern català legítim, el de la República a l’exili a Brussel·les, i en la absència actual d’aquest … el de l’exili als nostres cors.

És cert, tal com sempre em diu Josep Castany, director de Catalunya Acció, “el país ens falla per dalt!”

Tenim uns polítics, President, govern i bona part del Parlament més nostrat que van fer la Proclamació de la República i encara no se n’han adonat, o per por o per mandra, i sobretot per falta de convenciment. El dia abans, aquell 26 d’octubre del 2017 encara estaven desfullant la margarida de si eleccions o declaració. No és gens estrany que l’endemà a la nit se n’anessin a ballar sardanes a Girona enlloc de prendre les primeres i absolutament necessàries decisions d’estat … retirar els símbols autonomistes, reestructurar per decret llei els mossos i la judicatura que operava a Catalunya, coordinar la defensa civil que de fet tenien apunt i a la seva disposició, el Poble Català estava allà tot i que ja s’havien cuidat de barrar-li el pas amb les maleïdes balles municipals, potser tenien por que massa proximitat del Poble sobirà els contaminés?!

Bé, seguiria plorant eternament i no vull fer-ho. Van ser incapaços de fer el que havien d’haver fet. Potser tenia raó quan Puigdemont va dir que a ell sols l’havíem escollit per arribar a la “Transició Nacional” i que aleshores es retiraria? Però ai las això de retirar-se ja són figues d’un altre paner. No! no crec que valgui com a estadista de la República, té raó l’articulista “Un dels problemes dels líders de l’ Independentisme recent és que no han sabut gestionar les victòries, les gestionen com si fossin derrotes, no son conscients de quan han guanyat, ni per quant han guanyat, no saben el resultat, no saben si han guanyat per 5-0 o per 0-1.”

Tanta cagarel·la entre Puigdemont i Junqueras ja cansa! Tot és molt més senzill, que Puigdemont encari d’una vegada per totes el rol que li pertoca, com ho va fer Tarradellas, que es quedi amb els seus Consellers més directes a Brussel·les, exercint de Cap d’estat de la república Catalana a l’Exili i fent de garant del que va declarar el Parlament i fer-ho amb la dignitat que això requereix, i que a la vegada a Catalunya, Junqueras o els seus delegats pertinents assumeixin el rol i el càrrec de gestors del govern de la Generalitat del Principat.

Ambdós, Puigdemont i Junqueras, fent els papers respectius de President de la República i Primer Ministre, dues estructures d’estat que ja estaran apunt per quan la República assumeixi i assoleixi tot el seu poder de gestors de la sobirania plena dels catalans.

Puigdemont des de fora del sistema espanyol i Junqueras i els seus delegats des de dins han de coordinar-se fins a precipitar la ruptura definitiva amb l’estat espanyol, invasor de Catalunya des de fa 303 anys.

Som o no som? senyors President i Vicepresident? A la Catalunya Republicana els il·legals són ells! em refereixo als “españoles con mando” i a les seves institucions!

La primera tasca dels capdavanters Republicans convençuts és fer-ho saber, a partir d’ara i fins que faci falta, cada dia i cada hora, als mateixos espanyols i a la resta del món!

I mentrestant que us sembla si comenceu a treballar seriosament amb aquells temes que van quedar pendents com la recerca d’ajuda financera pel nou estat català, i treballant incansablement per reconeixement internacional, persones, col·lectius, institucions, organismes internacionals, ONU, Tribunal de Dret Internacional de la Haia, diputats, parlaments i governs, no us oblideu del “Primo Zumosol”. Encara que els països fan el paperot, més d’un d’ells i de bastant potents els la tenen jurada.

I el Senyor Vidal … no serviria per començar a organitzar la judicatura catalana respectuosa amb la República. Què en veu fer del Jutge Vidal si es pot saber. Hi ha més persones a Catalunya cxapacitades per fer-ho?

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, membre del CDR*bic, del CDR*berga, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

https://blocs.mesvilaweb.cat/miquelperepau/?p=267547