Alguns batlles s’han rendit davant la delegada/virreina ecspanyola!

Redacció | Actualitzat el 26/04/2013 a les 15:37h

L’Estat reprèn a Sant Pere de Torelló la guerra de banderes

El balcó de l’Ajuntament de Sant Pere de Torelló, amb l’estelada. Foto: Osona per la Independència.

La Delegació del Govern d’Espanya a Catalunya no es dóna per vençuda i continua encaparrada amb l’obligació de penjar la bandera espanyola als Ajuntaments. Si fa uns mesos va tocar el rebre a Calldetenes , aquesta setmana ha estat el torn de Sant Pere de Torelló. En aquests moments, ni un sol dels 51 municipis de la comarca d’Osona fa onejar la insígnia espanyola.

L’Ajuntament de Sant Pere de Torelló ha rebut un requeriment oficial de l’organisme que encapçala María de los Llanos de Luna, demanant explicacions de perquè no té penjada la bandera espanyola a l’edifici municipal (on sí que hi oneja una estelada), segons ha confirmat a Osona.com l’alcalde Jordi Fàbrega. Ara, el consistori té 20 dies per elaborar un informe i enviar-lo a la Delegació del Govern.

L’Ajuntament de Sant Pere de Torelló decidirà el proper dilluns la seva postura davant la petició. En principi, tot apunta que podria seguir la mateixa estratègia que segueixin altres municipis afectats, sota el paraigües d’organismes superiors, com l’Associació de Municipis per la Independència.

De la mateixa manera que Calldetenes i Sant Pere de Torelló, arreu del país hi ha altres municipis afectats, com Corbera de Llobregat, Banyoles, Tàrrega, Igualada, Agramunt, Borges Blanques, Vilafranca del Penedès, Vilassar de Dalt o Balaguer, entre d’altres. També han rebut requeriments d’aquest tipus els consells comarcals de les Garrigues i l’Urgell.

Fa uns dies, diversos alcaldes i presidents de consells comarcals de la demarcació de Lleida van lliurar a Núria de Gispert , presidenta del Parlament de Catalunya, un escrit on exigien un canvi d’actitud de la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, respecte a les institucions locals del país i demanaven l’empara de les institucions catalanes davant el que consideren una “campanya planificada d’assetjament”.

La vella dama “del Kosovo Independent” per a la Independència de Catalunya!

Els catalans som invictes!

Mai hem renunciat a la ressurrecció de la nostra pàtria!

La vella dama ens espera a la cantonada d’aquest 2013-2014.


1a part post: La DUI (Daguer)

2a part post: La vella dama (Jordi Font, El Punt-Avui+ 27/4/2013)

Extret del Blog de Daguer | dilluns, 15 d’abril de 2013 | 11:12h

Una DUI, Declaració Unilateral d’Independència, és una acte cent per cent democràtic.

Una DUI, Declaració Unilateral d’Independència, és un acte cent per cent democràtic com qualsevol acte realitzat pels representants del poble. Sobre tot si compleix les tres condicions del nostre cas. Primera, que els diputats hagin estat escollits en una contesa electoral en què el principal punt del programa era la transició cap a un estat propi. Segona, que tal voluntat popular hagi estat expressada també per altres mitjans, com la manifestació massiva de l’11-S últim. Tercera, que es faci amb el compromís de sotmetre-ho posteriorment a un referèndum vinculant.

Tot s’ha de dir. Hi ha decisions del parlament que són dubtosament democràtiques per més que els seus membres hagin estat elegits. Quan les decisions dels diputats van en sentit contrari a la voluntat popular expressada, per exemple, en una ILP. Quan el parlament espanyol refusa la ILP presentada per la PAH, sí que podem dubtar de la qualitat democràtica de tal decisió. Si més no el govern espanyol l’hauria de sotmetre a referèndum.

Una declaració unilateral d’independència és un acte més democràtic que un referèndum per a la independència quan aquest es fa sota les lleis i el domini de l’estat del quan un es vol escindir. I si aquest estat és l’Estat espanyol, les ganties democràtiques són mínimes. Perquè tant les seves lleis com tota la maquinària estatal estaran poderosament posades per a pervertir el referèndum. Si ho han fet en unes simples eleccions semiplebiscitàries com les del 28-N, com no ho faran en el moment d’un referèndum decisiu.

No siguem innocents. Un referèndum sota lleis espanyoles serà un referèndum arriscat i amb poquíssimes garanties democràtiques. Un referèndum després de la DUI, sota les nostres pròpies lleis i amb supervisió internacional, serà un referèndum net. Com nosaltres solem fer les coses.

Primer la DUI, després el referèndum. És el més democràtic. I cal preparar la població per aquesta seqüència del procés.

———————

En l’actualitat el Tribunal Internacional de La Haia ho avala amb la seva jurisprudència dictaminada en els darrers processos de secessió de Montenegro i de Kosovo:

Per si algú en té algun dubte heu de saber que:

El link d’aquesta sentència que segueix del Tribunal de La Haia és el següent:

https://www.icj-cij.org/docket/files/141/16010.pdf

El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia en sentència del 22 de juliol del 2010 va concloure:

1 – Que no existeix en el Dret Internacional cap norma que prohibeix-hi les Declaracions Unilaterals d’Independència.

2 – Que en cas de contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval la segona.

3 – Que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat que sigui vigent.

——————-

La vella dama

No hi ha més camí
per a Catalunya:
o la pura, extemporània i adversa confrontació de forces en el ring
o una persistent i creixent aliança
amb “la vella dama”

A l’inefable blog Metiendo bulla, de José Luis López Bulla, l’històric secretari general de CCOO, cantant líric i esplèndid “homenot” a l’espera d’un bon retratista, s’hi pot llegir l’article “Resistencia y ataque”, on López Bulla, des de la seva vasta experiència sindical, ens parla de la clau que determina el resultat de les batalles: en diu “la vieja dama” i és la correlació de forces. Especialment decisiva quan es tracta de forces desiguals: dels treballadors davant de l’amo i la policia, dels desnonats davant dels bancs, dels ciutadans davant dels tancs, de qui té raons davant de qui té la força. Es tracta d’una tercera presència que el peix petit pot moure i girar al seu favor, fins a posar en cintura el peix gros que l’empaita amb tan males intencions. Cal saber-se guanyar la màxima legitimitat i, amb ella, la suma d’afectes, solidaritats i suports que decantin la balança, que facin vergonyant i inacceptable la posició del fort, de manera que l’obliguin a entrar en raó.

Me’n vaig recordar divendres de la setmana passada, a l’Ateneu Barcelonès, en el viu debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya, organitzat pel Fòrum Cívic-Trobades Ciutadanes, una de les plataformes impulsores del Manifest de Setembre. Els ponents (Antoni Castells, Àngel Ros, Maria Badia, Wolfgang  Kreissl-Dörfler i jo mateix) havíem conclòs que els fets, particularment la sentència de l’Estatut i el lamentable Gòlgota que la va precedir, donaven per acabada l’etapa del pacte constitucional de 1978 i que, democràticament, només restava l’exercici, per al poble de Catalunya, del seu dret a decidir la seva relació amb Espanya, tal com ha expressat prop del 80% del Parlament de Catalunya, amb el mandat al govern de la Generalitat a negociar-ho amb el govern de l’Estat.

Arribats en aquest punt, alguns dels assistents es feien creus de tanta ingenuïtat i expressaven la seguretat que el govern de l’Estat mai no hi accediria. Què calia fer, doncs? Una consulta no vinculant, que no comportaria el dret a decidir? Una proclamació unilateral d’independència per compte del Parlament de Catalunya, sense que la ciutadania hagués decidit democràticament? Tot això ens duria a la il·legalitat i, en conseqüència, a la pèrdua de suports exteriors i interiors, a l’afebliment; no en va el marc legal vigent d’un estat de dret es considera internacionalment sagrat i punt de partida ineludible per a qualsevol canvi democràtic. Això ens aboca a la negociació amb l’Estat espanyol com a única via per materialitzar el dret a decidir.

Per descomptat que el govern de l’Estat no sembla disposat a accedir-hi, com també semblava impossible, per posar l’exemple més difícil, que el capitalisme pogués donar lloc a l’estat del benestar durant la postguerra mundial. Va caldre que es fes present “la vella dama”: un fort moviment obrer, una consciència generalitzada que estava en joc la més elemental dignitat humana, el “perill comunista” a l’Est, davant del qual es feia evident la necessitat de demostrar les bondats de la democràcia i del mercat, al preu de regular-lo… I la balança va girar. I el peix petit, durant dècades, va reeixir a domesticar la fera. Fins ara, que la fera ha mutat i ha criat ales globals i vola per sobre dels terrats sense que ningú pugui encalçar-la. No hi ha més camí per a Catalunya: o la pura, extemporània i adversa confrontació de forces en el ring o una persistent i creixent aliança amb “la vella dama”.

Darrera actualització ( Dissabte, 27 d’abril del 2013 02:00 )

Portem a França i als aliats fets consumats, interessos i valors!

“si no piques portes, no s’obriran” Geoff Cowling

“Només la llibertat i la independència total són bones pels catalans” S. Molins

Geoff Cowling, ex Cònsol Gral de l’UK a BCN recomana a la Generalitat intensa acció exterior!

empordaaccio | dimarts, 9 d’abril de 2013 | 21:07h

Geoff Cowling, excònsol general britànic: “A Catalunya ha de prevaldre la democràcia i la gent ha de poder decidir”

El diplomàtic diu que la Generalitat ha d’iniciar una “ofensiva” més forta a l’exterior perquè “si no piques portes, no s’obriran”

 

“Si estigués en el lloc de Catalunya, prepararia una ofensiva amable a París, Berlín, Brussel·les, Londres i possiblement Nova York, utilitzant les delegacions que ja hi ha en aquestes ciutats”, recomana Cowling. “És essencial explicar al món el que està passant. Quan em preguntes quina seria la relació de la comunitat internacional, crec que la comunitat internacional ha de ser informada del tema. Realment cal algun tipus de programa internacional de l’administració catalana per explicar el seu posicionament”


Londres (ACN).- “Colossal” i “extraordinària”. Aquests són els dos adjectius que el que va ser cònsol general del Regne Unit a Barcelona entre el 2002 i el 2005, Geoff Cowling, utilitza per descriure la manifestació de la Diada, que va viure en primera persona. En una entrevista amb l’ACN a Londres, Cowling es mostra partidari que Catalunya celebri un referèndum d’independència per decidir el seu futur. “Ha de prevaldre la democràcia i la gent ha de poder decidir”, assegura l’excònsol general, que avisa la Generalitat que si vol aconseguir l’estat propi ha d’intensificar encara més la seva acció exterior. “Cal anar a picar portes. Si no piques portes, no s’obriran. S’ha de sortir allà fora i provar-ho”, destaca.

Geoff Cowling ha treballat durant dècades per la ‘Foreign Office’, com a diplomàtic per a l’estat britànic a Llatinoamèrica, Dinamarca o l’Afganistan. El seu últim destí, i un dels que més l’ha marcat, va ser el consolat a Barcelona. Des que va tornar a Londres, fa set anys, Cowling ha seguit amb interès i cert punt de sorpresa els desenvolupaments polítics i culturals a Catalunya, i fins i tot va ser a la capital catalana durant la gran manifestació de Diada de l’any passat.

 
“Deien que era una manifestació, però no ho era, perquè no et podies moure de tanta gent que hi havia”, explica Cowling al recordar aquella jornada. “Catalunya ha canviat bastant significativament. Una de les coses que he notat més des que vaig marxar és l’augment de l’independentisme”, afegeix. Cowling explica que l’any 2005, quan l’Estatut polèmicament retallat pel Constitucional ni tan sols s’havia aprovat, ERC era la única força parlamentària clarament independentista i “òbviament” hi havia manifestacions per l’11 de setembre, però poca cosa més. “No hi havia res com el que vaig experimentar el setembre passat, quan vaig anar a Barcelona”, admet. “Si a la marxa hi havia 1,5 milions de persones, com diu la policia, significa prop d’un 25% de la població catalana. És colossal”, exclama.
 
“Aquell entusiasme estava motivat des del carrer, i de fet va canviar la visió dels polítics, accelerant unes eleccions que no estaven previstes pel 25 de novembre”, recorda. Cowling creu que, a diferència del procés que està vivint Escòcia, a Catalunya l’independentisme s’ha consolidat al carrer, i després ha contagiat el govern. “A Escòcia hi ha una situació de dalt cap a baix, mentre que a Catalunya veig que prové de les bases”, defensa. “Escòcia farà un referèndum d’independència, però la idea de tenir 1,5 milions d’escocesos sortint a Princess Street, a Edimburg, onejant la bandera, em costa de veure”, admet.
 
A favor del referèndum
 
Per aquest exdiplomàtic britànic, Mariano Rajoy hauria de permetre la celebració d’una consulta a Catalunya, igual que ha fet el primer ministre David Cameron amb Escòcia. De fet, creu que l’actitud conciliadora dels conservadors anglesos ha ajudat a “eliminar tensions” en tot el debat independentista. “La situació al Regne Unit és completament diferent a la de Catalunya”, admet, reconeixent que des de Londres sempre han “estat conscients que Escòcia és una nació separada”. A més, Cowling creu que el fet que el Regne Unit no disposi d’una constitució facilita les coses.
 
“A Espanya hi ha una constitució que és molt rígida i aparentment difícil de canviar. A més, també hi ha, clarament, elements a Espanya que no volen nodrir la idea d’un referèndum català”, explica l’excònsul general a Barcelona. “Però la meva visió personal és que a tot això s’hi hauria de fer front de manera democràtica”, afegeix. De fet, segons Cowling, encara que la constitució no permeti els referèndums a Catalunya, s’ha de respectar la voluntat del poble català.
 
“Segons la constitució espanyola, Catalunya és només una comunitat autònoma, però tot i això té un parlament, i si hi ha una majoria en aquest parlament que reflecteix la voluntat de la gent per organitzar un referèndum sobre el seu futur, no veig perquè no s’hauria de fer”, destaca aquest britànic. “Un referèndum no necessàriament ha d’acabar amb un ‘sí, volem ser independents'”, explica, defensant el dret democràtic a votar dels qui volen apostar per la unió entre Catalunya i Espanya. “Però crec personalment que ha de prevaldre la democràcia, i la gent ha de poder decidir”, remarca.
 
Més acció exterior
 
Després d’anys de moure’s entre els passadissos del ministeri d’Exteriors britànic, i de recórrer països a tots els continents, Geoff Cowling defensa que una de les tasques més importants per a qualsevol país és la seva projecció exterior. Cowling evita predir si una Catalunya -o una Escòcia- independents estarien dins o fora de la Unió Europea però admet que la Comissió Europea encapçalada pel conservador José Manuel Durao Barroso “fa remor” en contra de les separacions.
 
Per Cowling, l’argument que un nou país independent hauria de tornar a demanar l’adhesió des de fora és tan especulatiu com el de que podria continuar com a membre de ple dret sense negociació. “Tant Catalunya com Escòcia són actualment membres de la UE, i que sortissin implicaria l’expulsió d’unes comunitats molt substancials. Tampoc crec que això estigui dins dels límits constitucionals de la UE”, assegura.
 
Però podria intervenir en el cas català la comunitat internacional o europea si Espanya bloqueja el referèndum? “Dependrà de la situació que prevalgui en aquell moment en el sí de la UE. Personalment, m’agradaria dir que sí, això és el que diria el meu cor, però el meu cap em diu que no, que no ho farien. No voldrien perjudicar la seva relació amb l’estat espanyol”, admet Cowling. Per evitar una situació en què la resta de països europeus descriguin la situació catalana com un “afer intern espanyol”, Cowling té una recepta: la internacionalització del conflicte.
 
“Abans que això passi, Catalunya realment hauria d’utilitzar les eines que té, a través de les delegacions, el Diplocat i Afers Exteriors, per projectar el seu missatge, particularment a nivell europeu”, defensa. Segons Cowling, a les capitals europees s’escoltaran Catalunya, encara que Espanya no ho vegi amb bons ulls. “Si estàs en un racó i crides, i crides prou, algú et sentirà”, defensa. “Certament serien escoltats al Regne Unit, n’estic convençut”, diu l’excònsul general, que creu que amb els paral·lelismes amb Escòcia tard o d’hora algú des de Londres o Edimburg hauria de dir alguna cosa sobre Catalunya. De fet, Cowling coneix la tasca de la delegació a la capital britànica i creu que és molt positiva. “Estan ben considerats i són rebuts a la Foreign Office i a Westminster”, explica. “Cal anar a picar portes. Si no piques portes, no s’obriran. Així que cal sortir allà fora i provar-ho”, destaca.
 
“Si estigués en el lloc de Catalunya, prepararia una ofensiva amable a París, Berlín, Brussel·les, Londres i possiblement Nova York, utilitzant les delegacions que ja hi ha en aquestes ciutats”, recomana Cowling. “És essencial explicar al món el que està passant. Quan em preguntes quina seria la relació de la comunitat internacional, crec que la comunitat internacional ha de ser informada del tema. Realment cal algun tipus de programa internacional de l’administració catalana per explicar el seu posicionament” diu l’exdiplomàtic, que assegura que desconeix si Madrid ja està fent la seva contracampanya a l’exterior. “Hi ha d’haver negociacions, certament dins de la Unió Europea, amb tots els països, perquè cada un té un veto”, afegeix. Per Cowling, el missatge és obvi: la independència de Catalunya “és un tema europeu, i s’ha de discutir en els passadissos dels governs europeus”.

Extret de Català Sempre

 



Dorm La France? Dorm Catalonia?

franch | dijous, 1 de novembre de 2012 | 11:38h

La Generalitat ha cessat el seu delegat, Miquel Vila, amb el rerefons d’una exposició sobre Dalí

No és casualitat que, a França, els articles dedicats a la última manifestació de l’Onze de Setembre i el procés sobiranista iniciat pel president de la Generalitat, Artur Mas, estiguin sent més tebis que a la premsa anglosaxona. La tradició jacobina d’aquest país, amb un territori on una part de la població encara parla català malgrat la uniformització militant de l’administració de París, fa més difícil entendre per què, una mica més al sud, una part de l’Estat espanyol opta pel dret a decidir. I no només per qüestions econòmiques.
La delegació de la Generalitat a París és un exemple de desventures, contradiccions i canvis constants que no ajuden en absolut a donar una imatge coherent de la política internacional catalana al país veí. L’últim delegat en saltar ha estat, el mes de setembre, Miquel Vila Regard, sense cap explicació oficial. El reemplaça la fins ara adjunta i ex directora de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Maryse Olivé. La raó del cessament ha estat les seves males relacions amb l’actual secretari general d’Afers Exteriors, Senén Florensa, depenent de la conselleria de Governació de Josep Antoni Duran i Lleida i sota la línia de perfil baix per acontentar en un pacte no escrit el Partit Popular de Catalunya que fins ara havia aprovat els pressupostos. Vila havia estat nomenat el març del 2011, en substitució d’Apel·les Carod-Rovira, que tant desgast polític va suposar per a Esquerra Republicana de Catalunya al ser el germà del llavors vicepresident del Govern.
Apel·les Carod-Rovira, malgrat això, disposava de millors relacions amb l’aleshores ambaixador espanyol a París, Francisco Villar. No ha estat el cas de Vila amb el seu successor, Carlos Bastarreche. I l’espurna ha provingut de la capitalització de l’exposició ‘La persistència de la memòria’ sobre Salvador Dalí, al Centre Pompidou de la capital francesa, que s’inaugura el 21 de novembre. La mostra és una iniciativa del Pompidou, coproduïda amb el museu Reina Sofía de Madrid i la participació de la Fundació Gala-Dalí de Figueres i el Salvador Dalí Museum de Florida. A la inauguració, hi assistirà el rei Joan Carles i entre els suports no s’hi recull actualment cap organisme català. Això sí, el grup Abertis depenent de La Caixa és un dels patrocinadors a través de la seva concessionària d’autopistes franceses Sanef. Els altres mecenes són l’empresa de serveis professionals PricewaterhouseCoopers (PwC) i ERDF, la xarxa de distribució d’electricitat francesa.
L’Institut Ramon Llull hi serà present amb un col·loqui internacional sobre les noves mirades entorn la figura de Dalí, el gener, i l’intercanvi de correspondència de dues parelles de cineastes i que s’ha exhibit abans al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): José Luis Guerín-Jonas Mekas i Albert Serra-Lisandro Alonso, el desembre i abril. El banyolí Serra, a més, tindrà carta blanca en un espai del Pompidou per fer una programació temporal. Simultàniament, l’Agència Catalana de Turisme organitzarà un viatge al triangle dalinià amb periodistes francesos i una degustació gastronòmica empordanesa el març, a l’esplanada de Beaubourg davant del museu.
Vila pretenia que, aquesta mostra gastronòmica catalana, es fes el primer dia i a través d’un àpat amb totes les autoritats i personatges de la vida cultural en col·laboració amb la UNESCO. Però l’ambaixador Bastarreche s’hi va oposar i l’àpat amb el rei Joan Carles es farà únicament sota el paraigües del govern central. Aquesta baralla diplomàtica i de protocol no deixaria de ser anecdòtica si no fos perquè, darrera, hi ha un doble pols entre les representacions catalana i espanyola i de prioritats internacionals al si de la federació de Convergència i Unió. Tot i que les eleccions anticipades del 25 de novembre ho poden tornar a capgirar tot.
De fet, Convergència Democràtica de Catalunya ha rescatat l’ex delegat a Berlín fins desembre, el periodista Martí Estruch, per coordinar una campanya internacional de comunicació del Govern pel seu gir sobiranista. I el major ressò a la premsa anglosaxona del debat a Catalunya no es deu només al voluntarista esforç del col·lectiu Emma contrarestant en anglès algunes de les idees fixes sobre la realitat de l’Estat espanyol, sinó als propis contactes del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell.
Oficialment, es pot adduir que a París s’ha aprimat l’estructura directiva per qüestions d’estalvi. Però el cessament de Vila, abans de l’Onze de Setembre, es fa en sentit invers d’aquesta simplificació prescindint del cap i ascendint al segon, Maryse Olivé, de perfil més cultural. Vila, advocat, empresari editorial i immobiliari i membre del Cercle d’Estudis Sobiranistes, a més d’ex cònsol honorari de Lituània a Catalunya i Aragó, preparava una possible visita de Mas a l’Elisi que el seu cessament i els comicis avançats han aplaçat sine die.
Mas s’ha desplaçat com a president en diverses ocasions a Brusel·les i ho tornarà a fer el 7 de novembre abans que no comenci la campanya electoral. Però no ha anat mai a París. Tampoc ho podrà fer el 21 de novembre, quatre dies abans dels comicis, quan al Pompidou es pugui contemplar el quadre cedit pel museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) ‘La persistència de la memòria’, que el controvertit Dalí va pintar el 1931 i es coneix popularment com ‘Els rellotges tous’.

Una cronologia plena d’ensurts

1998: obertura a l’abril de la Maison de la Catalogne en època de CiU al carrer del Coeur du Commerce Saint André, al barri de Saint Germain, per part del Consorci de Turisme. El gestor és el francès Philippe Laborde. El bistrot-restaurant a la planta baixa s’adjudica en concessió privada a Consulting de Restauración y Hosteleria (CRH), del restaurador Josep Julià.
1999: el maig, CRH fa suspensió de pagaments i assumeix la gestió del restaurant Catalunya Promocions Services, creat pel Consorci de Promoció Turística de París, que acabarà acumulant unes pèrdues d’uns 3,6 milions d’euros i denúncies de malversacions per part de l’oposició. El restaurant tancarà provisionalment el 2001 i, després, serà assumit per la conselleria d’Agricultura.
2002: el febrer, Àngels Garcia és nomenada directora de la Maison de la Catalogne. A l’abril, Garcia acomiada Laborde.
2004: amb l’arribada del primer tripartit Montserrat Casals es converteix a l’agost en directora de l’oficina de la Generalitat a París, amb seu a la Maison de la Catalogne i depenent de la secretaria de Relacions Internacionals de Presidència. Garcia acudirà als jutjats pel trencament del seu contracte laboral.
2007: cessament, el març, de Montserrat Casals amb l’arribada del segon tripartit i Josep Lluís Carod-Rovira com a vicepresident i responsable de política internacional. El secretari d’Afers Exteriors, Albert Royo, assumeix la direcció en funcions de l’oficina, però un mes després Carod-Rovira el substitueix per Roser Clavell. El setembre, Elisabeth Dalmau serà nomenada directora de l’oficina. El desembre, es tanca definitivament la Maison de la Catalogne i el restaurant (un cop acabat el contracte de lloguer de deu anys, a raó de 376.000 euros anuals) per traslladar l’oficina de la Generalitat al carrer de la Boétie, prop dels Camps Elisis, on dos anys abans ja hi havien anat els serveis de comerç, turisme i cultura (lloguer actual de 416.000 euros anuals).
2008: el juliol, el segon tripartit nomena Apel·les Carod-Rovira com a delegat de la Generalitat a França, en virtut del desplegament del nou Estatut.
2011: el març, Miquel Vila Regard substitueix Apel·les Carod-Rovira com a delegat amb l’arribada del nou govern de CiU.
2012: el setembre, Vila és cessat i el substitueix la seva delegada adjunta, Maryse Oliver.



La descolonització ja ha començat i acabarà quan assolim esdevenir independents.

Ens interessen ben poc les opinions dels colons

FANTASSIN MANEL.   Les opinions dels polítics espanyols, en relació a si els catalans seríem menys feliços separats d’Espanya, ens interessen tan poc o menys del que interessaven als argentins, als xilens o als mexicans en els moments previs a l’alliberament. Fa dos dies el ministre Montoro gastava mitja hora del seu temps advertint el diputat Alfred Bosch  dels efectes negatius que sofrirem per alliberar-nos. Allò més interessant és precisament la quantitat de temps esmerçat, perquè és indicador de com trontolla  la comèdia que interpreten, alternant el desdeny hispànic amb la frustració per la colonització fracassada. No hi ha manera, no se’n surten!

Em diuen que m’estic embolicant, que la dominació espanyola no és colonial. Potser no exactament però estic convençut que la colonització haurà estat percebuda com la millor opció. A més se m’acudeixen formes de colonització molt diverses: el sistema de colonització transatlàntic deu ser fotut per la metròpoli perquè acabava convertint els colons en antiespanyols o antibritànics (criolls); el mateix succeí amb la colonitzacio africana;  el sistema de l’Estat d’Israel, consistent en la colonització europea d’un país àrab (amb europeus i derivats pertanyents  a una ètnia o religió percebuda com problemàtica) seria útil com a model per a Espanya si l’opció fos quedar-se la terra catalana expulsant els catalans; tanmateix, el sistema més efectiu per a Espanya podria ser  el de Rússia, gràcies a la continuïtat territorial (Sibèria), perquè és molt simple, es tracta de fer com els castellans en la seva expansió peninsular (Andalusia) o com els xinesos al Xinjiang Uigur, on cada vegada són menys els turcmans que podem identificar en mig d’una marea Han connectada territorialment amb Pequín.

Els polítics espanyols se senten frustrats perquè el cas català no es podia resoldre tirant-nos al mar, i perquè massa segles de conflicte mutu demostren la impossibilitat de seduir-nos, atès que no som pas una minoria ètnica adjacent, sinó aquell poderós estat veí que aconseguiren derrotar ara fa 300 anys. No nego que altres antics estats potents han estat assimilats després d’un procés de pèrdua d’autoestima, però això és difícil amb una Espanya que porta segles sense encertar a convertir-se en model de prestigi. Tant és mirar-s’ho del dret com de l’inrevés, la manera d’acabar amb el problema català era la colonització, omplint Catalunya d’espanyols. Tanmateix, aquests, un cop instal·lats i en ple ascens socials, en comptes de veure’s recolzats per la metròpoli, s’han vist tant o més putejats que la resta dels catalans, i això és perquè a la maldestre Espanya li pot més l’instint (contra Catalunya) que l’estratègia. Vaja, és com si els xinesos volessin prendre represàlies contra els turcmans de Xinjiang però el plom caigués damunt del 45% de la població que conforma les colònies sinítiques dels colons Han!

El mot clau és “maldestre”, els espanyols han estat inhàbils en la necessària colonització que requeria la nostra assimilació, també han estat fracassats en la modernització del seu país, perquè només han sabut actuar com nous rics gastant els nostres diners en fer trens de “alta velocidad española” que va buits, i aeroports en mig del no-res, i encara més galdosos són els comentaris que es veuen obligats a fer, perquè els seus advertiments cauen en el ridícul quan els comparem amb allò ruïnós que és Espanya: “Dice que quieren la independencia de Cataluña. Independencia, ¿para qué? ¿Se quieren convertir en una cosa pequeñita aislada de Europa?” deia abans d’ahir el ministre Montoro.  Molta més vista té el pobre home que dorm al caixer de la cantonada, que anava amb tot de banderetes espanyoles (ignoro si és d’aquí o si ha vingut d’Espanya) però em deia amb cara de perplexitat:  “para què coño sirve ser español si me niegan una vivienda? Efectivament , si algú encara creu que ser espanyol és un gran privilegi, aquest algú no és pas veí de Catalunya, perquè aquí ja fa temps que ho sabem. Senyors colonitzadors, no ens interessa res del que vostès ens vulguin vendre, que ja ens coneixem!

Fantassin

https://diarigran.cat/?author=6
https://www.blocgran.info/?author=27

—————–

Llegiu: 

https://www.catalunyaaccio.org/documentacio/presentacions/PLlengua.swf


La DUI és legal i urgent. Catalunya vol i necessita la plena llibertat

LEGALITAT DE LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

Comunicat en referència al debat sobre el procés sobiranista

La Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona considera un dret inalienable que Catalunya pugui decidir el seu futur

Al llarg dels quasi quaranta de la seva existència, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona ha volgut estar present en tots els debats de transcendència social i jurídica que s’han produït en el nostre país, en tant que podien afectar drets fonamentals de la persona, tan individuals com col•lectius.

En el moment actual, en el que el poble català es veu abocat a prendre decisions que poden determinar el seu futur com a nació, la Comissió de Defensa no pot estar absent del debat, apassionant i apassionat, que s’ha encetat al voltant del dret d’autodeterminació, i és per això que vol expressar el seu posicionament al respecte, dintre com és obvi del marc jurídic que li és propi.

En primer lloc, hem de manifestar que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides (arts. 1 i 55), del 1945, i expressament proclamat en l’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents des del 1976.

En la pràctica internacional, però, el dret d’autodeterminació havia estat ja reconegut des de molt abans. Pensem en la Declaració d’Independència dels Estats Units o en la creació de nous estats a partir de la dissolució dels imperis austrohongarès, otomà i rus a la fi de la I Guerra Mundial.

L’exercici del dret d’autodeterminació ha donat com a resultat que el nombre d’estats sobirans en el món s’ha quadruplicat des del 1900 fins ara, i vint d’aquests nous estats són resultat de la secessió d’una part del territori d’un estat per constituir-ne un de nou.

Concretament, a Europa són 14 els casos de secessió des del 1900: Noruega de Suècia (1905); Finlàndia de Rússia (1917); Irlanda del Regne Unit (1922); Islàndia de Dinamarca (1944); Lituània, Estònia i Letònia de la URSS (1990-1991); Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia (1991) ; Eslovàquia de Txecoslovàquia (1992); Montenegro de la Unió de Sèrbia i Montenegro (2006), i Kósovo de Sèrbia (2008).

El procés d’autodeterminació i la creació d’un nou Estat sobirà ha estat en cada cas diferent – previsió constitucional, separació pactada, o, en la majoria dels casos, declaració unilateral d’independència –, però en tots ells la legitimació última del procés ha vingut donada per la decisió majoritària d’un poble, expressada lliurement i democràticament per via de referèndum.

Una determinada tendència doctrinal en dret internacional ha vingut defensant una interpretació restrictiva del dret d’autodeterminació, que el considera aplicable tan sols als processos de descolonització.

Certament, existeix un marc jurídic internacional clar, consistent en nombroses resolucions de les Nacions Unides, que estableix les condicions i el procediment per acollir-se a l’exercici de d’aquest dret per part dels pobles en situació colonial. Aquest marc jurídic, en canvi, no està suficientment desenvolupat en relació als processos de secessió en una situació no colonial. Tanmateix, l’absència de regulació de l’exercici d’un dret, en una situació concreta, no significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció, com és el cas del dret d’autodeterminació.

D’altra banda, el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en un dictamen del 2004 sobre el Mur en els territoris palestins ocupats, es va pronunciar a favor de l’autodeterminació com un dret universal, erga omnes, que ha de ser respectat per tots els Estats.

El mateix Tribunal Internacional de Justícia, en la seva importantíssima Resolució del 22-7-2010 , en resposta al requeriment de l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre si la declaració unilateral d’independència del territori de Kósovo, proclamada el 17-2-2008 , era o no conforme al dret internacional, ha declarat que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència, per la qual cosa aquestes han de ser considerades conformes a l’ordre jurídic internacional.

En el cas concret de Catalunya, la possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació està essent negada per part del Govern i de la majoria d’institucions de l’Estat espanyol, que s’oposa fins i tot a que es sotmeti la qüestió a consulta popular.

Els arguments d’aquesta rotunda oposició es poden reduir bàsicament a dos.


En primer lloc s’afirma que la sobirania popular resideix en la totalitat de ciutadans de l’Estat espanyol. El dret de decidir sobre la separació de Catalunya de la resta de l’Estat no correspon, doncs, al poble català per separat, ja que aquest no és un subjecte polític sobirà.

El segon argument consisteix en dir que, àdhuc si s’atribuís al poble català la condició de subjecte polític amb dret a decidir, la secessió de Catalunya de l’Estat espanyol seria, en qualsevol cas, il•legal, ja que entraria en col•lisió amb la legalitat vigent, i, en concret, amb la Constitució espanyola, que no reconeix el dret d’autodeterminació de cap territori de l’Estat, i que proclama en el seu article 2 “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.

Pel que fa al primer argument, hem de dir que es tracta del que en lògica elemental s’anomena una petició de principi. Es evident que si el poble català fos subjecte de sobirania ja seria independent. La qüestió a resoldre és si el poble català reuneix les condicions requerides per a que se li reconegui el dret d’autodeterminació, és a dir, la condició de poble amb la capacitat de decidir per ell mateix constituir-se en Estat sobirà. En aquest sentit hem de recordar que la Carta de les Nacions Unides, així com els Pactes Internacionals abans esmentats atribueixen el dret de decidir als pobles, no als Estats.

En aquest sentit, no és pot discutir a la comunitat catalana la condició de subjecte polític del dret de decidir: una història mil•lenària, una llengua pròpia, un dret civil propi, una estructura social i econòmica diferenciada, unes institucions polítiques pròpies i una voluntat manifestada al llarg de segles de mantenir la pròpia identitat, avalen amb escreix la realitat nacional de Catalunya, reconeguda d’altra banda en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, fins i tot en la versió escapçada per la Sentència del Tribunal Constitucional.

Certament, l’actual marc constitucional espanyol no permet l’autodeterminació de Catalunya. Ens trobem, doncs, davant d’una possible contradicció entre dues legitimitats: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional. No oblidem, però, que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l’expressió de la voluntat popular, a través dels seus representants polítics constituïts en poder legislatiu.

Aquesta concepció, radicalment democràtica, no pot acceptar el segrest de la voluntat popular –en aquest cas representada pel Parlament de Catalunya– en nom d’una legalitat imposada coactivament.

En una societat democràtica –a diferència d’una dictadura– no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat. És per això que considerem que el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat –en sentit afirmatiu o negatiu– en relació a la creació d’un Estat català sobirà.

En el cas d’una resposta afirmativa a aquesta qüestió, el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió i resoldre de comú acord les complexes conseqüències derivades de la mateixa; i hauria d’implementar les modificacions constitucionals i legals necessàries per tal que tot el procés es desenvolupés de forma ordenada i equitativa.

Aquest és el criteri establert pel Tribunal Suprem del Canadà sobre la validesa del referèndum secessionista de la província del Quebec de 1995. En el seu dictamen del 1998 el Tribunal reconeix que una majoria clara, expressada a partir d’una pregunta clara, atorgaria legitimació democràtica a una iniciativa secessionista, i obligaria el Govern del Canadà a negociar les condicions de la separació.

La declaració unilateral d’independència, proclamada pel Parlament de Catalunya, estaria justificada en dret internacional en el cas que el Govern espanyol impedís la celebració de la consulta a la ciutadania sobre la creació d’un nou Estat, o bé es negués a acceptar el resultat afirmatiu de la mateixa. En aquest cas, la declaració d’independència per part del Parlament tindria efectes immediats per dotar d’existència política al nou Estat.

En efecte, aquest reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinat i autoritat política pròpia, que defineixen un Estat, tal com van ser formulats per primera vegada per la Convenció de Montevideo, sobre Drets i Deures dels Estats, aprovada el 26-12-1933. La mateixa Convenció estableix que l’existència política d’un Estat és independent del seu reconeixement pels demés Estats.

Aquest principi, conegut com teoria constitutiva de l’Estat, va ser ratificada pel dictamen del Comité Badinter, comitè d’arbitratge creat per la llavors Comunitat Econòmica Europea el 27-9-1991, per donar respostes jurídiques a les qüestions legals suscitades per la fractura de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. En el seu dictamen , el Comitè Badinter afirma que l’existència del Estats és una qüestió de fet, sense que el reconeixement per part de la comunitat internacional sigui una condició determinant de l’estatalitat.

La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre el cas de Kósovo.

La Resolució estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular.

La declaració d’independència no pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava una nova legalitat.

En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional.

Sobre la base del arguments jurídics que hem assenyalat, la Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona considera que és un dret inalienable de Catalunya, com comunitat nacional, el poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, del seus ciutadans.

Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona

Barcelona, gener de 2013

#FainéiGodóalPolònia _ El greu error de posar interessos particulars per sobre de Catalunya

Extret del Directe!cat. Dijous, 18 d’abril de 2013 05:00 h

Fainé i Godó nous personatges de Polònia #FainéiGodóalPolònia

No trobeu que els dos personatges que encapçalen la campanya per acabar amb el sobiranisme donarien per molt al programa estrella de TV3? Què espera Toni Soler per augmentar l’audiència de “Polonia” amb un Fainé i un Godó en el seu veritable paper de liquidadors del procés i de pervertidors d’independentistes, amb uns gags que sens dubte tindrien un èxit assegurat?

Imagineu Rajoy, Fainé i Godó discutint en una taula com liquidar Mas i Junqueras? O com repartir els diners entre els mitjans de comunicació per tal que estiguin controlats i callats? O com acabar amb l’ANC o altres entitats que promouen la independència? Sens dubte els gags donarien per molt, llàstima que La Caixa ho controla tot.

Fainé i Godó possiblement mai siguin personatges del “Polònia” perquè el veritable poder no ho permetria, tant sols amb aixecar un telèfon de les torres negres de la Diagonal en tenen prou per fer callar tot el “Polònia”, però com que somiar de moment és gratis i com que pel que diuen el “Polònia” és  lliure, desitjariem equivocar-nos i veure molt properament aquests personatges nefastos pel país formant part dels gags del programa de sàtira política de més èxit a Catalunya. Per què Fané i Godó fan política, oi?

De totes maneres també podem iniciar una petició popular via les xarxes socials, d’aquesta manera traiem pressió a Toni Soler i al seu equip, per exemple via #FainéiGodóalPolònia

———————

Política doble fletxa Última actualització Dimarts, 23 d’abril de 2013 10:45 h

Mas alerta de l’enemic a casa

“A Catalunya hi ha mitjans –de comunicació – de tota mena. I també en aquest sentit hi ha molts interessos creats, amb lligams amb el món financer i econòmic”


En una entrevista d’aquest dimarts a El Punt, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha manifestat que sovint es posa en dubte la seva fermesa davant el procés sobiranista a causa dels interessos creats “molt poderosos i influents” i que dins els mitjans de comunicació, que no són “neutres”, hi ha interessos que fan que s’informi en un sentit o altre. El president també assegura que no només els mitjans de Madrid tenen un “biaix total” i que n’hi ha que estan decidits a fer avortar el procés. Segons el president en el món econòmicofinacer  els poderosos amb majúscules, “amb capacitat d’influència, de generar opinió, d’influir en els mitjans de comunicació i en els centres de poder” serien contraris a l’estat propi.

L’empresariat català majoritàriament  per l’estat propi, mentre la minoria que ostenta el gran poder hi és contrari

El president explica que ha parlat del procés sobiranista amb l’empresariat – també amb Godó i Fainé-  i detecta que en alguns àmbits hi ha “neguit” i en altres “hi ha il·lusió i suports molt clars”, sobretot en funció dels interessos . “Hi ha qui veu un desastre monumental que es plantegi que Catalunya ha de ser un estat propi. I hi ha qui ho veu com una única sortida. I entremig hi ha interessos, molts interessos”. Mas assegura però que la balança està “clarament a favor del dret a decidir i fins i tot diria que la immensa majoria està a favor de l’estat propi”. I afegeix que si es parla del gran poder econòmic, “probablement en la balança pesa més l’altre costat”, i “probablement hi ha més gent a favor del dret a decidir, però en contra de l’estat propi”, i apunta que la defensa dels interessos és legítima.

Determinem-nos a prendre la gran decisió per a la necessària ruptura.

Quatre motius fonamentals que ens aconsellen accelerar la ruptura política i estatal entre Catalunya i Espanya:

1 – El motiu nacional

2 – El motiu econòmic

3 – El motiu democràtic

4 – El motiu demogràfic

——–

El motiu nacional: Ser o no ser! La majoria d’edat de tota Nació és la Independència, la sobirania plena.

El motiu econòmic: Donar suport a Espanya és una qüestió endèmica que ens ha ofegat, que ens ofega i ens ofegarà sempre.

Formar part d’Espanya ens lliga de mans en qualsevol tipus de tracte econòmic que vulguem emprendre i ens aboca a la divisió econòmica que suposa portar els impostos de moltes empreses a Madrid. En EL NOU ESTAT CATALÀ AIXÒ NO POT SER AIXÍ. Les empreses han de ser solidàries amb el territori i la gent on exerceixen la seva tasca i guanyen els seus guanys. Això Catalunya ho ha de tenir clar i les empreses, que treballin aquí, també!

El motiu democràtic: Espanya no mereix la confiança a Catalunya. Espanya no compleix res més que la llei de l’embut. Espanya no respecta i enganya i fa la traveta. Espanya no té paraula, és el país del “donde dije “digo” digo “diego”. Espanya és enemiga ancestral de Catalunya. Espanya entén que ambdues nacions juntes no poden ser, la una exclou l’altra.

El motiu demogràfic: La proporció d’habitants d’ambdues nacions té una proporció que fa que els interessos catalans en aquest àmbit demogràfic sempre siguin secundaris. És com si Alemanya i Dinamarca volessin viure junts sense tradició democràtica, sense llibertat plena nacional, seria impossible!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció



Alguns Consellers del govern destrueixen la credibilitat d’Artur Mas. (S.Molins)

ALBERT1969 | dijous, 18 d’abril de 2013 | 13:48h
Del bog de

ALBERT CORTES MONSERRAT, EL DRET A DECIDIR:

El govern català amb els seus diferents punts de vista, declaracions que no totes van amb la mateixa direcció, està fent un flac favor al procés cap a la consulta i a la decisió de la ciutadania catalana per triar el seu futur, així doncs, no es d’estranyar que la vicepresidenta espanyola es permeti dir que no tenim les coses clares sobre una consulta il·legal, i fer recomanacions per abandonar la idea i centrar-se en la crisi, com si fossin coses diferents.

El President Mas, crec que ha arribat el moment de posar les coses clares i cridar a l’ordre, deixant clar que això no es un joc i que tot el govern deu lleialtat al seu president, a un programa electoral i a un pacte d’estabilitat amb els republicans, qui no entengui això hauria d’abandonar el vaixell ara que encara hi som a temps. No ens podem permetre més mala imatge o desconfiança davant el poble.

Efectivament, les continues declaracions de Duran en direcció contraria al President, i veient impossible com en el cas del conseller de Justícia Germà Gordó que ha de ser una consulta pactada, o que es pot ajornar, o buscant un pacte fiscal ja enterrat o mort, o fins hi tot qüestionant les preguntes a fer amb opcions esperpèntiques que ningú ha demanat,

provoquen també que altres com Josep Rull hagi de dir que garanteix que

el poble parlarà encara que no hi hagi acord amb l’Estat, i que la legalitat sempre hi serà d’una manera o d’una altra, i amb les diferents formes que es pot expressar.

Cal dir que mitjans com La Vanguardia o El Periodico, aprofiten les declaracions contradictòries per posar aigua al vi, i venen la idea de la consulta impossible.

Igualment Saenz de Santamaria convida a Mas a aparcar la consulta i fer bona gestió, advertint que Espanya presentaran recursos sobre allò que considerin inconstitucional, i tancant la porta el que no estigui dins la seva constitució.

Realment, aquesta imatge que vivim aquests dies es negativa, tant per la confiança dels ciutadans en els seus representants, dels quals esperen simplement que compleixin el programa electoral que han votat, i més en un punt bàsic com aquest, i per altra banda la poca credibilitat que desprèn alhora d’aquest diàleg de sords amb l’Estat espanyol i la suposada fermesa que hem de presentar.

El president ja ha arribat l’hora de que posi ordre a les seves files, i no permeti més sortides de to, ni de Duran, ni de Gordò, ni d’altres elements que puguin anar sorgint. Hi ha un full de ruta traçat, un pacte amb els republicans i unes directrius que el Govern ha de transmetre i aplicar, per tant qui no estigui conforme ha de ser advertit, i si cal substituït.

Com deia abans això no es un joc, es l’anhel d’un poble que ha enviat un missatge ben clar a la seva classe política, i aquesta l’ha validat a les passades eleccions.

Per tant ara cal estar a l’alçada del moment històric que vivim i de la responsabilitat que comporta, qui no la pugui assumir, no es cregui el full de ruta o simplement no el comparteixi, apart de ser un frau davant l’electorat ha de fer un pas al costat i deixar lloc a persones que realment compleixin el mandat del poble i del Parlament.

No podem estar cada setmana amb sortides de to i mentides sobre el diàleg amb l’Estat, que evidentment s’ha de realitzar i esgotar, però tots sabem com ha tornat a dir la vicepresidenta espanyola que del tema consulta no hi ha diàleg possible amb l’excusa de la Constitució, per tant s’ha de preveure una tancada de porta i una llei de consultes que acabarà al Constitucional, per tant fermesa i decisió.

En definitiva, el President i tots els consellers haurien de ser la corretja de transmissió de que la consulta o la forma que sigui per validar el procés no s’aturarà ni necessita el permís d’un estat espanyol que no donarà, simplement necessita el permís de la democràcia i del poble.

Albert Cortés Montserrat



Borbonisme quadribarrat (Santiago Espot)

Borbonisme quadribarrat

Com que el franquisme va representar el màxim exponent d’intent d’extermini de Catalunya, quan va morir el tirà, a la majoria de catalans, els va semblar que el Borbó que va posar a dit era una bellíssima persona. És clar, al costat d’un sàdic qualsevol cosa era més suportable. I així fou com va començar la llefiscosa campanya de presentar a tota família Borbó com un regal col·lectiu que ens havia caigut del cel. De fet, es podrien fer tres o quatre enciclopèdies senceres amb les lloances i ditarambes cap a l’actual monarca espanyol per part de la classe política, periodística o financera catalana.

En canvi, aquells que gosaven advertir (i que es podien contar pràcticament amb els dits d’una mà) sobre el lladronici, la megalomania i les obsessions malaltisses tradicionals de la nissaga dels borbons els consideraven gairebé com uns delinqüents. Eren tantes les ganes de voler complaure a un nou amo que ni els empresonava ni els afusellava per ser ser catalans que van elevar a la categoria de geni de la política a un personatge com Joan Carles de Borbó.

Han estat tan grans les mentides per amagar l’actitud d’aquesta família que ens havien presentat al pare del caçador d’elefants com una persona abnegada que va viure el seu exili gairebé en la pobresa quan, en realitat, era un digne continuador del seu pare, Alfons XIII. Joan de Borbó l’únic que va fer bé van ser dues coses: consumir dry martinis a Estoril durant el seu anomenat exili i tenir cura dels milers de milions que va heretar de l’espoli comés pels seus avantpassats amb el poble que havia governat la seva família.

Sembla mentida com molts catalans hagin pogut caure en el mateix parany històric del passat. Ser uns ignorants de la nostra pròpia història porta aquestes funestes conseqüències. Ara, per exemple, han de ser els mateixos espanyols els que reconeixen que gran part de la fortuna actual de Joan Carles rau en les comissions del petroli importat per l’estat espanyol durant anys i panys. Exactament igual com feia Alfons XIII en el seus dies amb l’empresa alemanya Krupp i que va denunciar Vicent Blasco Ibánez el seu dia.

Tota la classe dirigent d’aquest país (amb comptades excepcions) han actuat com a simples vassalls. S’han empassat tots els gripaus haguts i per haver per tal de poder dir amb cara de babaus que “he estat amb el rei!”. Caldria recuperar tots els panegírics que li han dedicat els principals càrrecs polítics de Catalunya durant tots aquests anys per veure fins a quin punt pot arribar la idiotesa dels que ens representen. Han estat enaltint un inepte que no sap ni parlar (qui no recorda aquell “mequivocao” de fa quatre dies sortint de l’hospital?), i al qual només se li coneix interès pels diners, les motos, els iots i les faldilles.

Sort en tenim que amb la independència perdrem de vista a aquesta família i a tots aquells que, per vergonya de Catalunya, han col·laborat a que els borbons s’hagin enriquit amb els nostres diners.

Santiago Espot, President de Catalunya Acció