“Contra el gihadisme que vol aniquilar-nos” (Catalunya Acció)


Unim-nos per a Declarar la Independència al Parlament de Catalunya com a representant legítim del poble català

COMUNICAT

30 d’agost del 2017

http://www.catalunyaaccio.cat/

Catalunya Acció reivindica la pancarta que no hi va haver a la manifestació del passat 26 d’agost:  “Contra el gihadisme que vol aniquilar-nos”

Catalunya Acció vol denunciar que dissabte passat a Barcelona sota el lema “No tinc por”, l’independentisme en general va desaprofitar una ocasió immillorable per donar una mostra al món d’una concepció madura i realista d’un dels principals perills que amenacen avui les societats occidentals: el terrorisme gihadista.

Les imatges de la manifestació són una conseqüència d’anys de fer polítiques que contemporitzen amb una visió de l’islam que, sense pèls a la llengua, té com a objectiu acabar amb els valors col.lectius de la nació catalana i d’occident. El to general va ser amagar les autèntiques intencions dels terroristes que van actuar a Barcelona i Cambrils, tot presentant-los com a víctimes de la nostra impotència per integrar-los a la nostra societat. Estem arribant al paroxisme naïf de preguntar-nos que fem nosaltres malament amb una gent que vol massacrar-te a còpia de ganivetades o cops de destral. Els missatges de responsabilitat compartida, acusant la societat catalana i per extensió la civilització occidental, de no fer prou per integrar als nouvinguts i allunyar-los del terrorisme, són intolerables per injustos i demagogs.

La manifestació que havia de servir d’homenatge a les víctimes i condemna absoluta del terrorisme islamista, es va convertir en un flagrant oblit als morts de les Rambla de Barcelona i Cambrils, en un poti-poti de reivindicacions i eslògans que poc o res tenien a veure amb el lògic i lloable objectiu primer de l’acte. L’oblit a les víctimes i al dolor de les famílies és una vergonya nacional sense pal·liatius que demostra la trista olla de grills argumental i la demagògia oportunista amb la qual actuen tant l’espanyolisme com l’extrema esquerra.

Quan es tracta de denunciar i combatre la visió sanguinària de seguidors d’una determinada concepció de l’islam, l’independentisme majoritari parla d’una pau i una fraternitat que ningú qüestiona; però omet, irresponsablement  i perillosament, l’enèrgica i rotunda condemna de la barbàrie gihadista perpetrada per l’integrisme islamic. A l’hora de salvar vides catalanes o de qualsevol altra nacionalitat, ha estat l’actuació ferma i contundent de la policia catalana la que ens ha tret les faves d’olla. Les pistoles dels Mossos d’Esquadra han estat el millor antídot contra la barbàrie d’aquells que volen imposar-nos un model de societat on, entre altres coses, la dona és tractada com un simple animal reproductor. Des d’aquí la nostra més sincera felicitació al cos de la nostra policia per la feina feta. Ells, a hores d’ara, demostren ser l’ùnica estructura d’estat plenament fiable.

Amb tot, per combatre amb millors garanties a aquesta amenaça contra la nostra civilització, Catalunya ha de tenir al seu abast totes les eines que es desprenen del poder d’un estat. És per això, que tornem a recordar que el Parlament de Catalunya disposa d’una majoria parlamentària per fer efectiva una Declaració Unilateral d’Independència, la qual va ser un compromís electoral que fins ara han incomplert. Quan les nostres vides estan amenaçades no estem per anar perdent el temps.

 

Catalunya Acció: “El català única llengua oficial en el proper Estat Català independent, com a llengua pròpia i nacional que és dels catalans”

Aportacions econòmiques: http://catalunyaaccio.cat/aportacio.html

Membre/simpatitzant: http://catalunyaaccio.cat/membre.html

Facebook: https://www.facebook.com/cataccio

Web: http://www.catalunyaaccio.cat/

Youtube: http://www.youtube.com/user/catalunyaaccio

Twitter: http://twitter.com/catalunyaaccio

Tres nivells en el reconeixement del nou Estat Català.

Tres nivells ordenats i complementaris en el reconeixement
del nou Estat Català.

Primer nivell: El propi convenciment i plena determinació d’exercir com estat des del mateix moment en que es faci la Declaració d’Independència.

Segon nivell: Després d’haver fet la Declaració d’Independència, de forma unilateral o com a conseqüència d’haver guanyat el Referèndum d’Autodeterminació, un seguit d’estats de forma paulatina donaran el seu reconeixement al nou estat. Més a poc a poc o més de pressa se n’hi sumaran d’altres i per a nosaltres i per a la consolidació del nou estat quants més reconeixements poguem sumar i com  més de pressa millor. Indubtablement que reconeixements com el d’Alemanya o dels EUA són d’un nivell no pas despreciable. A voltes no comencen primer els més significatius sinó que donen ordres a d’altres aliats seus que ho facin primer.

Tercer nivell: El nou estat sol·licita ser admès com estat membre de l’Organització de les Nacions Unides. Aquesta sol·licitud l’ONU l’ha de debatre en un Plenari i en la votació d’aquest plenari aquesta proposició ha de guanyar per majoria simple sempre i quan no sigui vetada per alguns dels estats del Consell de Seguretat amb dret a vet. Andorra va presentar la seva sol·licitud vàries vegades fins que va poder esquivar els vets de França i d’Espanya.

Malgrat les naturals dificultats l’únic reconeixement imprescindible és el primer, el propi convenciment sense el qual no pots ser estat de cap de les maneres, i sense el qual els altres estats mai et reconeixeran.

Molt aviat
, d’ací a cinc setmanes aproximadament, els catalans del Principat amb el seu President, amb el seu Govern i amb el seu Parlament entrarem de ple en aquesta nova fase del Procés de Recuperació de la Independència dels Catalans, primer del que s’ha vingut anomenant el Principat de Catalunya, i un temps després el de tota la resta de la Nació, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a maó.

Tinguem a punt la DUI i reforcem el nostre convenciment d’esdevenir un nou estat en forma de República.

S’acosta l’hora definitiva de la veritat, siguem-ne conscients, passi el que passi en aquest darrer mes de preparació i execució del Referèndum, que tal com es va comprometre el President Puigdemont ha de ser i serà “VINCULANT” i seguint les recomanacions de la Comissió de Venècia serà sense mínim de participació.

Res que no s’adeqüi amb aquest compromís del President no ho podem acceptar de cap de les maneres, ara ens hi va el futur del nostre Poble.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM, i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa, Batlle Honorari de Venècia, capital del Veneto.

No pidolem la Independència ni a Madrid ni a l’ONU: Declarem-la !


Si “No hi ha res que ho aturi” aleshores no ho aturem nosaltres manejant malament les eines que tenim a l’abast.

Resposta a:  No hi ha res que ho aturi” 

Abans d’anar a les Nacions Unides que més d’una vegada ens han engegat cap a casa per culpa de segons ells no encertar el plantejament. Ja Wodrowod Wilson va dir a la comissió de catalans que el van anar a veure … “si vostés no ho tenen clar, o no saben el que volen i el que estant fent, per arreglar i parlar amb Espanya vagi-se’n a Madrid, allà els escoltaran i no els faran caval durant cent anys més”

Abans de res i de ningú ens ho hem de creure nosaltres, i voler-ho nosaltres, fins i tot i naturalment per sobre de les Nacions Unides. Ningú ni res ens estalviarà la decisió i el fet de la ruptura i els traumes que aquesta comporti. Ens caldrà, doncs, tirar endavant i esperar el rosari de reconeixements internacionals abans de pidolar res a l’ONU. Res d’esperar una votació de l’ONU que pugui coartar el nostre futur que només és hi ha de ser nostre, de ningú més.

No pidolem la Independència ni a Madrid ni a l’ONU: Declarem-la !

1 – Ningú no dubta que les setmanes vinents seran decisives, 

2 – que les dificultats que ens posaran seran enormes.

3 –  Però tots hem de tenir la convicció que ens en sortirem.

 

 

Tres anys de lluita constant (2014-2017). Ens acostem al final del Procés de Recuperació de la nostra Independència.

(13-10-2014) Les plebiscitàries han de portar a una DUI i no a una reforma constitucional, segons Pi-Sunyer

El president del Consell Assessor per la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, considera que en cas de no poder fer-se la consulta s’haurien de fer unes eleccions plebiscitàries, les quals haurien d’anar encaminades a a una declaració d’independència i no pas a reformar la constitució espanyola. En declaracions a Catalunya Ràdio, el magistrat ha dit que veia complicat que el TC aixequés la suspensió o dictés sentència abans del 9-N, de manera que la consulta seria al·legal. En aquest sentit, ha dit que fer una consulta al·legal o un procés de participació seria coherent amb la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya.

‘Aquest és un procés que ja sabíem d’entrada que seria complicat. Ara, perquè no es doni una frustració col·lectiva, caldrà explica com més aviat millor quins són els següents passos a seguir, incloses les eleccions plebiscitàries.’

Per Pi-Sunyer, anar a unes plebiscitàries no hauria de frustrar la gent perquè el procés no s’aturaria ni es començaria de zero, sinó que el parlament tindria un nou mandat democràtic, en cas que guanyessin els partidaris de la independència. ‘Ara el parlament té el mandat de fer una consulta, i el nou mandat seria crear un nou estat’.

Sobre la consulta, les alternatives a aquesta i els passos a seguir per construir un estat independent, el president del CATN en parlava divendres extensament en aquesta entrevista amb VilaWeb: ‘És molt important d’encertar el moment de trencar la legalitat vigent’

—————————

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach (Vilaweb)

Carles Viver i Pi-Sunyer: ‘És molt important d’encertar el moment de trencar la legalitat vigent’

Entrevista al president del Consell Assessor per a la Transició Nacional sobre la consulta, les alternatives i els passos que cal fer per construir un estat independent

El catedràtic de dret constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, Carles Viver i Pi-Sunyer, va ser magistrat del Tribunal Constitucional espanyol entre els anys 1992 i 2001. Per tant, coneix de primera mà el funcionament de la justícia espanyola. És un dels juristes més prestigiosos del país, si no el més prestigiós de tots. Actualment és magistrat del Tribunal Constitucional d’Andorra i director de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya. El president Artur Mas el va escollir per presidir el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i des de fa un any i mig ha coordinat els quinze membres per a produir divuit informes sobre el procés d’independència. Hem parlat amb Viver i Pi-Sunyer sobre la consulta del 9-N, les alternatives que hi ha i els passos que cal fer per construir un estat independent.

 

Es podrà fer la consulta amb garanties democràtiques?
—Sense garanties no es pot fer cap mena de consulta. Amb garanties, esperem que es podrà fer malgrat que en aquest moment no es pot afirmar amb certesa total.

Us ha sorprès la rapidesa del govern espanyol i del Tribunal Constitucional?
—M’ha sorprès la celeritat del Tribunal Constitucional en l’admissió a tràmit perquè no va seguir la cadència i el ritme de les seves reunions del ple. Entenc que la imatge del tribunal pel que fa a imparcialitat no ha estat la millor possible.

Quines poden ser les conseqüències legals de no fer cas de la providència del suspensió del TC?
—L’estat pot portar al tribunal els actes que consideri que no respecten la suspensió. Li pot demanar que adopti una nova resolució vetant actes concrets.

I no hi hauria conseqüències més concretes?
—Bé, podria ser interpretat com un primer advertiment o requeriment amb vista als funcionaris, per exemple, però també a uns altres destinataris. Un advertiment que diria que si no es compleix la resolució del TC es podria incórrer en desobediència.

Aquesta desobediència pot portar a la inhabilitació de funcionaris i de càrrecs electes?
—S’hauria d’estudiar cas per cas. Caldria saber amb quina claredat s’expressen aquestes resolucions dels tribunals. Normalment, cal un requeriment molt específic, cal que sigui reiterat més d’una vegada i ha de quedar clar que hi ha una voluntat per part del funcionari de no complir l’obligació que deriva d’aquestes resolucions. No és tan fàcil com se sol dir, però cal vigilar què es fa.

Els ajuntaments poden assumir cap funció? Poden substituir la Generalitat en l’organització de la consulta?
—Han de fer exactament les funcions que els atribueix la llei de consultes. Això s’ha de fer cenyint-nos a la nostra llei.

I què en penseu d’aquesta opció de fer una consulta organitzada per la societat civil?
—Ja seria una altra cosa. Això ja quedaria fora de la consulta que fins ara s’ha proposat. Un nou tipus de mecanisme de participació dependrà de com es faci. Es pot fer de moltes maneres. En els informes del Consell Assessor vam dir que, si no es podia fer una consulta tal com s’havia plantejat, la via més idònia serien unes eleccions amb caràcter plebiscitari. Però si es proposa algun altre mecanisme de participació, caldrà estudiar quines garanties té.

Imaginem que es pot fer la consulta correctament i que guanya el doble sí. Quin és el pas següent?
—D’acord amb els informes del CATN, si es pot fer la consulta i el resultat és favorable a la independència, aconsellem que el parlament faci una declaració solemne de la majoria de la cambra per afirmar el compromís d’implementar el mandat sorgit de les urnes. La declaració també s’hauria de dirigir a l’estat per demanar d’obrir negociacions per poder implementar la decisió. La tercera cosa que hauria de fer aquesta declaració seria notificar a les autoritats de la Unió Europea que iniciem aquest procés cap a la creació d’un estat independent.

I un cop feta la declaració solemne?
—Després de la declaració, la Generalitat hauria de començar a construir les estructures d’estat. És a dir, acabar-ne el disseny definitiu i començar a fer actuacions concretes. Un cop això fet, caldrà proclamar la independència, que és el moment que es declara que es trenca amb l’ordenament jurídic espanyol, es fa una constitució provisional i s’obre un procés per a redactar la constitució definitiva. En aquest moment, a partir de la proclamació, ja s’actua com un estat independent.

I si l’estat espanyol refusa de col·laborar en tot moment?
—De totes passades, encara que l’estat espanyol no col·labori, les passes han de ser aquestes mateixes. La diferència és que aleshores cal abreujar-les. Però la declaració solemne amb petició d’obertura de negociacions i la notificació a la UE, l’hem de fer igualment encara que l’estat ens digui d’entrada que no hi vol col·laborar. Hem de fer aquesta declaració i hem de donar-nos un temps per preparar les estructures d’estat perquè és necessari per a poder fer la proclamació d’independència amb garanties. Si hi ha col·laboració, la primera fase serà més llarga però més fàcil; mentre que si no n’hi ha, serà més difícil però més breu.

Aquest procés que descriviu no preveu unes eleccions aviat per a legitimar el parlament i el govern a fer efectiu el resultat de la consulta?
—S’ha d’estudiar bé en quin moment s’han de fer eleccions i referèndums. Possiblement després de la consulta, atès que l’actual parlament es va elegir ara farà dos anys, convindrien unes eleccions. En tot cas convindrien eleccions a l’hora de constituir el parlament que ha d’aprovar la constitució definitiva. Pel que fa als referèndums, caldrà pensar si cal un referèndum de ratificació de la proclamació d’independència i segur que és necessari per a aprovar la nova constitució.

N’hi pot haver més d’un, de trencament de la legalitat?
—Només pot haver-hi un trencament amb la legalitat vigent. Per això és molt important d’encertar el moment en què s’ha de produir.

Per exemple…
—Els informes que ha fet el consell assessor sobre les estructures d’estat es poden anar implementant. Per exemple, quant a l’administració tributària, es posa molt d’èmfasi que les duanes han de funcionar el primer dia perquè el flux comercial no es pot tallar. Això ho haurien de fer els mossos d’esquadra. Caldria crear una unitat especialitzada. I això ja es pot anar concretant més: d’on els traiem, quants en necessitem, com els formem… Això es pot fer amb totes les estructures d’estat. Encara que es necessitin sis mesos, això ja pots anar-ho avançant abans de proclamar la independència.

Hi ha cap conclusió o resultat en els informes del CATN que no us esperàveu o que us hagi sorprès?
—No. Perquè tampoc no tenia una preconcepció de tots els aspectes que hem treballat. Sí que hem confirmat de manera més rotunda la viabilitat del procés… que es pot fer. Que si es donen un seguit de circumstàncies polítiques, això es pot fer. Per una altra banda, també hem constatat les dificultats. Els interrogants que jo tenia sobre la possibilitat de tirar endavant han quedat resolts positivament. Ningú no pot dir que estigui sorprès per l’actuació de l’estat contra la consulta. Res de tot això que passa no ens pot sorprendre gaire. Hi havia alguna possibilitat que l’estat no actués així, però no podem dir que ens hagi sorprès. Es compleixen els escenaris previstos.

Us sentiu més satisfet d’algun dels divuit informes? N’hi ha cap que us faci sentir més orgullós?
—A banda els més econòmics, que són aquells en què em moc amb menys facilitat, em fa l’efecte que el de la consulta va quedar especialment bé. També el del procés constituent és molt interessant. I després, trobo que és molt matisat, però va al fons de la qüestió, el de les relacions amb la Unió Europea. Va al moll de l’os.

Què farà a partir d’ara el consell assessor?
—No es dissol pas. Això ja ens ho va dir el president. Seria molt estrany que un consell per a la ‘transició nacional’ es dissolgués en el moment que la transició comença a anar de debò. Les setmanes vinents ens dedicarem a explicar el contingut dels nostres informes. Farem una tasca de divulgació. Ara els canvis són molt ràpids i es fa difícil de veure com podem contribuir-hi. Però estem a disposició del govern, que ens pot demanar informes sobre allò que cregui oportú. I també nosaltres podem actuar a iniciativa pròpia i preparar documents o fer investigacions. Possiblement, aprofundint els informes relatius a les estructures d’estat.

Us sembla que s’ha fet prou debat arran dels informes?
—Sí. Els informes són documents que van adreçats essencialment al govern. I tenen un to molt tècnic i són llargs. En alguns casos, de lectura complexa i difícil. Ateses aquestes característiques, penso que Déu n’hi do la repercussió que han tingut. Hi ha molta gent que els ha llegits i ens n’envia comentaris. N’estic molt satisfet. Aquesta difusió s’ha de completar. Potser podrien sortir comentaris amb un registre més planer per apropar més les conclusions d’aquests informes a la ciutadania.

Us preocupa que no es faci debat sobre els beneficis i els riscs de la independència?
—És cert que potser no hem entrat a fons en aquest debat. Però penso que tenim molta feina feta i aquest debat es pot fer en profunditat i seriositat en poc temps. Seria bo que ja hagués començat el debat de forma més intensa, però entenc que no es poden demanar miracles. I ara la gent està més preocupada per saber si votarem. Quan sapiguem com votem, hi haurà prou temps per a tractar a fons els grans temes del debat sobre la independència. No em preocupa excessivament.

Hi ha res que no ha convingut de deixar escrit en els informes del consell?
—Diria que no.

Coneixent tots els detalls i les hipòtesis de la transició nacional i veient com avança el procés, sou optimista?
—Optimista? Em fa l’efecte que no som prou conscients que al capdavall l’èxit del procés depèn essencialment de la voluntat dels ciutadans de Catalunya. Si hi ha una voluntat clara i constant, aquest procés culminarà i arribarà a bon port. Ens hem de sentir més segurs que no ens sentim. La premissa de tot això és que hi hagi una majoria clara. I és això que mirem d’esbrinar. Si hi és, ja arribarem a bon port. Per un camí o per un altre, però s’hi arribarà. No sabem si hi és, aquesta majoria. Intuïm que sí, però ho hem de confirmar. Optimista o no… si tenim aquesta majoria, sí.

Depèn d’això?
—I que la majoria clara sigui constant i no defalleixi; que hi hagi la màxima unitat política possible en aquesta primera etapa; que hi hagi sintonia entre la mobilització social i les institucions i els partits; i que hi hagi molta intel·ligència política per part de tots. Si tot això funciona, especialment el primer requisit, la realitat s’imposarà a les normes jurídiques.

Són teledirigits aquests joves terroristes. Amb què omplim els seus ideals abans no ho facin uns altres.

Fotografia de Batista i Roca (Viquipèdia: “Fou un dels introductors de l’escoltisme als Països Catalans, juntament amb el doctor Pere Gabarró i Garcia, i el 1927 fundà (i posteriorment impulsà amb Mn. Antoni Batlle[3]) l’organització dels Minyons de Muntanya de la qual fou Cap escolta nacional fins al 1959.”)

—————–

Són teledirigits aquests joves terroristes.

Quins ideals els oferim abans no ho facin malintencionadament uns altres?

Si són teledirigits, qui ho fa i amb que ho fa?  Caldria investigar-ho, podria ser que ja s’estés investigant?

Segurament seria una bestiesa dir que les ordres i la preparació d’atacar no vinguin camuflades en sofisticats jocs electrònics de guerra i violència. Als promotors del gihadisme no els falten medis culturals, científics i econòmics per fer mal a distància.

M’ha dit una persona seriosa que hi ha en marxa un procés de buidat d’assignatures d’humanitats a l’ensenyament actual a casa nostra, sembla que interessa més la formació que quan jo era estudiant es dea “de ciències”

Vist el que acaba de passar formar persones, nois i noies, i alimentar-els amb ideals positius és imprescindible. Què omple o buida els seus cors i la seva intel·ligència emotiva.

Si jo pogués, immediatament, crearia o potenciaria assignatures i activitat escolar que fes arribar a tots els alumnes els ideals que gent de totes les cultures i de tots els temps han aportat a la humanitat. De cop i volta em passen pel cap Baden Powel, la Mare Teresa de Calcuta, Luter King, Antoine de Saint Exupéry, i moltes altres persones de reconeguda vàlua.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM, i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa, Batlle Honorari de Venècia, capital del Veneto.


Linus Fontrodona  (Resposta a l’Editorial de Vincent Partal:
http://www.vilaweb.cat/noticies/latemptat-de-la-rambla-es-un-atac-de-falsa-bandera/

Linus Fontrodona  23.08.2017  |  03:16

S’intueixen coses i se’n saben d’altres (massa poques, massa inconsistents, com vós bé dieu), però és evident que això “ara no toca”. Amb una mica de sort, la simple malfiança de molta gent serà el granet de sorrà que ens mancava per una eixida exitosa i ja definitiva de tot aquest mal son.

Jo puc dir, per exemple, que a totes les raons que nodreixo de fa molts anys a favor d’una Catalunya independent, ara s’hi ha afegit la seguretat personal i de la meva família.

Jo vull la protecció dels mossos i guàrdia urbana d’aquí! Mai la de les policies foranes que només ens han detingut i colpejat i obligat a parlar en “cristià”.

De més a més, vull uns Mossos d’Esquadra potents, autosuficients i amb tots els recursos humans, tecnològics i econòmics possibles – just aquells que el poble català pot proveir.

CATALUNYA INDEPENDENT __ Objectiu: Violència Zero.

CATALUNYA INDEPENDENT
Objectiu: Violència zero.
 
Ni terrorisme, ni pallisses, ni assassinats, ni violència masclista o de gènere, ni res que s’hi assembli.
 
Aquest ha de ser l’objectiu de la nova República, l’ideal de tot el Poble de Catalunya, quants més catalans millor, i per assolir aquest objectiu hem de fer el que calgui, carregar-nos de valors i dotar-nos d’eines, protocols, proteccions i maneres de fer per tal d’assolir-ho. La primera de totes les eines ha de ser la nova constitució catalana que hem de redactar a partir del 2 d’octubre d’aquest 2017.
 
Així hem de fer créixer de nou el valor i el respecte sagrat de la vida.
 
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM, i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa, Batlle Honorari de Venècia, capital del Veneto.
 
 
 
Extret del Periodico de Catalunya:
 
Najat El Hachmi ————— Jo sí que tinc por
 
Tenim un problema, una nova religió que s’està estenent, un islam reaccionari que nega la pròpia diversitat i fomenta l’odi cap al no musulmà (Dissabte, 19/08/2017 a les 19:24 CEST)
 
No diré que no tinc por, perquè en tinc.
 
No diré que no tinc ràbia, perquè en tinc.
 
No diré que no em sento impotent, perquè m’hi sento.
 
No diré que no estic trista, perquè des de dijous que estic molt trista.
 
¿I saben què més no faré?
 
Parlar de religió, de civilització, dels “nostres” valors, de llibertat i convivència. I el que no faré de cap manera serà parlar sobre els perills de la islamofòbia. Amb els cossos de les víctimes encara calents no entraré en això, no deixaré que la paranoia que ells mateixos han sembrat em faci traçar una línia inexistent, una separació que ja he esborrat des de fa temps entre ‘nosaltres’ i ‘vosaltres’.
 
Els terroristes formen part d’un ‘nosaltres’ seu, fet d’odi i de mort. El meu ‘nosaltres’ és el de ser persona i no aconseguiran, de nou, que comenci a mirar al meu voltant per esbrinar qui em mira d’una forma diferent. Perquè hi ha dues menes de persones: els qui rebutgen i els qui no, i als primers no els calen terroristes per justificar les seves posicions. Ara treuen tota la bilis perquè en tenen l’oportunitat i se senten legitimats, però no s’equivoquin, són els mateixos de sempre.
 
Si no vull que les persones amb les quals convisc pacíficament comencin a desconfiar, jo no puc fer el mateix intentant esbrinar si desconfien o no.
 
Les víctimes reals
 
No, no diré que la principal víctima és la comunitat musulmana. Les principals víctimes són les que es van quedar damunt del terra de la Rambla, els que van veure la mort, els que encara malden per esquivar-la. Les víctimes són els morts, els ferits, els que passejaven tranquil·lament pel centre de la ciutat i van topar amb l’horror.
 
No, no és el tema principal, ara mateix, prevenir el racisme. Ja ho farem, això, però en el minut zero d’un atemptat és de bojos començar per aquí i no per alres qüestions. És cert que els que tenim aquests noms i cognoms plens de sons estranys ens angoixem quan hi ha un atemptat, però seria injust que el focus es desplacés cap aquí. Sí, jo tinc molta por quan hi ha un atac, però he de saber que part de la meva por s’alimenta de la paranoia que ells cultiven. La sospita d’uns, la paranoia i l’actitud defensiva dels altres, són dues cares de la mateixa moneda. Si no vull que les persones amb qui convisc pacíficament comencin a desconfiar, tampoc puc fer jo el mateix intentant esbrinar si desconfien o no.
 
El valor de les paraules
 
Que les xarxes són un abocador, sí. Que hi haurà insults, pintades, exabruptes de tota mena, sí. Però si els terroristes no representen els musulmans, ¿per què els racistes representen la totalitat dels que no ho són? ¿Mossegarem l’ham i començarem a traçar la línia divisòria que fins ara no existia dins de “nosaltres’? Sí, és cert, a la plaça de Vic hi havia Josep Anglada, fent la pallassada de sempre, però ¿saben què? Al seu costat hi tenia els regidors de la resta de formacions que s’hi van encarar. ¿Han de valer més les paraules de personatges com ell que les dites per l’alcaldessa de Vic, el president de la Generalitat o l’alcaldessa de Barcelona? ¿Són més importants els quatre ultres que es volien manifestar-se a la Rambla que tota la gentada de veïns que els van increpar?
 
Najat El Hachmi
 
 
 
OPINIÓ EXPRÉS:
Resistència sense lideratge, el nou terror
 
Xavier Casals Historiador i professor de Blanquerna.
 
No, aquesta no és la qüestió que ens ha de preocupar, no és el tema principal. El tema més important és que tenim un problema, gros, molt gros, que no se soluciona dient que l’islam no és terrorisme. Hi ha una nova religió, diferent de la dels nostres pares, dels nostres avis, que s’està escampant. És un islam reaccionari, que nega la seva pròpia diversitat, que fomenta l’odi cap al no musulmà, que vol colonitzar totes i cadascuna de les esferes de l’individu.
 
A part de dir que els terroristes no són musulmans, ¿quan començarem un debat més profund sobre els perills d’aquesta ideologia totalitària?
 
Ideologia, no espiritualitat
 
És ideologia, no espiritualitat, un projecte polític més que una religió. Proposa als creients més desarrelats una utopia a l’abast, una adscripció identitària segura i una pertinença sense matisos. Sí, aquest nacionalislamisme existeix i està penetrant com no ho havia fet mai, fins al punt que molts joves quan parlen de la seva religió descriuen, sense saber-ho, aquesta nova forma excloent.
 
¿D’això quan en parlarem? A banda de dir que els terroristes no són musulmans, ¿quan encetarem un debat més profund sobre els perills d’aquesta ideologia totalitària? ¿Saben els nostres joves on acaba l’islam i on comença el fonamentalisme? ¿Saben alguna cosa de la història de la seva religió? ¿Podem posar sobre la taula aquests temes sense que reaccionin a la defensiva i ens acusin d’islamofòbia?
 
No, el racisme no es combat tancant els ulls davant la realitat. Tenim un problema important que no solucionaran ni la por, ni la ràbia, ni la impotència: la possibilitat que als nostres joves, tancats en les seves habitacions, algú els pugui convèncer que pel simple fet de creure en el que creuen tenen dret a acabar amb la vida dels qui no són com ells. I d’això, és urgent parlar-ne.

QUIN EXÈRCIT I QUINA PROTECCIÓ CIVIL VOLEM PER ENCARAR SITUACIONS D’EMERGÈNCIA.

MAJORIA D’EDAT DE LA REPÚBLICA CATALANA:
ENCERTS I ERRORS QUE ENS HAN DE FER ADULTS, PREVISSORS I EFICAÇOS.

HEM DE PENSAR QUIN MODEL DE PROTECCIÓ CIVIL VOLEM JA EN EL NOU ESTAT CATALÀ INDEPENDENT, EN LA NOVA REPÚBLICA.

PERÒ NO PODEM ENCANTAR-NOS, LA SITUACIÓ DE PERILL ÉS CONTÍNUA.

ENS CAL ASSAJAR PER ENCARAR SITUACIONS D’EMERGÈNCIA COM AQUEST ATAC O ALTRES SINISTRES..

POTSER UN ASSAIG D’AQUESTES CARACTERÍSTIQUES SERIA UNA BONA TASCA PER LA GRAN MANIFESTACIÓ PREVISTA PER L’11 DE SETEMBRE D’ENGUANY.

COM PODEM PROTEGIR-NOS DE QUALSEVOL ATAC?

CAL ORGANITZAR-NOS PER A LA  PRÒXIMA VEGADA:

MURS A LES ZONES PEATONALS AMB PAS PER CAMILLES PER A L’ACCÉS D’AMBULÀNCIES.

PER DEFENSAR-NOS NECESSITEM UNA PROTECCIÓ CIVIL I UN EXÈRCIT PROBABLEMENT A L’ESTIL SUÍS.

Quan el dispostitiu gàbia és en realitat una ratonera.

PRENDRE’N NOTA PER LA PRÒXIMA VEGADA DE CASOS APURATS. HEM DE PENSAR COM DEFENSAR-NOS I PROMOURE EINES PER A  DEFENSAR-NOS.


Vàrem guanyar el 27S per què els 72 no han preparat i fet la DUI ? Estiguem apunt.

de: Josep Castany
“L’excusa sempre és la mateixa: cal esperar que passi el 9N, cal esperar que passi el 27S, cal esperar que passin els 18 mesos, cal esperar que passi l’1 d’octubre.” (Jordi Fornas Prat)
I cada vegada els més rucs del ramat, que ja han perdut el compte dels cops que els autonomistes/processistes els han enredat, afegeixen la cantarella: “cal fer les coses bé”, “donem-los una oportunitat”, “ells saben el que fan”.
El problema de la nostra independència no és d’unitat, sinó de deixar de fer l’idiota i no permetre que ens prenguin per estùpids.

Paloma Carrera Ortega Es l’excusa que va posar el Banyos la mateixa nit del 27S per dir que de DUI ni parlar-ne. I que tota la resta va comprar amb un sospir alleujat. Després la van transformar en RUI i la van vendre al personal que també ho va comprar, i tots encantats de la vida, com si els hagués tocat un sou Nescafè.

 

 

Tres objectius estratègics per al 2017

Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l’ANC

Són tres objectius que des del començament de qualsevol projecte de canvi polític profund – i el nostre ho és, evidentment- s’haurien de tenir en compte, sobretot en aquesta dècada que ja portem de procés independentista clar i contundent, que ha permès, per exemple, tenir la majoria absoluta del Parlament de la CAC i haver obtingut un grup parlamentari –el de la CUP-CC- absolutament decisiu, de cara a garantir una ruptura amb les forces dominants de l’estat espanyol i la construcció des de baix de la República Catalana independent, com a part de la futura Confederació dels Països Catalans.

Aquests tres objectius es poden resumir en les tres finalitats següents:

1.-Assegurar el domini del discurs polític propi i anul·lar les pretensions del discurs unionista o de les diverses i variades  cares del discurs dependentista.

2.- Assegurar el domini del calendari i no deixar que s’imposi el calendari del dependentisme.

3.- Assegurar el domini del territori en tots els seus aspectes: polític, municipal, dels punts estratègics de les comunicacions i de l’energia, de les institucions de tot tipus que tenen un paper essencial en la societat…

Tenir un discurs propi sobre la situació política i els esdeveniments que hem viscut i viurem en els mesos pròxims és essencial per assegurar les fortaleses i les oportunitats que la societat catalana organitzada i mobilitzada ens proporciona i per aprofitar-nos, fins i tot, de les debilitats i amenaces que provenen d’un estat poderós però corcat per la corrupció i que reacciona amb una malaptesa política manifesta.

Un cop més considero que en l’anàlisi dels resultats de les eleccions autonòmico-plebiscitàries del 2015 varem cometre l’error  d’empassar-nos sense més ni més  i de donar per bona la valoració de l’unionisme dependentista, que va consistir en repetir per terra, mar i aire una i altra vegada – des d’aleshores i fins ara mateix, dos anys després- que l’ independentisme havia perdut i fracassat i que no tenia el suport de la majoria dels votants, i en sumar a la bossa del NO  tots els vots que havien anat a parar a partits com el Partit Animalista, a UDC, a CSQEP i fins i tot al PSC al complet i els vots escassos – per tupinada espanyola-  que venien de l’exterior.

És evident que aquesta valoració era i és falsa i interessada i conduïa indefectiblement a intentar desvirtuar l’acció parla:mentària i de govern dels grups guanyadors que disposen de la majoria absoluta per decisió democràtica dels votants. Per aquest motiu, per més crits i laments que facin i per més que intentin tocar totes les tecles possibles jurídiques, judicials i mediàtiques per obstaculitzar les lleis i accions a favor del referèndum i de la desconnexió amb el govern espanyol, decisions com les d’aprovar aquestes lleis en lectura única són perfectament legals i demostren amb contundència quina és la majoria absoluta de la cambra.

Revertir aquest discurs central del dependentisme i assegurar l’hegemonia d’un discurs cert i propi, com ja s’està fent, és un dels objectius estratègics que hem de treballar també per terra, mar i aire: res millor que omplir a rebentar els carrers abans, durant i després de l’11 de setembre, omplir els mítings pel SÍ i anar a votar en massa l’1 d’octubre.

Aquest és un exemple de la necessitat del discurs o relat o visió–que ara en diuen- propi però és clar que la imposició i alienació de molts grups socials que s’han anat subordinant al discurs aliè de matriu dependentista  no ve d’ara i és molt profunda en el temps i en els diversos aspectes que abasta: diu, amb molta raó, l’intel·lectual Lluís Solà:

‹‹ Per als imperialismes de tota mena […] no n’hi ha prou que els pobles siguin ocupats i vençuts; cal també, que siguin oblidats. I cal, encara, que el poble vençut s’oblidi ell mateix d’ell mateix››

Això és el que ens està passant a propòsit del conjunt de la nació (els Països Catalans), a propòsit de la llengua nacional, a propòsit del nostre passat i el nostre present històric, a propòsit del territori, del patrimoni natural, cultural, social i polític, del patrimoni passat, present i futur de lluites socials.

Per això la construcció de la visió i el discurs propi forma part de la lluita per reconstruir i construir la nova República Catalana Independent, desfent mites imposats, recomposant la complexitat social, recuperant l’autoestima i l’autocentrament.

La segona finalitat és assegurar el domini del calendari i no deixar que s’imposi el calendari del dependentisme i de les semidifuntes terceres vies. Ja varem perdre el domini del calendari propi deixant passar oportunitats com les de les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i anys a l’espera que el Tribunal Constitucional espanyol concretés el que sabíem que passaria: la trituració del nou estatut; ja havíem deixat passar l’oportunitat d’una ruptura amb la dictadura tot i que l’independentisme d’esquerres va ser de les poques forces polítiques que va denunciar la Constitució monàrquica  del pacte postfranquista… Massa moments hem deixat que el calendari propi no fos tingut en compte: l’acumulació de forces dels anys 2009-2011 de les consultes populars sobre la independència, les mobilitzacions multitudinàries del 2010-2012-2013-2014-2015-2016, el primer assaig d’un possible referèndum convertit en una consulta de gairebé 2 milions i mig de participació popular el 2014, les eleccions plebiscitàries del 2015 guanyades per les forces independentistes… tota aquesta acumulació de forces, repeteixo, hauria d’haver forçat un calendari de referèndum d’autodeterminació molt més ràpid i contundent, sense donar possibilitats que l’estat espanyol, afeblit per una crisi política, econòmica i social gravíssima, tingués temps i forces per aturar la ruptura; ara, doncs, no podem deixar passar el referèndum previst per l’1 d’octubre, i passi el que passi, el calendari de ruptura no es pot aturar:

1 – referèndum d’autodeterminació amb una participació significativa,

2 – victòria significativa de l’opció del SÍ

3 – i el dia 2 declaració solemne d’independència i

4 – concreció del procés constituent de participació popular, és a dir el que en diem “La República des de baix”;

5 – el calendari propi exigeix que no deixem passar ni un minut entre l’1 i el 2 d’octubre i que ja tinguem establert i concretat el calendari des d’ara mateix.

La tercera finalitat pressuposa que puguem assegurar el domini del territori, entès el “territori” com a espais reals, espais socials i espais estratègics: ens enfrontem amb un estat afeblit i corcat però que sempre s’ha mostrat molt perillós i no ha fet escarafalls a l’hora d’esclafar, extorsionar, eliminar tot allò que ha amenaçat el seu domini i els seus privilegis: el seu comportament actual no ho desmenteix: primer ha triat una política de privatització del càstig i ha activat el que, segons ells, pot fer més mal tenint en compte que ens consideren un poble garrepa, escanya-pobres, corruptible i corruptor. De manera que ara es dediquen a activar no únicament la judicatura, la fiscalia i els tribunals de tota mena sinó  el Tribunal de Comptes i tota mena de fiscalitzacions fins a arribar al ridícul més grotesc; seguidament – i aquí , desprivatitzant el càstig i convertint-lo en càstig a tota la societat, estan cometent un error encara més gros  i ens dóna a nosaltres encara més oportunitats d’èxit– amenacen tots els polítics partidaris del referèndum, tots els servidors públics que de prop o de lluny tinguin a veure amb el procés referendari, i exhibeixen, sobretot una Guàrdia Civil, de trista memòria, com a agents preferits de persecució i fiscalització. Seguidament ens intimiden dient que ens retiraran el diners que són dels impostos que paguem i que, segons ells, es dignen retornar-nos  (i només uns quants) amb els interessos corresponents perquè puguem tirar endavant les escoles, els hospitals, les inversions socials, la despesa farmacèutica, el deute i els seus interessos etc.,etc. Això és el que es veu: cal tenir en compte allò que no es veu: el treball de les clavegueres, els possibles  boicots informàtics, la difusió de rumors, calúmnies, notícies falses o distorsionades, el sabotatge a instal·lacions clau …

Estem preparats per tot això? Podem anar amb el lliri a la mà i la revolució dels somriures?

Ens cal l’organització i la mobilització ràpida, permanent i implicada de la gent, amb molta astúcia, calma i determinació: tenir les estructures protegides i preparades per entomar les situacions més compromeses.

Blanca Serra (CUP)

 

“convidar a festejar TOTHOM l’1 d’Octubre amb joia i goig”

11s2017 JUNTS … REFERÈNDUM I DUI  …. TOTS JUNTS A BCN
PER GUANYAR L’1 D’OCTUBRE

“em demane quin verb triarem per al primer dia de la nostra independència…”
http://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=271267

 

“Em demane què dibuixarem els valencians en un cartell en el nostre hipotètic 1 d’Octubre valencià, em demane quin verb triarem per al primer dia de la nostra independència…”

“Hem perdut aquella puresa antiga, de tenir la casa neta, el carrer net, el poble. Tanta afició com tenia mon pare a passar la granera…

Els de la CUP sí que volen tornar a agranar, davant una data tan important com és l’1 d’Octubre. Ves que l’objectiu de construir un estat, un país nou, amb tants de somnis i delers com serien principals, ells el redueixen a agranar personatges, sobretot personatges que ells consideren que cal agranar fóra d’aquest país nou que farem (!). No han decidit en aquesta campanya tan especial i única un altre verb, una altra acció, més intel·ligent o ufana, o d’ànimà més elevada, no, han pegat per agranar sense tenir en compte que res no comença de nou i de trinca, sinó amb molta de la ferralla que ja hi és. Vulguem o no, les cases, els pobles, el litoral, el camp, hi seran si fa no fa l’un dia i l’altre del país nou… De vegades la intel·ligència és quina és, i l’estètica, com si l’art del segle XX no hi hagués passat, encara per aquell nas que apunta un dia tan extraordinari:”  (Ulises 20, Bétera)

Catalans, Valencians, Illencs …Ser amos o esclaus de casa nostra?
http://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=271255

“… Vet ací què passa quan no tens mitjans propis, o no tens esperit o caràcter, o una identitat que pose damunt la taula qui som, com vivim, què ens preocupa i com volem fotre.”

“Sense mitjans, qui explicarà la vida dels valencians…, els espanols?, els seus mitjans?, quin interés pode tenir a explicar-nos què passa a Alcoi, Elx o Morella?, ja saben els espanols on és Bétera, Llíria o Castelló, Sagunt o Gandia? O quin interés tenim nosaltres a saber què pensen els rics de Madrit, desgraciats o no, o per què hauríem de voler saber nosaltres si ells saben o no rotar. A nosaltres sí que ens la bufa, sinyors, què els passa, i preferim de saber què ens passa a nosaltres, els valencians, i què passa al món, a través de la mirada valenciana. Això és, com és el món a través dels nostres ulls, ens interessa.”

L’acte de Sobirania de Catalunya serà la Proclamació 48 hores després o la DUI 48 hores abans, baixi qui baixi, caigui qui caigui.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM, i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa, Batlle Honorari de Venècia, capital del Veneto.


D’on surt ara aquesta mentalitat de derrota? D’on surten aquestes crides a pagar multes d’un estat autoritari que prohibeix la democràcia en la seva expressió més bàsica, que és el vot? Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar, les multes? Però que no havíem quedat que érem sobirans? Com voleu que siguem sobirans si estem pendents de pagar els càstigs abans que no es produeixin? A qui se li acut de donar més diners a l’estat que en pren dia sí i dia també a tots els ciutadans del nostre país, pensin allò que pensin?

Ja em perdonareu, però aquesta és la mentalitat d’esclau que, en principi, ja ens havíem espolsat del damunt.

El ciutadà es converteix en esclau en el moment que accepta el càstig injust i arbitrari del poder. Si hem deixat de ser esclaus, no entenc què fem recollint diners, entre la gent a qui ja en roben prou, per a lliurar-los a l’estat demofòbic. Que no hi confiem, que fotem el camp? Que fem discursos que no ens creiem o què passa?

L’única solidaritat possible amb els represaliats és fer el referèndum i guanyar-lo. I que la primera llei que aprovi el parlament sigui una llei de reparació amb els condemnats de l’estat espanyol en relació amb el procés democràtic d’autodeterminació. Com no pot ser de cap altra manera. Falten dos mesos encara no per al referèndum. Si algú pensa que no el guanyarà l’independentisme o que no servirà per a proclamar la independència, que ho digui. I que cadascú decideixi si dóna diners amb mentalitat de derrota.

Quin missatge es dóna, recollint diners per a pagar els càstigs d’allò que una majoria democràtica del poble de Catalunya ha decidit que calia fer? Quin missatge es transmet si anem demanant diners perquè serem castigats? Recolliu diners per a fer la campanya més ben parida de la història i per a enviar un missatge nítid i contundent al món de la nostra determinació de llibertat. Recolliu diners per a aconseguir la mobilització més espatarrant de la història de Catalunya. Però no recolliu diners per a lliurar-los a l’enemic. Que no veieu que serveixen per a pagar també la guerra bruta i engreixar les clavegueres?

Que hi ha damnificats que patiran personalment la repressió? Sí, és clar. Que és que no hi estan disposats? Ens comparem amb els grans lluitadors per la democràcia i la llibertat. Ens passem el dia citant frases cèlebres de Gandhi, de Macià, de Mandela, de Jefferson, de Luther King, de Companys, de Rosa Parks… Però no estem disposats a rebre ni un 1% de les conseqüències que van rebre tots ells per les seves lluites? Si no hi estem disposats individualment, és millor que no obrim tant la boca i ens limitem a dir que volem la independència sense despentinar-nos. Hi ha molta gent que posa diners i més diners, hores i més hores, renúncies personals i més renúncies personals, per a fer possible tot això. No us vulgueu posar a la seva pell quan senten que s’han de fer caixes de resistència per a pagar multes a l’estat espanyol.

Si hi ha cap treballador públic de la Generalitat que, per fer la seva feina com se li ha encomanat, es veu en la situació d’haver de pagar una multa o es queda sense feina, ha de ser el govern qui pagui una indemnització o una compensació temporal fins que estigui en disposició de reincorporar-lo al seu lloc. Però els polítics o els activistes que, voluntàriament, han decidit defensar la independència, aquests no han de pagar cap multa. I si no es guanya el referèndum i la repressió és implacable –com seria lògic en la mentalitat de les elits espanyoles–, caldrà pagar el preu amb la pròpia llibertat abans que no amb els diners.

A més, un procés de constrenyiment per a pagar una multa no es tanca en dos mesos. Aquests processos no són pas curts. Qualsevol expedient judicial amb condemna de multa que s’hagués de pagar a partir d’ara no es podria tancar abans del referèndum. Abans que algú perdi directament el seu patrimoni poden passar uns quants mesos. Hi ha uns drets processals que l’estat no pot ventilar així com així. Per tant, qui pensi que haurà de pagar una multa és perquè té assumit que perdrem. Mentalitat de derrota.

Ja em perdonareu. Però, sincerament, no entenc que a dos mesos d’un referèndum d’autodeterminació els demòcrates vagin demanant diners per a pagar les multes del seu fracàs. Perquè, si es guanya el referèndum, és evident que no hi haurà multes ni inhabilitacions ni condemnes, oi? Va, si us plau, abandonem d’una vegada la mentalitat de l’esclau i que s’imposi la de victòria. Ni un sol euro més a l’estat espanyol. Tots els diners, a les campanyes per la participació i pel sí a la independència d’una punyetera vegada. Si cal, ja defensarem els patrimonis i impedirem desnonaments amb els nostres cossos. Però a dos mesos del referèndum, ni multes ni inhabilitacions ni caixes de resistència ni hòsties.

@PereCardus, periodista