No alimentem la gran mentida! el procés no es pot fer amb Espanya, cal la DUI.

No alimentem la gran mentida! el procés no es pot fer amb Espanya, cal la DUI.En política, les paraules són compromisos, i els compromisos s’han de complir. (A.L.Tena) __ BIC 2344

-LA GRAN MENTIDA- caurà com va caure el Mur de Berlín però hem de mirar que no ens agafi a sota.  I perquè això no passi els catalans que volem la Independència de la nostra nació hem de fer com va fer el Poble Alemany lliure, no pas el poble alemany sotmès als dictats del règim procliu a la metròpoli que subjugava Berlín i l’Alemanya Oriental, poble d’esperit esclau que sense merèixer-ho es va aprofitar després de la llibertat assolida pels homes lliures, com ja he dit, que van anar amb perill de perdre la vida a retirar les pedres d’aquell Mur de la vergonya, vergonya com és la llosa espanyola que esclafa els catalans des de fa tres-cents anys.

L’autoengany dels catalans i sobretot dels seus polítics, àdhuc dels principals representants de l’ANC, l’Òmnium i l’AMI, es vesteix amb paraules que signifiquen fets enganyosos … “dret a decidir” …. “Plebiscitàries” …  ”Agència fiscal catalana” … demés “estructures d’estat” … i tot amb el pretès consentiment d’Espanya.

Entre tots, per omissió i seguidisme, estem alimentant una gran mentida: “El Dret a Decidir dels Catalans dins d’Espanya” que és pretendre assolir la recuperació de la nostra independència amb el seu consentiment.

Aquesta gran mentida es  desmoronarà l’endemà del 27S i els catalans sentirem una gran decepció, una infinita decepció, que ens l’haurem guanyat a pols per causa de la nostra estultícia. Hem confiat amb qui no havíem de confiar, o ens han fallat, senzillament, el President, l’opositor i com ningú es pot imaginar la mateixa ANC que no ha liderat l’anhel del Poble en ajupir-se massa vegades davant la classe política catalana.

La pitjor proba del que estic expressant és la tria per consens de facto, entre els partits polític, del successor de la Sra. Forcadell davant el Secretariat de l’ANC.

Només un Sant Tomas Becquet pot salvar-nos de la penosa ensulsiada que ens caurà a sobre.

Quan temps més, allargarem l’agonia de l’autonomisme?

Votem només qui trenqui, venci i destrueixi aquest temible engany.

 

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC, soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Sumem 68 diputats per la DUI i després siguem conseqüents. INDEPENDÈNCIA JA !!!

El 13'D, un acte de 'dignitat nacional' que ha de servir per aconseguir un estat propi. __ EA 1475

Com més aviat millor preparem-nos per la DUI perquè caldrà trencar amb Espanya i caldrà fer-ho unilateralment.

Sumem 68 diputats per la DUI i després siguem conseqüents.

INDEPENDÈNCIA JA !!!

——————

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

 


“Com aquell que fa de contrabandista i es
desviu per perfeccionar el doble fons de les
seves maletes…”

 

Capítol 3 – PASSAR PER LA CENSURA

 

Com aquell que fa de contrabandista i es

desviu per perfeccionar el doble fons de les

seves maletes, el qui vol deslliurar-se de la

censura —i a Catalunya d’una manera o altra

la censura no para d’actuar— cal que aguditzi

l’enginy si desitja que les seves idees circulin.

 

Què vol difondre? Com pot expressar-ho?

Què deixen dir? Quins recursos té per enga-

nyar la censura? Fins on pot arribar? Rumia i

mira d’esprémer tots els sentits de cada

paraula. Voldria trobar metàfores que perme-

tessin emprar uns mots que no tinguessin res

a veure amb el que vol dir, però que gaudis-

sin de la virtut de donar a entendre tot el que

li convingués, mitjançant el pressupòsit que

comporta poder jugar amb uns valors figurats.

No és fàcil i té molt de filigrana. En certs

moments no saps on comença la censura i on

acaba l’autocensura. Si fem un estudi psico-

estètic de la imatge que, segons els censors,

voldrien que presentessin els qui pretenen

defensar la identitat de Catalunya, aviat es

descobreix que desitgen que sigui la pròpia

d’unes persones que no se senten protago-

nistes de les accions del seu poble, ni se

solidaritzen amb les seves gestes. Els volen

espectadors, mai actors. La censura moder-

na, impregnada de les tècniques de

Goebbels, jutja tant el que es diu com l’actitud

personal de qui ho exposa. Això ha creat

situacions ben reveladores i paradoxals entre

la gent nostra que ha teoritzat a l’entorn de la

nació catalana.

 

En relatarem un cas: es pot llegir en un lli-

bre de Gaziel (Meditacions en el desert) la

següent afirmació: «Els catalans del meu

temps —vull dir la minoria selecta— ens hau-

ríem fos totalment amb la nostra pàtria que

per força havíem de triomfar o sucumbir amb

ella. La tragèdia i l’honor de la nostra vida,

són que hem caigut amb Catalunya.»

 

Aquestes paraules varen publicar-se així

en l’edició que es féu del referit llibre a París

l’any 1974, però en ell s’inclou un peu de

pàgina que adverteix: «L’última frase d’aquest

paràgraf és suprimida en el text publicat a

Barcelona (1970). Naturalment per raons

òbvies.»

 

És a dir, l’autor no podia permetre’s el luxe

de confessar que ell havia seguit la mateixa

sort que el seu poble. Era pecat atrevir-se a

escriure: «La tragèdia i l’honor de la nostra

vida, són que hem caigut amb Catalunya.»

 

Per què no podia confessar-se? Potser el

mateix editor ja va actuar d’autocensor o era

una recomanació que féu Gaziel abans de

morir. Tanta responsabilitat pressuposava?

 

Sí, convertia l’autor en protagonista i erigia la

seva personalitat en una imatge model que,

de fomentar-se, s’arriscaven que trobés

seguidors.

 

La lluita patriòtica dels catalans era obligat

dissimular-la el màxim possible. Es pretenia

que en poc temps no ens recordéssim de cap

fet. Calia fer gairebé imperceptibles els nos-

tres senyals d’identitat. No podíem valer-nos

amb propietat de les més ingènues metàfores

on reconeguéssim qui érem. Quan Josep Ma.

de Sagarra va començar el seu Poema de

Montserrat, a tots els erudits els constava que

els primers versos anaven així:

 

Avui que una ventada de ponent

assassina el perfum de la ginesta.

 

Ai las! Arribada l’hora de publicar-los

(1956), no va haver-hi més remei que desdi-

buixar-ne el simbolisme. l d’aquesta manera

van imprimir-se:

 

Avui que una ventada impenitent

encongeix el perfum de la ginesta.

 

Calgué desdibuixar-ne el simbolisme mal-

grat que ben poques persones es capficaven

sobre si «la ventada de ponent» és un símil

que pot o no referir-se a Espanya i molts

menys sabien que, «el perfum de la ginesta»,

havia esdevingut el símbol mateix de

Catalunya, gràcies a la suggestiva força poè-

tica de Joan Maragall que, bo i imaginant-se

la flor i l’olor de la ginesta com a característi-

ca de la nostra nació, abrandat ho versificava:

 

En la flor de la ginesta

Catalunya m’ha parlat

m’ha parlat de la gran festa

de la nostra llibertat.

 

Voleu més bona fe? Bé, doncs, fins i to

havíem de mossegar-nos la llengua els cata-

lans a l’hora de parlar en aquest sentit o l’altre

de «l’olor de la ginesta». La censura o auto-

censura ho capgirava tot. Matxucats els

valors i àdhuc les metàfores, qui podia desco-

brir el seu sentit patriòtic? En la contestació

d’aquesta pregunta trobarem les raons per les

quals, ara, no manquen pas els qui opinen

que la pàtria és una falòrnia i algun disminuït

de sentiments i degenerat de voluntat, amb

ben pocs escrúpols, arriba a escriure i publi-

car: «Fins i tot la vida d’un gos té més valor

que una pàtria.»

 

Carles M. Espinalt (“Preludi de la Independència” 1992)

 

 

 

————————–

 

Dibuix: Carles Muñoz Espinalt

“Sempre ajudar a la morta!?” Quan ens alliberarem d’aquesta lacra?! DUI ja !

L’editorial dependentista

Preludi de la Independència  (Carles Muñoz Espinalt, 1992)

2n Capítol – LA POR QUE ENMASCARA EL PRELUDI

 

Gairebé s’acabava el segle XIX, quan Joan

Maragall escrivia i resumia en una sola frase,

el que encara és el millor i més modern pro-

grama polític per al nostre país: «La qüestió

per a Catalunya és europeïtzar-se, tallant

més o menys lentament la corda que la lliga a

la Morta.»

 

És fàcil comprendre què indicava en referir-

se a «la Morta». Si calia, en parlava sense

pèls a la llengua. No és pas gens complicat

de poder rellegir: a l’any 1899, amb motiu de

la defunció del polític espanyol Emilio

Castelar, ho concreta Joan Maragall, amb

totes les lletres, en una carta adreçada al seu

amic Antoni Roura: «Ja ho veus com s’ha

mort en Castelar. És un “luto nacional” de debò

perquè ell personificava l’Espanya que també

s’està morint.»

 

Per molt que es vulgui fugir del tema, no

pot negar-se que opinions d’aquesta mena

són, com a mínim, una rotunda iniciació del

preludi de la Independència de Catalunya.

 

Per què no es valoren amb tota la seva

importància? En rigor, no solament no s’ha

volgut analitzar les raons que les fomentaven,

sinó que s’han dissimulat tant com s’ha pogut.

 

Hi ha catalans, entre porucs i afables, que

lluny de veure-hi una concepció clara i serena

de la realitat, la disfressen d’emoció no medi-

tada i passatgera, una mena de flor que no fa

estiu o un banal exabrupte que ni suma ni

resta en relació a res. Davant de qui i de què

volen justificar-se? Quin temor els porta a fer-

se l’esmunyedís?

 

Contemplem-ne un exemple: Maurici

Serrahima, en una biografia de Joan Maragall

publicada per primera vegada l’any 1938, bo i

glossant la frase: «tallant la corda que la lliga

a la Morta», s’afanya a disculpar les inten-

cions del poeta, com si encara el poguessin

posar a la presó o fos possible inculpar d’un

delicte aquell qui gosava transcriure la pensa-

da. Cautelós, Maurici Serrahima, embolica el

«tallant la corda que la lliga a la Morta» amb

el següent comentari: «Però aquest estat

d’esperit no era ben bé el seu: Ell esperava

sempre i creia que la unió dels pobles ibèrics

era una gran possibilitat i que el catalanisme

n’iniciava el camí.»

 

Com pot tractar-se d’un estat d’esperit allò

que és un concret i meditat raonar? Què en

treuen de confondre els humors de l’ànim

amb l’agudesa del criteri? Sigui lícit o no, amb

les excuses i justificacions que ningú no els

demana, ja tenim una altra manera de no dei-

xar escoltar el preludi de la Independència de

Catalunya.

 

Posat a treure-li importància, es menyspre-

en els motius inicials que porten a referir-se a

«la Morta», ja que els homes com en Joan

Maragall veien Espanya com a sinònim de

península Ibèrica; però quan hi manca

Portugal, parlar d’Espanya per indicar l’entitat

geogràfica que en resta, esdevé una impostu-

ra que certs opressors poden despòticament

aprofitar, però sempre acaba demostrant-se

que, per falsa, no és viable.

 

Carles Muñoz Espinalt, 1992

Tinguem-ho ben clar: SEREM INDEPENDENTS DE NOU ! ___ Preparem la DUI : Visualitzem la DUI !

Batista i Roca i els baluards històrics de Catalunya. EA 1158

 

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

 

«A tots els qui, amb fe i fermesa,

Han cridat: Visca Catalunya Lliure!!»

C.M.E.

 

 

1r Capítol – PERCEBRE’L

 

 

Són molts els qui voldrien que no se’n

pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-

ludi de la Independència de Catalunya no ha

nascut pas per generació espontània. No és

cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys

que es deixa sentir amb harmònic frasejar,

per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti

el to vibrant i clamorós que demana executar-

lo amb tota la seva amplitud.

 

Els motius pels quals no s’ha acabat mai

d’interpretar, sense perdre o robar-nos les

solfes, els podem copsar fins i tot amb fets

aparentment secundaris. En ells, això sí, hi

trobem tàctiques errades, molta bona volun-

tat, excuses de mal pagador i limitada moral

de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració?

Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem

nosaltres mateixos els inconvenients o ens

venen de fora? Fem el sord o gent impenitent

ens tapen les orelles?

 

 

Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els

catalans prou anhelen la Independència

nacional, però no veuen la manera d’assolir-

la.

 

Cap projecte no es veu viable abans de

plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la

ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així

doncs, els artífexs que inculquin en cada

català la clara imatge motivacional de la seva

Independència com a poble, esdevindran els

qui anorreïn per sempre els obstacles que

impedeixen portar-la a terme.

 

No és pas impossible promoure-ho, encara

que la desconfiança en nosaltres mateixos

hagi impedit deixar parlar molt alt els qui

assagen de fer-ho viable. Sovint, els covards,

per no posar-se en evidència, són els més

interessats a silenciar la veu dels coratjosos.

Llavors, els desmoralitzats i els pobres de

tremp, enlloc de cercar un major braor en ells

mateixos, prefereixen —baixet, per no fer

soroll— parlar de mans misterioses que ens

barren el pas.

 

És orientatiu recordar que, entre les moltes

referències que sobre Catalunya va escriure

Josep Pla (Notes per a Sílvia), hi figura el

següent comentari que un dia li féu Manuel

Brunet: «Ja coneixeu la meva convicció:

l’Església en aquest país ho ha fet tot: és la

clau del passat, del present, i probablement

del futur. L’Església creu que aquest país ha

d’estar lligat a Espanya i per això hi ha unitat.

El dia que cregui el contrari es produiran les

conseqüències naturals.»

 

Tanmateix, la rebuscada forma «conse-

qüències naturals», malgrat ésser una

manera d’anunciar-ho amb paraules emmas-

carades, vol que se sàpiga, però amb el

mínim enrenou. Talment com el candorós que

del dimoni en diu «en Banyeta», per l’ances-

tral por que comporta pensar que, bon punt

es pronuncia el seu nom correcte, es desper-

ten les ires de l’infern. Ara bé, amb totes les

reserves imaginables, i per banals que siguin

les precaucions, també amb noms suposats,

entre hermètics i temorencs, s’inicia el preludi

de la Independència de Catalunya que, vingui

d’on vingui el seu clam o tingui clar o insinuós

el seu dir, no sempre el sabem escoltar o no

ens el deixen percebre.

 

Carles Muñoz Espinalt, 1992
——————————————————

Dibuix:  Bust de Carles Muñoz Espinalt

 

Catalunya catalana, lliure i capdavantera internacionalment. Santiago Espot, CA

ParesEEUUliberty6711078189_10202558647086505_2076049986834154754_nLLIBER6Seurem i parlarem amb un sol interès: Catalunya i la seva llibertat! __ EA 1506El 13'D, un acte de 'dignitat nacional' que ha de servir per aconseguir un estat propi. __ EA 147510 gener 2009 (Diari El Punt)

L’ideal de Catalunya

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d’un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d’això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s’han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l’important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d’aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure’ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l’esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l’ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d’en Jaume I i d’en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s’iguala súbdits i reis a l’hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l’origen quan es tracta d’honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l’humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d’aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l’ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l’ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l’esperit d’un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d’idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l’única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l’aspecte de qui es vol aprofitar d’alguna cosa sense donar la cara davant l’enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l’únic que pot remoure l’ànima col·lectiva del nostre poble és l’ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l’ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.

10 gener 2009 (Diari El Punt)

Només un estat independent centrat en la defensa a ultrança de la llengua pot salvar el català.

Entrarem en raó: El Català serà la única llengua oficial de l’Estat Català independent. Hi no hi haurà cap llengua cooficial.

Publicat el 13 de març de 2015

1170664_10200873535074596_1568872790_n

El castellà no pot ser

El Català serà la única llengua oficial de l’Estat Català independent, CAP ALTRA LLENGUA HA DE SER COOFICIAL.

El castellà i l’espanyol no ho poden ser.

Estem davant de les darreres lluites que haurem d’encarar pas previ a la Declaració d’Independència i al Procés Constituent que endegarà oficialment aquesta declaració.

La llengua: El castellà no pot ser!

La nació: La nació! tota sencera!

L’estat: Estat català independent!

 

El procés:

 

1r Declaració d’Independència de Catalunya

2n Referèndum si la comunitat internacional ho exigeix

3r Proclamació de la Independència de Catalunya

És de sentit comú! el sentit que sembla que estan perdent gran part de catalans.

És de sentit comú! … el castellà no pot ser! per què?

El castellà no pot ser perquè cap país pot tenir dues llengües oficials sense posar en perill la més dèbil.

No és res personal ni res poc democràtic, els catalans de parla materna castellana o fins i tot que parlin en castellà ho han d’entendre i ho poden entendre, i ho entendran.

No podem posar cap llengua en perill, ni el català, ni el castellà, per tant deixem-nos de tonteries i mirem on tenim els peus, mirem on som, mirem quin és el tret fonamental d’aquesta terra nostra, la nostra ànima col·lectiva.

El castellà no pot ser oficial perquè si ho és deixarà el català indefens i en estat d’inanició permanent.

El català és una llengua important com totes però el seu àmbit geogràfic i la seva població no són suficientment grans per assegurar-ne la permanència en el temps. El català com totes les llengües, unes més que altres, necessita protecció política i l’eina per fer-ho universalment és un estat.

En principi, ja en la redacció definitiva de la nostra constitució, constarà de forma fixe i inalienable que l’única llengua oficial de la república catalana serà el català. Ho dic així perquè així ja ho tenia clar la Constitució de l’Havana i el mateix Francesc Macià.

Si Francesc Macià i la gent d’ERC d’aleshores aixequessin el cap … ai las!

El castellà no pot ser! No som necis, no ho hauríem de ser! No som irresponsables, no ho hauríem de ser! No som assassins de llengües i menys auto suïcides! no ho hauríem de ser!

No matarem el català ni el condemnarem a l’austracisme!

El català és el que dóna el sentit últim al nom de Catalunya, a la seva essència i al que ha de ser el seu estat!

Tampoc matarem el castellà, qui pateixi per la seva desaparició té desenes de comunitats nacionals on per naturalesa i justícia és llengua oficial, a la Mediterrània, a l’Atlàntic i al Pacífic i on pot anar a viure-hi i donar-li suport que és el que fa vives les llengües.

El català té les seves terres i països, no són gegantins però són suficients.

No acceptarem el bilingüisme, preludi de la mort de la llengua més dèbil, més fràgil, que no vol pas dir ni menys vàlida, ni menys digne!

El Letó a Letònia, el Castellà a Castella, l’Espanyol a Espanya i el Català a Catalunya!

I cadascú a casa seva -familiar- que parli el que li plagui.

————————————

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana-

 

Els 10 eixos de l’ANC es resumeixen en un: LA DUI. La DUI és la porta homologada de la independència.

Tindrem cura dels eixos que falten a la proposta de l’ANC. Preparem-nos per la DUI. Tots per la DUI.

ara DUI10 eixos ANCDTIJ

L’ANC que faci aquests 10 eixos.
Nosaltres hi afegirem els que hi falten:

11=Català única llengua oficial i no compartida,

12=La Nació Sencera,

13=Constitució com la de l’Havana,

14=Estat Català Independent amb Cadira a l’ONU,

15=Preparem-nos per la DUI,

16=Compromís d’unir-se per sumar 68  o més diputats per fer La DUI

17=Compromís per tirar endavant la Independència de veritat per escrit i davant de notari per part dels partits independentistes,

18=Només votar els partits que s’hi hagin compromès (no valen desitjos ni significacions),

19= …

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC

Catalunya, no et federis mai. Tu has de ser com Suïssa o Israel ! Catalans, preparem-nos per la DUI.

1170664_10200873535074596_1568872790_n

Catalunya Independent com Dinamarca, Suïssa o Israel, membres actius i amb cadira a l’ONU, amb opció al Consell de Seguretat.

Volem un estat normal per un país normal, una
Catalunya Independent com Dinamarca, Suècia o Israel, un estat membre actiu de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Sempre ho hem volgut així i així serà.

Preparem ja la Declaració Unilateral d’Independència. DUI !!!

—————

Catalunya va equivocar-se de parella,

amb Castella potser voluntàriament i amb Espanya

a la força.

No tornem a caure en el pitjor error de la nostra història!


https://www.catalunyaaccio.org/documentacio/presentacions/PLlengua.swf

 

—————-


Catalunya, Poble Català!

No et federis mai, tu has nascut per esdevenir plenament sobirà!


Només la Confederació és vàlida per a Catalunya, la lliure confederació de les terres de la seva parla.

A banda d’aquesta Confederació vés amb compte i sobretot amb Espanya no t’hi assocïis, no t’hi federis i si pot ser no t’hi relacionis.

Ves amb compte, no et federis mai amb un pinxo! i menys amb 14 pinxos!

No et federis mai amb un estrany.

No et federis mai amb un dictador.

No et federis mai amb 14 enemics. (14 autonomies castellanes)

No et federis mai amb 15 egoistes. (14 autonomies i el seu govern central)

No et federis mai amb qui se senti el centre del món trepitjant als altres..

No et federis mai amb qui es creu amb dret a aixafar als altres, a dominar-los, a fiscalitzar-los.

No et federis mai amb amb un colonitzador.

No et federis mai amb un imperialista.

No et federis mai amb ningú que no respecti i que sota qualsevol concepte posi pals a a les rodes al ple desenvolupament de la llengua catalana.

No et federis mai amb ningú que t’imposi les seves lleis i no respecti escrupolosament les teves.

No et federis mai amb ningú que et vulgui imposar la seva constitució.

No et federis mai amb ningú que no et deixi les portes obertes per sortir de la federació.

No et federis mai amb ningú que et gravi amb impostos abusius.

No et federis mai amb ningú que vulgui controlar les teves escoles.

No et federis mai amb ningú que vulgui imposar-te la seva història, o la seva manera de veure la teva història.

No et federis mai amb qui no pugui acceptar que tinguis Seleccions Nacionals plenament reconegudes internacionalment.

No et federis mai amb qui no et deixi ser actor europeu i mundial de Ple Dret.

No et federis mai amb qui sempre vol decidir les teves coses.

No et fedris mai amb qui sempre vol interferir i condicionar les teus negocis i les teves relacions comercials.

No et federis mai amb aquells que permetin que les empreses que operen en el teu territori paguin els seus impostos en països aliens.

No et federis mai amb aquells que de tant que et necessitin no et deixin viure.

No et federis mai amb aquells que menyspreïn els teus símbols, el teu himne, les teves banderes.

No et federis mai amb qui t’ha prohibit qualsevol tipus de relació lliure entre els teus territoris.

No et federis mai ni amb Espanya, ni amb els espanyols, ni amb les seves comunitats, inclosa Euskadi, ni amb els seus governs.

No ho facis perquè seria el certificat de defunció de tota la nostra nació i aleshores Catalunya emmudiria per sempre!


Catalunya no et federis mai ni amb Espanya, ni amb Euskadi ni amb Europa.


Tu has nascut per a ésser plenament lliure com Noruega, Suïssa o Israel.

 

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

L’autoengany rau en plantejar que la Independència de Catalunya es pot negociar amb Espanya. Mentalitzem-nos per la DUI.

“La independència dins la dinàmica de la política espanyola està abocada al fracàs”

Espot

 

El president de Catalunya Acció, Santiago Espot, ha criticat el full de ruta sobiranista en considerar que fer “la independència des de dins d´Espanya es una cosa ridícula”. En declaracions a La Rambla de BTV, Espot ha assenyalat que “si plantegem una independència dins la dinàmica de la política espanyola, això està abocat al fracàs”.

També ha denunciat que “l’Estat farà tots el possible per barrar el pas a tots els passos que faci Catalunya, fer una independència des de dins d´Espanya com planteja el full de ruta és una cosa ridícula”. També ha advertit que el procés “es pot allargar segles, això si, el sou dels diputats no es toca”.

“Si tu no ets un estat independent no tens ambaixades, pots tenir succedanis d’eleccions. Em sorprèn de debò la ingenuïtat o la nul·la capacitat política de la gran majoria de la classe política catalana. El que estem és en un procés de manifestar-nos cada 11 de Setembre, no és un procés d´independència”.

Santiago Espot Espot ha remarcat que “quan la batalla internacional és cabdal, tu pots pensar que dins dels paràmetres de l’Estat Espanyol pots presentar batalla. Aleshores l´Estat el que farà és el que fa el TC, vetar-te totes les lleis que et puguin permetre una mínima projecció d´expandir el conflicte, això és normal. Existeix un altre cosa que és la part diplomàcia, que és la que es fa per sota, que no calen delegacions exteriors”.

 

Extret d’e-noticies.cat

Tindrem cura dels eixos que falten a la proposta de l’ANC. Preparem-nos per la DUI. Tots per la DUI.

ara DUI10 eixos ANC

L’ANC que faci aquests 10 eixos.
Nosaltres hi afegirem els que hi falten:

11=Català única llengua oficial i no compartida,

12=La Nació Sencera,

13=Constitució com la de l’Havana,

14=Estat Català Independent amb Cadira a l’ONU,

15=Preparem-nos per la DUI,

16=Compromís d’unir-se per sumar 68  o més diputats per fer La DUI

17=Compromís per tirar endavant la Independència de veritat per escrit i davant de notari per part dels partits independentistes,

18=Només votar els partits que s’hi hagin compromès (no valen desitjos ni significacions),

19= …

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC