Demà és un dia “D”. Si Mas va per la Independència, guanyarà. Si Mas va a pidolar el que sigui perdrà i amb ell tots nosaltres!

Catalunya només té un futur: independència

Conferència de Santiago Espot, president executiu de Catalunya Acció, feta anteriorment a:

 

(Centre Cívic Cal Ninyo, Sant Boi de Llobregat, 9 d’octubre del 2007)

 

(Sala Tarafa, Granollers, 14 de novembre de 2007)

 

(Rectoria de Torrelles de Llobregat, 12 de desembre de 2007)

 

(Centre Cívic, Premià de Mar, 27 de març de 2008)

 

(Fundació Bigues i Riells, Bigues i Riells, 28 de març de 2008)

 

 

 

quan parlem del futur de Catalunya no podem reduir-ho tot a una qüestió numèrica. Un poble és més que un simple pressupost i no viu només de trens, avions o carreteres. Allò que autènticament ens dóna sentit com a comunitat nacional és una sèrie de valors col·lectius. Sobre ells, sobre aquesta mena de llaços sentimentals que ens uneixen, és sobre el que s’ha d’edificar el futur de la nació.

 

És quan arribem a aquest punt que hem de fer una profunda reflexió, perquè aquells valors que tradicionalment eren intrínsecs en la nostra personalitat nacional, amb el pes de l’intent d’assimilació d’Espanya i França es van diluint cada dia més. És per això que diem que l’únic futur per a Catalunya és la seva independència. Ho és per una qüestió de xifres i ho és també perquè només hi ha aquesta fórmula per evitar la nostra dissolució espiritual. I si afirmem rotundament que aquest ha de ser el nostre esdevenidor és perquè volem que els nostres fills siguin competitius econòmicament en allò que anomenem globalització; però també volem poder-los traslladar aquells valors que, a nosaltres, els nostres pares o els nostres avis ens han llegat.”

 

 

Catalunya només té un futur: independència

 

Senyores, senyors,

 

No són pas poques les vegades que des de Catalunya Acció parlem del terme colònia aplicat a Catalunya. Això pot produir certa sorpresa en molts catalans, atès que portem trenta-set anys vivint entre eufemismes, ambivalències i allò tan català del “tu ja m’entens”. Però després d’escoltar les xifres de l’espoliació econòmica que ell mateix ens ha donat, imagino que ara els dubtes sobre si som o no una colònia no seran tan grans.

 

Per centrar el tema, per certificar de manera més clara la nostra condició colonial, paga la pena escoltar les paraules d’un expert en la matèria, com ho era Simón Bolívar, el conegut històricament com l’alliberador d’Amèrica. Convindrem que els plantejaments d’aquest personatge, que va col·laborar decisivament a impulsar les independències de Veneçuela, Colòmbia, Perú, Equador i Bolívia de la tirania espanyola, ens poden servir per clarificar les coses. Bolívar, que sabia molt bé què era una colònia, ho descriu amb aquestes paraules:

 

“Un règim colonial és moralment, econòmicament i políticament un abús de la força. Sobretot quan les societats colonitzadores se sostenen sobre les colonitzades per la tirania econòmica o per la superioritat de les armes.”

 

Suposo que cap de nosaltres no pot dubtar que les xifres que aquí ha exposat abans n’Oleguer Brustenga són només un petit exemple de la tirania econòmica que Espanya practica amb nosaltres. Com suposo que també ningú no pot dubtar que el nostre actual estatus juridicopolític és històricament producte de la superioritat de les armes. Sí, som una colònia. Tot i que encara aquesta definició ens la vulguin amagar des de la nostra classe política fins als mitjans de comunicació que els mantenen. Almenys des de Catalunya Acció, no ens cansarem d’insistir a denunciar la nostra situació colonial perquè sabem que només així és com els catalans podran entendre que l’únic futur per a Catalunya és la independència, però també perquè, tal com deia el gran economista John K. Galbraigth, l’any 1986, “El desig d’independència nacional és la força més poderosa de la nostra època”. I afegia que “infringir aquest desig és tocar el més sensitiu dels nervis”.

 

De fet, aquestes paraules del savi economista i gran humanista de Harvard no fan més que certificar allò que jo li havia sentit dir al meu mestre, en Carles M. Espinalt, quan davant els marxistes tradicionals que deien que la lluita de classes era el mòbil de la història, ell sempre afirmava que el motor era la lluita entre les ètnies, entre unes nacions que volien dominar i unes altres que no es deixaven. Aquest és l’autèntic mòbil de la història. Per constatar l’encert de l’un i de l’altre només cal veure on ha anat a parar el comunisme i com avui els ideals per la llibertat de Catalunya ressorgeixen amb més força que mai. Perquè podem estar o no d’acord en el fet que el 2014 pugui ser l’any de la independència; podem estar d’acord o no a seguir aquesta o l’altra estratègia, i podem estar o no d’acord si hem d’anar més ràpid o més lent. Però el que tothom reconeix és el fracàs estrepitós de la política d’encaix a Espanya i que només ens resta la via independentista per sobreviure com a poble.

 

Aquest és el clima col·lectiu que es respira avui a Catalunya, i també el clima que, desgraciadament per a ells, es viu a Espanya. Si no, recordeu les crides apocalíptiques de la COPE o el diari El Mundo dient que Espanya es trenca, o les més raonades d’Alfonso Guerra, de fa unes poques setmanes, on comparava la situació de la política espanyola amb la de l’antiga URSS mesos abans de la seva dissolució. Tots ells estan esverats davant la cada dia més probable independència de Catalunya.

 

Amb tot, sé perfectament que convèncer avui els catalans diguem-ne conscienciats de la necessitat de constituir el nostre propi Estat no resulta excessivament difícil. Sí que ho era fa dotze o quinze anys, quan als independentistes se’ns qualificava de somiatruites. Ara la pregunta no és “per què la independència” sinó “com arribar-hi”, i massa sovint fem aquesta pregunta com si cerquéssim una fórmula màgica que ens permetés arribar a l’objectiu. La veritat és que el “com arribar-hi” té una resposta molt simple i clara: amb homes i dones capaços al davant del país. Si existeixen, trobaran els camins. Però si no és així, ja podem elaborar tota la teoria que vulguem, que ens quedarem només amb el paper i la lletra. Analitzem ara per què dic això.

 

Tots vostès, com jo, han estat testimonis els darrers dos anys i mig d’aquest serial que ha estat la redacció, negociació i aprovació del nou Estatut. Malgrat que molts cops s’ha acusat Catalunya Acció de ser massa crítica amb els líders polítics del país, ningú no pot acusar-nos de radicals si afirmem que el procés estatutari ha estat el seu descrèdit gairebé definitiu. De la mateixa manera que ha suposat la constatació per a una majoria de catalans que eren partidaris de la concòrdia amb Espanya que una convivència civilitzada amb la resta de l’Estat és impossible. La nostra gent ha quedat desencisada i molesta per l’interès purament partidista que ha presidit l’actuació de la nostra classe política en el decurs de tot aquest procés. També aquí es repeteix la història d’una manera clara, i és que aquestes actituds no ens són desconegudes perquè, pel que es veu, el nostre capteniment sempre és el mateix quan anem a Madrid a demanar alguna cosa. Vegin la crònica periodística que feia el pare del catalanisme polític, en Valentí Almirall, l’any 1885, en referir-se a les relacions dels polítics catalans amb el govern de Madrid. Sembla una informació redactada ahir mateix:

 

“Les cent comissions que van de Barcelona a Madrid no tenen cap inconvenient a sotmetre’s a tota mena de baixeses davant els ministres i altres poderosos […]. Tan degenerada està la nostra integritat moral, que sembla que la divisa de moltíssims es redueixi a aquell vulgaríssim refrany que diu: ‘afarta’m i digue’m moro’.”

 

Els dic amb sinceritat que caldria fer passar un curs bàsic de la història de Catalunya a tots aquells que aspiren a ocupar un escó al Parlament de Catalunya. Més que res per explicar-los coses d’aquestes, a veure si així ens estalviem ridículs col·lectius com el viscut en aquest darrer procés estatutari. Sembla que el fet de conèixer el nostre passat per tal de poder interpretar el nostre present de manera efectiva i saber cap a on hem d’anar no preocupa gaire els nostres dirigents. Ni tampoc nosaltres, els catalans del carrer (i aquí ens hem de fer una certa autocrítica), som exigents en aquest aspecte. És a dir, que massa sovint ens conformem amb quatre titulars que surten a la televisió o en els principals diaris. Hauríem d’exigir als nostres representants que siguin persones amb un alt grau de coneixement de tot allò que afecta la nostra personalitat com a poble. No pot ser, com va passar-me personalment fa unes setmanes, que en el decurs d’una conversa amb un dels 135 diputats autonòmics, em reconegués que tenia una vaga idea de qui era l’antic dirigent d’UDC afusellat pel franquisme, en Manuel Carrasco i Formiguera.

 

Així, a l’hora d’analitzar els homes i les dones que han d’estar al capdavant del país, convé recordar que l’any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre Per la concòrdia. Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l’ideal d’un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós “Visca en Macià! Mori en Cambó!”. Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d’assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya i, segon, tenir homes capaços al davant del país.

 

Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d’una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d’ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als qui considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes “capaços” només podien sorgir de l’òrbita del seu partit i sabia que els “horitzons econòmics” de la Catalunya d’aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península Ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de “caps calents”, atès que ni n’existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme.

 

No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però la veritat és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d’un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l’actualitat, veurem com “els horitzons econòmics” de Catalunya avui són els que marca l’anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l’objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir “homes capaços al davant del país”… això són figues d’un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat?

 

Els “homes capaços” dels que parlava l’autor de Per la concòrdia han de tenir l’aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, els quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui prepararà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?

 

Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l’exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d’encarar-se a un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d’or serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d’un Estat català independent. Hem de dir als qui ens volen representar que n’estem tips, d’actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d’en Daniel Cardona recollides en el seu llibre La batalla (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment:

 

“Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de ‘seny’, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar, els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin el poble a saber defensar la seva dignitat.”

 

S’ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d’independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats que té. No hem de permetre que se’ns tracti com a infants, tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el “pa que s’hi donarà”, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l’estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes a la televisió pública de l’enemic que “cap independència de cap nació val una gota de sang”. Si aquestes són les nostres condicions, ens podran aturar amb una fulla d’afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial.

 

L’ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d’aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s’ha fet sota els acords d’una música celestial.

 

I que ningú no ens digui que això passa a tot arreu, i que els polítics d’ara no són com els d’abans. Afortunadament avui dia hi ha homes conscients del que significa el coneixement de la història de la nació que pretén dirigir. Homes que creuen que dedicar-se a la cosa pública requereix una solidesa intel·lectual i cultural suficient per tal de no arrossegar fins al fang de l’estupidesa i la ignorància la societat que representen o que volen representar. Així, si vostès agafen el llibre Audacy of hope (L’audàcia de l’esperança), publicat fa quatre mesos per un dels candidats del partit demòcrata a la presidència dels EUA, el senador afroamericà Barak Obama, podran llegir com a aquest personatge el va colpir un discurs del més veterà dels membres de la cambra alta nord-americana, el senador Robert Byrd, de 84 anys. Descriu el discurs d’aquest senador amb les paraules següents:

 

“Recordo els detalls del seu discurs que descendiren per les grades de l’antiga cambra del Senat amb ritme shakesperià, agafant cada vegada més força. Va parlar del mecanisme de rellotgeria que era la nostra Constitució i de com el Senat representava l’essència de les promeses que feia aquella carta; […] de la necessitat que tot senador rellegís els nostres documents fundacionals, perquè així pogués respectar fidelment el significat de la República.”

 

Després d’aquest discurs, l’autor diu que tothom va felicitar el vell polític per la seva magnífica capacitat oratòria, i Barak Obama va decidir llavors fer el que ell mateix reprodueix amb aquestes paraules:

 

“De tornada al meu despatx, vaig decidir aquell mateix vespre desempaquetar els meus vells llibres de Dret Constitucional i rellegir el mateix document. El senador Byrd tenia raó: per comprendre el que estava passant a Washington el 2005, per comprendre la meva nova feina i per comprendre el senador Byrd, necessitava anar a l’inici, als primers debats d’aquest país i als seus documents fundacionals.”

 

Com poden veure, no parlo de coses que es feien abans de la guerra. Estic parlant del que fa avui mateix aquell que té una plena noció de la seva posició pública. Ara bé, que no se m’interpreti malament, de manera malintencionada, tot pensant que el que estic dient és que els polítics catalans d’avui han de recitar de memòria les constitucions catalanes del segle XIII. No. El que vull dir és que per saber quin futur ens cal construir hem de tenir plena consciència i analitzar amb profunditat els moments claus de la nostra història. Fixeu-vos bé que se’ns parla poc del nostre esdevenidor col·lectiu, i quan es fa sempre és només en termes purament materials i de manera pobra i poc concreta, perquè, és clar, sempre les inversions depenen dels equilibris parlamentaris a Madrid. Naturalment, no serè jo qui digui que no s’ha de parlar d’aquestes coses, i més quan Catalunya Acció s’ha caracteritzat per realitzar detallats estudis econòmics o de infraestructures que demostren la nostra dramàtica situació. Però, amb tot, quan parlem del futur de Catalunya no podem reduir-ho tot a una qüestió numèrica. Un poble és més que un simple pressupost i no viu només de trens, avions o carreteres. Allò que autènticament ens dóna sentit com a comunitat nacional és una sèrie de valors col·lectius. Sobre ells, sobre aquesta mena de llaços sentimentals que ens uneixen, és sobre el que s’ha d’edificar el futur de la nació.

 

És quan arribem a aquest punt que hem de fer una profunda reflexió, perquè aquells valors que tradicionalment eren intrínsecs en la nostra personalitat nacional, amb el pes de l’intent d’assimilació d’Espanya i França es van diluint cada dia més. És per això que diem que l’únic futur per a Catalunya és la seva independència. Ho és per una qüestió de xifres i ho és també perquè només hi ha aquesta fórmula per evitar la nostra dissolució espiritual. I si afirmem rotundament que aquest ha de ser el nostre esdevenidor és perquè volem que els nostres fills siguin competitius econòmicament en allò que anomenem globalització; però també volem poder-los traslladar aquells valors que, a nosaltres, els nostres pares o els nostres avis ens han llegat. Només així és com podem assegurar la continuïtat de Catalunya.

Moltes gràcies.

 

Conferència de Santiago Espot, president executiu de Catalunya Acció, publicada al seu llibre “Discursos a la Nació, de Catalunya Acció a Força Catalunya”

El que ha de saber el món de l’actual Procés de Recuperació de la Independència de Catalunya.

1170664_10200873535074596_1568872790_n

El que ha de saber el món de l’actual Procés de Recuperació de la Independència de Catalunya.

1 – Pels catalans com per a tots els ciutadans dels països del món, la Independència és el primer valor de tota nació, tot just després de la existència de la nació com a tal.

2 – Catalunya en sentit nacional i polític no és una regió, ni d’Europa, ni d’Espanya, ni de França, Catalunya és una Nació mil·lenària, la Nació Catalana, i el seu àmbit territorial s’esten per tots els països de parla catalana, en sentit oest-est des de Fraga fins a Maó arribant a l’Alguer, i en sentit nord-sud des de Salses fins a Guardamar, extenent-se fins al Carxe, comarca de Múrcia.

3 – Catalunya, com a nació i subjecte polític que ha estat i és llar mil·lenària del Poble Català, per dret natural de tota nació, per dret històric i per dret de supervivència, vol recuperar la seva Independència que va fruir i regentar amb excel·lència durant set segles, des de l’any 988 fins a l’any 1714 en que li va ser usurpada per la força de les armes. El Poble Català mai ha donat per perduda la possible recuperació de la seva plena sobirania i cada 11 de setembre en renova l’esperança. Enguany farà 300 anys del fatídic 11 de setembre del 2014 en que la traïció d’Anglaterra la va enfonsar en un llarg i gris període de prostració i submissió que encara dura. Mentre Escòcia i Catalunya sucumnien en la dependència, França feia la seva revolució i naixien els Estats Units d’Amèrica. Llum per a unes nacions i trista foscor per a d’altres. Avui, 300 anys després, en aquest 2014, Escòcia i Catalunya poden recuperar la seva Independència.

4 – De fet, des d’aleshores, 1714, Catalunya va esdevenir una nació oprimida, com en règim colonial, sota el jou de Castella per la força de les armes i de la repressió més absoluta, patint constantment espoliacions de tota mena i violències continuades, personals, espirituals i materials … supeditacions, conculcacions de drets, segrest de la identitat, silenciament i censura absoluta de la història catalana, destrucció de documentació etc., privació de les lleis catalanes, imposició de les lleis de Castella i després imposició de les lleis espanyoles sempre sota l’amenaça de les armes i la violència, fins i tot l’actual Constitución Espanyola va ser feta sota la remor de les armes «del Ejercito Español» i sempre i per sobre de tot prohibicions i legislació amb l’intent continuat de destrucció, supeditació i suplantació de la Llengua catalana. Durant els 30 anys d’Autonomia aquesta tendència no ha millorat i i en aquests moments s’incrementa i empitjora a nivells alarmants.

5 – El tret fonamental definitori de la Nació Catalana és la seva llengua, el català amb totes les seves modalitats dialectals. El català és l’ànima de Catalunya, defensar-ne la seva permanència en el temps i en el seu territori natural, defensar-ne la seva vitalitat, la plenitud d’ús i la seva correcció i salut és una de les raons principals i fonamentals de la recuperació de la Independència de Catalunya. Aquesta defensa i preocupació per la Llengua serà una de les primeres i constants tasques de l’Estat Català Independent sense descuidar les altres tasques de govern de desenvolupament i defensa de la nació pròpies de tots els estats democràtics.

6 – La Nació Catalana i el seu estat independent poden delegar certs aspectes de sobirania i de coordinació amb altres estats, però mai perdent-ne el control absolut, tal com fan les nacions lliures del món, aquelles que tenen cadira i representació a l’ONU i fins i tot algunes al Consell de Seguretat. Per garantir la pròpia pervivència, el nou estat català independent sempre ha d’establir relacions de caire confederal amb altres estats i macro organitzacions polítiques de tots tipus. A la Nació Catalana les relacions de caire federal no li convenen, fins i tot les que ja tenia en el passat i les que a partir de la recuperació de la seva Independència pugui establir amb els altres països de parla catalana han de ser de caire confederal per no caure de nou dins un pou negre com l’actual en que encara es troba.

7 – El camí de recuperació de la Independència de Catalunya, iniciat de nou per l’Organització Política Catalunya Acció l’any 2004, arriba al capdevall de la dècada necessària i prevista per aquesta organització aquest 2014, les hemeroteques en són testimoni.

8 – Ara mateix, el procés de Recuperació de la nostra Independència ja està en mans dels polítics catalans actuals i de les seves formacions polítiques que de moment s’han compromès a donar veu al Poble Català, però encara no s’han compromès a donar-li vot real, o sigui un vot que obligui a una resposta efectiva per part dels representants polítics catalans i les seves institucions. L’objectiu del Poble Català del Principat de Catalunya és ben definit i concret: La Independència plena, l’única que pot garantir la plenitud dels catalans -maduresa, capacitat de creativitat en tots sentits, desenvolupament de la seva idiosincràsia, felicitat…- i el complet desenvolupament del seu nou estat. L’objectiu del Poble Català del Principat de Catalunya, la seva voluntat, «la voluntat del poble» en slogan electoral de l’actual President Català, s’ha fet patent més d’una vegada i tots en som testimonis, a través de les Consultes per a la Independència dels anys 2009 al 2011, per les diferents grans manifestacions independentistes catalanes dels anys 2006, 2009, 2010, 2011 i la macro manifestació del 2012. Aquesta voluntat clara i ineludible també es va fer patent en la Gran Cadena de 400 Km i 2 milions de catalans al llarg de l’anomenada Via Romana de l’any 2013. També s’han de tenir en compte les dues manifestacions catalanes pel nou estat català a Brussel·les, capital d’Europa.

9 – Aquests mesos del 2014 s’està redactant un nou esborrall de Constitució Catalana. El 1929 ho feren els catalans de l’Havana sota l’auspici de Francesc Macià redactant la «Constitució provisional de la República Catalana». El 2010 l’organització patriòtica Reagrupament dirigida per Joan Carretero ex Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. La cara més visible del grup de Juristes que està fent el darrer esborrall de Constitució Catalana és el jutge Santiago Vidal

10 – Després d’haver fet la Declaració d’Independència, a banda de començar immediatament el propi, natural i efectiu govern del nou estat declarat, administrant les estructures de govern poc abans autonòmiques naturalment amb caire d’interinitat sense donar explicacions de cap mena a l’abandonat, de fet, estat espanyol, després, doncs, d’aquest pas imprescindible començarà un període constituent per concretar i perfilar entre tots els catalans i els seus representants polítics la nova Constitució resultant del nou estat català independent.

Conclusió:

Esperem amb delit que el Poble Català del Principat de Catalunya i els seus representants polítics del govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya preparin i facin ben aviat aquesta necessària Declaració d’Independència de manera convençuda i irrevocable abans d’acabar aquest any 2014.

Salvador Molins Escudé, en nom de Catalunya Acció -Organització Política 2004-2014- Think Tank de la Independència de Catalunya.

——————

La Nació sencera, la llengua la catalana, l’estat català i independent, la constitució com la de l’Havana, breu, clara, potent i molt urgent !

La Nació sencera, la llengua la catalana, l’estat català i independent, la constitució com la de l’Havana, breu, clara, potent i molt urgent !

El català sí que pot ser.

El català sí que ha de ser!

EA 917. "Llengua i Estat" Tornar la plena sobirania al Poble Català i garantir el futur de la llengua.

Mal de llengües

/ 24.04.2014

La demagògia i les argumentacions fal·laces del parlamentarisme ja no ens haurien de sorprendre i, en general, no val la pena perdre-hi el temps, però hi ha casos perillosos que demanen una mínima resposta, ni que sigui per oposar resistència a l’afebliment intel·lectual que persegueixen. És el cas de l’article del president d’Esquerra Republicana que va publicar El Periódico el 17 d’abril passat.

El populisme que fa servir Oriol Junqueras en aquest escrit ja queda reflectit en el mateix títol, “La llengua dels meus amics, de la meva gent”, que ens permet endevinar sense problemes que el fil argumental girarà al voltant dels sentiments. Naturalment, no vull donar a entendre que escriure sobre sentiments respongui a una actitud populista, però sí que hi respon quan s’utilitzen per justificar un criteri sociopolític, sobretot si aquest criteri té una dubtosa solidesa científica. La idea que, en un hipotètic estat independent, el bilingüisme oficial català i castellà no suposaria cap conflicte lingüístic és més cosa del candor d’algunes persones benpensants que no pas de l’anàlisi crítica de la realitat social catalana, i vull creure que Junqueras té clara aquesta qüestió. Ara bé, l’astúcia electoralista no fila prim a l’hora de jugar amb les emocions per aconseguir vots, i atiar l’afecció per la llengua és, sens dubte, una de les argúcies més fructíferes d’aquesta estratègia. Sembla, per tant, que el president d’Esquerra Republicana també ha renunciat al rigor en favor de l’eficàcia electoral.

L’estil paternalista i volgudament imprecís que fa servir Oriol Junqueras és determinant per construir el seu artifici, però el factor més inversemblant del seu discurs és la rotunditat amb què, a partir d’un argument tan poc objectiu com l’experiència personal, afirma que, “a Catalunya, no hi ha cap problema lingüístic”. Una inversemblança gairebé xocant si tenim en compte que, quan relata la idíl·lica situació del seu poble, probablement sense adonar-se’n, assenyala el que potser és la situació més preocupant de la llengua catalana: que és prescindible. És cert que hi ha persones amb una llengua familiar diferent que fan servir el català en moltes ocasions, com explica Junqueras, però n’hi ha moltes més que, tot i entendre el català, no necessiten utilitzar-lo. Aquest fenomen respon a una realitat social lingüísticament problemàtica que va més enllà dels “esforços d’alguns mitjans de comunicació, del Govern del PP i de part de l’aparell judicial entestats a dividir els catalans per raó de llengua”. És el problema que, malgrat l’encertada política educativa d’immersió lingüística, tenen molts catalanoparlants a l’hora d’utilitzar la seva llengua familiar amb les persones que no la parlen. No vull entrar, aquí, a analitzar aquest fenomen, però crec que és clau per entendre per què el català, que fins ara, gràcies a l’actitud dels seus parlants, ha resistit tots els intents de destruir-lo, ha deixat de ser hegemònic als Països Catalans, tot i els percentatges tan optimistes sobre l’abast de la seva comprensió que esgrimeixen Oriol Junqueras i qualsevol altre polític temorós d’anar més enllà de la simple enumeració de dades.

Tot indica que el president d’Esquerra Republicana coincideix amb altres polítics de la socialconvergència que aquest statu quo lingüístic no posa en perill el fet identitari català. La seva visió utilitarista de la llengua i l’aposta per altres formes de “catalanitat” –el folklore, el patriotisme, una utòpica economia capitalista nacional, etcètera– els permet esquivar el problema i evitar un suposat enfrontament entre les diferents comunitats lingüístiques. Deixant de banda els recels que, per motius històrics, desperten aquestes altres formes identitàries, és una equivocació no considerar la llengua com l’única realitat que identifica els catalans, sigui quina sigui la seva llengua familiar. A la Barcelona del 1714, s’hi parlaven moltes llengües, però, com sap molt bé Junqueras, l’hegemònica era la catalana, i els intel·lectuals de la cort borbònica no van dubtar a col·locar-la en el punt de mira quan, anys després de destruir els privilegis estatals de Catalunya, van adonar-se del seu paper cabdal en el manteniment de la cohesió social catalana. Qualsevol independentista català, parli la llengua que parli entre la seva gent, hauria de tenir clara la recuperació d’aquesta hegemonia del català, una recuperació que, donada la realitat social dels Països Catalans, només es pot aconseguir amb el monolingüisme oficial. És en aquest nou marc en què obtindria tot el sentit la immersió lingüística i en què, d’aquí a una o dues generacions, el tret identitari per antonomàsia de la comunitat catalana, l’idioma, aconseguiria la normalitat.

Res d’això s’ha d’entendre com un enfrontament lingüístic. Ja des de l’inici, totes les altres llengües que es parlen als Països Catalans s’han de protegir, sobretot si són minoritàries, i, naturalment, fomentar-ne el coneixement ajudarà a reforçar la cohesió social. La comunitat catalana és, com més va més, multilingüe. Que alguns la percebin bilingüe té una causa històrica de caràcter colonial: la imposició del castellà com a llengua de substitució i, per tant, de destrucció de la nostra identitat. No és el fet que es parlin moltes llengües el que posa en perill l’idioma, sinó aquesta voluntat política de subjugació. Hi ha moltes persones de parla castellana que tenen clar aquest fet històric. Per què no l’haurien de tenir clar els independentistes que parlen en castellà? Repeteixo: defensar que el català sigui l’única llengua oficial en un hipotètic estat català independent no significa, necessàriament, cap enfrontament ni cap menyspreu per als parlants d’altres llengües que viuen als Països Catalans. I els polítics independentistes haurien de foragitar aquests fantasmes en lloc de fomentar-los.

 

——————-

 

Molts catalans s'han quedat atrapat als anys 60 ... (EA 1008)

Notícia d’avui a Vilaweb:

L’esborrany de la constitució catalana s’haurà enllestit el gener del 2015

Els ciutadans el podran consultar i fer-hi aportacions fins el juny · Ho va explicar ahir Santiago Vidal en un dels actes centrals de l’ANC

Una trentena d’experts s’incorporaran aquesta tardor a l’equip de redacció de l’esborrany de la constitució catalana, que podrà ser consultat el gener del 2015. Ho va explicar ahir el jutge Santiago Vidal durant un acte de l’ANC a Igualada, en què també van participar Carme Forcadell i Lluís Llach. El magistrat va anunciar que un cop fet públic l’esborrany, els ciutadans podrien fer-hi aportacions fins al juny, quan serà lliurat el text.

També va donar alguns detalls de com seria l’esborrany i va destacar que seria una constitució curta, amb menys de cent articles, i inspirada en les de Suïssa, els EUA i Islàndia, entre més. Vidal va voler destacar, entre els aspectes del contingut, el fet que el nou estat hi aparegui definit com una república no presidencial; la separació de poders; l’establiment de referèndums revocatoris; l’eliminació dels indults i de la figura dels aforats; i el fet que el català hi sigui considerat llengua pròpia i oficial i el castellà, cooficial.*

Carme Forcadell fa una crida a convèncer els ‘dubtosos’

Vidal en va parlar en un dels actes centrals de la campanya ‘El país que volem’, de l’ANC, que es va fer ahir dins d’un iglú de vent a Igualada, davant uns 600 assistents.

La presidenta de l’entitat, Carme Forcadell, va dir que a Catalunya hi havia 500.000 ‘persones que encara no han escoltat el nostre missatge i tenen dubtes i no saben què votaran’. I per això va fer una crida a fer de voluntaris i convèncer-los ‘de fer-los partícips d’una oportunitat històrica per a construir un país millor: més just, democràtic i lliure’.

Forcadell també va dir que la independència no havia d’anar lligada necessàriament a la identitat i el sentiment de pertinença ‘No és incompatible sentir-se espanyol i voler la independència de Catalunya’, ja que ‘això és un projecte de país per a tots’. Per això ‘no demanarem a ningú que renunciï a la seva identitat perquè això a nosaltres ens ho han demanat molt de temps i no farem a ningú el què ens han fet a nosaltres’. ‘El nostre adversari no és el poble espanyol, sinó l’estat espanyol’.

Per la seva banda, Lluís Llach també va insistir en el missatge del respecte i la integració. Segons ell, ‘hem de fer un país per a tothom, on hi capiguem tots’. Per Llach, ‘un país com el nostre que ha estat víctima de tanta repressió no es pot permetre imaginar el seu futur practicant les mateixes malvestats que s’han exercit sobre nosaltres’.

————

 CATALUNYA ACCIÓ

Política lingüística

Política lingüística

“EL CATALÀ, L’ÀNIMA DE CATALUNYA.”

OBJECTIU:


RESTITUIR EL MODEL LINGÜÍSTIC ORIGINAL DE LES TERRES CATALANES FENT, PER TANT, DEL CATALÀ L’ÚNICA LLENGUA OFICIAL I D’ÚS NECESSARI EN TOTS ELS ÀMBITS.


La màxima responsabiliat del redreçament lingüístic recau en el govern i l’administració de l’Estat Català.

Aquesta responsabilitat s’exercirà posant l’accent en:

1. Crear un mecanisme informatiu perquè els catalans s’assabentin de manera veraç i completa de la situació lingüística actual i de com s’ha d’afrontar per tal que tothom pugui contribuir a la consecució ràpida i sòlida de l’objectiu final.

2. Dictar les lleis, vetllar pel seu compliment, i posar a disposició de tota la societat els mitjans necessaris a fi de garantir el redreçament lingüístic el més ràpidament i harmònicament possible.

3. Facilitar els mitjans i el treball conjunt de les més altes entitats lingüístiques de tots els nostres territoris per a fer efectiva la recuperació d’un model de llengua genuïnament català, sense substitucions lèxiques ni sintàctiques, i que integri totes les varietats dialectals.

4. Retornar el prestigi nacional i internacional a la llengua catalana.

(1) Entenem que tot el que s’exposa a continuació es refereix al conjunt del territori que té el català com a llengua pròpia. La Val d’Aran és un cas que, òbviament, mereix un tractament particular, i que, donades llurs excepcionals peculiaritats, podria requerir un model força diferent, model que en qualsevol cas hauran de decidir els aranesos i que podrà rebre tot el suport que calgui per part del conjunt de catalans.

(2) Una segona excepció es fa necessària, per uns motius ben diferents, en el cas de la Catalunya del Nord, on caldrà un període d’adaptació per tal que el poble recuperi el coneixement de la llengua pròpia.


CONTEXTUALITZACIÓ HISTÒRICA

La tergiversació i negació del passat, amb la relativització i silenciament de la persecució de la llengua i de la cultura catalanes, fa necessària aquesta recapitulació per tal de comprendre les causes de l’estat en què es troba la nostra llengua.

Aquesta situació és fruit d’un llarg procés històric de colonització cultural i política que s’inicià a la mort del darrer rei del Casal de Barcelona (Martí I, l’Humà, 1410). Pel Compromís de Casp (1412) ocupà el tron un rei castellà, amb el qual s’inicià la progressiva castellanització de la cort catalana, que arribà al seu punt àlgid amb els Reis Catòlics, els quals legalment es comprometien a regir amb justícia dues nacions diferents, independents i lliures, però a la pràctica no només ignoraren, sinó que minaren els interessos de la nació catalana, en benefici de la castellana, fent efectiu el procés de colonització i assimilació cultural de les elits, ignorant la llengua catalana, apartant-la de les expressions culturals fetes a la cort, i fent-la desaparèixer dels seus documents.

La prepotència i la manca de justícia de la monarquia envers la nació catalana inicià una època de contínues tensions entre el poble català i la corona (Germanies -1519/1523-; Guerra dels

Segadors -1640/1652-, arran de la qual la Catalunya del Nord fou cedida unilateralment per la monarquia, a la corona francesa -Tractat dels Pirineus,1659.

En aquest context de tensions, el procés de colonització que havia començat amb l’assimilació cultural i lingüística de les elits aristocràtiques, es completà amb la imposició de la colonització política (Guerra de Successió  -1700-1715-) que comportà la submissió de la Nació Catalana. No només s’aboliren les constitucions i institucions de govern catalanes (Decrets de Nova Planta, 1716), sinó que s’inicià la bàrbara repressió i persecució de la llengua i cultura catalanes.

La “unitat” d’Espanya neix, doncs, de l’opressió i colonització de pobles lliures, com el català, que des d’aleshores i fins avui ha restat sotmès despòticament als designis d’un estat hostil a la Nació Catalana.

L’inici de la recuperació que a nivell lingüístic suposà la Renaixença (darrer terç del segle XIX), fou esclafada per les dues dictadures posteriors, especialment la del general Franco, conseqüència de la guerra d’Espanya (1936-1939), que suposà un brutal episodi de trenta-sis anys de genocidi  cultural, lingüístic i nacional (1939-1975).

Amb l’estafa de la “transició democràtica” (1975-1979) es continua actuant amb voluntat colonitzadora imposant un model intencionadament asimètrtic malanomenat bilingüisme.

L’autèntic bilingüisme és un concepte lingüístic molt precís aplicable només a determinats individus, mai a una societat, i que no té res a veure amb el que se’ns vol vendre, que no és sinó una mentida per amagar l’actual procés de substitució lingüística, situant la llengua imposada com a dominant i fent del català una llengua innecessària en el seu propi territori.

La conseqüència més corprenedora d’aquesta colonització és la interiorització d’un sentiment d’inferioritat en molts catalans, tan desenvolupat que es manifesta en el canvi immediat de llengua davant d’un castellanoparlant o d’un francoparlant, i en l’adopció d’una nacionalitat diferent de la pròpia quan sortim de les fronteres estatals. És a dir, substituïm –per indicació de l’ocupant o per desídia pròpia- els nostres trets identitaris com a catalans, en favor dels espanyols o francesos.

Podem concloure, doncs, que per a retornar-nos la dignitat i plenitud nacionals, i en memòria dels compatriotes que van lluitar per les nostres llibertats en diferents moments de la història, és imperativa la descolonització. Per això ens creiem amb el dret i el deure de:

  • · Retornar a la nostra llengua l’status i el prestigi que li corresponen.
  • · Desentronitzar la llengua castellana, deixant-la fora de justícia, per imposada.
  • · Impulsar la nostra cultura perquè pugui manifestar-se en tota la seva esplendor.

L’assoliment d’aquests objectius suposarà un esforç intens i decidit, i caldrà la participació coordinada del govern i de les iniciatives ciutadanes, així com l’establiment dels períodes d’adaptació apropiats en cada cas per tal que tot el procés pugui dur-se a terme de manera harmònica.

Això no obstant, la responsabilitat màxima recau en el govern i l’administració, que hauran de legislar, garantir el compliment de les normatives, i posar els mitjans materials i humans necessaris. Aquesta actuació dels poders públics es basarà en una estratègia preferentment incentivadora i haurà de començar per informar al poble de la situació real i de què cal fer per afrontar-la. Alhora, caldrà motivar la població catalanoparlant per tal que actuï realment com a poble d’acollida i contribueixi, a través de l’ús normal de l’idioma, a la integració lingüística dels no catalanoparlants. Això equival a invertir els usos sociolingüístics predominants actualment, que són conseqüència del llarg període de colonització espanyola i francesa que ens ha estat imposat.


1. EDUCACIÓ

1.1. L’única llengua que s’emprarà, a nivell oral i escrit, tant en les activitats d’ensenyament/aprenentatge com en tots els àmbits de comunicació de tota la comunitat educativa i en tots els nivells educatius de l’escola nacional pública i privada, serà el català.

1.2. Es dotarà a les escoles d’un servei de traducció per facilitar la comunicació amb les families procedents d’altres països, durant un període raonable d’adaptació.

1.3. Els materials didàctics seran elaborats des d’una òptica catalana, bandejant les visions imperialistes i colonitzadores que han prevalgut fins ara.

1.4. Els idiomes estrangers s’aprendran com assignatura independent, no pas cursant qualsevol altra assignatura en aquests idiomes. Altrament, la terminologia catalana pròpia de l’assignatura en qüestió quedaria bandejada. Un ús apropiat dels mitjans de comunicació públics i altres mesures promogudes per l’administració (intercanvis culturals, per exemple) podrien suposar un bon reforç en l’aprenentatge d’idiomes estrangers.

1.5. S’exigirà al professorat un nivell de coneixement correcte i un ús exemplar de la llengua catalana.

1.6. Els estudiants que s’acullin al programa Erasmus o d’altres programes d’àmbit internacional, passaran prèviament per un període de reforç i consolidació del coneixement de la llengua catalana amb la finalitat de garantir que estaran preparats per a seguir el curs.

2. MITJANS DE COMUNICACIÓ

2.1. L’ús exclusiu del català com a llengua de programació serà imprescindible per a la concessió de llicències d’emissió de ràdio i televisió.

2.2. En el cas de la ràdio i la televisió públiques, s’exigirà un nivell modèlic en l’ús de la llengua que inclogui totes les variants dialectals, i una programació orientada al redreçament nacional.

2.3. Es garantirà que la distribució de DVDs i videos sigui, per defecte, en versió catalana.

2.4. S’incentivarà la producció i distribució de premsa escrita en català.

2.5. La premsa escrita en llengua estrangera produïda des del territori nacional haurà d’incloure la versió completa en la llengua nacional.


3. CULTURA I OCI

3.1. En el cinema, el doblatge i la subtitulació dels originals s’haurà de fer en català.

3.2. Les obres de teatre i òpera produïdes en el territori nacional seran en català, i les provinents de l’estranger hauran d’incorporar subtitulació catalana.

3.3. La cançó catalana agafarà el protagonisme que li correspon en els mitjans de comunicació i en els actes públics.

3.4. S’incentivarà la difusió i distribució de literatura catalana en tots els seus formats.

S’impulsarà la creació en català en tots els àmbits culturals i científics, posant l’accent en la qualitat, amb l’objectiu de prestigiar i difondre el nostre patrimoni a nivell mundial.

3.5. Es pararà una atenció especial en incrementar la presència a internet d’informació escrita en llengua catalana, referent tant a l’actualitat, com a totes les branques del saber.

3.6. S’endegarà una política de traduccions en tots els àmbits culturals, també en el camp informàtic.

3.7. Als museus, exposicions, parcs temàtics, etcètera, la llengua utilitzada serà sempre el català. En casos específics on es consideri oportú, s’afegirà a continuació la traducció en anglès.

3.8. Entenent que la cultura, en tota la seva diversitat, és un bé universal enriquidor que convé conèixer, també entenem que la protecció i difusió de la cultura tradicional catalana només serà eficaç si es considera una obligació prioritària del govern, el qual haurà de destinar-hi els esforços que calgui per mitjà d’incentius, subvencions, o d’altres facilitats.

4. INFORMÀTICA I NOVES TECNOLOGIES

4.1. Es garantirà la disponibilitat en català del màxim nombre possible de programes informàtics, i es contribuirà a la correcta catalanització dels sistemes operatius i programes d’accés lliure. Aquells que l’usuari ja troba instal·lats als ordinadors seran, per defecte, en català. Alhora, s’estudiarà la conveniència de promoure la migració a programari lliure en tots els òrgans administratius i d’incentivar l’adopció del mateix programari per part de les empreses. La priorització d’aquest programari ens facilitarà impulsar i desenvolupar el català dins les noves tecnologies de la informació, gràcies a les llibertats que ofereix.

4.2. Es garantirà que la configuració lingüística dels aparells electrònics (mòbils, agendes electròniques, videojocs, electrodomèstics…) estigui disponible en català, i que estigui per defecte en català en cas que ja vingui configurada d’origen.

4.3. Des del Departament de Política Lingüística es crearan eines per a la difusió i coordinació de tot el que la xarxa telemàtica ofereix en català. Alhora, es farà un esforç especial per difondre el lèxic informàtic català, donada l’abassegadora presència d’anglicismes en aquest camp.

4.4. L’administració de l’estat donarà suport a totes aquelles empreses o iniciatives privades que tinguin interès en incrementar la presència del català a la xarxa.

5. ACTIVITATS ESPORTIVES

5.1. Les federacions esportives catalanes, i les institucions públiques en general, garantiran l’ús normal de la llengua oficial en l’àmbit esportiu, incloses les competicions internacionals organitzades dins del territori nacional.

5.2. Es farà un treball de difusió del vocabulari i expressions esportives en català, tant a nivell d’esportistes com a nivell del gran public, a través de tots els mitjans a l’abast.

5.3. Als entrenadors i esportistes estrangers residents a casa nostra se’ls facilitarà, a través dels clubs, tots els mitjans per tal que puguin expressar-se en català en el mínim de temps possible, per garantir l’ús del català com a llengua normal en l’àmbit esportiu.

5.4. S’afavorirà l’ús de l’esport com a mitjà per a donar a conèixer la llengua i la cultura catalanes a tot el món.

6. SERVEIS PÚBLICS (sanitat, justícia, cossos armats, etc.).

6.1. Per a l’accés a qualsevol lloc de treball públic s’exigirà un nivell correcte de coneixement i ús de la llengua catalana, tot facilitant un termini d’adaptació i unes eines d’ajut específic per als professionals que ja hi treballen.

6.2. L’atenció al ciutadà per part dels serveis públics, tant escrita com oral, serà sempre en llengua catalana. Es tindrà una cura especial en el cas de la sanitat, fent el possible per assegurar que els immigrants acabats d’arribar entenen els tractaments que se’ls pugui haver prescrit.

6.3. Passat un període prefixat, només tindran validesa legal els nous documents oficials redactats en llengua catalana.

6.4. Es treballarà per tal de garantir que tot el corpus jurídic català vigent estigui redactat en llengua catalana.

6.5. S’aprofitarà la confecció del nou document d’identitat, i altra documentació personal, per encetar una nova campanya de correcció dels noms i cognoms de tots els ciutadans que així ho desitgin.


7. RELACIONS INTERNACIONALS

7.1. Reconeixement del català com a llengua de ple dret en les relacions internacionals.

7.2. Es normalitzarà el català com a llengua d’ús diplomàtic.

7.3. Totes les recepcions internacionals i els actes periodístics associats que tinguin lloc en territori nacional es faran en català.

8. COMERÇ I INDÚSTRIA

8.1. Es vetllarà per al compliment d’una normativa sobre retolació dels comerços i les indústries que garanteixi l’ús correcte del català. L’administració crearà els instruments de normalització lingüística necessaris i els posarà a disposició de tots els sectors relacionats. Al mateix efecte, es crearà un sistema d’incentius per a empreses, entitats o particulars, com a reconeixement oficial davant de resultats especialment notables.

8.2. Els productes comercialitzats dins del territori nacional hauran de ser etiquetats en català.

8.3. L’administració vetllarà per tal que el català s’inclogui a la llista d’idiomes considerats per part de les multinacionals de tot el món.

8.4. El ciutadà ha de ser atès en català. Per tant es prendran les mesures necessàries per assegurar que la llengua normal de treball en qualsevol empresa serà el català, tot procurant les eines necessàries per facilitar aquest objectiu i garantir la qualitat del resultat final.

8.5. Un coneixement i ús adequat del català serà impresdindible per a poder accedir al mercat laboral. Es fixarà un termini d’adaptació per als nous immigrants, tot facilitant-ne la integració lingüística com a eina bàsica de cohesió social i d’integració plena a tots els nivells. Això requereix treballar de bracet amb les iniciatives sorgides dels propis col·lectius d’immigrants o d’altres sectors civils que ja actuen en aquest sentit.

8.6. La llengua d’ús oral i escrita dels congressos científics i fires serà la catalana. Quan el ponent s’expressi en qualsevol altra llengua, hi haurà un servei de traducció simultània en català. També s’oferirà la traducció en anglès quan es tracti d’esdeveniments internacionals.

8.7. Tota la informació oral i escrita dels transports públics serà únicament en català. Les línies aèries oferiran, a més a més, la traducció en la llengua del país de destí i en anglès.


9. DRET DE CIUTADANIA

9.1. El coneixement i ús correcte de la nostra llengua, així com el coneixement de la nostra cultura i història, seran imprescindibles per a l’assoliment de la plena ciutadania per part dels immigrants.

 

L’11S de 2014 per la DUI: Senzillament, reconquerim la Catalunya Independent !

roc

Catalans ! Amunt les estelades!

L’11 de setembre d’aquest 2014 que sigui per la Independència! sols per la Independència, plena i total!

Catalans ! Amunt les estelades!
Sobre el cor, sota la samarreta, sigui groga o vermella!
Cada català una estelada, cada estelada un crit de veritable i plena llibertat!

Aquest 11 de setembre, enguany ja s’albira la Victòria, traiem doncs, tots! les estelades, no les deixem dormitant, mentre l’enemic ens ataca des de dins i des de fora … alguns volen pactes vergonyants amb l’Espanya invasora, alguns cauen en la trampa esclava de parlar la llengua de l’ocupant.

Catalans! traiem les estelades per la Independència total, no deixem que alguns confonguin l’opinió mundial, no deixem que ens emboliquin amb Lands i Massachussets artificials!

L’Estelada és l’ eestendard de lluita que un cop esdevinguem de nou Nació sobirana ens portarà a la Senyera Confederal, Principat, Illes, Nord i Sud , països de parla catalana, en comparteixen les quatre barres que a la mediterrània de bell nou tots els peixos lluiran.

Res de consultes no vinculants, res d’ensarronades monumentals, ni pactes, ni terceres vies dels poders fàctics espanyolitzants. Res de Durans i demés botiflerades. Si Ciu i Mas ens traeixen de nou ho pagaran!

Catalans ! Amunt les estelades!
L’11 de setembre d’aquest 2014 que sigui per la Independència! sols per la Independència , plena i total!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre d’Units per Declarar la Independència Catalana «UDIC»

———————

Aquesta magnífica fotografia per la Independència totaal i plena és de Josep Hernando: https://plus.google.com/+josepHernando/posts

No fem el joc als col·laboracionistes i als espanyolistes que sempre volen salvar Espanya.

Article d’en Santiago Espot (pres. Catalunya Acció) :

“Podemos i Guanyem són Espanya”
https://ow.ly/zzHwi

“Per molta retòrica revolucionària que gastin el cert és que no hi ha cosa més retrògrada que voler mantenir i salvar una entitat política degradada, corrupta i inoperant com ho és Espanya. Exactament com van voler fer Cambó, Porcioles o Pujol.”

I més encara quan aquesta entitat representa la teva supeditació, primer, i ben aviat la teva mort com a Nació i Poble.

————-

Podemos i Guanyem són Espanya

«Totes les receptes estan adreçades a fer una nova Espanya com la que volen els “compañeros” de la Complutense de Madrid»

Santiago Espot | Actualitzat el 23/07/2014 a les 00:01h
Espanya té moltes cares. Aquesta ha estat històricament la seva fórmula per mantenir-se encara mínimament dempeus després d’anar històricament  fracàs rere fracàs. Sempre hi ha algú disposat a salvar-la amb la disfressa que calgui. Colpistes, revolucionaris, il·lustrats, capellans… n’hi ha hagut de tota mena. Tots ells portaven alguna crossa que dissimulés la seva autèntica intenció final. Els colpistes l’ordre, els revolucionaris la justícia social, els il·lustrats, el progrés i el capellans la religió. D’Espanya ho qüestionaven tot: les lleis, els polítics, l’economia, les institucions, la forma de govern… Tot, menys dues coses: la seva unitat i mantenir Catalunya sotmesa.

Evidentment sempre han necessitat catalans que hi col·laborin. Alfons XIII va tenir el seu Cambó, Franco el seu Porcioles, Juan Carlos I el seu Pujol, o Gonzàlez el seu Raventós i tot el PSC al complet. Ara, els protagonistes van canviant i agafen formes diferents aprofitant els moments de crisi econòmica i social. El darrer intent s’anomena “Podemos” i també vol salvar Espanya. Però com que muntar una sucursal catalana en aquests moments no seria ben vist perquè Catalunya viu instal·lada en el debat independentista, ha aparegut una nova alternativa anomenada “Guanyem Barcelona” exactament amb el mateix discurs dels de Pablo Iglesias, qui  ja va dir que Ada Colau seria una magnífica ministra de l’habitatge… espanyola, és clar. Casualitat?

Just un mes després de la irrupció amb 1,2 milions de vots a tot l’Estat de la formació que, diuen, recull l’esperit del famós 15-M ja tenim la versió catalana. La seva aparició pública ha estat de traca i mocador amb un tractament exquisit per part dels grans mitjans de comunicació de casa nostra. El primer espot electoral gratuït el van tenir la mateixa nit de la seva presentació quan el programa .CAT de TV3 va dedicar-li a la seva candidata in pectore gairebé tot el seu temps. Així sí que podran dir que faran una campanya electoral “popular” amb quatre rals.

Donant un cop d’ull al seu manifest fundacional podem constatar que ningú pot estar en contra del que diuen. “Promoure a honestedat dels governats”, “posar fi a l’acumulació de càrrecs”, “establir mecanismes efectius de control dels responsables públics”, “consultes vinculants” o “plantar cara als lobbies financers, immobiliaris o turístics” són coses amb les quals només estan en desacord els membres i beneficiaris de la partitocràcia actual i l’oligarquia que els marca el pas. Ara bé, les seves receptes tant podrien valer per Barcelona com per Albacete o Badajoz. Perquè, de fet,  la capital que ens descriuen no sabem si ho és de Catalunya o de Castella La Manxa. Disparen contra tot menys contra Espanya. Ni rastre sobre els continus intents espanyols de deixar la llengua i cultura catalanes com una relíquia del passat, res sobre l’espoli econòmic  que pateix la nació i del qual Barcelona n’és víctima directa, , silenci total sobre les campanyes d’incitació a l’odi contra Catalunya,… en definitiva, totes les receptes estan adreçades a fer una nova Espanya com la que volen els “compañeros” de la Complutense de Madrid.

Amb tot, i com que la gent està farta del filibusterisme i la hipocresia dels partits actuals, és molt probable que tinguin la seva parròquia i facin perillar cadires que fa molts anys que no es mouen de lloc. També és probable que aconsegueixin fer creure a molts catalans la seva cínica premissa que diu que votar per decidir si volem remodelar un carrer de Barcelona té la mateixa importància que votar si volem ser o no una nació independent. Per molta retòrica revolucionària que gastin el cert és que no hi ha cosa més retrògrada que voler mantenir i salvar una entitat política degradada, corrupta i inoperant com ho és Espanya. Exactament com van voler fer Cambó, Porcioles o Pujol.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.

Ucraïna l’ofensiva dels colonitzadors. (Escrit dedicat al Sr. Mas i a la Sra. Merkel)

L’ofensiva dels russos a Ucraïna posa en evidència la fragilitat dels processos d’independència que pretenen alliberar una nació de les urpes dels seus colonitzadors, però no lliguen la independència a la regeneració, o sigui, els manca un lideratge amb el ferm determini de retornar a la nació la plenitud que la colonització li ha arrabassat.

 

Quan un procés d’independència es limita a embolcallar-se d’un discurs econòmic i evita posar sobre la taula que l’estabilitat del nou estat va indissolublement lligada a la capacitat de revertir les empremtes tant polítiques com culturals que la colonització ha imposat, convida la manipulació i la mentida en que s’emparen els colonitzadors a tornar amb embranzida.

Totes les armes són bones per esgarrapar un tros del pastís que ja es feien seu: la força bruta i les disfresses pretesament democràtiques com ara la defensa dels prorussos, en el cas d’Ucraïna, o l’exigència de “referèndums” per fer legal la colonització demogràfica i cultural que anys de submissió han imposat forçadament, i facilitar la posterior annexió a l’estat colonitzador.

Entenc perfectament que els estats que fa segles que oprimeixen, manipulen, colonitzen… evitin mirar enrere i justifiquin i donin per bona cada situació imposada per la força, ja sigui la força militar, política o demogràfica, que és en darrera instància el trumfo més potent i definitiu dels colonitzadors. Però els qui han patit els mètodes de la colonització per anihilar-los haurien d’adonar-se que la seva única sortida real i segura és denunciar amb precisió i contundència el procés que han viscut i afirmar sense embuts que la finalitat darrera i fonamental del nou estat és retornar-se la plenitud, tant política com territorial i cultural.

Per què fa tanta por posar el dit a la nafra i parlar clar dient les coses pel seu nom?
Per què costa tant d’encara-se amb la simplicitat de la veritat als qui fan de la manipulació i la mentida les seves armes?

Una raó fonamental és que la colonització afebleix molt la nació que la pateix, tant econòmicament com cultural, i sobretot, en xuclar-li la identitat, li desfà el caràcter. La fa poruga, espantadissa, li lleva la convicció que té la capacitat i la vàlua per retornar-se la plenitud i el lloc que li correspon.

Aquesta feblesa nacional, fa tancar els ulls a les tàctiques dels colonitzadors, d’altra banda ben barroeres i repetitives pel qui és mínimament observador; escampa la confusió en què sempre, sense excepció, s’empara la mentida i porta irremissiblement a sortides de compromís per apaivagar el furor dels qui amb la seva fam de més poder, més territori i més diners no tenen escrúpols per crear conflictes dins les nacions que es volen escapolir de les seves grapes.

Aquesta confusió que és a la base dels conflictes com el que es viu a Ucraïna,és atiada:

a- pel discurs internacional “políticament correcte” que emfatitza els drets individuals, i ignora els drets nacionals. Segurament perquè els qui dissenyen aquest discurs són estats, a la majoria dels quals les nacions reals els fan més nosa que servei, perquè s’han construït sobre la repressió i destrucció de nacions senceres. Només cal fer una ullada a la vella Europa: França, Espanya, la Gran Bretanya i, no cal dir, Rússia. Tots s’han construït ofegant nacions.

b- per la deïficació que s’ha fet d’una economia que afavoreix només el gran capital, i propugna la massificació i la desintegració de les nacions per assegurar una mà d’obra poc arrelada i fàcilment manipulable.

El discurs polític internacional està encallat en els drets humans. I , de fet, els drets humans són el fonament de tota construcció social que cerqui la justícia, però no ho són tot.

La dimensió nacional és fonamental per a garantir la felicitat dels homes i la pau real del món.

Fins que el discurs internacional no reconegui amb la mateixa contundència i claredat amb que reconeix els drets humans de l’individu:

a- els drets inalienables de les nacions reals a existir amb plenitud al territori que els hi és propi,

b- que els drets individuals dels qui viuen dintre d’una nació, però s’identifiquen amb una altra, mai han de passar per davant de la integritat lingüística, cultural o territorial de la nació on viuen,

no s’articularà el discurs ni l’acció correcta per a neutralitzar les agressions d’una nació sobre una altra.

En aquest tipus de conflicte, és fill de l’error i la confusió reduir-ho tot al drets dels individus sense tenir en compte tot el procés. Així, quan hi ha qui diu que és la mateixa situació que els ucraïnesos vulguin la independència de Rússia, o que els pro-russos d’Ucraïna vulguin annexionar el territori on viuen a l’estat rus, es passen per alt dues qüestions fonamentals, que quan es consideren, posen les coses al seu lloc.

a- per quina raó hi ha un nombre tant important de russos i prorussos a Ucraína, una nació de la que no se’n senten part, i a la que no tenen cap voluntat d’integrar-se?

b- per què creuen que tenen drets dins d’Ucraïna, i se senten prou forts per crear un conflicte?

Perquè se senten part, i estan emparats, pels qui molts anys n’han sigut els amos.

Només un procés d’independència amb profunda voluntat de regeneració, que posi en evidència els fruits enverinats de la colonització i desmunti un per un els falsos arguments i les mentides que nodreixen els conflictes, pot assegurar l’estabilitat de la nació tant a curt com a llarg termini, i posar els fonaments per a refer tot el que la colonització ha trinxat.

Si els catalans no ens desvetllem, i ens anem arrepenjant només en els tòpics econòmics prevalents, per a justificar i bastir el procés d’independència, ignorant la necessitat d’articular un discurs regenerador clar, tenim tots els números per fer una independència tant passada per aigua que no sigui capaç, i probablement ni es plantegi, portar a terme la seva finalitat darrera: retornar-nos la nació sencera, la llengua sense escapçaments ni d’ús ni de model, la catalanitat en definitiva.

Malgrat la demonització que se n’ha fet, i el confusionisme de conceptes i termes que s’ha bastit, per a evitar que ocupi el lloc que li correspon en el procés d’independència, la identitat, la manera de ser de la nació catalana, és allò més fonamental, i per això els colonitzadors fa sis cents anys que malden per destruir-la incessantment i amb tots els mitjans a l’abast.

Només si en un procés de regeneració es restitueix la catalanitat amb plenitud, es desactivaran les bombes de rellotgeria que la colonització ha sembrat, sobretot a nivell de les idees.

Si ens dobleguem i acceptem els efectes de la colonització, altres que els econòmics, que ara per ara, semblen els únics que som capaços de qüestionar i posar en evidència, haurem construït una independència falsa, una independència borda, que potser ens farà més rics, però no farà canviar el sentit d’aquest pendent avall nacional i lingüístic en què llisquem.

Sense un discurs regenerador no hi pot haver uns plantejaments correctes, alliberats de la mentida, la confusió i la feblesa que la colonització ha inoculat. I sense uns plantejaments correctes no hi pot haver cap acció correcta.

La situació que es viu a Ucraïna ens hauria d’obrir els ulls. Malgrat la diferència de contextos, els tics i les estratègies dels colonitzadors són arreu molt similars.

Només els atura la fortalesa de la seva víctima. I la fortalesa no la donen, com ens volen fer creure, l’economia i les armes. No, la fortalesa neix de la convicció que la integritat, la identitat nacional és profundament valuosa. És la convicció que la nació catalana, com totes les nacions del món ha de tenir el seu lloc i ocupar-lo amb dignitat per a poder expressar amb plenitud la seva idiosincràsia. Quan els catalans, i especialment els seus governants, actuïn des d’aquesta convicció, i no des del temor dels qui no volen fer nosa, farem forta la nació i en farem fora tots els paràsits, que no ho oblidem, només s’eternitzen sobre els cossos febles.

Maria Torrents Quadres (Consellera de Catalunya Acció)

En defensa dels valents. Tristament a Catalunya la mediocritat política impera.

El discurs de persones com Santiago Espot, des dels cercles del minso poder autonòmic i dels seus actius i corifeus és desprestigiat sistemàticament.

Sense la fermesa que representen les conferències, els articles i les paraules dels homes de plantejaments seriosos, clars  i contundets, com Santiago Espot, no assolirem la Independència.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre d’Units per a Declarar la Independència”UDIC i membre de l’ANC

———————————

Preludi de la independència
Carles M. Espinalt, 1992

RESUM:

1r Capítol – PERCEBRE’L

 

Són molts els qui voldrien que no se’n

pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-

ludi de la Independència de Catalunya no ha

nascut pas per generació espontània.

No és cap somni ni cap disbarat atabalador. 

Fa anys que es deixa sentir amb harmònic frasejar,

per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti

el to vibrant i clamorós que demana executar-

lo amb tota la seva amplitud.

Els motius pels quals no s’ha acabat mai

d’interpretar, sense perdre o robar-nos les

solfes, els podem copsar fins i tot amb fets

aparentment secundaris. En ells, això sí, hi

trobem tàctiques erradesmolta bona volun-

tat, excuses de mal pagador i limitada moral

de victòria.

Què ens ha mancat?
 

1 – Inspiració?
 

2 – Homes capaços de dirigir-ho?
 

3 – Ens creem nosaltres mateixos els inconvenients
 

4 – o els inconvenients ens venen de fora?
 

5 – Fem el sord
 

6 – o gent impenitent ens tapen les orelles?
 

Sempre que puc repeteixo i faig repetir:
 

Els catalans prou anhelen la Independència

nacional, però no veuen la manera d’assolir-la.
 

Cap projecte no es veu viable abans de

plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la

ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així

doncs, els artífexs que inculquin en cada

català la clara imatge motivacional de la seva

Independència com a poble, esdevindran els

qui anorreïn per sempre els obstacles que

impedeixen portar-la a terme.
 

No és pas impossible promoure-ho, encara

que la desconfiança en nosaltres mateixos

hagi impedit deixar parlar molt alt els qui

assagen de fer-ho viable.
 

Sovint, els covards, per no posar-se en evidència, són els més

interessats a silenciar la veu dels coratjosos.
 

Llavors, els desmoralitzats i els pobres de

tremp, enlloc de cercar un major braor en ells

mateixos, prefereixen —baixet, per no fer

soroll— parlar de mans misterioses que ens

barren el pas.

…/…
 

Carles Muñoz Espinalt, 1992

No a cap «tercera via» -la merda, la caca i la porqueria … i anar pagant i anar-nos ajupint cada dia!

 La tercera via dels Duran vol sotmetre de nou Catalunya:

“el que ells anomenen «tercera via» -la merda, la caca i la porqueria … i anar pagant i anar-nos ajupint cada dia!-  és el que Duran, un dels socis de CyU, voldria.”

Els apassionats i mig acorralats espanyolistes fa dies que barrinen com fer quadrar les seves coses per tal de poder seguir xuclant de la, de fet, «Gran Mamella Catalana», una mena de meta que no acaba mai de rajar tot i que la vaca catalana cada dia estigui més eixuta. No tenen mesura no pararan fins que de tan prima la tindran morta, aleshores podran aprofitar-se d’un fred cadàver i una mica després de passat un fugisser plaer de heure-la ben morta seguiran cofois el seu camí com si no hagués passat res. Si no ho impedim serem -els catalans- un altre dels molts pobles que un cop engolits per la història cauen en l’oblit. Aleshores al màxim que podrem aspirar serà a ser com una reserva india o un consentit guetto a casa nostra, o tal vegada un vulgar objecte de museu de lluïment coreogràfic dels vencedors d’aquella llarga conquesta.

Ara, perquè es troben sobre arenes movedisses i no se senten segurs, barrinen amb les terceres vies. Davant de tots i furgant contínuament des de posició privilegiada, o sigui que més potent i amb més capacitat de fer forat i fer-nos mal hi ha el Sr. Duran, soci «íntimíssim» de Convergència, el que ens ha de fer pensar que a Convergència això ja li agrada i ja li va bé, pensar el contrari a nosaltres no ens serveix de res perquè de fet tota aquesta gent juguen de figurants de qui ens vol fer mal supeditant Catalunya de nou a l’invasor castellà i espanyol i condemnant el nostre Poble a una mort per innanició segura.

De mans d’excàrrecs d’alta volada de mitjans anticatalans com la mateixa Vanguardia -quants catalans confien i han confiat en aquesta mala gent! ai las!- Càrrecs i gent prestigiosa que mai s’havien preocupat del possible futur de la imperant subjugació catalana -estaven tan tranquils i cofois, fotuts i tips botiflers espanyolistes del règim imperant- de mans d’ells o de boca d’ells, tan se val, ara surten idees pre estatutàries d’un estatut, per sort, ja mort i enterrat, com allò de «España, nación de naciones».

Finets, ex càrrecs, suposo que amaguen que en aquesta falsa expressió, en paraules d’els seus estimats amos «hay gato encerrado». Sí, per aquesta gent i els seus conceptes i valors sempre hi ha d’haver «Una Nación» que és la seva i que contendria unes altres nacions de segona -nacionalidades diu la seva «constitución» o podrien dir-ne «peculiaredades regionales». Així és de fet, i ho serà sempre, quan es permeten aixafar, esquarterar i prohibir cadenes de TV, estils i normes d’ensenyament o possibles eixos transversals per dir només quatre coses.

Ara els neguiteja que la seva «Nación» en majúscules pugui deixar de ser absoluta i exclusiva. Podrien avenir-se a mil canvis de maquillatge però sempre salvant la seva «Madre pátria i imperial España en lo destino de lo universal, i bla, bla, bla».

Res d’això ens serveix als catalans si volem ser un país de primera línia i normal com tots seure a l’ONU amb veu i vot. No ens serveixen als catalans estatus semblants als de Baviera i Massachussets,  senzillament perquè els catalans som nació, quan Baviera i Massachussets són un Land i un estat-regió d’unes altres nacions més grans, pel cas, Alemanya i Nord Americana respectivament.

El millor de tot és la separació de fet i cadascú a casa seva, els catalans ja estem preparats i tenim pressa.

Mentrestant Mas i Duran vagin fent el ruc i encallant la nostra independència, nosaltres ens hem d’espavilar, promoure la DUI i preparar i reforçar noves alternatives polítiques que vagin  per feina. És tard, estem preparats i tenim pressa! apa, doncs! declarem d’una vegada el nou estat català independent.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’Units per Declarar la Independència Catalana “UDIC” i membre de l’ANC.

Les urnes als col·legis electorals i la DUI (Daguer)

Daguer | dilluns, 14 de juliol de 2014 | 13:29h

 

El 9-N hem de votar. Però si les urnes no són al carrer, res a fer. Volem votar. Però si no li demanem al govern que posi les urnes, la nostra voluntat es converteix  en mer desig. Per això davant del repte del 9-N és absolutament necessari concretar la nostra demanda: volem les urnes al carrer, passi el que passi.  I aquest és el deure del govern.

Ningú ens ha de donar permís per votar. Ni ningú l’ha d’esperar. No sé si ens deixaran, sento dir. Encara ens envaeix una actitud victimista i dependent. La mateixa Carme Forcadell diu Si no podem votar. Senyora, votar només depèn de nosaltres. Què li passa a l’ANC? Cap prohibició de Madrid ens ha de condicionar. O la declaració de sobirania només va ser una esperpèntica obra teatral? Ben clar: des de la sentència contra l’Estatut, el govern espanyol actua en confrontació total amb nosaltres, per tant, el nostre govern té tot el dret a mantenir l’envit i a actuar també en confrontació amb el govern espanyol. Si ens ve una prohibició de Madrid, de cap manera ens hi hem de plegar: exigim al nostre govern un acte de rebel·lia. Que posi les urnes al carrer!

Espanya voldrà intimidar els polítics de Catalunya. Prohibirà, amenaçarà i multarà. Com hi ha de respondre el nostre govern? Prescindint-ne, explicant-se i animant a la gent a no cedir. La gent, el gruix de la gent, d’entrada també pot tenir por, i sentir com a seves les intimidacions que rebi el govern; però si aleshores aquest reacciona amb valentia, encomanarà a la gent la seva actitud. El poble que desitja la llibertat, fa seu el coratge dels líders que estan decidits a portar-lo a la victòria. En canvi, quan nota dubtes i pors en els dirigents, no és que els segueixi, simplement abandona per manca de lideratge.  Si el nostre govern demostra valor, el gruix de la gent el seguirà. La millor manera d’unir i anar plegats és assumir els reptes, plantar cara i desafiar l’actuació antidemocràtica d’Espanya.

 

Tenim uns actius molt potents que hem de conèixer i saber fer valdre.

– El principal, que podem posar a Espanya en evidència i decantar el favor internacional cap a la nostra causa. Quan el govern posi les urnes, obligarem a Espanya a enviar la Guàrdia Civil a retirar-les. La imatge apareixerà a totes les televisions del món. El desprestigi d’Espanya serà més gran que mai. I nosaltres atraurem totes les simpaties. O el govern davant d’aquest panorama, espanyol farà un pas enrere i ens tolerarà la consulta. Tenim aquest actiu i l’hem de saber utilitzar. Per això és tan important que pressionem els nostres dirigents perquè es comprometin a posar aquest dia les urnes al carrer.

 

 Si nosaltres volem, si el govern demostra decisió, si la senyora Carme Forcadell no es mostra submisa als porucs, tindrem consulta i independència.

 

– El segon actiu és semblant. Quan el nostre govern posi les urnes, li poden caure una sèrie de sancions per part de Madrid. Millor. Cap por, doncs. En els darrers mesos s’ha anat creant un interès internacional molt gran cap a la nostra causa, tant per part dels governs estrangers com sobre tot per part dels mitjans;  per tant,  aquestes agressions no es passaran per alt sinó que donaran la volta al món. Unes fortes sancions, a l’espanyola, només per haver fet possible l’acte democràtic de votar seran blasmades internacionalment. L’escàndol serà tan majúscul com si s’envia la força pública a retirar les urnes. No en dubtem: de cop i volta decantarem la simpatia internacional a favor nostre.

 

I aleshores serà el moment que el nostre govern ha d’aprofitar  per declarar unilateralment la independència perquè tothom haurà vist que no ens han deixat cap més altra sortida.

 

Ara bé, tot això només serà possible si el govern està disposat a posar les urnes on han d’estar: en els col.legis electorals.

 

A nosaltres ens toca pressionar i exigir-ho.

 

Que si el govern no gosa fer els deures, que dimiteixi

 

Daguer

La Primera Fisura al rebuig a la DUI la protagonitza ja el CATN.

Les deu preguntes i respostes sobre com es proclamarà la independència

L’informe número 10 del Consell Assessor de la Transició Nacional defineix els passos que cal fer per proclamar la independència

L’informe número 10 del Consell Assessor per a la Transició Nacional tracta del procés constituent i detalla com serà la proclamació de la independència. Us oferim les principals preguntes i respostes que conté.

Cal que l’estat espanyol accepti la proclamació de la independència?

–No. El procés és millor i més fàcil si es negocia amb l’estat, però no és obligat de fer-ho.

Si l’estat accepta de negociar la independència, quins objectius caldrà assolir?

–Caldrà negociar-hi les condicions de separació, cercar el reconeixement internacional, establir les condicions de la incorporació del nou estat a la Unió Europea i preparar internament la creació del nou estat.

Si l’estat acceptés de negociar la independència, quant de temps duraria aquesta negociació?

–En cas de col·laboració seria raonable de pensar en un any i mig de negociacions. En cas contrari, tot indica que el temps de negociació s’escurçaria molt.

Si l’estat es nega a negociar la independència, quins són els objectius a assolir?

–En cas que l’estat espanyol no vulgui negociar, l’alternativa que restaria a la Generalitat per a fer efectiva la voluntat popular seria de proclamar unilateralment la independència. Si no s’ha fet la consulta del 9-N, caldria fer un referèndum de ratificació de la independència. Immediatament caldria cercar el reconeixement internacional i exercir el control efectiu del país.

Què passa a partir de la proclamació de la independència?

–La proclamació de la independència significa l’obertura d’un procés constituent. El Parlament de Catalunya aprovaria una llei sobre el procés constituent que hauria de definir com s’adapta el sistema institucional català, quins són els règims provisionals pel que fa a drets i llibertats, nacionalitat, ús de llengües, ordenament jurídic, relació amb l’estat i relacions internacionals.

Cal una constitució provisional?

Cal una llei del parlament de Catalunya sobre el procés constituent. No és necessari qualificar-la de constitució provisional.

Quin seria el pas següent? Unes eleccions?

–El primer pas serien unes eleccions constituents. Convocades immediatament després de la proclamació de la independència. El parlament resultant hauria de redactar i aprovar la constitució de la Catalunya independent.

La constitució s’hauria de ratificar en referèndum?

–És imprescindible que la nova constitució es ratifiqui amb un referèndum.

Com s’adaptarien les institucions catalanes al procés constituent?

–El president de la Generalitat passaria a ser el cap de l’estat. Els poders judicials i els òrgans reguladors haurien d’adaptar-se a la nova situació.

Qui seria considerat ciutadà del nou estat?

–En principi, els qui tinguin la nacionalitat espanyola amb veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya. Més endavant es podria establir una norma concreta per a més supòsits, com ara els ciutadans nascuts a Catalunya però residents fora.

Caldria definir quines són les llengües oficials?

No caldria. En general la llei constituent o la constitució provisional no hauria d’assumir decisions que és raonable de pensar que han de ser fixades per la constitució definitiva.