Que, com va passar a l’URSS, marxin les forces d’ocupació per a no tornar mai més.

Els regidors de la CUP de Reus encausats per l’1-O, Oriol Ciurana i Marta Llorens, van sortir ahir en llibertat després de passar dinou hores retinguts i declarar davant la jutgessa que instrueix la investigació. Es van negar a declarar perquè creuen que cal evidenciar ‘que no som en un moment de normalitat’. Vam parlar amb Llorens poc després de sortir de la declaració i de rebre l’escalf de la gent que l’esperava fora dels jutjats.

Heu estat dinou hores sense llibertat. Com les heu viscudes?
—Ens ha passat allò que prevèiem: després de dir no dues vegades a dues compareixences ja ens esperàvem la detenció. Però s’ha desenvolupat d’una manera que no esperàvem. Esperàvem més mediació per part de la jutgessa i no pas haver de pernoctar a la garjola. Són hores que es fan llargues. Penses en tots els altres pesos que es passen dies dins una presó. No tan sols els dos Jordis, Forn i Junqueras, sinó també més preses polítiques amb les quals nosaltres empatitzem, com són la gent d’Altsasu, les companyes antifeixistes… Estava tranquil·la, però pensava amb la gent que estava a fora, amb la gent que t’estimes, amb la gent que lluita amb tu i a la que estàs privada de tocar, de somriure perquè hi ha una paret i unes barres.

Estàveu junts, amb l’Oriol?
—No, estàvem separats. L’Oriol estava en una cel·la i jo en una altra, separats per una cel·la. No ens van posar junts en cap moment.

Entenc que els advocats van mitjançar per tal que no us detinguessin amb tanta antelació a la compareixença davant del jutge. Què us argumentaven per a denegar-ho?
—L’argument, per part dels mossos, sempre ha estat delegar responsabilitats a la jutgessa. Ens van dir que per part seva s’havia intentat fer d’una altra manera però que la jutgessa es va posar ferma en aquesta decisió i que la detenció s’havia de fer en el moment, l’hora i el lloc que s’havia decretat. En les hores posteriors es va intentar fer un habeas corpus, però com que la detenció va venir donar per la jutgessa, també va ser ella qui el va denegar.

Com va ser la compareixença davant del jutge?
—Nosaltres ens hem emparat en el nostre dret de no declarar. Ni al nostre advocat, ni a la fiscal ni a qualsevol pregunta que s’haguera pogut generar durant la vista.

Amb quina finalitat?
—Hem tingut moltes mostres de suport, però també d’altres que ens diuen que volem cridar l’atenció. Per a nosaltres no és cridar l’atenció, sinó ser honestos amb el que pensem. Estem en un moment d’anormalitat. Malgrat que hagin passat unes eleccions que eren imposades i en què el moviment independentista ha pujat i ha superat la majoria absoluta, hi ha certes maneres de fer de l’aparell judicial de l’estat que no són normals. I per tant, s’ha de fer evident que no estem en un moment de normalitat. Hem de mostrar a aquest àmbit judicial la nostra desobediència. És un marc de justícia que no l’entenem i que no forma part del nostre marc mental, perquè nosaltres voldríem un marc judicial dins d’una república catalana.

Per què us investiguen?
—Per haver comès el gran delicte de manifestar-nos. Per dir paraules com ‘votarem’, ‘llibertat’ i ‘fora les forces d’ocupació’, una frase que no s’havia sentit mai. I com jo, així ho van fer milers de persones que estaven al meu voltant. S’ha de posar de manifest que hi ha un control premeditat de persones conegudes. No només en el nostre cas. Han anat a buscar les particularitats de la CUP, i en aquest cas, cares visibles. Quina casualitat que només ens investiguin a l’Oriol i a mi, que som els càrrecs electes. Però a la vegada tenim companyes que no estan investigades però que figuren en la interlocutòria i que havien estat relacionats amb moviments de l’esquerra independentista, però que ara ja no militen. El fet és que denunciem que hi ha hagut l’existència de fitxes il·legals.

Al marge de la macrocausa de Reus, n’hi ha d’altres que també investiguen el delicte d’incitació a l’odi, com és el cas dels professors de la Seu d’Urgell. Com llegiu que s’estigui investigant tanta gent per aquest delicte?
—L’utilitzen com un calaix de sastre. És un concepte molt ampli i que permet de llegir-se de moltes maneres. És una figura jurídica que s’utilitzava per a tractar delictes d’odi cap a les minories que patien xenofòbia, homofòbia… Però clar, el llenguatge pot ser molt maquiavèl·lic i segons com es manipula, ara també es pot incitar a l’odi contra l’unionisme espanyolista i la policia. I es parla molt de la incitació a l’odi, però en la macrocausa hi ha altres causes, com la malversació de fons públic que s’investiga als bombers i coacció per part dels dos propietaris del gimnàs.

A la conferència de premsa conjunta que vàreu fer per protestar contra aquesta macrocausa hi havia policies de paisà. Com va anar?
—Per sort o per desgràcia, la gent de l’esquerra independentista tenim força pràctica en detecció de certes actituds sospitoses. Érem amb els altres tres grups municipals que vàrem signar el manifest a punt de començar la conferència de premsa, quan vàrem veure que hi havia gent que no coneixíem. Reus és una ciutat petita i, amb els mitjans que sempre vénen, ja ens coneixem. Vàrem ajornar el començament de la conferència. Un assessor del batlle va anar a fer-los les preguntes pertinents i efectivament eren policies vestits de paisà. Un va sortir ràpidament, i a l’altre vàrem haver d’insistir-li que abandonés la sala perquè en un primer moment s’hi negava. Va ser una coacció per a saber què dèiem contra la policia espanyola.

Com era la convivència a la ciutat amb els policies?
—No era un ambient agradable. No s’entén com van haver d’aterrar-hi milers de piolins. Ho observem com un exemple molt explícit de repressió i de colonització de l’estat espanyol. Perquè això que ha fet l’estat espanyol és posar les seves forces en un territori de la seva colònia. De manera tàctica, han exercit el control sobre un territori que té l’aspiració d’independitzar-se. Personal, quan veies gent que, amb la seva actitud i la seva presència, et feia sentir observada, era desagradable. Jo també anava al gimnàs d’aquests dos nois que van ser inculpats i, passat l’1-O, a mi no m’agradava veure aquella gent per allà.

Els dos regidors de la CUP de Reus, Oriol Ciurana i Marta Llorens, celebren sortir en llibertat

És previst que demà ja hagin marxat. I ara què?
—En la meva visió humil, ara hi torna a haver una calma tensa. Calma, però tensa. Tot esperant de saber què passarà amb els presos polítics, què passarà amb Puigdemont a l’exili. L’evolució d’aquests problemes serà crucial per a saber com es desenvolupa la repressió política. Segurament no serà tan summament explícita com en l’1-O, però sí que es mantindrà aquesta calma tensa latent en l’ambient que va penetrant progressivament en la gent, com petites engrunes. I això fa que la gent agafi por, no protesti i acoti el cap.

Per exemple?
—Mireu, jo treballo en el món de l’educació i veus que companys i companyes no tracten com abans qüestions tan naturals com els drets fonamentals. Van molt amb compte amb el que expliquen a l’escola. Això no pot ser normal. No és normal, això que vivim.

Com veieu el futur després dels resultats electorals?
—Com a membre de la CUP, us seré molt sincera. No esperava aquests resultats, ho dic honestament. Els últims dies estàvem una mica eufòriques i pensàvem que potser, fins i tot, en trauríem uns quants més. Fent una mica d’anàlisi, segurament el resultat ha estat provocat pel vot útil i la por que l’unionisme no tingués molta força. És possible que si s’hagués reeditat Junts pel Sí haguéssim tret més vots, perquè molts vots de la CUP que ara han anat a ERC no s’haurien mogut. Encara som, en part, crucials a l’hora d’investir un president, però també tot depèn de com es fan càrrec d’aquest mandat Junts per Catalunya i ERC. Perquè ells són els que tenen la paella pel mànec i els que hauran de decidir si tiren pel dret i fan efectiva aquesta República que va sortir de l’1 d’octubre. Tot depèn d’això i si la gent que hi ha a l’exili i encausada poden prendre possessió del càrrec. No es poden fer hipòtesis més enllà d’això.

2018*R __ Preparem-nos per a fer l’Èxode. Des de dins i des de fora del sistema que ens imposen.

Pistes per a l’Èxode definitiu de l’Ecscanya imperialista.
Des de dins i des de fora del sistema.

La guerra dels Segadors ja tingué la mateixa causa de sempre, l’abús continuat i sense aturador d’una gent altiva i superba, fins el 1936 i fins ara.

Des dels Comitès de Defensa de la República Catalana promourem de manera organitzada i persistent la proclamació i la notícia dels valors intrínsecs de la nostra República i com de bona i perfecta l’anem fent i la volem. Escampar-ho per terra, mar i aire a tots els pobles  i terres del món.

Punt 1: Pau Claris  1640, “Tenim la Declaració … Fem créixer la República!”

Punt 2: La Glasnot catalana: La publicació organitzada i persistent de totes les espoliacions i maltractes a que ens sotmet “Ecscanya”. Publicar-ho, fer-ne memòria constant. Tan les espoliacions visibles com les que superficialment ens passen invisibles o encobertes, tots els atacs i malifetes contra Catalunya i contra la nostra gent.

Que tothom ho sàpiga, tots els catalans que ho pateixen igualment siguin defensors de la República o siguin retardataris, o siguin colonitzadors actius o passius.

Que tots els països del món ho sàpiguen, totes les instàncies internacionals.

Punt 3: Procés Constituent i desenvolupament de les institucions ja republicanes, de cap manera les autonòmiques servils als sistema dictatorial i repressiu ecscanyol.

Punt 4: Procés de Judicalització Mundial de les injustícies i actuacions il·legals de jutges, fiscals, polítics i monarca ecscanyols. La Batalla Jurídica, el contraatac català contra ecscanya.

Punt 5: Desenvolupar el Banc Internacional par a la Reconstrucció de Catalunya, de tots els perjudicis, lladrocinis i desfetes materials que ens ha infingit ecscanya des del 1714 i més enllà encara. Pla Marshall pera Catalunya.

Punt 6: Pla “Amics del Món” “amics per sempre!” amants de la Llibertat i del progrés. Comerç, turisme, solidaritat i para diplomàcia.

Punt 7: Campanya d’Autocentrament de tots els catalans “Catalunya Independent: Amor i Llibertat per a Catalunya i demés Països Catalans. Culturació per a adults.
Campanya de promoció de la Llengua Catalana com a primer valor inalienable i insubstituïble de la República Catalana, motiu de la seva permanència en el temps i en l’espai.

Punt 8: Sindicat de defensa dels Drets dels Catalans. Llengua, nacionalitat catalana, dret a la propietat i dret al patrimoni. Denuncia legal de tots els atacs i delictes perpetrats contra els catalans i contra les institucions catalanes.

Punt 9: Campanya Internacional per a desenvolupar el Deure d’Autontegració dels immigrants a les terres d’acollida.

Punt 10: Crida per a la implicació de tots els catalans, com més millor, en favor de la nova República proclamada el 27 d’octubre de 2017, de tots els catalans siguin quins siguin el seu color, sexe, pensament, religió o procedència.

———-

Catalanes i catalans, de totes les edats i condicions,
visqui Catalunya Independent !
Endavant la República !

(“2018*R __ Preparem-nos per a fer l’Èxode. Des de dins i des de fora del sistema que ens imposen.”)

Salvador Molins, CDR*bic, CDR*Berga, Conseller de Catalunya Acció, membre d’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

 

MANTINGUEM-NOS FIDELS AL VOT DEL REFERÈNDUM EL 21D. Endavant Catalans!

Francesc Jutglar i Jutglar   –   membre de catalunya acció

Per fi! Algú que se’n recorda de les paperetes segrestades i, per tant, de la participació real el dia 1 d’octubre, amb el resultat que caldria esperar. Jo també penso des del primer dia que totes les enquestes són falses, i ja tenim el precedent de les darreres eleccions espanyoles, aquelles en les quals Podemos havia de fer el surpasso…

Aniré a votar amb una pinça al nas, perquè ja està bé de tanta presa de pèl, però ara mateix no veig altre camí que el que planteja aquest escrit de sota. Votaré per la llista que proposa continuar el camí que van estroncar els del 155. Ni parlar-ne de falsos partits “independentistes” o “dialoguistes” que només proposen continuar dins l’autonomisme.
———- Missatge reenviat ———-
De: Francesc Magrinya <francescmagrinya@hotmail.com>

Tema: Fita 60 %

 Estimats amics, us faig arribar aquest article que circula per Alemanya escrit per en Pere Grau, de 88 anys, membre del nostre ANC Deutschland. Si voleu, envieu-ho als vostres amics. N’hi ha prou que els decidits de l’1-O tornin decidits el 21-D. Espero que tots tornaran a les urnes dijous votant per la independència.

Una forta abraçada

Til Stegmann

—————

Pere Grau i Rovira: «Fita: 60 %»

19. DEZ. 2017 — «El factor clau per guanyar clarament les eleccions del 21-D

Han retret als independentistes incontables vegades que a les eleccions del 2015 no van treure més del 50 % dels vots emesos. I d’això en desprenien els crítics que el Parlament no estava capacitat per proclamar la independència. Deixem ara a part els punts flacs que tenia aquesta crítica i concentrem-nos a veure quines possibilitats hi ha de què no ens la puguin refregar pels nassos una altra vegada.

El 21-D hi ha imponderables que no depenen de nosaltres sinó de la ràbia i del pànic dels governants espanyols (il·legalitzacions, intents de tupinada, etc.). Hi ha però un factor clau que només depèn de nosaltres: la participació electoral. I en aquest sentit començaré fent una afirmació rotunda: si tots els ciutadans que el primer d’octubre van votar “Sí”, aquesta vegada voten tots una de les llistes independentistes haurem guanyat de manera convincent i haurem creat un problema molt gruixut tant al govern de Madrid com a les institucions europees. En què em baso? Mirem-nos-ho.

Jo parteixo d’una base que crec altament plausible encara que ningú no hagi pogut comprovar-la: que a les 700.000 paperetes confiscades l’u d’octubre per la policia, el tant per cent del “Sí” era el mateix que a les que es van poder recomptar. Un 90 % de les 700.000, representen 630.000 “Sís” que sumats als recomptats donen 2,650.000 “Sí”. I ara suposem (tan improbable no ho és oi?) que aquests 2,65 Milions el 21-D votin una de les tres llistes independentistes, i mirem que representa això en tants per cent. I suposem fins i tot que aquesta vegada – perquè els contraris també s’hi aboquin – la participació sigui més alta que en ocasions anteriors, és a dir que enlloc d’anar pels voltants del 70 % sigui del 80%. Més alta és molt improbable; perqué el tant per cent de gent que passa de la política a tot arreu és com a mínim del 20 % i de vegades més.

En xifres arrodonides a Catalunya hi ha 5,3 milions de ciutadans amb dret a vot. Si va a les urnes un 80 %, representa que hi haurà uns 4,25 milions de paperetes a les urnes. I si aconseguim aquells 2,65 milions de “Sís” això representa un 62,2 % pels independentistes. I cada tant per cent menys de participació electoral representaria un tant per cent més per l’independentisme. Amb una participació del 70 % com altres vegades, els 2,65 milions representarien el 71,3 %. Faves comptades.

Per tant no es tracta pas d’un exercici abstracte d’haver d’ampliar majories amb indecisos, sinó senzillament que els que ja han respost una vegada ara no fallin. Per això el millor eslogan seria. “Vas votar el primer d’Octubre? No ens fallis ara! Tot depèn de tu”.

No sóc tan innocent ni tan tòtil de creure que sóc el primer a fer aquests cálculs. Suposo que els cavernícoles també l’han fet i és això el que els porta a manipular enquestes per fer veure que ho tenim tot perdut. I això de què ens prenguin per ases encara és més empipador.

I si algú em pregunta: “Però si guanyem què podrem fer? La Soraya ha dit ben clar que només negociaran amb els que “s’ajustin a la llei”. Vol dir això que tornaran a implantar el 155?”. Potser sigui aquesta la seva intenció, és clar, perquè són negats de mena. Aquesta vegada, però, els catalans tindrem uns trumfos a les mans que abans no havíem tingut. I, encara que sembla que molts no s’ho creguin, tenim millors polítics que els altres i aquesta vegada hi hauria prou gent a l’estranger (potser no el Sr. Juncker) que no ens deixaria sols. Però tots aquests arguments els podem llançar a la brossa, si el 21-D la gent es quedés a casa. Que no s’hi quedi ningú! Que el lema de tots sigui. FITA, 60 %! I el 22-D ja en parlarem …»

Pere Grau i Rovira

La força dels treballadors constructors de Catalunya. CDR*s per Catalunya lliure.

Article de la visió revolucionària francesa sobre el present i l’immediat futur de la nostra lluita per la Recuperació de la nostra secular Independència estroncada el 1713 – 1714 -1715.

<“La força dels treballadors constructors de Catalunya.
CDR*s per Catalunya lliure.”>

—————————————————–

Solidaritat amb la República Catalana contra el putsch de Rajoy! Només la mobilització dels treballadors pot imposar la independència! Per a una república socialista catalana!

Per Gaston Lefranc (1 de novembre de 2017)

tweeter Facebook

Tota la burgesia internacional es va desencadenar contra la declaració d’independència que va votar el parlament català el 27 d’octubre. Inconcebiblement, els mitjans burgesos ens fan prendre bufadores per les fanaletes. L’editorial increïble en El Món el 28 d’octubre ( https://tendanceclaire.org/breve.php?id=25791 ) ens fa pensar en la novel·la d’Orwell, 1984 , i la seva denúncia de la neollengua totalitària ‘  Guerra, c és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és força  . Per paròdia d’Orwell, es podria escriure: “la  dictadura és l’organització d’un referèndum per permetre l’autodeterminació; la democràcia envia a la policia per evitar que la gent s’expressi “. Mentre que el primer ministre espanyol, Rajoy ha impulsat la secció 155, empresona i processa els líders separatistes, va ordenar a tots que l’obeeixen (oficial, oficial de policia, etc.), sota pena de ser acomiadats o empresonats, Mundial s’alegra ” lloc de la democràcia “! Encara que les eleccions de 2015 i el referèndum de l’1 d’octubre, estan declarades nul·les, les eleccions convocades per Rajoy 21 de desembre al legitimar el seu cop se celebren. Què ens fa pensar en el concepte de democràcia promogut pels principals mitjans de comunicació de la nostra burgesia!

En aquest article, proposem revisar els esdeveniments de les últimes setmanes, molt riques en les lliçons, per extreure conclusions sobre les tasques dels revolucionaris.

La marxa cap a la independència

Catalunya ha estat dirigit per la Convergència Democràtica de Catalunya 1 , partit de centredreta autonomista el líder era Jordi Pujol el 1980 i 1990. Es va canviar el nom pdecat part (catalans dels Demòcrates Europeus) avui separatista. Però s’ha “radicalitzat” sota la pressió del moviment ciutadà que s’ha desenvolupat en els últims anys. És el rebuig pel Tribunal Constitucional el 2010 per l’estatut d’autonomia de 2006 que va donar un impuls a la mobilització separatista. El 10 de juliol de 2010, aproximadament un milió de persones es van manifestar a Barcelona sota el lema ”  som una nació, nosaltres decidim “. L’11 de setembre de 2012, es va realitzar una gegantesca manifestació a Barcelona, ​​que va reunir 1,5 milions de persones segons la policia catalana. L’11 de setembre de 2013 es va formar una cadena humana de 400 km. Aquest moviment popular ha estat recolzat principalment per dues associacions: l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i l’Omnium Cultural, que avui compten amb més de 100.000 membres.

El 9 de novembre de 2014, la Generalitat de Catalunya (presidida per Artur Mas) va organitzar una consulta: la participació era del 40% (2,3 milions de votants) i el 80,7% va votar a favor de la creació de un Estat independent.

El 27 de setembre de 2015, les eleccions al Parlament català porten una majoria independentista al poder. La coalició “Junts per si” (Sí Junts pel) constituït pel pdecat i ERC (centre esquerra independentista) es reuneix el 40% ho veu com el UPC (d’esquerra anticapitalista i pro-independència, veure més avall) aporta el 8% veus Explícitament, totes aquestes parts s’han compromès a defensar la independència i un referèndum. El govern central de Madrid s’oposarà constantment, d’acord amb la constitució post-Franco, de 1978, que nega l’autodeterminació dels pobles.

CUP: l’aparició d’un anticapitalista i independentista abandonat ara té una influència massiva

La CUP (Nominacions de la Unitat del Poble) és un grup anticapitalista i anticapitalista fundat el 1986 que va sorgir en les eleccions de 2012 de les eleccions municipals de Catalunya. Va obtenir un 3,47% i 3 escons de diputats al parlament regional.

La CUP diu 2 “municipalista” i “assembléiste”. Es tracta de recuperar la sobirania popular, sobretot a nivell municipal, i sobre la base de la democràcia de l’assemblea directa. En aquest punt, podem veure una proximitat teòrica al “municipalisme llibertari” 3 de Bookchin o al “confederalisme democràtic” 4 teoritzat i practicat pels kurds del PKK / PYD.

La CUP vol trencar amb el capitalisme, construir el socialisme, defensar la planificació de l’economia i la nacionalització de sectors clau de l’economia. Una Catalunya independent ha de trencar amb la UE i l’OTAN 5 . Expliquen explícitament: ”  El problema és que la batalla per destruir la UE veritablement actual és guanyada per l’extrem dret, que millor interpreta els sentiments dels treballadors sobre aquest tema que l’esquerra. “Millor” d’una manera molt populista, però posen aquest debat fonamental sobre la taula mentre que l’esquerra no pot fer-ho a Europa  ” 6. També aprenen de l’experiència grega. La posició de la CUP confirma que quan una organització anticapitalista planteja la qüestió del poder concretament, no pot evitar la necessitat d’integrar el descans amb la UE en el seu programa. També cal assenyalar que l’actitud actual de la UE ajuda a dissipar les il·lusions que alguns separatistes podrien tenir.

Tant anti-capitalista com independentista, la CUP vol articular aquests dos nivells defensant una “mobilització transversal” a favor del procés d’independència i, alhora, la lluita de classes en el propi procés d’independència. Per a la CUP, la independència es considera, sobretot, com un mitjà per construir una societat socialista. Un activista de la CUP explica: “La  independència és un camí per a la majoria de la CUP (…) el que ens uneix és la idea que la independència és una etapa indispensable per conduir al socialisme i el feminisme. . A causa de que no veiem cap possibilitat d’assolir aquests objectius dins de l’estat espanyol, donat l’equilibri de poder i com es va formar aquest estat durant el histoir i ” 7 .

Les eleccions catalanes en novembre 2015 cridats pel president de la Generalitat Artur Mas per obtenir un plebiscit a favor de la independència, la UPC ha progressat i va aconseguir 10 escons, amb més de 8% dels vots. La coalició separatista “Junts per si” (Sí Junts pel) que va obtenir 62 escons d’un total de 135, cap govern separatista podria sorgir sense CUP tolerància. La UPC i després es va beneficiar de la seva posició central en el Parlament per obtenir concessions separatista burgesa 8. Cada vegada, es fan debats intensos dins de la CUP per refinar les tàctiques a adoptar. Al principi, la CUP va impedir la inauguració d’Artur Mas. La coalició “Juntes per al sí” va proposar un “pla de xoc” de 20 mesures socials per tenir en compte els requisits de la CUP. Els activistes de la CUP es van reunir el 27 de desembre de 2015 per decidir sobre el contingut de l’acord: 1.515 van votar … i 1.515 en contra. Finalment, el consell polític de la CUP va rebutjar (36 vots contra 30) l’acord i, per tant, va rebutjar la nominació a Artur Mas. Aquest últim es va retirar i la CUP va permetre la inauguració de Carles Puigdemont, alcalde de Girona. Però el resultat no ha estat un llarg i tranquil riu. El juny de 2016, la CUP vota en contra del projecte de pressupost, que condueix a la ruptura del pacte. Però s’està duent a terme una reconciliació al voltant del projecte de referèndum. El març del 2017 es vota un projecte de pressupost gràcies a l’abstenció de la CUP i una esmena preveu una línia pressupostària per ” garanteix els recursos necessaris per a l’organització i la gestió, per fer front al procés de referèndum sobre el futur polític de Catalunya “.

La CUP és tractada amb menyspreu per una part de la dreta francesa. Com que són “separatistes”, en realitat no poden ser anticapitalistes, ni tan sols defensors de la classe obrera. Seria, en realitat, un petit burgès exaltado que desviï a les masses obreres des del camí de la lluita de classes. De mala fe, LO és particularment fort a l’hora d’afirmar que la CUP és un ”  conglomerat  “, el ”  menor denominador comú i, per tant, la seva única bandera comuna, era Catalunya independent  ” 9 . Quan no es vol comprendre res, no s’entén gens i es queda tancat en els dogmes mentre s’espera que el comunisme caigui del cel.

La independència catalana: un nacionalisme reaccionari? Un projecte de la burgesia?

Als mitjans de comunicació francesos, en repetides ocasions, se’ns diu que el nacionalisme català és un nacionalisme dels rics, com el nacionalisme flamenc o llombard. Les motivacions dels separatistes serien clares: són egoistes i no volien pagar les regions pobres d’Espanya. És curiós observar que els nostres estimats editorialistes que estigmatitzen l’egoisme català i celebren les virtuts de la solidaritat entre els pobres i els rics d’Espanya … són els mateixos que celebren Macron i la seva política pels rics. Quina hipocresia …

És cert que Catalunya té un PIB per càpita superior a la mitjana nacional (28 600 € contra 24 000 €). Però el diferencial no és tan gran, i cal destacar que Madrid, País Basc i Navarra tenen un PIB més gran que el de Catalunya. Però sobretot, cal ser particularment deshonest assimilar el nacionalisme català al nacionalisme flamenc o llombard. Aquests últims són recolzats per les forces reaccionàries i xenòfobes extrema dreta i dreta (la NVA a Bèlgica 10 i la Northern League a Itàlia 11). D’altra banda, a Catalunya, van ser les forces d’independència i Podemos qui va organitzar la major manifestació de suport als immigrants a Europa: el 18 de febrer de 2017, entre 160.000 i 500.000 es van escometre a Barcelona per a la recepció dels refugiats .

A més, els separatistes catalans volen trencar amb la monarquia i el règim postfranquista de 1978 per establir una república on els drets socials tindrien un lloc més gran. Els dos grans moviments independentistes (Assemblea Nacional de Catalunya i Omnium) van presentar demandes socials. I va estar sota la seva pressió (i el de la CUP) que el govern català implementà determinades mesures socials, fora de línia amb la política del govern central de Madrid. I també està sota la pressió que el PDeCAT ha silenciat les seves posicions més dretes.

L’afirmació de la independència no és usat per la gran burgesia català. Per això, el PdeCAT, vinculat als empresaris, va prendre el lema d’independència a contracor, sota la pressió de les masses. Com es reconeix frontal Artus Mas d’un col·legi d’economistes burgesos abans de la consulta de 9 de novembre 2014: ”  elits del país no han de reclamar a canviar el curs de la història, sinó que han de canalitzar aquest moviment de base. No es tracta de frenar ni detenir, sinó d’assegurar-se que el resultat sigui bo  ” 12. Dit d’una altra manera, és millor portar el tren de la independència en el camí per canalitzar-lo millor i evitar que descarregui una amenaça radical massa radical per als interessos comercials. De fet, el projecte real de PdeCAT no és el de la independència: pretén utilitzar el moviment de masses per negociar amb Madrid l’augment de l’autonomia de Catalunya.

Segueix el referèndum d’1 d’octubre: la mobilització popular i la intransigència de Rajoy van obligar Pugdemont a declarar la independència

Rajoy va buscar per tots els mitjans evitar la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Al setembre, va fer diverses detencions que van incendiar la pols. L’11 de setembre, al voltant d’1 milió de persones van manifestar a Barcelona contra la repressió i la celebració del referèndum. Rajoy no va poder prevenir el referèndum a causa de la tremenda mobilització de la població. Els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR), un assentiment dels comitès de defensa de la Revolució Cubana 13), on els activistes de la CUP van tenir un paper important, van mobilitzar milers de catalans per evitar que la policia mantingués la votació. Tot i la violència policial, es van comptabilitzar 2.3 milions de vots, una participació oficial del 42%. La puntuació per a la independència no té cap recurs: el 90%. S’estima que unes 700.000 persones no van poder votar (ja sigui perquè les seves jornades de votació estaven tancades per la policia o perquè la policia es va apoderar de les enquestes). Per tant, la participació potencial es pot estimar al voltant del 55%, la qual cosa dóna al referèndum una forta legitimitat.

La derrota va ser mordaç per a Rajoy. El 3 d’octubre, la Unió Nacionalista (IAC) i la CGT (anarcosindicalista) van cridar inicialment una vaga general contra la repressió, els drets democràtics i la revocació de les reformes laborals. Els grans sindicats (CCOO i UGT) van agafar el tren i van organitzar amb els empresaris un paro de treball concertat per limitar l’abast subversiu de la vaga. El fet és que els treballadors catalans s’han mobilitzat massivament, amb 700.000 manifestants a Barcelona (segons la policia municipal). En particular, hi ha una forta participació dels camperols (que van venir amb el seu tractor a Barcelona per impedir els moviments policials) i els treballadors portuaris. Però Puigdemont, paralitzat pels resultats del referèndum, retardat, deixant la mà a l’anti-independència. El 8 d’octubre, prop de 350.000 manifestants (segons la policia municipal) de tot Espanya marxaven a Barcelona contra la independència. S’han multiplicat els anuncis de deslocalització corporativa. El 10 d’octubre, Puigdemont va suspendre la declaració d’independència, causant gran decepció en la població. Immediatament, Arran, la branca juvenil de la CUP, va denunciar la “traïció inadmissible” mentre que la branca d’adults era menys virulenta. Rajoy va aprofitar les vacil·lacions de Pugdemont per augmentar la pressió i el va convocar per dir amb claredat que abandonava la independència. Va arrestar els líders de l’ANC i Omnium, que van tornar a mobilitzar el camp d’independència. 21 d’octubre, 450.000 persones es van manifestar a Barcelona (sempre segons la policia municipal) per a l’alliberament de dos (president Jordi Sánchez ANC i el president Jordi Cuixart d’obert) “Jordi”. Però Puigdemont encara no estava disposat a declarar la independència. Rajoy va deixar clar que llançaria l’article 155 per posar Catalunya sota tutela i acomiadar a l’executiu català. Puigdemont estava disposat a no declarar la independència i convocar noves eleccions a canvi de la renúncia de Rajoy a l’article 155. Però Rajoy no va fer cap obertura. Fins al final, els sectors de la Generalitat més vinculats als empresaris, especialment el seu ministre d’empreses (Santi Vila Vicente) van pressionar a Puigdemont per renunciar.

Coacció, sota pena de ser un traïdor completa Puigdemont, per tant, ha renunciat a votar la declaració d’independència pel Parlament català el 27 d’octubre (70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions, la major part del anti-independència electe que va deixar el parlament), el que va portar a la renúncia d’unes poques hores abans del seu ministre d’empreses. El Parlament també ha aprovat una llei de transició legal, el que va portar al Govern regional que actuï ràpidament per integrar els funcionaris de l’Estat central al servei públic català, per crear un banc central català, un banc d’inversió pública, i per iniciar procés constituent. Però Pugdemont no hi havia examinat una segona independència de traduir en accions concretes. El dissabte 28 d’octubre és està content amb un breu discurs sense donar cap perspectiva concreta, que demana una “oposició democràtica” a l’article 155 i “tranquil·la”. La resolució aprovada pel parlament ni tan sols ha estat publicada …

Mentrestant, el campament sindical preparava la manifestació del 29 d’octubre: unes 300.000 persones van marxar a Barcelona (“socialistes” als neonazis) per exigir l’arrest de Puigdemont.

Així doncs, s’ha activat l’article 155: Catalunya ha estat dirigida des del 27 d’octubre per Madrid, concretament per Soraya Sáenz de Santamaría, número dos del govern espanyol. S’inicia l’enjudiciament contra els líders desestabilitzats de la independència. Uns 150 funcionaris d’alt rang, directors d’administracions públiques i serveis públics, són o seran reemplaçats (inclosa la gestió de canals de televisió). Els funcionaris catalans són convocats per obeir a Madrid sota pena de ser acomiadats i processats. És en aquest context d’estat d’excepció i de putsch que Rajoy va convocar eleccions el 21 de desembre, amb l’esperança d’obtenir una validació democràtica del seu intent. En lloc d’organitzar la resistència, la primera decisió dels dos principals partits independentistes va ser

Ni Rajoy, ni la independència: la fallida política del reformisme i una certa extrema esquerra

La gestió de Podemos i “Catalunya en comú” (moviment de l’alcalde de Barcelona, ​​Ada Colau) van intentar encarnar una tercera via entre el moviment independentista i Rajoy. Van condemnar a Rajoy per negar-se a un referèndum d’autodeterminació i després a les seves polítiques repressives. Però també van condemnar als separatistes per la seva voluntat d’anul·lar la negativa de Rajoy i mantenir el seu referèndum a tota costa. Davant la negativa de Madrid, el referèndum només podria tenir un valor simbòlic, però no podria justificar de cap manera una declaració d’independència. Pel que fa al referèndum, el líder de Podemos Pablo Iglesias es va pronunciar clarament pel NO, mentre que Ada Colau va votar en blanc. Es van negar a reconèixer la república catalana, tenint en compte que només un referèndum legal (és a dir, autoritzat per Madrid) no podria ser legítim. Ada Colau va parlar sobre twitter sobre el tema “no en el meu nom; ni el 155 ni la independència unilateral “. Però la denúncia de l’article 155 queda estrictament verbal: no van prendre cap iniciativa per mobilitzar els treballadors d’Espanya contra el putsch liderat per Rajoy. Iglesias i Colau també van donar la benvinguda a l’organització de noves eleccions a Catalunya el 21 de desembre. Pel que fa a les direccions dels sindicats (CCOO i UGT), la mateixa posició: no es pren la iniciativa per mobilitzar els treballadors … i demanar als funcionaris catalans a obeir les noves autoritats cop! ni el 155 ni la independència unilateral “. Però la denúncia de l’article 155 queda estrictament verbal: no van prendre cap iniciativa per mobilitzar els treballadors d’Espanya contra el putsch liderat per Rajoy. Iglesias i Colau també van donar la benvinguda a l’organització de noves eleccions a Catalunya el 21 de desembre. Pel que fa a les direccions dels sindicats (CCOO i UGT), la mateixa posició: no es pren la iniciativa per mobilitzar els treballadors … i demanar als funcionaris catalans a obeir les noves autoritats cop! ni el 155 ni la independència unilateral “. Però la denúncia de l’article 155 queda estrictament verbal: no van prendre cap iniciativa per mobilitzar els treballadors d’Espanya contra el putsch liderat per Rajoy. Iglesias i Colau també van donar la benvinguda a l’organització de noves eleccions a Catalunya el 21 de desembre. Pel que fa a les direccions dels sindicats (CCOO i UGT), la mateixa posició: no es pren la iniciativa per mobilitzar els treballadors … i demanar als funcionaris catalans a obeir les noves autoritats cop! organització de les noves eleccions a Catalunya el 21 de desembre! 

El seu posicionament “consensuat” expressa la seva cobdícia política, perquè torna, darrere de boniques condemnes, subordinant el dret a l’autodeterminació a la bona voluntat del govern central d’Espanya. Sembla dir que els catalans han de convèncer a la majoria dels espanyols per donar-los el dret d’autodeterminació. Mentrestant, han de tenir problemes i esperar dies millors.

Dins de Podemos, el líder de Podem (declinació de Podemos a Catalunya) va reconèixer la independència de Catalunya i preveu una aliança amb la independència en les eleccions. La reacció d’Iglesias no va trigar gaire a venir: el va convidar a plegar i passar-se als moviments d’independència 14 . Els actuals Esquerra Anticapitalista de Podem d’esquerra (secció de la IV Internacional, Secretariat Unificat), va reconèixer la legitimitat del referèndum de l’1 er octubre i va donar la benvinguda a l’arribada de la República catalana 15 . No obstant això, es va observar que els icònics Esquerra Anticapitalista elegits (Teresa Rodríguez) clarament ha demarcat el seu actual i es va negar a reconèixer la República catalana16, alineant-se amb la direcció de Podemos. I ja que Iglesias es va enfadar contra ells, Esquerra Anticapitalista va posar aigua en el seu vi, afirmant que recolzaven el dret a l’autodeterminació, però no va ser a reconèixer la República catalàna 17 .

A França, Mélenchon està exactament en la mateixa posició que Podemos. El dia de la declaració d’independència, va fer un cap d’enterrament. Va demostrar que era sobretot un polític preocupat pel manteniment de l’ordre i els grans equilibris. No es tracta d’emocionar-se sobre un procés de desestabilització que podria ser una taca. No, els catalans han de respectar la constitució postfranquista de 1978. I massa dolent si no preveu el seu dret a l’autodeterminació …

Una certa esquerra extrema també està en una posició “ni / ni”. EL esquena amb esquena tant el nacionalisme (català i espanyol) i argumenta que els treballadors no es veuen afectats per la disputa entre els sectors de la burgesia 18 . Abans del referèndum, LO va explicar que els treballadors sortirien perdedors el que passi 19 , ignorant la dinàmica possible per l’autoorganització als barris. En un llarg article escrit just abans de la declaració d’independència del 27 d’octubre de 20LO ens fa creure que el motor de la independència és l’egoisme fiscal. Afirma que “Cecot, una organització d’ocupadors a l’avantguarda de la lluita per la independència”. No obstant això, totes les organitzacions empresarials (incloent CECOT) van pressionar a través de Puigdemont per la qual cosa no ha de declarar la independència 21 . Però això no impedeix a LO dir que les grans mobilitzacions independentistes estan “darrere dels patrons catalans”! EL ”  revolucionaris d’explicar en canvi el destí dels treballadors no millorarà en un país independent, fins i tot convertir-se en república  ” i ha de ”  dir el que aquest moviment d’independència: una manera de desviar la ira popular cap revestiment “.

Fracció L’espurna (corrent NPA) també està en la posició de “ni / ni” fins i tot si menys caricatura. Estigmatitza i menysprea la mobilització popular i el sentiment nacional, assenyalant la ”  agitació d’una petita bandera catalana que l’aïlla o els deixa cara a cara amb els seus caps catalans  ” 22 . Per a la fracció com a LO, hem de tornar als cànons de la lluita de classes i tot està en un desviament de la qual els treballadors han de allunyar-se.

En el mateix sentit, la Democràcia Revolucionària (actual de la NPA) 23també ens explica que el projecte independentista és portat pels empresaris per omplir les butxaques i que, per tant, és un desviament. No obstant això, DR no nega la possibilitat de la “crisi català”, però ella no entén que això és mitjançant la vinculació de la lluita per la independència i la lluita socialista (i no denigrant a les aspiracions nacionals) que les forces revolucionàries poden conquistar l’hegemonia en el moviment de masses. No és suficient repetir de manera abstracta que som “el dret a l’autodeterminació”. Quan la gent es mobilitza i es lliuren a trencar clarament amb Madrid i l’establiment d’una República català, el deure del revolucionari és fer els defensors conseqüents d’aquesta aspiració, mentre que l’anomenada burgesia separatista incapaç de liderar aquesta baralla.

¡Construeix la mobilització per a la República Socialista Catalana!

Els catalans poden veure que la independència burgesa no pot dur a terme el projecte d’independència. Durant un mes, el Puigdemont pusilánime va multiplicar els gestos per no haver de declarar la independència. Des de la declaració d’independència, no va prendre cap iniciativa, excepte córrer per refugiar-se a Bèlgica amb alguns ministres … abans que alguns d’ells tornessin a Barcelona. Pel que fa a Puigdemont, diu que està llest per tornar si es pot beneficiar d’un “judici just”. Tot aquest cinema es torna a la farsa i el seu comportament ridiculitza la lluita d’un poble sencer. Aquesta nulitat política és subratllada per Ada Colau (“És com si no tinguessin cap pla” 24) o per un membre de la CUP (que va considerar que el govern català “no s’havia preparat per a la independència” 25 ). De la mateixa manera, les direccions de l’ANC i Òmnium no crida a la mobilització per combatre l’institucional i va disparar per defensar la nova república. Després de les manifestacions del divendres, van cridar a descansar ia recuperar la força … En una conferència de premsa el dimarts 31 d’octubre, el lamentable Puigdemont va dir que estava “obligat” a declarar la independència. De genolls davant de Rajoy, es va comprometre a ”  reconèixer els resultats de l’enquesta del 21 de desembre  “. La plaça de Puigdemont es troba a la brossa de la història.

Els obrers només poden confiar en les seves pròpies forces per imposar la independència de Catalunya i implementar el procés constituent de la nova república. Els comitès de defensa del referèndum (RDC) són una eina valuosa per organitzar la resistència. Gràcies a ells, el referèndum podria tenir lloc, per sorpresa de les autoritats catalanes. A tot Catalunya, 130 CDR mimetitzen el territori, amb una implantació significativa als barris populars. En aquests marcs, es discuteixen les possibles modalitats de resistència a les autoritats putschistes: evasió d’impostos, fons de solidaritat, etc. La responsabilitat dels revolucionaris és construir CDRs i proposar objectius de classe. Cal buscar coordinar els CDR per avançar cap a la constitució d’una orientació popular a la lluita. És donant un contingut de classe a la futura república catalana que els treballadors que encara no estan convençuts per l’objectiu de la independència poden ser injerts en el moviment independentista. Hem de buscar transformar el CDR en noves estructures de representació, embrions d’una alternativa poderosa a l’estat espanyol. I hem de buscar donar contingut polític a la república catalana que busquem construir: mentre els caps no han dubtat a xantatge de la reubicació, cal preguntar-se sobre el control de les empreses pels propis treballadors. la nacionalització de sectors clau de l’economia, emetent una nova moneda sota el control de les estructures d’autoorganització. Estem lluitant per una república obrera i socialista catalana, l’única alternativa viable de la monarquia postfranquista. La tercera via, la d’una república catalana burgesa, va en fallida amb la deserció de Puigdemont.

També s’ha d’organitzar la resistència al lloc de treball: els televidents i els treballadors de ràdio catalans mostren el camí a seguir mostrant el seu rebuig col·lectiu a obeir el seu nou lideratge. La principal unió docent de Catalunya també ha mostrat la seva disposició a resistir. La unió principal dels funcionaris públics catalans (CASAC) ha rebutjat l’article 155, però es nega en el moment de convocar i organitzar la desobediència. Ara cal lluitar als sindicats (a Catalunya i Espanya) per organitzar la resistència a l’aplicació de l’article 155. L’objectiu ha de ser crear les condicions per a una vaga general: només els treballadors mobilitzats tenen la capacitat d’infligir una derrota a Rajoy.

Les responsabilitats de la CUP són enormes. Han d’evitar tot seguisme cap a les forces d’independència burgesa i posar totes les seves forces en la construcció de les estructures de resistència, proposant un contingut de classe. La CUP s’ha de comportar avui en la direcció potencial del moviment de masses contra el putsch. La qüestió de la participació a les eleccions del 21 de desembre és una qüestió tàctica que s’haurà de debatre i decidir en el moment oportú en les estructures d’autoorganització.

Gaston Lefranc

18 “els interessos dels treballadors són aliens a banda i banda xocant” ( https://www.lutte-ouvriere.org/breves/catalogne-deux-camps-etrangers-aux-interets-des-travailleurs-96714.html ); “En cap manera el món del treball ha de sentir preocupats o assegurats a enfrontaments entre els polítics que competeixen per llocs per vendre millor una o altra fracció de la burgesia, local, regional, nacional i fins i tot internacional” ( https : //journal.lutte-ouvriere.org/2017/09/27/catalogne-lheure-des-affrontements-politiciens_96865.html )

Solidarité avec la République catalane contre le putsch de Rajoy ! Seule la mobilisation des travailleurs/ses peut imposer l’indépendance ! Pour une république socialiste catalane !

Par Gaston Lefranc ( 1 novembre 2017)

Tweeter Facebook

Toute la bourgeoisie internationale s’est déchaînée contre la déclaration d’indépendance votée par le parlement catalan le 27 octobre. De façon hallucinante, les médias bourgeois nous font prendre des vessies pour des lanternes. L’incroyable éditorial du Monde du 28 octobre (https://tendanceclaire.org/breve.php?id=25791) nous fait penser au roman d’Orwell, 1984, et sa dénonciation de la novlangue totalitaire : « La guerre, c’est la paix. La liberté, c’est l’esclavage. L’ignorance, c’est la force ». Pour parodier Orwell, on pourrait écrire : « la dictature, c’est l’organisation d’un référendum pour permettre l’auto-détermination ; la démocratie, c’est envoyer la police pour empêcher les gens de s’exprimer, c’est dissoudre un parlement élu ». Alors que le chef du gouvernement espagnol Rajoy a actionné l’article 155, emprisonne et poursuit les dirigeants indépendantistes, ordonne à chacun de lui obéir (fonctionnaire, policier, etc.) sous peine d’être licencié ou emprisonné, Le Monde exulte : « place à la démocratie » ! Alors que les élections de 2015 et le référendum du 1er octobre sont déclarées comme nulles et non avenues, les élections convoquées par Rajoy le 21 décembre pour légitimer son coup d’état sont célébrées. De quoi nous faire réfléchir sur la conception de la démocratie promue par les grands médias de notre bourgeoisie !

Dans cet article, nous proposons de revenir sur les événements de ces dernières semaines, très riches en enseignements, pour en tirer des conclusions sur les tâches des révolutionnaires.

La marche vers l’indépendance

La Catalogne a longtemps été dirigée par la Convergence démocratique de Catalogne1, parti de centre droit autonomiste dont le leader a été Jordi Pujol dans les années 1980 et 1990. Ce parti rebaptisé PDeCAT (parti démocrate européen catalan) est aujourd’hui indépendantiste. Mais il s’est « radicalisé » sous la pression du mouvement citoyen qui s’est développé depuis quelques années. C’est le rejet par le tribunal constitutionnel en 2010 du statut d’autonomie de 2006 qui a donné un coup de fouet à la mobilisation indépendantiste. Le 10 juillet 2010, environ un million de personnes ont manifesté à Barcelone sous le slogan « nous sommes une nation, nous décidons ». Le 11 septembre 2012, une gigantesque manifestation se déroula à Barcelone, rassemblant 1,5 million de personnes selon la police catalane. Le 11 septembre 2013, une chaîne humaine de 400 km a été constituée. Ce mouvement populaire a été portée principalement par deux associations : l’Assemblée nationale catalane (ANC) et l’Omnium Cultural, qui regroupent aujourd’hui plus de 100 000 membres.

Le 9 novembre 2014, la Généralité de Catalogne (présidé par Artur Mas) a organisé une consultation : la participation a été d’environ 40% (2,3 millions de votants) et 80,7% se sont prononcés pour la création d’un État indépendant.

Le 27 septembre 2015, les élections au parlement de Catalogne portent une majorité indépendantiste au pouvoir. La coalition « Ensemble pour le oui » (Junts pel Sí) constituée par le PdeCAT et l’ERC (centre gauche indépendantiste) réunit 40% des vois alors que la CUP (gauche anticapitaliste et indépendantiste, cf. ci-dessous) réunit 8% des voix. De façon explicite, l’ensemble de ces partis se sont engagés à défendre l’indépendance et à organiser un référendum. Le gouvernement central de Madrid s’y opposera avec constance, s’appuyant sur la constitution postfranquiste de 1978 qui nie tout droit à l’autodétermination des peuples.

La CUP : l’émergence d’une gauche anticapitaliste et indépendantiste ayant désormais une influence de masse

La CUP (candidatures d’unité populaire) est un regroupement indépendantiste et anticapitaliste fondé en 1986 qui a véritablement émergé lors des élections de 2012 à l’occasion des élections locales en Catalogne. Elle a obtenu 3,47 % et 3 sièges de députés au parlement régional.

La CUP se revendique2 « municipaliste » et « assembléiste ». Il s’agit de recouvrer la souveraineté populaire, en premier lieu au niveau municipal, et sur la base de la démocratie directe d’assemblée. On peut y voir sur ce point une proximité théorique avec le « municipalisme libertaire »3 de Bookchin ou le « confédéralisme démocratique »4théorisé et pratiqué par les Kurdes du PKK/PYD.

La CUP veut rompre avec le capitalisme, construire le socialisme, défend la planification de l’économie et la nationalisation des secteurs clé de l’économie. Une Catalogne indépendante devrait rompre selon eux avec l’UE et l’OTAN5. Ils expliquent lucidement : « Le problème est que la bataille pour détruire l’UE réellement existante est actuellement gagnée par l’extrême droite qui interprète mieux que la gauche les sentiments des travailleurs sur cette question. ‘Mieux’ d’une façon très populiste mais ils mettent ce débat fondamental sur la table alors que la gauche se révèle incapable de le faire en Europe »6. Ils tirent également les leçons de l’expérience grecque. Le positionnement de la CUP confirme que quand une organisation anticapitaliste se pose concrètement la question du pouvoir, elle ne peut esquiver la nécessité d’intégrer la rupture avec l’UE à son programme. Soulignons en outre que l’attitude actuelle de l’UE contribue à dissiper les illusions que certains indépendantistes pouvaient avoir.

A la fois anticapitaliste et indépendantiste, la CUP cherche à articuler ces deux niveaux en prônant à la fois une « mobilisation transversale » en faveur du processus d’indépendance et, en même temps, la lutte de classes au sein même du processus indépendantiste. Pour la CUP, l’indépendance est avant tout considérée comme un moyen pour construire une société socialiste. Un militant de la CUP explique ainsi : « L’indépendance est un moyen pour la majorité de la CUP (…) ce qui nous uni, c’est l’idée que l’indépendance est un stade indispensable pour aboutir au socialisme et au féminisme. Car nous ne voyons pas de possibilité d’atteindre ces objectifs au sein de cet État espagnol, eu égard au rapport de force et de la façon dont cet État s’est constitué au cours de l’histoire »7.

Aux élections catalanes de novembre 2015, convoquées par le président de la Généralité Artur Mas afin d’obtenir un plébiscite en faveur de l’indépendance, la CUP a progressé et a obtenu 10 sièges de députés, avec plus de 8% des voix. La coalition indépendantiste « Ensemble pour le oui » (Junts pel Sí) ayant obtenu 62 sièges sur 135, aucun gouvernement indépendantiste ne pouvait voir le jour sans la tolérance de la CUP. La CUP a alors profité de sa position charnière au parlement pour obtenir des concessions des indépendantistes bourgeois8. A chaque fois, des débats intenses ont lieu à l’intérieur de la CUP pour affiner la tactique à adopter. Dans un premier temps, la CUP a empêché l’investiture d’Artur Mas. La coalition « Ensemble pour le oui » a alors proposé un « plan de choc » de 20 mesures sociales pour tenir compte des exigences de la CUP. Les militants de la CUP se sont réunis le 27 décembre 2015 pour se prononcer sur le contenu de l’accord : 1 515 se sont prononcés pour… et 1 515 contre. Finalement, le conseil politique de la CUP a rejeté (36 voix contre 30) l’accord et a donc refusé à nouveau l’investiture à Artur Mas. Celui-ci se retira et la CUP a permis l’investiture de Carles Puigdemont, le maire de Gerone. Mais la suite n’a pas été un long fleuve tranquille. En juin 2016, la CUP vote contre le projet de budget, ce qui entraîne la rupture du pacte. Mais la réconciliation s’opère autour du projet de référendum. Un projet de budget est voté en mars 2017 grâce à l’abstention de la CUP, et un amendement prévoit notamment une ligne budgétaire pour « garantir les ressources nécessaires à l’organisation et la gestion, afin de faire face au processus référendaire sur l’avenir politique de la Catalogne ».

La CUP est traitée avec mépris par une partie de l’extrême-gauche française. Puisqu’ils sont « indépendantistes », ils ne peuvent pas vraiment être anticapitalistes, ni même des défenseurs de la classe ouvrière. Ce serait en fait des petits bourgeois exaltés qui dévient les masses laborieuses du chemin de la lutte des classes. Dans la mauvaise foi, LO fait particulièrement fort en affirmant que la CUP est un « conglomérat » dont « le plus petit commun dénominateur, et donc leur seul drapeau commun, était la Catalogne indépendante »9. Quand on ne veut rien comprendre, on ne comprend rien et on reste enfermé dans ses dogmes en attendant que le communisme tombe du ciel.

L’indépendantisme catalan : un nationalisme réactionnaire ? Un projet de la bourgeoisie ?

Dans les médias français, on nous répète en boucle que le nationalisme catalan est un nationalisme de riches, à l’instar du nationalisme flamand ou lombard. Les motivations des indépendantistes seraient limpides : ils sont égoïstes et ils ne voudraient pas payer pour les régions pauvres d’Espagne. Il est cocasse de noter que nos chers éditorialistes qui stigmatisent l’égoïsme catalan et célèbrent les vertus de la solidarité entre pauvres et riches en Espagne… sont les mêmes que ceux qui célèbrent Macron et sa politique en faveur des riches ! Que d’hypocrisie…

Il est vrai que la Catalogne a un PIB par habitant supérieur à la moyenne nationale (28 600 € contre 24 000 €). Mais le différentiel n’est pas si grand, et il faut souligner que Madrid, le Pays Basque et la Navarre ont un PIB/hab supérieur à celui de la Catalogne. Mais surtout, il faut être particulièrement malhonnête pour assimiler le nationalisme catalan au nationalisme flamand ou lombard. Ces derniers sont portés par des forces de droite et d’extrême droite réactionnaires et xénophobes (le NVA en Belgique10 et la Ligue du nord en Italie11). En revanche, en Catalogne, ce sont les forces indépendantistes et Podemos qui ont organisé la plus importante manifestation en soutien aux migrants en Europe : le 18 février 2017, entre 160 000 et 500 000 ont déferlé à Barcelone en faveur de l’accueil des réfugiés.

En outre, les indépendantistes catalans veulent rompre avec la monarchie et le régime postfranquiste de 1978 pour instaurer une république où les droits sociaux auraient une plus grande place. Les deux grands mouvements indépendantistes (Assemblée nationale catalane et Omnium) mettent en avant des revendications sociales. Et c’est sous leur pression (ainsi que celle de la CUP) que le gouvernement catalan a mis en œuvre certaines mesures sociales, en décalage avec la politique du gouvernement central de Madrid. Et c’est aussi sous leur pression que le PDeCAT a mis en sourdine ses positions les plus droitières.

La revendication d’indépendance n’est pas portée par la grande bourgeoisie catalane. C’est d’ailleurs pourquoi le PdeCAT, lié aux milieux patronaux, a repris le mot d’ordre d’indépendance à contre-coeur, sous la pression des masses. Comme l’a reconnu Artus Mas devant un collège d’économistes bourgeois avant la consultation du 9 novembre 2014 : « Les élites du pays ne doivent prétendre changer le cours de l’histoire, mais elles doivent canaliser ce mouvement de base. Il ne s’agit pas de freiner ou d’arrêter, mais de faire en sorte que son résultat soit bon »12. Autrement dit, il vaut mieux prendre le train de l’indépendance en route pour mieux le canaliser et éviter qu’il déraille vers une trop grande radicalité qui menacerait les intérêts patronaux. En effet, le vrai projet du PdeCAT n’est pas celui de l’indépendance : il vise à utiliser le mouvement de masse pour négocier avec Madrid une autonomie accrue de la Catalogne.

Suites du référendum du 1er octobre : la mobilisation populaire et l’intransigeance de Rajoy ont contraint Pugdemont à déclarer l’indépendance

Rajoy a cherché par tous les moyens à empêcher la tenue du référendum du 1er octobre. En septembre, il a procédé à plusieurs arrestations qui ont mis le feu aux poudres. Le 11 septembre, environ 1 million de personnes ont manifesté à Barcelone contre la répression et pour la tenue du référendum. Rajoy a échoué à empêcher le référendum en raison de la formidable mobilisation de la population. Les Comités de défense du référendum (CDR, clin d’œil aux comités de défense de la révolution cubaine13), où les militants de la CUP jouent un rôle important, ont mobilisé des milliers de Catalans pour empêcher au maximum la police d’empêcher la tenue du vote. Malgré les violences policières, 2,3 millions bulletins de vote ont pu être dépouillés, soit une participation officielle de 42%. Le score pour l’indépendance est sans appel : 90%. On estime à environ 700 000 le nombre de gens qui n’ont pas pu voter (soit parce que leurs bureaux de vote ont été fermés par la police, soit parce que la police a saisi les urnes). On peut donc estimer la participation potentielle à environ 55%, ce qui donne une forte légitimité au référendum.

La défaite était cinglante pour Rajoy. Le 3 octobre, une grève générale a été appelée initialement par l’union nationaliste (IAC) et par la CGT (anarcho-syndicaliste) contre la répression, pour les droits démocratiques et pour l’abrogation des réformes du travail. Les grandes centrales syndicales (CCOO et UGT) ont pris le train en marche et ont organisé avec les employeurs des arrêts de travail concertés pour limiter la portée subversive de la grève. Il n’en demeure pas moins que les travailleurs catalans se sont massivement mobilisés, avec 700 000 manifestants à Barcelone (selon la police municipale). On notera notamment une forte implication des paysans (qui étaient venus avec leur tracteur à Barcelone pour gêner les mouvements de la police) et des dockers. Mais Puigdemont, tétanisé par les résultats du référendum, a temporisé, laissant la main aux anti-indépendantistes. Le 8 octobre, environ 350 000 manifestants (selon la police municipale) venus de toute l’Espagne défilaient à Barcelone contre l’indépendance. Les annonces de déménagement des sièges sociaux des entreprises se multipliaient. Le 10 octobre, Puigdemont suspendait la déclaration d’indépendance, suscitant une immense déception dans la population. Immédiatement, Arran, la branche jeunesse de la CUP, dénonça une « trahison inadmissible » alors que la branche adultes était moins virulente. Rajoy profita des hésitations de Pugdemont pour accentuer la pression et le somma de dire clairement qu’il renonçait à l’indépendance. Il fit arrêter les dirigeants de l’ANC et d’Omnium, ce qui remobilisa le camp indépendantiste. Le 21 octobre, 450 000 personnes manifestaient à Barcelone (toujours selon la police municipale) pour la libération des deux « Jordi » (Jordi Sánchez président de l’ANC et Jordi Cuixart président d’Omnium). Mais Puigdemont n’était toujours pas prêt à déclarer l’indépendance. Rajoy a indiqué clairement qu’il allait enclencher l’article 155 pour mettre la Catalogne sous tutelle et pour démettre l’exécutif catalan. Puigdemont était prêt à ne pas déclarer l’indépendance et à convoquer de nouvelles élections en échange d’un renoncement de Rajoy à enclencher l’article 155. Mais Rajoy ne lui a fait aucune ouverture. Jusqu’au bout, les secteurs du gouvernement catalan les plus liés au patronat, notamment son ministre des entreprises (Santi Vila Vicente) ont fait pression sur Puigdemont pour qu’il renonce.

Contraint et forcé, sous peine de passer pour un traître complet, Puigdemont s’est donc résigné à faire voter la déclaration d’indépendance par le parlement catalan le 27 octobre (par 70 voix pour, 10 contre, 2 abstentions, la plus part des élus anti-indépendantistes ayant quitté le parlement), ce qui a entraîné la démission quelques heures auparavant de son ministre des entreprises. Le parlement a également voté une loi de transition juridique, invitant le gouvernement régional à agir vite pour intégrer les fonctionnaires de l’État central au service public catalan, pour créer une banque centrale catalane, une banque publique d’investissement, et pour lancer le processus constituant. Mais Pugdemont n’avait pas envisagé une seule seconde de traduire l’indépendance dans des actes concrets. Le samedi 28 octobre, il s’est contenté d’une courte allocution sans donner la moindre perspective concrète, appelant à une «opposition démocratique » à l’article 155 et au « calme ». La résolution votée par le parlement n’a même pas été publiée…

Pendant ce temps, le camp unioniste préparait la manifestation du 29 octobre : environ 300 000 personnes ont défilé à Barcelone (des « socialistes » aux néo-nazis) pour exiger l’arrestation de Puigdemont.

L’article 155 a donc été activé : la Catalogne est dirigé depuis le 27 octobre par Madrid, plus précisément par Soraya Sáenz de Santamaría, numéro deux du gouvernement espagnol. Des poursuites sont engagées contre les chefs indépendantistes destitués. Environ 150 fonctionnaires haut placés, directeurs des administrations et des services publics, sont ou vont être remplacés (notamment la direction des chaînes de télévision). Les fonctionnaires catalans sont sommés d’obéir à Madrid sous peine d’être licenciés et poursuivis. C’est dans ce contexte d’état d’exception et de putsch que Rajoy a convoqué des élections le 21 décembre prochain, espérant obtenir une validation démocratique de son putsch. Au lieu d’organiser la résistance, la première décision des deux principaux partis indépendantistes a été d’accepter (lundi 30 octobre) de participer à ces élections… et donc de reconnaître que le cadre légal restait celui de la monarchie !

Ni Rajoy, ni indépendance : la faillite politique du réformisme et d’une certaine extrême gauche

La direction de Podemos et « Catalogne en commun » (mouvement de la maire de Barcelone Ada Colau) ont cherché à incarner une troisième voie entre les indépendantistes et Rajoy. Ils ont condamné Rajoy pour son refus d’un référendum d’auto-détermination, puis pour sa politique répressive. Mais ils ont aussi condamné les indépendantistes pour leur volonté de passer outre le refus de Rajoy et de maintenir leur référendum à tout prix. Face au refus de Madrid, le référendum ne pouvait avoir selon eux qu’une valeur symbolique, mais ne pouvait en aucun cas justifier une déclaration d’indépendance. Concernant le référendum, le dirigeant de Podemos Pablo Iglesias s’est prononcé clairement pour le NON alors qu’Ada Colau a voté blanc. Ils ont refusé de reconnaître la république catalane, estimant que seul un référendum légal (c’est-à-dire autorisé par Madrid) ne pouvait être légitime. Ada Colau s’est exprimée sur twitter sur le thème « pas en mon nom ; ni le 155, ni l’indépendance unilatérale ». Mais la dénonciation de l’article 155 reste purement verbale : ils n’ont pris aucune initiative pour mobiliser les travailleurs d’Espagne contre le putsch conduit par Rajoy. Iglesias et Colau ont en outre salué l’organisation de nouvelles élections en Catalogne le 21 décembre ! Du côté des directions syndicales (CCOO et UGT), c’est le même positionnement : aucune initiative n’est prise pour mobiliser les travailleurs… et elles demandent aux fonctionnaires catalans d’obéir aux nouvelles autorités putschistes !

Leur positionnement « consensuel » exprime en fait leur lâcheté politique, car elle revient, derrière de belles phrases, à subordonner le droit à l’auto-détermination au bon vouloir du gouvernement central espagnol. Elle revient à dire que les Catalans doivent convaincre une majorité d’espagnols de leur laisser le droit de s’auto-déterminer. En attendant, ils doivent prendre leur mal en patience, et attendre des jours meilleurs.

Au sein de Podemos, le dirigeant de Podem (déclinaison de Podemos en Catalogne) a reconnu l’indépendance de la Catalogne et envisage une alliance avec les indépendantistes lors des élections. La réaction d’Iglesias ne s’est pas fait attendre : il l’a invité à dégager et à rejoindre les mouvements indépendantistes14. Le courant de gauche de Podemos, Anticapitalistas (section de la Ivème International, secrétariat unifié), a reconnu la légitimité du référendum du 1eroctobre et a salué l’avènement de la république catalane15. Néanmoins, on observera que l’élue emblématique d’Anticapitalistas (Teresa Rodriguez) s’est démarquée clairement de son courant et a refusé de reconnaître la république catalane16, s’alignant sur la direction de Podemos. Et depuis que Iglesias s’est fâché contre eux, Anticapitalistas a mis de l’eau dans son vin, en précisant qu’ils soutenaient le droit à l’autodétermination mais que ce n’était pas eux de reconnaître la république catalane17.

En France, Mélenchon est exactement sur la même position que Podemos. Le jour de la déclaration d’indépendance, il faisait une tête d’enterrement. Il montrait ainsi qu’il était avant tout un politicien soucieux du maintien de l’ordre et des grands équilibres. Pas question de s’enthousiasmer pour un processus déstabilisateur qui pourrait faire tache d’huile ! Non, les Catalans doivent respecter la constitution postfranquiste de 1978. Et tant pis si celle-ci ne prévoit pas leur droit à l’autodétermination…

Une certaine extrême gauche est aussi sur une position « ni/ni ». LO renvoie dos à dos les deux nationalismes (catalan et espagnol) et affirme que les travailleurs ne sont pas concernés par cette querelle entre secteurs de la bourgeoisie18. Avant le référendum, LO expliquait que les travailleurs sortiraient perdants quoi qu’il arrive19, ignorant les dynamiques rendues possibles par l’auto-organisation dans les quartiers. Dans un long article écrit juste avant la déclaration d’indépendance du 27 octobre20, LO nous fait croire que le moteur de l’indépendantisme est l’égoïsme fiscal. Elle affirme que le « Cecot, une organisation patronale à la pointe du combat pour l’indépendance ». Pourtant, l’ensemble des organisations patronales (CECOT compris) a fait pression jusqu’au bout sur Puigdemont pour qu’il ne déclare pas l’indépendance21. Mais cela n’empêche pas LO de dire que les grandes mobilisations indépendantistes se font « derrière le patronat catalan » ! Pour LO, « les révolutionnaires devraient au contraire expliquer que le sort des travailleurs ne s’améliorera pas dans un pays indépendant, même devenu république » et doit « dire ce qu’est ce mouvement indépendantiste : une façon de détourner les colères populaires vers une voie de garage ».

La Fraction l’Etincelle (courant du NPA) est aussi sur cette position de « ni/ni » même si de façon moins caricaturale. Elle stigmatise et méprise la mobilisation populaire et le sentiment national, pointant du doigt « l’agitation d’un petit drapeau catalan qui isole, ou les laisse dans un face à face triste avec leurs patrons catalans »22. Pour la Fraction comme pour LO, il faut en revenir aux canons de la lutte des classes et tout ce qui s’en démarque est une diversion de laquelle les travailleurs doivent se détourner.

Dans le même sens, Démocratie révolutionnaire (courant du NPA)23 nous explique également que le projet indépendantiste est porté par le patronat pour s’en mettre plein les poches, et que c’est donc une diversion. Néanmoins, DR ne nie pas le potentiel de la « crise catalane » mais elle ne comprend pas que c’est en articulant le combat indépendantiste et le combat socialiste (et non en dénigrant les aspirations nationales) que les forces révolutionnaires pourront conquérir l’hégémonie dans le mouvement de masse. Il ne suffit pas de répéter abstraitement qu’on est pour « le droit à l’auto-détermination ». Quand le peuple s’est mobilisé et prononcé clairement pour la rupture avec Madrid et la mise en place d’une république catalane, le devoir des révolutionnaires est de se faire les défenseurs conséquents de cette aspiration, alors que la bourgeoisie soi-disant indépendantiste est incapable de mener ce combat.

Construire la mobilisation pour la république socialiste catalane !

Les Catalans peuvent constater que la direction indépendantiste bourgeoise est incapable de mener à bien le projet indépendantiste. Pendant un mois, le pusillanime Puigdemont a multiplié les gesticulations pour ne pas à avoir à déclarer l’indépendance. Depuis la déclaration d’indépendance, il n’a pris aucune initiative, si ce n’est courir se réfugier en Belgique avec quelques ministres.. avant que certains d’entre eux ne reviennent à Barcelone. Quant à Puigdemont, il se dit prêt à revenir s’il peut bénéficier d’un « procès équitable » ! Tout ce cinéma vire à la farce et leur comportement ridiculise le combat de tout un peuple. Cette nullité politique est soulignée par Ada Colau (« C’est comme s’ils n’avaient aucun plan »24) ou encore par un député de la CUP (qui jugea que le gouvernement catalan « ne s’était pas préparé à l’indépendance »25). De la même manière, les directions de l’ANC et d’Omnium n’appellent pas non plus à la mobilisation pour combattre le coup institutionnel et pour défendre la nouvelle République. Après les manifestations de vendredi, ils ont appelé à se reposer et reprendre des forces… ! Dans une conférence de presse mardi 31 octobre, le pitoyable Puigdemont a déclaré avoir été « obligé » de déclarer l’indépendance. A genoux devant Rajoy, il s’est engagé à « reconnaître les résultats du scrutin du 21 décembre ». La place de Puigdemont est dans les poubelles de l’histoire !

Les travailleurs ne peuvent compter que sur leurs propres forces pour imposer l’indépendance de la Catalogne et pour mettre en œuvre le processus constituant de la nouvelle république. Les Comités de défense du référendum (CDR) sont un outil précieux pour organiser la résistance. Ce sont grâce à eux que le référendum a pu avoir lieu, à la grande surprise des autorités catalanes. Dans toute la Catalogne, 130 CDR maillent le territoire, avec une implantation importante dans les quartiers populaires. Dans ces cadres, on discute des modalités possibles de la résistance aux autorités putschistes : insoumission fiscale, caisses de solidarité, etc. La responsabilité des révolutionnaires est de construire les CDR et de mettre en avant des objectifs de classe. Il faut chercher à coordonner les CDR pour avancer vers la constitution d’une direction populaire à la lutte. C’est en donnant un contenu de classe à la future république catalane que des travailleurs pas encore convaincus par l’objectif de l’indépendance pourront se greffer au mouvement indépendantiste. Il faut chercher à transformer les CDR en nouvelles structures de représentation, embryons d’un pouvoir alternatif à celui de l’État espagnol. Et il faut chercher à donner un contenu politique à la république catalane que nous cherchons à construire : alors que les patrons n’ont pas hésité à faire du chantage à la délocalisation, il faut poser la question du contrôle des entreprises par les travailleurs eux-mêmes, de la nationalisation des secteurs clé de l’économie, de l’émission d’une nouvelle monnaie sous le contrôle des structures d’auto-organisation. Nous nous battons pour une République catalane ouvrière et socialiste, seule alternative viable à la monarchie postfranquiste. La troisième voie, celle d’une république catalane bourgeoise, a fait faillite avec la désertion de Puigdemont.

Il faut aussi organiser la résistance sur les lieux de travail : les travailleurs de la télévision et de la radio catalanes montrent la voie à suivre en affichant leur refus collectif d’obéir à leur nouvelle direction. Le principal syndicat des enseignants de Catalogne a également affiché sa volonté de résister. Le principal syndicat des fonctionnaires catalans (CASAC) a rejeté l’article 155 mais il refuse pour le moment d’appeler et d’organiser la désobéissance. Il faut aujourd’hui mener un combat dans les syndicats (en Catalogne et en Espagne) pour organiser la résistance à l’application de l’article 155. L’objectif doit être de réunir les conditions d’une grève générale : seuls les travailleurs mobilisés ont la capacité d’infliger une défaite à Rajoy.

Les responsabilités de la CUP sont énormes. Ils doivent cesser tout suivisme à l’égard des forces indépendantistes bourgeoises et mettre toute leurs forces dans la construction des structures de résistance, en y proposant un contenu de classe. La CUP doit aujourd’hui se comporter en direction potentielle du mouvement de masse contre le putsch. La question de la participation aux élections du 21 décembre est une question tactique qui devra être débattue et tranchée le moment venu dans les structures d’auto-organisation.

Gaston Lefranc

18« les intérêts des travailleurs sont étrangers aux deux camps qui s’affrontent » (https://www.lutte-ouvriere.org/breves/catalogne-deux-camps-etrangers-aux-interets-des-travailleurs-96714.html) ; « en aucune façon le monde du travail ne doit se sentir concerné, ni solidaire d’affrontements entre politiciens qui se disputent les postes pour mieux se vendre à telle ou telle fraction de la bourgeoisie, locale, régionale, nationale, voire internationale »(https://journal.lutte-ouvriere.org/2017/09/27/catalogne-lheure-des-affrontements-politiciens_96865.html)

El Procés Constituent, la primera tasca de la República Catalana. El dia 22D.

El Procés Constituent, la primera tasca de la República Catalana.
Dia 22*D / 22*R.

“Presidència i Conselleria en cap“

Crec fermament que les persones imputades o perseguides per la justícia espanyola no haurien de figurar a les llistes electorals, i això també inclou els exiliats, entre els quals es troba el president Puigdemont.““Entenent la seva legitimitat com la d’un president català expulsat pel Gobierno espanyol, tal com ho fou Companys en el seu dia, i els seus successors fins a Josep Tarradellas, la seva figura es deu al conjunt de la ciutadania i no a un partit, per bé que el PdCat segueixi obcecat en amagar-se darrere de sigles asèptiques, ara les de JxCat.““En aquest sentit, seria partidari d’un sistema presidencialista a l’estil italià o alemanys, en els que la presidència de la República l’ostenta un polític reputat, amb una dilatada experiència que li permet tenir idees pròpies i al mateix temps poder exercir d’àrbritre en els conflictes executius i parlamentaris de la política ordinària del dia a dia.““Plantejat així, el primer president de la República Catalana bé podria ser Carles Puigdemont, en tornar de l’exili com ho fou Tarradellas al seu dia, just per exercir un lideratge simbòlic de traspàs prèviament a unes noves eleccions presidencials sense els condicionants actuals i amb plena llibertat per períodes de 5-7 anys.““Per sota d’aquesta figura presidencial, amb una cadència de 4 anys com fins ara, hi hauria el càrrec de Conseller/a en cap, tal com un primer ministre/a, per liderar el Govern i l’acció executiva d’aquest, que s’encarregui de gestionar el nostre present per forjar el nostre futur, amb una participació activa de la societat, que a aquestes alçades, ja ha demostrat que mai més n’estarà al marge.““Les properes eleccions ens agafen amb tots aquests debats pendents però seria bo que hi anéssim donant voltes, és hora d’omplir de contingut la República que estem construint entre totes i tots.”““El Procés Constituent, la primera tasca de la República Catalana. Dia 22D.

https://blocs.mesvilaweb.cat/eltavec/?p=266963

El tren passarà més vegades. La primera el 22*R. Estarem apunt, CDR*s? Qui el conduirà?

El tren de la independència tornarà a passar!

N’estic segur i convençut, el tren passarà més vegades.
La primera el 22*R.

Estarem apunt, CDR*s?

Qui el conduirà?

Anem a fer un cafè, tots als nostres pobles, per a reforçar-nos i despertar-nos i així puguem restar d’empeus i apunt !

Salvador Molins, CDR*bic, CDR*Berga, CA, UPDIC, s/ANC, s/ÒMNIUM

______________

“nosaltres som República i peguem endavant. I a bon ritme perquè València s’hi apunte a curt termini”  (Ulisses20, el bloc d’Albert Dasí, Bétera)

______________

“El Tren perdut” (Albert Cortés Montserrat):
https://blocs.mesvilaweb.cat/ALBERT1969/?p=269837

Créixen els CDR. Són el cos de la nova República. Ja arriba a les Illes. Fes-te dels CDR.

El 22R, dia de la República, haurem vençut un agressor, omnipotent, feixista, lladre i i repressor.

Quina persona que visqui i treballi a Catalunya vol un estat que sigui: agressor, omnipotent, feixista, lladre i repressor.

Això i res més que això s’està cridant a votar aquest 21 de desembre.

Els 16.000 milions d’euros que se’n van a Madrid i no tornen que dividits per 365 dies de l’any equivalen a 43,83 milions d’euros cada dia, són robats literalment a la gent que viu i treballa a Catalunya, pensi com pensi, sigui quina sigui la seva religió, tingui el color de pell que tingui, se senti català o espanyol, tan li fa, el real és que no té dret a decidir res, ni té dret a viure amb respecte i qualitat de vida. Són per a Espanya ciutadants de segones, pàries que només mereixen patir, treballar i pagar.

Res tan greu i dolent com una societat intervinguda, espoliada i humiliada per un estat omnipotent, agressor, feixista, enemic de la diversitat de persones i de parers, de sentiments i de criteris, un estat que preten imposar-se en tot i per tot amb la força bruta dissimulada amb el nom de la seva llei parcial i repressiva.

Això i res més que això és el que es dirimeix el 21 de desmbre i afectarà negativa o positivament tan a catalans com a forans, parlin la llengua que parlin, que visquin i treballin a Catalunya. Qui es pensi que votant l’estarnger se n’escapa s’enganya perquè aquest feixisme després d’atacar Catalunya atacarà la resta d’Espanya.

El 22R serà el dia de la República Catalana, perquè la República Catalana és llibertat i respecte per a tothom!

Salvador Molins, CDR*bic, CA, UPDIC, s/ÒMNIUM, s/ANC

Visca Còrsega Lliure! Visca el Regne Unit Lliure! A la merda “la cosa”!

Visca Còrsega Lliure! Visca el Regne Unit Lliure! A la merda “l’altra cosa, aquella”!

Al Regne Unit li ha sortit molt barata la llibertat, ara ja no haurà de donar comptes a ningú de la llet que produeix i dels immigrants que acull i amb la dignitat que els acull. El cost de la factura de les exigències de la UE és definitivament de 46.000 milions d’euros, exactament una mica menys del que ens costarà als catalans seguir subjugats per Ecscanya -aquella mala cosa que encara hem de suportyar-, 3 x 16.000 milions d’euros anuals = 48.000 milions d’euros.

Els espanyolistes enemics de Catalunya que hem de suportar a casa nostra quan votin els seus partits estaran ajudant a que Ecspanya ens segueixi robant per tots costats i les primeres víctimes de tot plegat seran ells mateixos i els seus desgraciats fills que han de viure en una terra que no estimen i que ella tampoc els estima, pobres desgraciats! Que els catalans que estimem aquesta terra lliure patim ho puc entendre, però aquests desgraciats i ignorants no! no caldria que patissin!

Visca Còrsega Lliure! Visca el Regne Unit Lliure! A la merda “la cosa” que des de fa 300 anys ens empresona. Maleït aquell dia llunyà que ens vam començar a relacionar amb tota aquesta mala gent, des d’aleshores cada segon que passa anem de mal en pitjor.

Parlen d’odi i no saben que els odiosos són ells.

Salvador Molins, CDR*bic, CDR*berga, CA, UPDIC, s/Òmnium, s/ANC.



Demà tothom qui  pugui que vagi a fer un cafè

davant del Museu que volen robar.
Robar és tan seu …  tan seu !

 

 

A partir del 22R convoquem eleccions a la República. Preparar el doble poder.

 

El diumenge tots al Museu de Lleida

PROPOSTA:

Per què no anem el màxim possible de persones el diumenge al Museu de Lleida, a “acomiadar-nos” de les obres de Sixena, ja que previsiblement serà el darrer dia que s’ hi podran contemplar?…

La República Catalana és viva!
Fem-la créixer!

Defensem-la!

Extret del Blog d’Albert Dasí “ULISSES20” de Bétera, País Valencià:

“que som pacients, tranquils i cívics, però fins i tot els millors pobles, i els seus mestres, n’hi ha un moment que han de traure la mala llet, perquè sense unilateralitat (com diu la gent de la CUP), la República no creixerà”

“Els catalans fan escola, en el sentit més ample, fan història i obren via a altres pobles.”

“la festa catalana a Brussel·les té un esperit que encomana, que fa créixer l’ànim, que apropa la utopia de la llibertat dels pobles, de tots els pobles …”

“La lluita de la República catalana és la lluita d’Europa, una lliçó nova per la llibertat, la solidaritat i la justícia. Ves si allò que clamaven ahir els esforçats viatgers del país, a Brussel·les, era gros !”

“Amb el suport a la repressió d’aquesta Europa del segle XXI, espanya tenalla molts dels principis universals de la carta de les Nacions Unides, amb el consentiment d’una Europa envellida, rònega, econòmica. Els discursos d’ahir no tenien res de sobrer…  n’hi havia de denúncia a la complicitat europea contra la llibertat”

“Vivim uns moments èpics, i prompte o tard la realitat atraparà els somnis per convertir-los en històries de debò.”

“el cant dels segadors amb un cor de cinquanta mil ànimes et prenia el cor”

“I encara somriem. I feina per envant. N’hi ha TVs belgues que parlaven de més de setanta mil; com no havien vist mai. I somriem! Com Europa no ha vist mai.”

” “un poble no ho serà, si no té somnis compartits”, diu Guillem d’Efak”

“El clam a Brussel·les és a mig món democràtic (espanya no hi compta ací), i potser aquesta llibertat plena, solidària, compromesa, fa molta por. La llibertat fa por, xiquets!”

https://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=271757



Donem tots junts suport a la nostra República, siguem intel·ligents!

Salvador Molins, membre del CDR*BIC i del CDR* BERGA, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci d’ÒMNIUM, soci de l’ANC.

 

 

Donem tots junts suport a la nostra República, siguem intel·ligents!

Salvador Molins, membre del CDR*BIC i del CDR* BERGA, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci d’ÒMNIUM, soci de l’ANC.