Jo, CDR*ista, voto per la intransigència total de la CUP. Groc total ! República ja!

De l’autocrítica a l’assumpció realista de la situació

(Albert Vila Lusilla)

Diu la Marta Rovira: “S’ha acabat fer autocrítica, no en podem fer més”. Jo preferiria dir-ho d’una altra manera, si no és demanar massa: congelem de moment l’autocrítica, perquè ni tenim totes les dades ni és elegant de fer-la mentre hi hagi ostatges de l’Estat, és a dir, gent a la presó o exiliada, a qui l’Estat fa ballar a la seva mercè i amb qui de passada ens fa ballar a tots.

Però que quedi clar que se’ns deu una explicació: per què el que semblava funcionar com un rellotge fins a l’hora de posar les urnes va passar al caos i a la improvisació en només 24 hores? Quin paper hi va tenir el partidisme, que ja havia aflorat indissimuladament, del qual la impossibilitat de fer ara una candidatura unitària sembla ésser una conseqüència lamentable? Quina solta té parlar d’estructures d’estat quan l’única estructura d’estat realment necessària es va cedir a la primera i sense combat? Deixem-ho aquí, i ja en parlarem quan sigui possible.

Entenc els qui argumenten que no van arribar mai a pensar com pot arribar a ser de bèstia l’estat espanyol. En els més joves es pot entendre – però no pas si ostenten o pretenen ostentar responsabilitats públiques. En tot cas als qui som del 1940, amb responsabilitats o sense, no ens ha estranyat gens. Ho entenc, doncs, però no ho accepto com argument.

Dec ser una mica lent de reflexos, però a hores d’ara encara no acabo d’entendre com és que es van acceptar tan ràpidament les eleccions del 21-D, com no fos que es considerés com un recurs per a pal·liar l’enorme desconcert d’aquells dies amb una fugida endavant força precària.

És inconcebible, a més, que no se’ns plantegin les coses en els seus veritables termes. Si als nostres adversaris els falten vots, no tindran cap problema: seguidors com son de la consigna joaseantoniana, practiquen la dialèctica dels punys i les pistoles; els seus partidaris, doncs, fins i tot es poden permetre el luxe d’abstenir-se. A l’hora de l’aplicació dels resultats, els qui tenen el poder real diran: tants vots, i hi afegeixo tantes pistoles; guanyo jo, doncs.

Nosaltres, però, preferim continuar ancorats en el ‘wishful thinking’ i fer-nos pagues que un bon resultat electoral posarà l’Estat en un destret. Com si els del 155 no haguessin anunciat ja que amb el suport del seu braç judicial continuaran les imputacions. I que, segons com, els efectes de l’aplicació – profundament inconstitucional, tot s’ha de dir – d’aquell article de la Constitució no s’aixecaran, i que si convé sempre es podrà tornar a aplicar. I que en cap cas no s’aixecarà la intervenció de les finances. I com si no fos clar que van decidits a arranar els aspectes lingüístics i culturals de l’autonomia: escola, TV3… I com si no quedés clar que, un cop més, es jugarà a la confusió entre finançament autonòmic i dèficit fiscal. I com si no fos palés que s’ha tret el morrió a l’extrema dreta i no sembla pas que hi hagi cap voluntat de tornar-l’hi a posar.

No m’agrada fer pronòstics, però ara us en faré dos pel preu d’un. 1) el dia que comenci la campanya electoral ja no hi haurà presos polítics, que fan lleig – però els interessats continuaran essent ostatges polítics, i 2) el dia que es constitueixi el nou Parlament, tots els actuals encausats – i potser algú més i tot – estaran inhabilitats (com l’Artur Mas) o en curs d’inhabilitació: Mariano Rajoy, parlant només en un pla pretesament moral, ja va dir que tots els responsables havien quedat inhabilitats. I com que els seus desigs són ordres, ja podeu pensar que arribaran al 22-D amb aquesta condició, ara jurídica però, o a punt d’adquirir-la.

A sobre alguns han preferit apuntar-se a una contesa electoral d’aquesta precarietat en formació dispersa (quin tuf de Tripartit, dispenseu!). Hem de concloure que els únics coherents són els de la CUP? Però és clar, és una coherència enfront de la incoherència dels altres, i que els porta a actuar unilateralment, és a dir, a practicar el mateix que acaben de criticar, actuant incoherentment, tot passsant un tant de culpa a la incoherència dels altres.

Essent així, no tenim més remei que quedar-nos a casa o mirar de salvar les restes del naufragi.

Quedar-nos a casa: perdoneu que ho personalitzi, però, per què jo, que no vaig votar mai en els referèndums de Franco, ara hauria de votar? Les garanties del recompte posen ser les que vulgueu, però les de possibilitat d’aplicació del programa són molt poques.

D’altra banda, hi ha el recurs de tapar-se el nas i participar en el joc. Veig, però, força difícil salvar gaire restes del naufragi. Potser la mateixa coherència-incoherència de la CUP ens ajudarà a emmascarar la magnitud del desastre. Com que ja han anunciat que esbotzaran la legislatura si no es fa efectiva d’una manera immediata la República (algú sap que vol dir aquest concepte?) i si no comença a aplicar-se la transitorietat jurídica (no diuen com, però), ells mateixos es situen com l’ase dels cops: la seva intransigència serà la culpa aparent de totes els mals.

La victòria electoral dels independentistes (se’n pot dir així, encara?), probablement efímera i força inoperant, representarà, en el millor dels casos, tornar a començar, en condicions que seran, però, molt adverses (com les de 1974-80 però sense la creativitat optimista d’aleshores).

És una realitat molt negra? Sí, per descomptat, però és millor assumir-la que no pas entrar en un nou cicle d’autoenganys.

Comencem la República, si cal des de fora del sistema. (Uns des de dins altres des de fora)

August Gil Matamala:

‘No hi havia una consciència prou clara de què significa desafiar l’estat espanyol’
“Potser s’han d’emprendre nous camins” <potser amb millor tècnica i preparació>

(Entrevistat per Pere Cardús, Vilaweb)

Entrevista a l’advocat i activista de qui Anna Gabriel i David Fernàndez han escrit la biografia.

—Aquella experiència (PSUC) us porta a tenir una actitud més escèptica o d’alerta davant la situació actual a Catalunya? Temeu que torni a haver-hi renúncies?

—Sí. És clar. El problema és saber detectar allò que es vol i allò que es pot aconseguir. S’ha de lluitar per allò que és possible sense renunciar als objectius que donen sentit a la teva lluita.

Una cosa és una posició radicalment revolucionària que no accepta la realitat tal com és i que no accepta els límits que posa la realitat.

Això és un aventurisme que porta a clavar-se cops de cap contra una paret, petar i desaparèixer. I aquesta és la història de molts grups polítics. Però abandonar els objectius és una altra cosa.

Tu pots considerar que no pots sortir a proclamar la República catalana

1 – si no tens el suport de base social i/o

2 – SI NO TENS els elements de força necessaris.

Jo no ho sé si hi són, aquestes condicions.

És una cosa que han de valorar els qui ho porten.

Si amb tota sinceritat veus que no tens els elements per a imposar allò que tu vols, és lògic que facis un replegament que no implica cap renúncia.

Potser cal buscar uns altres camins

o saber que s’ha de treballar molt més i fer un esforç més gran de penetració social. La renúncia inadmissible seria que d’ara endavant s’acceptés de fer el paper de trist gestor.

La independència de Catalunya és un element que el sistema que surt de la transició, que ha estat capaç d’incorporar-ho tot, no pot digerir de cap manera. De mica en mica, aquesta constatació em va portar a tenir contacte amb els grups i col·lectius que es manifestaven com a independentistes. Sortien del Front Nacional de Catalunya, del PSAN…

—Tota aquesta trajectòria la vau fer amb una intensa activitat professional defensant lluitadors de diversos sectors.

—Sí. Tota aquesta activitat política anava molt vinculada amb l’activitat professional. Durant el franquisme, des del 1960, em va tocar defensar gent del PSUC, de Comissions Obreres, de Bandera Roja, dels grups autònoms, assemblearis, obrers, fins que, amb l’arribada de la democràcia, assumeixo la defensa dels activistes independentistes catalans, armats i desarmats, i també, de rebot, els bascos. Vaig tenir una activitat intensa en la defensa dels activistes de Terra Lliure fins que s’acaba tot allò amb el judici de l’operació Garzón, el 95. I no vaig deixar de defensar activistes de causes fins que no em vaig jubilar, el 2007. Ara ja fa deu anys.

—Molta gent que s’ha incorporat ara a la lluita política descobreix aquests dies la cara més dura de la repressió. Us sorprèn?

—Em sorprèn la sorpresa de molts. Això sí que em sorprèn. Però té a veure amb la falta de memòria i amb l’amnèsia social immensa. Si alguna intenció té aquest llibre és de recordar que hi ha una continuïtat repressiva en l’estat que ve de molt lluny. Que té moments culminants, però que és reactiva i repetitiva. El plantejament de l’estat espanyol és que si tothom calla i es conforma amb allò que té no hi haurà repressió. Però hi ha unes generacions que han nascut en una situació de certa tranquil·litat i comoditat i benestar, amb escoles on han estat ben tractats, on la pressió religiosa ja no existeix… La democràcia permetia una certa sensació de llibertat… I això ha fet que molta gent no tingués experiència o no tingués record sobre què implicava plantar cara a l’estat espanyol. S’havia intentat de fer una certa pedagogia si es volia anar de debò.

—Ens havíem refiat…

—Hi ha massa gent que pensa que quan tens raó al final te la donen. I els que fa anys que lluitem sabem que això no és cert. L’estat espanyol ha afusellat i ha tancat tota la vida a la presó persones carregades de raó. Aquesta sensació que la raó sempre s’acaba imposant és fruit d’una cultura admirable, que és la cultura democràtica. Jo hi estic a favor. Però aquesta mentalitat no té sentit enfront d’un estat com l’espanyol. No hi havia una consciència prou clara de què significa desafiar l’estat espanyol. Les coses s’aprenen a cops d’experiència. Es fa difícil d’explicar. Potser aquest llibre serveix per a fer-ho.

—Pensàveu que s’arribaria a l’extrem actual, amb mig govern i dirigents socials a la presó?

—Estic disposat a acceptar teòricament qualsevol cosa del caràcter repressiu de l’estat espanyol. Sé perfectament que té estructures mentals, polítiques i de concepció del poder i l’autoritat jeràrquica vinculades a la unitat d’Espanya. Si he de ser sincer, no pensava que pogués arribar a aquests extrems. I no ho pensava perquè, sense cap confiança especial i tot l’escepticisme del món respecte de la Unió Europea, creia que establiria uns certs límits a les actuacions de l’estat espanyol. Jo crec que en aquesta confiança hi ha caigut tothom, fins els més crítics amb el projecte comunitari europeu. Tots havíem cregut la frase ‘hi ha coses que no es poden fer en el marc de la UE’. Ha quedat clar que anàvem equivocats.

 

—Hi confieu, en el recorregut legal de Puigdemont en la justícia belga? Us sembla una bona jugada?

—Em sembla l’única cosa que s’ha fet per mantenir una mica de dignitat i no deixar-se engarjolar així d’una forma tan còmoda i tan fàcil com que t’enviïn un fax perquè et presentis a l’Audiència Nacional i tots cap allà.

—Trobeu que van anar amb el lliri a la mà?

—No sé què hi duien, a la mà. No sé si es pensaven que tornarien en llibertat. Si s’ho pensaven, tenien realment molta confiança en ells mateixos. Això de Bèlgica no té precedents. I és difícil d’endevinar com pot anar. És una situació inèdita. Però Bèlgica és l’estat i el sistema judicial més garantista i meticulós que hi ha a la Unió Europea. El sistema d’extradicions i d’asil polític el porta un organisme judicial completament autònom. Si van escollir Bèlgica és perquè algú els va assessorar molt bé.

—Com veieu el lideratge polític actual a Catalunya?

—Un moment com l’actual és molt complicat. És d’una complexitat molt gran. I requeriria polítics d’una talla excepcional per sortir-ne ben parats.

—Us sembla que els tenim?
—… expresso un cert escepticisme, és clar.

—En els autors del llibre, Anna Gabriel i David Fernàndez, sí que hi confieu. Potser també en el seu món polític, la CUP?

—Sí, però bàsicament amb aquestes persones. Jo vaig estar vinculant amb la prehistòria d’aquestes candidatures en l’últim intent d’intervenció política de la meva vida. Era una cosa que es deia l’Assemblea d’Unitat Popular. En aquell moment, hi vaig participar. És quan van sortir les primeres candidatures d’unitat popular. Es van aconseguir dues o tres alcaldies… Arbúcies i Sant Pere de Ribes. És una història que he seguit amb interès pràcticament des del seu naixement. M’hi sento a prop. Sense haver participat en cap dinàmica orgànica ni res de res. Vaig tancar una llista electoral, però ho vaig fer per la bona amistat que tinc amb en David Fernàndez. Considero que és una persona de talla intel·lectual i política enorme. Em sembla desaprofitat, d’alguna manera.

La CUP, com a organització política concreta, la veig amb simpatia, però sense poder-ne dir res més. Dels dos autors del llibre, puc dir-ne que els aprecio molt i que hem establert una relació personal molt intensa. I m’hi sento molt a gust, amb ells. Han fet una feina que no era fàcil. Em sembla que és un llibre molt ben escrit. Han sabut transmetre allò que jo no havia aconseguit de fer en primera persona, en unes memòries que no aconseguia d’escriure. Jo tenia un deure d’explicar-me davant els meus fills. I em sembla que el llibre m’ho permet.

———————————-

https://www.vilaweb.cat/noticies/august-gil-matamala-no-hi-havia-una-consciencia-prou-clara-de-que-significa-desafiar-lestat-espanyol/

Coordinació d’efectius i preparar el Contraatac. CDR’s*Principat_de_Catalunya

De moment l’actitud més conseqüent amb el Referèndum de l’1 d’octubre i la Declaració del 27 d’octubre, és l’actitud de la CUP. Els qui vàrem votar afirmativament l’1 d’octubre, per dignitat i intel·ligència, així com per moral de victòria hem de ser conseqüents amb l’1 i el 27 d’octubre. De moment la CUP amb la seva opció per la República Unilateral és la més conseqüent.

Salvador Molins, CDR*bic.

PREPARAR EL CONTRAATAC I VOTAR LA CUP

Extret del Blog de Tomàs-Maria Porta i Calsina  (24-11-2017)

(Retalls de l’esmentat escrit remenats per Salvador Molins, CDR*bic, per tal d’analitzar-els):

Retalls:

Anem a pams. No entenc perquè els independentistes catalans, que ja no tenim prou difícil amb un estat feixistoide en contra, amb una quinta columna de l’estat a casa nostra encara més feixistoide que el propi estat, tenim aquesta tendència a complicar-nos la vida. Perquè ens demanem unes majories sòlides, perquè volem ser tan absolutament pulcres i elegants, perquè ens obstinem en fer encara més complicat el laberint de sortida d’Espanya del que ja el tenim. No és precisament que el nostre enemic – no és el nostre adversari, ja que ens pega, ens engarjola, ens exilia, ens arruïna i fa tot el que pot perquè esdevinguem una colònia cada vegada més castrada – tingui gaires miraments amb nosaltres. No és que sigui elegant, ni que practiqui el joc nét, ni que sigui seductor, ni que tingui cap altre argument que la força bruta. Pur feixisme, doncs.

Amb un enemic així jo el que crec que hauríem de fer és ser el més racionals possibles, veure en quin terreny el podem guanyar, abocar-nos-hi i guanyar-lo. Això no vol dir que aconseguim guanyar-lo a la primera, ja s’entén. Ni potser a la segona o a la tercera.

Però el que sí que és important és que cada vegada que ens hi enfrontem aprenguem coses:

1 – Estratègies o tàctiques que no havíem d’haver seguit i hem seguit.

2 – Estratègies o tàctiques que havíem d’haver seguit i no hem seguit.

3 – Replantejar el full de ruta per tal que a la següent batalla nosaltres siguem més forts i ells siguin més febles. I així de derrota en derrota fins a la victòria final.

Si aquest és el nostre plantejament és un error que nosaltres mateixos reduïm les nostres possibilitats i que fem una lectura errònia del que ha passat fins ara, que crec que estan fent el PDECAT i ERC. Concretament, crec que és un error que pactem entre nosaltres la via bilateral. I també penso que és un error que pensem que si l’independència no ha triomfat ha estat perquè s’ha optat per la via unilateral.

1 – Si avui dia no som independents és perquè o bé no teníem prou força per a ser-ho 

2 – o bé hem cregut que no teníem prou força.

En un moment donat el govern de la Generalitat va plegar ales i la meitat es va exiliar i l’altre meitat es va sometre als tribunals espanyols, als tribunals del nostre enemic.

Segons l’argumentació dels partits que donaven suport al govern a l’acatament de la versió anticonstitucional de l’article 155 – es va fer per tal d’evitar que Espanya utilitzés la violència contra els ciutadans catalans.

Si això és així, vol dir que

1 – no érem prou forts per tal de repel·lir aquesta violència 

2 – o vol dir que el nostre govern no ens volia sotmetre a aquesta situació. 

Per a aquesta segona opció, jo crec que el govern de la Generalitat no tenia dret a decidir sobre la resposta de la ciutadania, que, davant un atac violent podia optar entre quedar-se a casa o sortir al carrer.

A totes les revoltes contra als antics governs comunistes la gent va optar per sortir al carrer i van anant caient tots com fitxes de dòmino, començant per la pròpia URSS – Rússia ( qui no recorda Ieltsin rebel·lant-se pujat a un tanc? ).

Si no érem prou forts,

3 – perquè no teníem prou gent disposada a sortir al carrer per tal de defensar els seus drets, s’haurà de continuar treballant per enfortir-nos. Però en aquest cas tot el que ha passat és molt clarificador i voldrà dir que la ciutadania s’haurà de comprometre fins al punt que es van comprometre els demòcrates de l’Europa oriental i central per acabar amb el comunisme. Haguès guanyat Espanya aquesta partida si haguéssim sortit tres milions de persones al carrer ? Jo crec que no.

4 – Però la pregunta prèvia és: tenint en compte el grau de violència empreat per Espanya, hauríem estat capaços de sortir 3 milions de persones al carrer ? 
Fins que no tinguem una resposta afirmativa a aquesta pregunta –  i vist com les gasta Enspaya –:

5 – la nostra política ha de ser créixer en el nombre d’independentistes i créixer en el compromís dels independentistes.

Ara bé, el que no té cap sentit és que nosaltres mateixos retallem les nostres possibilitats. Que nosaltres mateixos pactem que no tirarem endavant la independència de forma unilateral és una carallotada immensa.
I això per dos raons
:

1 –  La primera és perquè els drets no es negocien sinó que s’exerceixen: no té cap sentit demanar permís per exercidir un dret. Si demanes permís per exercir un dret vol dir que, en el fons, consideres que no el tens, que el dret és de qui li demanes permís i només quan et dóna permis pots exercir-lo.
En el nostre cas concret reconeixes que la sobirania de Catalunya és d’Espanya i que el dret d’autodeterminació dels catalans recau sobre els espanyols, la qual cosa és una vergonya tant ètica, com política, com jurídica.

2 – El segon aspecte és el pràctic. Tal com hem comprovat que pensen la gran majoria dels partits espanyols i dels espanyols respecte del dret a autodeterminació dels catalans, si ens hem d’esperar a que ens el reconeguin ens hi podem morir. Els partits nacionalistes espanyols – que han aplaudit les hòsties de la policia i dels jutges i l’intervenció de la Generalitat -, PP, PSOE I C’s mai de la vida voldran pactar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I pel que fa a PODEMOS, que diu que n’és favorable, s’hauria de veure què faria en l’improvable cas que puguès – i el deixessin – governar. Només cal recordar que Pablo Iglesias animava a no votar l’u d’octubre o els discursos que Coscubiela al Parlament.

Això, és clar, no vol dir que no es pugui continuar negociant amb Espanya, perquè com canta en Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol” i de més verdes en maduren, tot i que en el cas d’Espanya, Bernarda Alba és molt Bernarda Alba per tal que accepti qualsevol mena de pacte amb nosaltres. Si això fos possible – no cal dir-ho – seria oli en un llum. Però jo no hi comptaria gaire, per no dir gens.

Per tot l’anterior, i tot i que a nivell social estic allunyat dels seus plantejaments – jo sóc un defensor de les classes mitjanes – a nivell nacional català crec que la postura de la CUP no és només la més coherent, sinó la més intel.ligent. És cert que han fet coses que no m’han agradat en el passat com, per exemple, fer saltar l’Artur Mas. També és cert que a JXSI a vegades els hi han fet les coses difícils i fins i tot molt difícils. Però ara jo tinc la sensació que votar el PDECAT o ERC partidaris de la bilateralitat pot ser tornar a l’estratègia de la puta i la Ramoneta i del peix al cove del pujolisme. Conformar-se amb un govern autonòmic amb l’excusa que Espanya no vol pactar.

————–

(Retalls de l’esmentat escrit remenats per Salvador Molins, CDR*bic, per tal d’analitzar-els) i extrets de:
https://blocs.mesvilaweb.cat/Odisseu/?p=268117

Resposta Catalana (CDR) ni un pas enrere!
.
Davant de la situació actual només hi ha una resposta: Desenvolupem la República i per fer-ho necessitem una nova eina i per sort ja la tenim, són els CDR:
.
Interesseu-vos i col·laboreu-hi.
Apunteu-vos a la Fila Zero de la República: Donar suport moral als CDR.
.
Salvador Molins, membre del CDR’bic

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Catalunya i el Pacte de Varsòvia. Tenim la Declaració, ara l’hem de defensar. CDR*s, ADIC, …

El Poble Català s’organitza i coordina per a fer créixer i defensar la República Catalana.  l’ADIC, els CDR*s, el CDR*bic, …

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-funcionaris-presenten-en-societat-ladic-per-a-fer-front-comu-contra-el-155/

La manera que expressem les coses és subjectiva i amb moltes ganes de tirar endavant, la nostra força és la unió de tots en la defensa del nostre únic i primer objectiu com a Poble, la veritable, plena i autèntica Independència de Catalunya.

Hem de procurar que les ganes de fer realitat el nostre anhel i el dels nostres avantpassats no ens aparti de tocar de peus a terra en la realitat que ara mateix vivim i patim.

No ens confonguem, el 27 d’octubre vàrem fer la Declaració d’Independència, però encara no som independents, ho serem quan caiguin totes les banderes espanyoles del Palau de la Generalitat, dels diferents Departaments, dels jutjats, de les comissaries de totes les policies i quan les forces d’ocupació se’n vagin totes per no tornar mai més, com aquella imatge dels tancs russos marxant de tots els Països del Pacte de Varsòvia.

Implementar la República al final de tot representarà assolir la Independència. Ara mateix tenim la Declaració, la República és un nadó molt petit, fem-la créixer!

Quan tot això s’esdevingui aleshores podrem fer la Proclamació de la República amb tots els seus poders en actiu, aleshores haurem assolit definitivament recuperar la nostra plena Independència.

Salvador Molins, membre del CDR*Berga i membre del CDR*bic, CA, UPDIC, s/ANC, s/Òmnium.

FA 45* ANYS EL PACTE DE VARSÒVIA VA ENVAIR TXECOSLOVÀQUIA

 (2013.08.21) (*Avui, 2017, deu fer 49 anys, 2013+4)

Fa 45 anys, el 21 d’agost de 1968, l’Exèrcit de la Unió Soviètica va encapçalar la invasió de Txecoslovàquia. Apuntalat per la majoria dels països membres del Pacte de Varsòvia, el Kremlin va asfixiar amb les armes a la mà un intent democràtica en l’anomenat bloc soviètic. El líder comunista txecoslovac Alexander Dubček va tractar de posar “un rostre humà” al socialisme, però Moscou fent ús de la força va ocupar militarment i políticament Txecoslovàquia durant una mica més de dues dècades. Però mai va poder destruir els anhels de llibertat i democràcia de les nacions txeca i eslovaca.

La lluita per la Ràdio

Jiří Rusnok i Miroslava Němcová, foto: Kristyna Maková
Jiří Rusnok i Miroslava Němcová, foto: Kristyna Maková

La Radiodifusió Txeca va exercir fa 45 anys un paper fonamental en la lluita contra les forces invasores del Pacte de Varsòvia que van ocupar el país. Els soldats dirigits des del Kremlin van tractar de silenciar la veu de la nació txecoslovaca que havia patit una ferida mortal provocada pels seus aliats més propers.

Com és tradicional, també aquest 21 d’agost, va tenir lloc davant de les instal·lacions de la Radiodifusió chec a a Praga un acte solemne per recordar l’heroisme amb què els ciutadans i treballadors de l’emissora es van enfrontar als invasors.

A més d’alts càrrecs de la Ràdio, va destacar la presència de la presidenta de la Cambra de diputats, Miroslava Němcová i del primer ministre, Jiří Rusnok.

El cap de l’Executiu ha recordat que fa 45 anys la bota del soldat invasor va posar fi a un intent per acabar amb el règim totalitari. I precisament en els voltants de la Radiodifusió Txecoslovaca, avui Txeca, van tenir lloc cruents enfrontaments entre els ciutadans que van defensar la Ràdio i la llibertat.

Alexander Dubček i el socialisme amb “rostre humà”

Alexander Dubček, foto: CT

Alexander Dubček, foto: CTEl cap visible del moviment reformista txecoslovac conegut com la ‘Primavera de Praga’ va ser Alexander Dubček, el polític que va voler posar un “rostre humà” al socialisme. En declaracions per Ràdio Praga el sovietòleg i expert en temes de transicions a Europa de l’Est, Fredo Arias King, va destacar el paper de Dubček en la lluita entre Txecoslovàquia en el paper de David i la Unió Soviètica com Goliat, però que en el 68 el gegant va guanyar el primer assalt.

“Dubček el que probablement va fer va ser simplement destapar i permetre que la democràcia comencés a funcionar una altra vegada. Per als txecs venia naturalment. Llavors el tenia una feina més fàcil, no sé que Gorbatxov després en la Perestroika, perquè Rússia no havia conegut res semblant, ni tan sols remotament a la democràcia. Llavors Dubček nostre gran heroi d’aquesta època, va permetre la llibertat de premsa, el ‘glasnost txec’, l’obertura, va permetre que la gent viatgés. El que no va permetre va ser la celebració d’unes eleccions multipartidistes, però ja la gent començava a demandar-i aquest va ser el pretext que va utilitzar Brezhnev per envair Txecoslovàquia “.

D’acord amb Arias King, el paper de Dubček en la “Primavera de Praga” va ser essencial per al que ocorreria molts anys després en el bloc soviètic. Dubček va servir d’inspiració a les forces democràtiques dels altres països.

“Abans de Gorbatxov, abans de Václav Havel, abans de Lech Walesa, abans de tots els altres herois que hem tingut el privilegi de conèixer en les nostres vides està Dubček. No sabem, simplement hi ha diverses teories, una d’elles és la teoria de Txecoslovàquia, mateixa, sent l’única democràcia a Europa Central, una vegada que es va independitzar de l’Imperi Austro-hongarès. Quan es va col·lapsar l’Imperi Rus, el Otomà i l’Austro-hongarès. L’únic dels països que va sorgir d’aquests imperis com una democràcia va ser Txecoslovàquia, país que podem identificar com una democràcia, la resta no. Llavors els txecs ja tenen de per si un ADN democràtic. I una vegada que un país té tradicions democràtiques no és molt fàcil esborrar-“.

La Unió Soviètica, un misteri embolicat en un enigma

Fredo Arias King, foto: arxiu de Fredo Arias King
Fredo Arias King, foto: arxiu de Fredo Arias King

La invasió de Txecoslovàquia el 1968 va representar un dur cop per a tots i cada un dels projectes democràtics que tractaven d’aixecar el cap a l’antic bloc soviètic. I va demostrar que Leonid Brezhnev i la seva camarilla farien la vida impossible a tots els polítics dins la seva àrea d’influència i una envestida similar a la protagonitzada contra els impulsors de la “Primavera de Praga” esperava a tots els que desafiessin al Kremlin. Brezhnev estava convençut d’haver trobat l’antídot contra el virus de la democràcia, segons indica Arias King.

“Hi ha dues teories, una de Jiří Valenta, que va escriure un llibre en què deia que els alts comandaments militars, polítics i ideològics de l’URSS i del Pacte de Varsòvia, tenien una incomoditat pel que estava passant a Txecoslovàquia, perquè amb la seva Primavera de Praga estava infectant la resta del bloc i Brezhnev òbviament obeïa a les seves burocràcies. Hi ha una altra teoria que diu que Brezhnev no va necessitar molta pressió de les seves burocràcies, aparentment ell va prendre la decesión de manera unilateral. No sé si un dia ho anem a esbrinar, perquè la Unió Soviètica era, com va dir Churchill un misteri, embolicat en un enigma, dins una endevinalla “. 

El camí va ser llarg, la repressió contra els demòcrates txecoslovacs va ser intensa i dura, però el 1989 la Revolució de Vellut, encapçalada per Václav Havel, va derrotar al règim totalitari i la llibertat i la democràcia es van obrir camins entre els buits que rosegaven a la Cortina de Ferro.

Els txecs ja viuen més en llibertat que no pas amb el totalitarisme

Els ciutadans txecs viuen ja més temps en llibertat i democràcia que el que va trigar el totalitarisme comunista, subratlla el sovietòleg Fredo Arias King.

Foto: arxiu de la Radiodifusió Txeca

Foto: arxiu de la Radiodifusió Txeca“Hem transcorregut més temps de Txèquia i Eslovàquia lliures, que del període de ‘normalització’ que va durar 21 anys, que semblava etern. I els resultats han estat fascinants per al país. Va ser una Revolució de Vellut, pacífica, els txecs es van comportar de forma molt civilitzada. La gent, encara que tenia filosofies molt diferents, tots units contra el Partit Comunista. Llavors aquesta transició va ser màgica “.

El despertar dels txecoslovacs el 21 d’agost de 1968 va ser inesperadament cruel. El país, que un dia com avui gaudia pacíficament de les vacances d’estiu, va ser envaït de la nit al dia per 600 mil soldats del Pacte de Varsòvia.

La Unió Soviètica va realitzar la major operació militar a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Quan els txecoslovacs van sortir al matí de casa seva, els encanonaven les metralladores dels ocupants i als carrers patrullaven els tancs soviètics.

En la invasió de Txecoslovàquia en 1968 van participar al final uns 750.000 soldats i 6.000 tancs dels Exèrcits de la majoria dels països membres del Pacte de Varsòvia. Més de 100 persones van morir durant l’operació i unes 500 van resultar ferides de gravetat. A prop de 300.000 txecs i eslovacs van optar per l’exili com a conseqüència directa dels successos de 1968.

Extret de Ràdio Praha i  Czech Radio
http://www.radio.cz/es/rubrica/notas/hace-45-anos-el-pacto-de-varsovia-invadio-checoslovaquia

——————————

Llibre:

Libertad y reunificación. Tareas de la política alemana

Escrito por Karl Jaspers

https://books.google.es/books?id=gC6skrSIYfYC&pg=PA49&lpg=PA49&dq=TANQUES+RUSOS+ABANDONAN+EL+PACTO+DE+VARSOVIA&source=bl&ots=UmkmzRvGs8&sig=bMQdAixpO4SDHYfw-SBTp3B9-XY&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwj9x72F0c7XAhWCzBoKHcfEDxYQ6AEIcDAN#v=onepage&q=TANQUES%20RUSOS%20ABANDONAN%20EL%20PACTO%20DE%20VARSOVIA&f=false

Pàgines 47 a 50 i … La situació de Catalunya ocupada per Espanya s’assembla molt a la de l’Alemanya sotmesa a l’URSS.

Interesseu-vos pels CDR i el que podeu fer. Participeu-hi. Visca Catalunya Lliure!


Què podem fer?
Interesseu-vos pels CDR i tot el que poden fer amb la nostra imaginació i col·laboració.
.
Tenim la Declaració, ara defensem la República!
.
Anem a totes: Procés Constituent i Ruptura.
.
Per defensar la República hem d’usar la intel·ligència i hem de ser sobretot pro actius encara que en algun cas toqui ser reactiu. Conèixer el territori i estar apunt per defensar-nos dels “piolins” és una possibilitat, però fer propaganda dels valors de la República com la igualtat, la llibertat, la fraternitat, la catalanitat, la solidaritat, la integració al país que t’acull i et dona feina i possibilitats reals de qualitat de vida, pa, sostre, treball… i la possibilitat de potenciar i eixamplar tots aquests valors, fins que la República es faci omnipresent i s’ompli de contingut ben a l’inrevés del que els espanyols i les seves institucions han estat fent buidant i obstruint l’autonomia de mica en mica des de fa anys.
.
També hi ha molta feina per fer en el sentit de posar-nos a preparar, ja ara mateix, les estructures d’estat que el govern resultant de les eleccions del proper 21D serà probablement incapaç de fer, ho dic perquè els programes que ja estant preparant estant sotmesos a la coacció barroera de les porres i les pistoles i metralletes dels “Piolins” i dels Mossos d’Esquadra segrestats ara mateix pel govern espanyol, -l’altre dia eren a la carretera de Manresa, fent un control policial, carregats de pistoles i metralletes com si tots els catalans fossim terroristes, feien basarda i por que és el que vol l’estat espanyol- i no tenint-ne prou amb les pistoles també amenacen amb el 155. Sembla ben bé com quan es va fer la Constitució del 1978 sota l’amenaça dels militars, això que dic és cert, ho sap tothom menys Europa i molts altres països que no ho volen saber i per això fan els ulls grossos.
.
Per defensar la República hi ha moltes possibilitats d’actuar en equip, sigui aquest equip o CDR més petit o més gran, compost per joves o per gent gran, avis per exemple, també pot ser un CDR d’escala o de barri.
.
L’única condició totalment necessària és estar disposats a organitzar-se i actuar coordinats per defensar de maneres pràctiques la República Catalana Independent, que en el fons correspon a defensar el resultat del Referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i també la Declaració Unilateral d’Independència del 27 d’octubre del mateix 2017, i defensar que una DUI és l’expressió de quina és la voluntat inalienable d’un Poble que ja ha decidit ser independent, el reconeixin o no el reconeixin.
.
O sigui que la tercera lletra dels CDR pot identificar diferents conceptes íntima i seqüèncialment relacionats com Referèndum (que li va donar el nom), República, Declaració d’independència, Proclamació de la República.
.
Les persones tenen dret a la llibertat i les nacions tenen dret a la independència, avui dia, no pas a l’època Romana, una persona necessita reconeixement per ser lliure? Tots sabem la resposta, perquè doncs a la nació li exigim el reconeixement, quan l’únic que cal en un món intercomunicat i interdependent és fer possible el bon tracte econòmic i de respecte de drets i deures? El bon tracte i el respecte de deures i drets sí que és condició natural i exigible a totes les nacions que vulguin ser independents.
.
Els CDR són la nova eina i la nova cruïlla, interesseu-vos i col·laboreu-hi. Als autonomistes els fan por, en fugen com de la pudor.
.
Els autonomistes han orquestrat un nou cop d’estat fred i amagat entorn de la por dels catalans, escarmentats tantes vegades amb tot tipus de repressions furibundes.
.
Aquest cop d’estat autonomista s’estructura amb tres potes:
.
1 – les porres de l’1 d’octubre
.
2 – el cop d’estat espanyol del 155 i l’assalt a les Institucions de la Generalitat del 27-28 d’octubre
.

3 – Les eleccions del 21D que aspiren a justificar l’injustificable, fer punt i ratlla al Procés Constituent i anar donant voltes durant anys als presos (veritables hostatges), al 155, a les institucions autonòmiques sempre segrestades i entrebancades, a la democràcia sempre de baixa estopa, … per anar endarrerint la República i anar seguint amb el fals processisme del “ja ho anirem fent”, “això va per llarg” o el “hi ha altres sortides que no sigui la Independència” (ho ha dit Carles Puigdemont des de Brussel·les). La Forcadell amb el “tinc la consciència tranquil·la … ?  molts símptomes de la impotència d’un poble sotmès i espantat per la repressió d’un estat secularment enemic de Catalunya i de la Catalanitat, un estat incomplidor i fatxenda. Un bon retrat de l’Europa Comunitària dels Estats Gegants com Alemanya i França.  Una Europa ben galdosa de la qual reneguem obertament. No! de cap de les maneres a una UE així! Millor sols com Suïssa i Israel o amb l’EFTA que són gent honorable i seriosa.
.
Davant de la situació actual només hi ha una resposta: Desenvolupem la República i per fer-ho necessitem una nova eina i per sort ja la tenim, són els CDR: Comitès de Defensa de la República. Autogestionats i coordinats.
.
Interesseu-vos i col·laboreu-hi.
Visqui Catalunya Lliure !
.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, membre dels CDR’s, membre del BIC/CDR.
.

 

Endavant la República, endavant el Procés Constituent. Reneguem d’Espanya!

Les Torres Bessones Catalanes:

Enteneu que representa i el mal que li fa a un Poble conscient dels seus drets que li aixafin la seva sobirania? o que li neguin el seu Dret a Decidir?
.
Els terroristes, aquesta vegada els espanyols, amb el seu govern de Madrid i el seu Parlament, els de les porres contra els votants, volen enfonsar les Torres Bessones Catalanes, les actuals més altes i més dignes del món, l’una la Llibertat dels catalans i l’altra la Independència de Catalunya en forma de República.
.
El dissabte 11 d’octubre del 2017, la Zona Zero d’Europa era Catalunya.
.
Al Carrer Marina de Barcelona, la Capital de Catalunya, s’hi va fer un gran acte-manifestació, amb una participació de 750.000 persones segons valoració de la Policia Metropolitana.
.
En aquest acte hi van ser presents els esposos i els fills dels empresonats, i altres familiars propers, i es van llegir cartes de tots els empresonats, membres actuals del Govern Legítim de Catalunya, escollit democràticament el 27 de setembre del 2015.
.
Segons el meu parer, una de les funcions d’aquest acte era de cura psicològica de masses, semblantment al que van fer a la Zona Zero de Nova York, en un acte nacional dels EUA, acte de dol i de cura psicològica col·lectiva, en el que apareixien les mares que van enviudar aquell dia de l’atac terrorista a les famoses dues Torres Bessones de Nova York, i que en aquesta ocasió ja anaven acompanyades dels seus nadons; aquelles mares que just després de l’atac d’aquell fatídic 11 de setembre, fatídic per als EUA i per a tota la humanitat, van aparèixer per primer cop amb les panxes grosses pel fet d’estar en estat avançat de gestació.
.
Per fer-nos una idea d’aquests fets que exposo només hem de ser conscients del mal psicològic i ferida profunda que ha causat en l’ànim de molts catalans els atacs espanyols del darrers dies, contra el President, el govern, els Parlamentaris, els alcaldes, la legislatura actual, pares d’escolars, altres persones i càrrecs … i l’entrada en un veritable espiral de repressió i presó indiscriminades …
.
Espanya, amb el vist i plau de les classes governants d’europa, actua embogida i enfollida, amb extrema violència, la violència pròpia d’una guerra de destrucció total entre els contendents. Espanya ja sap on va, fa més de 300 anys que sap cap on va. Així resa la portada d’una de les edicions del Decret de Nova Planta “La Nación Catalana ha muerto”.
.
El que de totes maneres ens hauríem de preguntar és si els catalans en som conscients d’aquesta guerra? I si en som conscients, ens cal plantejar-nos com preparar el que ens manqui per tal de guanyar aquesta guerra, perquè si la perdem, aleshores hi ha moltes possibilitat de que es faci realitat l’esmentat epitafi d’aquell Decret que ens feia el pitjor regal de la nostra història: les lleis de Castella.
.
Una altra de les finalitats convenients d’aquest impressionant acte era reivindicar la retirada de les forces d’ocupació espanyoles instal·lades a Catalunya de del 1714 i reforçades darrerament amb milers de membres de la “Policia Nacional Española” i de la “Guardia Civil” també espanyola, per tal d’impedir el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya del dia 1 d’octubre de l’actual 2017 a cops de porra i robant i segrestant Urnes de votació plenes de vots de ciutadans catalans i per extensió ciutadans europeus.

La primera reivindicació d’aquesta gegant Manifestació fou l’alliberament sense càrrecs dels presoners polítics, membres del Govern legítim Català, i la tornada dels altres membres del Govern Català, inclòs el President Puigdemont, que s’han refugiat a Brussel·les i ara estant pendents d’un judici per a resoldre si són extradits. També l’alliberament sense càrrecs dels caps de les dues Associacions de la Societat Civil més grans de tot Catalunya, Jordi Sànchez, President de l’Assemblea Nacional Catalana i Jordi Cuixart, President d’ÒMNIUM.

Unes altres de les reivindicacions eren l’anul·lació de l’aplicació abusiva de l’article núm. 155 de la Constitució Espanyola i l’anul·lació dels seus malèfics efectes, així com la continuació immediata de les activitats de govern i legislació, amb el desplegament de la ja aprovada Llei de Transitorietat Jurídica.

Salvador Molins,
Catalunya Acció, UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM,
membre dels CDR’s, membre del BIC/CDR.

Siguem fidels a la República! No donem una alegria als Rajoy’s! Trenquem els seus plans!

Contra l’enemic:  Repúbica! només República!

Punt de partida:
La República Catalana ha de presentar batalla sistemàtica i intel·ligent.

Primer, Catalunya espantada per la repressió accepta les eleccions trampa que l’equip de Rajoy els ha preparat. L’escomesa és tan gran que sembla necessari tornar anar a votar no fos cas que l’enemic invasor i usurpador és faci amo de casa nostra.
.
Segon, els partits polítics catalans, no parlo pas dels partits espanyols dels  colonitzadors, els partits veritablement de casa nostra estant dividits, surten a la superfície les seves divergències i interessos i volen aprofitar l’avinentesa per treure’s de sobre el que els fa nosa per aplicar-se en el seu particular projecte amb tota la seva força o sigui sense destorbs ni ingerències molestes dels altres partits.
.
Tercer, cada dia que passa sembla que s’obliden una mica més del compromís que els va portar fins el 27 d’octubre del 2017 en el que van fer la Declaració d’Independència.
.
Quart, no hi ha interès per repetir el Junts pel Sí, és egoisme o estratègia? O tot ve de com es va fer la gestió de la nit del 27 d’octubre, en la que tots o quasi tots esperàvem les primeres decisions del nou Cap d’Estat Català.
.
Cinquè, la causa del coitus interruptus en la gestió dels esdeveniments immediatament després de la Declaració ja venia gestada en la concepció de la Llei de Transitorietat Jurídica pensada per actuar des de dins de la legalitat espanyola. Ben pensat és un contrasentit perquè ´la legalitat espanyola està pensada explícitament per tenallar Catalunya i mantenir-la sotmesa.
.
Aquesta qüestió és ara un dels motius més important de divergència entre els programes de cada partit. Quin és al camí idoni per reemprendre el camí engegat el 27 d’octubre i començar a seguir els primers passos especificats a l’esmentada Llei de Transitorietat Jurídica? és una solució dins la legalitat espanyola o suposa de fet un trencament unilateral?
.
Sisè, estant disposats els diferents partits catalans a reestructurar l’estratègia de forma coordinada amb la finalitat única i compromesa de completar amb èxit el Procés de Recuperació de la nostra Independència, amb l’assoliment del control total de l’administració de la República?
.
Setè, què podem fer per millorar i reforçar la nostra moral de Victòria?
.
Vuitè, quines estratègies i planteigs hem de fer per aturar els atacs i agressions espanyoles, enlloc d’anar claudicant de mica en mica, enlloc d’anar buscant evasives del que s’ha fet fins ara i del que ens cal fer a partir d’ara.
.
Novè, cert que l’escenari ha canviat 360 graus, però no pas la Determinació del Poble Català que segueix sent la mateixa: reconquerir el nostre país i fer-ne la millor pàtria lliure i solidària del món. Encara que ara mateix sembli molt complicat i encara que aus de mal averany ens diguin i repeteixin en pesada cantarella que “no tot el que es vol es pot” nosaltres els catalans ho hem de fer i ho farem!
.
De cap manera deixarem als nostres fills i a les futures generacions un món mesquí com el que es veu avançar arreu, el mateix que en nom de molts països, de moment, ens gira la cara i ens tira als lleons espanyols.
.
Desè, Tenim la Declaració, la República és un nadó rodejat de lleons i de ienes, però de cap manera l’abandonarem i en canvi la farem créixer fins que sigui una joveneta rossa amb uns cavells rinxolats com fils d’or, talment com aquella imatge bíblica premonició del Reialme més gran, la del Rei David !

.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, membre dels CDR’s, membre del BIC/CDR.

Compromís en pla d’igualtat, PDCAT_ERC_CUP_ … pel desenvolupament de la República.

Compromís en pla d’igualtat, PDCAT_ERC_CUP_ …
pel desenvolupament de la República.

Si es fa la Coalició, o res que s’hi assembli, ha d’ésser en pla d’igualtat de cara a la República. No val això de jo vaig davant i decideixo al meu aire, i deixo al marge al qui crec i al qui em sembla, i això amb la pretensió de que sóc el que tinc més escons.
.
Ara, més ara i sempre, primer és Catalunya. Comprometeu-vos amb la República i amb entomar el que no sabem pequè no ho vau fer!?
.
Estructures d’estat bàsiques:
.
Primera, el Poder Judicial.

Tenim Poder Legislatiu (Parlament) i tenim el poder Executiu (Govern), els tenim desvallestats per causa de la innacció del nostre President, que ara per aquesta inacció ja és a l’exili. Què va passar el dia 27 d’octubre del 2017 un cop Declarada la Independència i Proclamada la República? -Doncs va passar el que no havia de passar, segurament no s’havia estudiat i preparat aquest escenari, entre altres coses perquè els nostres capdavanters, almenys aquells que tenien més poder de decisió, el mateix dia anterior encara estaven desfullant la margarida de la indecisió, “declaració sí, declaració no, …”
.
No plorem! Som on som! Continuo:
.
Però…? on tenim el Poder Judicial de la República?
.
Això si que és flagrant!  On és el Poder Judicial Català absolutament imprescindible ara mateix per jutjar als invasors espanyols, Soraya i Mariano, sobretot el Mariano que a més de ser també ilegal i ilegítim a Catalunya un cop Proclamada la República, a més d’això és un lladre i malfactor que cal jutjar dels seus delictes de currupció.
.
Però com podem jutjar aquests senyors i senyores “españoles con mando” que ens intenten usurpar el nostre país i empresonen el govern legítim de Catalunya, com podem fer-ho si el més calent de l’estructura d’estat de la Judicatura de la República Catalana és a l’aiguera! Quiu nés l’irresponsable culpable?.
.
President, Govern i Parlament són estructures bàsiques d’estat i sols cal la determinació absoluta per canviar-ne l’amo per qui treballen. Per la República Catalana o per la Monarquia Espanyola.
.
On és el Jutge Vidal? aquell jutge que van castigar per parlar massa obertament de la República Catalana, aquell jutge que segons el meu parer era la persona adequada per reordenar i preparar la Judicataura Catalana. On és la feina que teoricament van fer les Assembles Sectorials de l’ANC? Assemblees tan secretes que mai s’han vist ni palpat materialment? Quin planteig erroni les va segrestar o deixar en suspens? Qui es va carregar el Sr. VIdal? qui ho va acceptar i consentir? Alguns d’aquells que ara són a la presó o a l’exili? Tots nosaltres? Jo mateix?
.
Des del CDR’s, la nova estructura d’estat de país, ara com una mena de cèl·lules mare, capaces d’adaptar-se pel que calgui … cos català de protesta i acció concreta en defensa de la República … voluntariat per a la Policia interina de la República … vidells de la Judicatura … guardia del President i del Parlament … i mil imaginacions més?  Col·lectiu en pràctiques i maniobres … generació i coordinació d’iniciatives per preparar tot allò que ha quedat per preparar i ens fa tanta falta …
.
De cap manera renunciarem a la Declaració ja feta ni a la República que estem fent créixer! !
.
Des del CDR’s hem de procurar que la classe política nostre que vol jugar el Rol Autonomista es quedi en això en cas apurat o de renúncies espantades per la por creada pels atacs espanyols. És necessari un govern, amagat o no, força del Poble Català,  que només es preocupi per desenvolupar la República i per seguir els passos marcats per la llei de desconnexió o en el cas necessari desenvolupar estratègies rupturistes de veritat, convençudes i decidides de la Declaració i de la República.
.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, membre dels CDR’s.

Guanyar la Independència pacíficament: Tenim la Declaració i farem créixer el nadó, que ja és la República, tossudament !


Blog de Jaume Renyer “Per l’esquerra de la Llibertat”
(
8 de novembre de 2017  –  Israel vist des de Catalunya)
 
Daniella Levy és una escriptora jueva israeliana que ha publicat Abans d’ahir a su bloc a l’edició anglesa de The Times of Israel 01:00 article titulat ” Catalonia ‘s Pacifist war of independence”:
 

Guanyar la Independència pacíficament: Tenim la Declaració i farem créixer el nadó, que ja és la República, tossudament !

 

Blog de Jaume Renyer “Per l’esquerra de la Llibertat”
(8 de novembre de 2017  –  Israel vist des de Catalunya)
Daniella Levy és una escriptora jueva israeliana que ha publicat Abans d’ahir a su bloc a l’edició anglesa de The Times of Israel 01:00 article titulat ” Catalonia ‘s Pacifist war of independence”:

 

“La guerra pacifista de la independència de Catalunya”

(Daniella Levy)
 
«Potser ha arribat el dia i l’hora en la que la independència es pot guanyar només a través de mitjans polítics. No ho sé. Però si algú pot fer-ho, és la gent creativa, forta i obstinada de Catalunya.»
 
“Quan el president català (o ex president, depenent de qui pregunteu), Carles Puigdemont va aparèixer inesperadament a Brussel · les la setmana passada amb un grapat dels seus ministres, va causar una certa confusió. La majoria assumia que estava buscant asil; el govern espanyol el va destituir i el va convocar a un tribunal a càrrec de la rebel·lió per declarar la independència la setmana anterior, i pocs dies abans, un ministre flamenc havia mencionat que potser podria demanar asil a Bèlgica. Però en una conferència de premsa el dimarts a la tarda, se li va preguntar a Puigdemont si aquest era el cas, i va dir que no. “Aquesta no és una pregunta belga. Estic aquí a Brussel·les com a capital d’Europa “, va respondre.
 
Alguns l’han anomenat un covard, es va escapolir amb la cua entre les cames per salvar la seva pròpia pell mentre el seu vicepresident i altres 7 ministres del seu govern van ser arrossegats a la presó prop de Madrid. Un periodista britànic l’acusava d’abandonar no només el seu govern i la seva gent, sinó també la seva dona i dues filles petites, que encara intentaven mantenir una semblança de normalitat mentre que Puigdemont es burla de les seves responsabilitats.
 
Crec que aquests detractors incompleixen completament el que està intentant fer.
 
He estat seguint aquesta història per un temps i m’he interessat especialment a Carles Puigdemont. Sembla que no sembla el vostre revolucionari mitjà. No és particularment ferotge o confiat en el seu discurs o aspecte, més cautelós que carismàtic, que sembla més semblant al tipus d’individu que hauria d’aconsellar als estudiants d’educació secundària en els seus projectes superiors que el líder d’un govern rogue que es va separar d’un país europeu important. També prové d’un fons modest: és el segon dels vuit fills nascuts d’una família de pastisseris a Amer (a la província de Girona), i va abandonar la universitat per continuar la seva carrera periodística abans d’involucrar-se en la política. Ni tan sols va córrer per al president; va ser nomenat per altres polítics després que el seu predecessor fos expulsat com a part de les negociacions de coalició al gener de 2016.
 
No obstant això, crec que s’ha mantingut al bàndol, les amenaces i la violència espanyoles amb increïble tenacitat, granesa i valentia.
 
Crec que Puigdemont representa exactament el que es tracta de Catalunya que, segons les seves paraules, el converteix en un “país diferent”. M’agradaria dir que els catalans són una espècie de canadencs d’Espanya; els nordistes més amables, educats i autosuficients que semblen tenir més preferència per un diàleg respectuós i mesures pacífiques que els seus veïns, més o menys toscos, al sud. Fins i tot tenen una “eh” (només a Catalunya és “oi?”)! Són amos de la protesta noviolenta; es van enfrontar a les baralles policials espanyoles, gasos lacrimògens i bales de goma amb una dignitat silenciosa, les seves mans en l’aire i el seu himne nacional als llavis. Hi ha hagut una veritable falta de violència per la seva part en resposta als atacs polítics i físics que Espanya ha imposat contra ells. Això no és casual en absolut; és qui són,
 
El que ens fa tornar a la raó per la qual Puigdemont es troba a Brussel·les. Em sembla bastant clar que no està aquí per fugir o evadir-se de la justícia. D’una banda, crec que es va plantar a si mateix com un espinazo a Europa, fent que sigui impossible que ignorin la seva causa o que ho descartin, ja que molts (inclòs Israel) tenen un “assumpte intern espanyol”. A més, pot ” Desenvolupa la seva campanya des d’una cel·la de presó a Madrid, i com molts catalans encara ho consideren el seu legítim president, té el deure de servir al seu poble durant tant de temps com sigui possible.
 
Tanmateix, el més important era que sabés que la seva detenció conduiria a disturbis civils a un nivell que podria vessar-se a la violència, i estava molt clar que volia evitar això a tota costa. En una conferència de premsa el dimarts passat, va dir: “El meu govern podria haver optat per enviar als nostres fidels funcionaris a una batalla per hegemonia o utilitzar els elements de la policia catalana que són fidels a la República per defensar la nostra independència, però hem optat per evitar l’enfrontament i la violència. Espanya no ens arrossegui a un escenari violent “.
 
Quan llegia per primera vegada aquestes paraules, vaig pensar: Qui va saber parlar d’una guerra pacifista d’independència?
 
Com espera que la Terra mantingui la sobirania sobre un país sense militar que està disposat a defensar físicament les seves fronteres?
 
Vaig créixer en dos països que van lluitar amb guerres sagnants i amargues per guanyar la seva independència, a un cost molt elevat. Com a israelià, estic molt conscient que, de vegades, no hi ha altra opció que recórrer a la violència. L’ús del “pacifisme com la nostra única arma” (com ha insistit Puigdemont als catalans) l’any 1948 hauria estat una excel·lent manera de deixar que la Lliga Àrab acabi amb el que va començar Hitler.
 
Per descomptat, Catalunya està en una posició molt diferent de la que teníem. Espanya ha actuat amb una inexcusable agressió, però no estan a punt d’enviar a l’exèrcit i començar a disparar a persones amb bales reals. I encara que la situació es vegi bastant desoladora en aquest moment, potser el temps és al costat de Catalunya. Potser l’estratègia de “capital d’Europa” de Puigdemont funcioni i Europa es trobarà sense més remei que intervenir. Potser després de diversos anys de perdre temps i recursos per reprimir l’aixecament català, els espanyols s’aniran cansant i elegir un nou govern a l’oficina que respondrà amb més raó. Després de tot, Rajoy ja va començar el seu darrer mandat com a primer ministre en una posició política precària, i tot i que la seua gran resposta als esforços de Catalunya li ha donat suport, pot ser que sigui de curta durada. En general, la centralització està perdent molt terreny al món occidental, i el nacionalisme augmenta; la crisi de Catalunya és un microcosmos d’aquesta tendència, i la tossuderia de Rajoy no es farà desaparèixer. Qui sap què més portarà la marea que ens va portar Brexit.
 
Potser ha arribat el dia i l’edat quan la independència es pot guanyar només a través de mitjans polítics. No ho sé. Però si algú pot fer-ho, és la gent creativa, forta i obstinada de Catalunya.
 

Barcelona. Presentació de la proposta de Constitució Catalana liderada pel jutge Santiago Vidal,. Ateneu Barcelonés.

https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=278186
 
8 de novembre de 2017    Israel vist des de Catalunya
0 comentaris   
Daniella Levy: “Catalonia’s pacifist war of independence”
 
Daniella Levy és una escriptora jueva israeliana que ha publicat abans d’ahir al seu bloc a l’edició anglesa de The Times of Israel un article titulat “Catalonia’s pacifist war of independence”:
 
“When Catalan president (or ex-president, depending whom you ask) Carles Puigdemont turned up unexpectedly in Brussels last week with a handful of his ministers, he caused quite a bit of confusion. Most assumed he was seeking asylum; the Spanish government had deposed him and summoned him to court on a charge of rebellion for declaring independence the previous week, and just a few days before, a Flemish minister had mentioned that perhaps he could seek asylum in Belgium. But at a press conference on Tuesday evening, Puigdemont was asked whether this was the case, and he said no. “This is not a Belgian question. I’m here in Brussels as a capital of Europe,” he replied.
 
Some have called him a coward, scuttling away with his tail between his legs to save his own skin while his vice president and 7 other ministers in his government were hauled off to jail near Madrid. A British journalist accused him of abandoning not only his government and his people but also his wife and two young daughters, still trying to maintain some semblance of normalcy while Puigdemont makes a mockery of his responsibilities.
 
I think these detractors completely misunderstand what he’s trying to do.
 
I’ve been following this story for a while, and I’ve taken particular interest in Carles Puigdemont. He just doesn’t seem like your average revolutionary. Not particularly fierce or confident in his speech or bearing, more cautious than charismatic, he seems more like the kind of guy you’d find advising high school students on their senior projects than the leader of a rogue government seceding from a major European country. He comes from a modest background, too: he’s the second of eight children born to a family of bakers in Amer (in the province of Girona), and he dropped out of college to pursue a career in journalism before getting involved in politics. He never even ran for president; he was appointed by other politicians after his predecessor was kicked out as part of the coalition negotiations in January of 2016.
 
Nonetheless, I think he’s stood up to Spanish bullying, threats, and violence with incredible tenacity, grit, and courage.
 
I believe Puigdemont represents exactly what it is about Catalonia that, in his words, makes it a “different kind of country.” I like to say that the Catalans are sort of the Canadians of Spain; the more mild-mannered, polite, self-effacing northerners who seem to have more of a preference for respectful dialogue and peaceful measures than their, ah, somewhat coarser neighbors to the south. They even have an “eh?” (only in Catalonia it’s “oi?”)! They are masters of the nonviolent protest; they faced Spanish police batons, tear gas, and rubber bullets with quiet dignity, their hands in the air and their national anthem on their lips. There has been a truly remarkable lack of violence on their part in response to the political and physical attacks Spain has leveled against them. This is not coincidental at all; it’s who they are, their modus operandi, and their ultimate strategy.
 
Which brings us back to why Puigdemont is in Brussels. It seems pretty clear to me that he’s not there to run away or evade justice. For one thing, I think he planted himself there as a thorn in Europe’s side, making it impossible for them to ignore his cause or dismiss it, as many (including Israel) have as an “internal Spanish affair.” Furthermore, he can’t lead his campaign from a jail cell in Madrid, and as many Catalans still consider him their legitimate president, he has a duty to serve his people as long and as effectively as he is able.
 
Most importantly, however, he knew that his arrest would lead to civil unrest at a level that might spill over into violence, and he was very clear that he wanted to avoid that at all costs. In a press conference last Tuesday, he said: “My government could have chosen to send our loyal civil servants into a head-on battle for hegemony or used the elements of the Catalan police that are loyal to the Republic to defend our independence, but we chose to avert confrontation and violence. Spain will not drag us into a violent scenario.”
 
When I first read those words, I thought: Whoever heard of a pacifist war of independence?
 
How on earth does he expect to maintain sovereignty over a country without a military that is willing to physically defend its borders?
 
I grew up in two countries that fought bloody, bitter wars to win their independence, at a very high cost. As an Israeli, I am bitterly aware that sometimes there is no choice but to resort to violence. Using “pacifism as our only weapon” (as Puigdemont insists Catalans must do) in 1948 would have been an excellent way to let the Arab League finish off what Hitler started.
 
Of course, Catalonia is in a very different position than we were. Spain has acted with inexcusable aggression, but they are not about to send in the military and start shooting people with real bullets. And though the situation looks pretty bleak at the moment, perhaps time is on Catalonia’s side. Maybe Puigdemont’s “capital of Europe” strategy will work and Europe will find itself with no choice but to intervene. Maybe after several years of wasting time and resources on suppressing the Catalan uprising, Spaniards will grow tired of it and elect a new government into office that will respond more reasonably. After all, Rajoy already started out his latest term as prime minister in a precarious political position, and though his severe response to Catalonia’s efforts has gained him some support, it might be short-lived. In general, centralization is losing a lot of ground in the Western world, and nationalism is on the rise; the Catalonia crisis is a microcosm of that trend, and Rajoy’s stubbornness isn’t going to make it go away. Who knows what else the tide that brought us Brexit will bring.
 

Maybe the day and age has come when independence can be won through political means alone. I don’t know. But if anybody can do it, it’s the creative, strong, and doggedly hopeful people of Catalonia.

(Naniella Levy)

 

 
———————–

Defensem el govern legítim de la ja República Catalana Independent.

NO US LLIUREU A L’ENEMIC ESPANYOL, i per a més INRI també FEIXISTA. us corcareu a la presó com li va passar al Mandela.

FORCADELL I DEMÉS ENCAUSATS MARXEU A BRUSSEL·LES; A SUÏSSA o A ISRAEL, FEU-HO DE SEGUIDA; NO US LLIUREU A L’ENEMIC, US NECESSITEM

FEU COM UNA URNA D’AQUELLES DE L’1 D’OCTUBRE.

Ramon Sans – Mail Obert, Vilaweb. 05.11.2017 | 23:53  Si es produeix un EXILIAT DIPUTAT EN UN ALTRE PAÍS COM SUÏSSA, PER LES SEVES AMENACES DE PRESÓ, un país on els referèndums no són delicte …. L’ESTAT ESPANYOL ES portaria a una bona SORPRESA”

Ramon Sans – Mail Obert, Vilaweb. 06.11.2017 | 00:04 que L’ESTAT espanyol ha protegit criminals de guerra NAZIS que van realitzar crims de guerra a BÈLGICA com el nazi de Ciurana Jan Boyse fins al 2002, o el gran criminal Leon Degrelle fins a la seva mort. Busquem nazis que Espanya va protegir a google …” “Lluís Paloma – Mail

Obert, Vilaweb. 06.11.2017  |  01:54

… Una pregunta, des del més pur desconeixement: hi ha alguna possibilitat que Espanya sigui expulsada de la UE pel seu comportament antidemocràtic o directament feixista?”

 


La República Catalana presenta batalla sistemàtica i intel·ligent.

Procés Constituent ja en marxa. Proposta per presentar al CDR de Berga – Pas 1 : Fer arribar arreu i tothom les diverses propostes de Constitució Catalana.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC (Units per Declarar i defensar la Independència de Catalunya)

————————–

FORCADELL I DEMËS ENCAUSATS MARXEU A BRUSSEL·LES, A SUÏSSA o A ISRAEL, FEU-HO DE SEGUIDA.

NO US LLIUREU A L’ENEMIC, US NECESSITEM, LA NOVA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT US NECESSITA  ——————————————

https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=4719334358537538791#editor/target=post;postID=3780566306639494607