Alguns dels Pioners d’aquesta nova etapa de l’independentisme. __ EA 1935

EL LLAMP: DOBLE ANIVERSARI

Trenta anys de l’editorial, dos menys de la revista

Al seu moment hom convingué en datar la fundació de l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982, és a dir, demà dijous farà trenta anys. Amb tot, el primer llibre editat fou Manual d’orientació, d’en Ferran Pàmies (i Pròleg del aleshores cap de Formació d’Escoltes Catalans, en Josep Carol). Al colofó s’hi assenyala: «Aquest llibre, publicat per El Llamp s’acabà d’imprimir als obradors de Gràfiques Diamant, de Barcelona, el dia 22 de febrer de 1982, any del 75è aniversari de l’Escoltisme i 125è aniversari del naixement del seu fundador Robert Baden-Powell».
Els tràmits necessaris a permetre aquell començ s’havien iniciat vint mesos abans pel cap baix. Gràcies a l’arxiu [dispers, virtual o imaginat] de l’editorial sabem que a l’estiu del 1980 enregistràvem —la raó d’aquesta acció l’explicaré en una altra ocasió— la marca «El Llamp» per a distingir «publicacions periòdiques». Un any després, el 17 de juliol del 1981 El Llamp fou inscrita al Registre d’Empreses Editorials (Ministerio de Cultura espanyol) amb el núm. 2.461/81 al Tom XIV, Foli 2.468, Inscripció primera del Libro de Editoriales.
Al maig del mateix any mon pare m’hagué d’autoritzar per escrit a ocupar una cambra del pis familiar com a despatx, en vistes a satisfer l’Arbitrio de Radicación de l’Ajuntament de Barcelona —l’«ocupació» era fictícia per a reduir la càrrega impositiva, doncs l’editorial s’estava en un altre carrer més car—; també del maig del 1981 és la Declaració d’Alta de la Licencia Fiscal de Actividades Industriales. I al setembre ens concedeixen el registre de la marca «El Llamp» pels «serveis d’edició de tota mena de publicacions». Finalment, el 3 de desembre del 1982, quasi deu mesos després de l’inici de les activitats editorials, aconseguíem el registre del logotip que ja distingia els nostres llibres.

logotip editorial i capçalera de la revista

Vetllant sempre pel suprem interès de la catalana Pàtria de salvar tos els diners possibles de caure en mans d’Espanya, i excepte els tràmits inicials d’alta dels quals no ens en podíem deslliurar, mai més, tampoc quan l’editorial passà a ser una societat anònima —els primers anys havia estat a nom meu— pagaríem cap taxa o impost directe, ni a l’Agència Tributària, ni a la Seguretat Social, ni la publicitat forçada a la revista de la «Guardia Civil». Durant els més de deu anys de la nostra activitat, amb tres-cents productes editats al carrer, no vam pagar mai més res a Espanya: això sí que és tancament de caixa o insubmissió fiscal de debò i tota la resta són punyetes.
El 30 de gener del 1984, en Jaume Vilalta, cap del Servei de Promoció de la Premsa de la Generalitat de Catalunya, ens «concedeix una autorització provisional per a l’edició i difusió de la Publicació periòdica anomenada ”El Llamp” i qualificada com ”de contingut especial”». D’aquesta manera tres setmanes després, el dijous 23 de febrer podia sortir «legalment» el núm. 0 d’El Llamp, subtitulada «Al Servei de la Nació Catalana – Revista d’Opinió, Debat, Informació i Documentació * Surt cada dos dijous».
El primer director de la revista fou l’enyorat Joan Crexell. D’entre els escrits d’encoratjament rebuts, en vull destacar el d’un patriota exemplar i llavors el periodista en actiu més vell d’Europa: «Us desitjo molt d’èxit amb El Llamp, i ja podeu comptar amb mi com a col·laborador, perquè jo dic sempre les coses molt clares i no sempre me les publiquen on les envio. Una abraçada. Joaquim Ventalló, periodista i escriptor». L’endreça definia perfectament només amb una frase la filosofia de la nostra revista bimensual: dir les coses molt clares i publicar-les.
El Llamp aparegué quan ja Canigó havia estat tancada —la torna per un càrrec a sou del comú— i no en sobrava cap ni una de publicació patriòtica, senzillament perquè gairebé no n’hi havia. Tres anys després d’aquell cop d’estat «amb simpatia» del Borbó, el panorama polític català era un desert, això sí, ben harmonitzat com ara. El Llamp trobà i, també creà, el seu propi mercat —fou la primera revista nostrada a vendre’s als quioscs de la barcelonina Rambla—, i ajudà a fixar un pensament franc, sobirà, al cap de molts catalans, pel damunt de les sigles dels partits o de les etiquetes políticament correctes.
I fou la mateixa criatura inventada —en esquinçar-se els lligams dels seus actors per confondre la unitat d’acció amb l’unitarisme— la quina precipitaria, si més no una de les causes principals, el nostre final en dos temps: primer cauria la revista al maig del 1987 i, cinc anys després, l’editorial [altres causes a comptar foren un parell de suspensions de pagaments de distribuïdores i la restricció del crèdit bancari, preludi de la crisi del 1994].
M’hauria agradat d’oferir-vos alguna cosa útil, en commemoració dels dos aniversaris i sobretot a la memòria de tanta gent que hi empenyé i ja no hi és. Havia pensat en posar a la Xarxa les dues mil vint-i-quatre pàgines publicades de la revista: centenars d’articles, de temes, de referències i de notícies. La història viva d’uns anys cabdals en la formació del que se’n diria «l’independentisme» i dels seus protagonistes. Onze anys que podríem definir, en clau catalanofòbica, com el període que va del «tejerazo» a la «garzonada» (1981-1992), onze voltes més de clau al pany del reixat on és enclosa la submissió catalana.
No he trobat finançament per a escanejar la revista i encarregar el meticulós buidat dels noms, una base de dades que no té preu. A tant temps de distància sembla mentida que aquells papers impresos siguin d’actualitat: això vol dir molt malament hem fet les coses els darrers vint-i-cinc anys, i hem d’analitzar-nos a fons i revisar la paperassa per a trobar l’entrellat de l’atzucac on som ara. Diuen que tot sant té la seua novena i no seré pas jo qui llenci la tovallola, persistiré en trobar la manera i, si no me’n surto enguany, continuaré l’intent a l’altre, i a l’altre.
Hauré de fer més apunts al bloc per a fixar en la història l’aportació d’El Llamp al pensament català i a tantes accions nascudes al seu redós. Potser, el meu primer bloc personal, El Llamp, des d’avui el faci servir més per a parlar de llibres i d’autors, i reservi el que duu el meu nom per als altres temes. Per cert, si hi ha algun llibre del vostre interès, el podeu demanar en aquesta nova botiga virtual: Adocse.
Per acabar aquest recordatori d’avui vull agrair de tot cor la feina feta pels quins van col·laborar en l’editorial i en la revista, des dels proveïdors fins als subscriptors i lectors passant, per damunt de tot, pels més desinteressats: els autors dels llibres i dels articles, els dibuixants i els fotògrafs.

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

4 comentrais a “EL LLAMP: DOBLE ANIVERSARI”

  1. Joan Grau ha dit:

    Hola Enric,
    Diu que el que fa el que pot no esta obligat a mes. Amb tot tu fas mes del que pots.
    Pero passa que “l’estupidesa ens ha fet traidors”
    Al cul del sac sortiran les peres

  2. Eulàlia ha dit:

    Felicitats en aquest aniversari tant estimat per a tu i que tants records de joventut i lluita em fan veure que no han canviat gaires coses…

  3. Josep M. Figueres ha dit:

    Enhorabona Enric!
    Recordo amb gust agredolç aquells anys, dolçor de les il.lusions i agror perquè veiem que ja tot anava per avall. Però El Llamp, en general, fou una tribuna notable, i no perquè hi hagués col.laborat, en el pensament nacional insubornable. N’estic, com tu, orgullós. Si no ho escaneges parla amb l’Hemeroteca nacional que ho faran ells i la penjaran a ARCA, tot i que hi ha cua de revistes bones per a entrar-hi, però cada any n’entren.
    A veure si ho fan i tu et dediques a les memòries enlloc d’escanejar encara que tot ho facis bé. Cuidat.

  4. Robert Surroca Tallaferro ha dit:

    El que vol dir aquest aniversari, Enric, es que, poc a poc, ens hem fet vells.
    Com àntic col·laborador de la revista t’haig de dir que, personalment, la trobo a faltar. Apart aquestes qüestions es una greu mancança que, avui i amb les circumnstàncies actuals, no hi hagi una publicació amb l’esperit del
    LLAMP.
    Per a tu amic Enric la meva més cordial felicitació.
    Robert Surroca i Tallaferro

Ciu i altres partits estan frenant la Independència. __ EA 1934

24 novembre 2011

Estan frenant la Independència

Amb nocturnitat i traïdoria, talment com fan els delinqüents de més baixa estofa, al president Artur Mas li han faltat cames per córrer a ensenyar les cartes que tenia amagades fins a la nit electoral.

Després d’escoltar la llista de noves retallades que lapidaran encara més les butxaques i la dignitat dels catalans, hom entén perfectament per què en Duran i Lleida deia en plena campanya que si explicava de debò tot el seu programa electoral la gent no els votaria. Amb personatges així, em pregunto si al capdavant del govern del país hi tenim polítics o una autèntica banda de trilers professionals.

I tot plegat per mil milions. Tot per mil miserables milions. Escanyar fins a l’extenuació una societat catalana ja prou massacrada, per mil miserables milions. Després de trenta anys d’obrir les portes als espanyols perquè s’emportin anualment 22.000 milions d’euros dels catalans, amb quina barra s’atreveixen vostès a exigir-nos sacrificis i convertir-nos a nosaltres en víctimes de la complicitat que han tingut amb aquest robatori que vostès han consentit durant trenta anys seguits?

On són els meus diners que sense el meu consentiment vostès, com a govern de Catalunya, han donat a Espanya en aquests últims trenta anys? Me’ls tornaran vostès, potser? A qui he de reclamar, a l’atracador espanyol o al govern col·laboracionista que li obre la porta de casa meva?

Catalunya ha tocat fons, senyor Mas, certament. Però és la Catalunya autonòmica la que ha acabat en fallida. Una fallida autonòmica que és el resultat de trenta anys de la seva obsessió malaltissa d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Si no ho va aconseguir ni Felip Vè, ni el tirà genocida Franco, de debò es pensaven que ho aconseguirien vostès? Des de quan un nacionalista català ha d’aspirar a encaixar la seva nació dins d’una altra? Senyor Mas, s’ha acabat tractar d’imbècils els catalans.

La follia encaixista de les últimes dècades ha saquejat les arques dels catalans. Una follia encaixista protagonitzada per una classe política –des de convergència fins al tripartit- que s’ha entossudit en resoldre els problemes d’Espanya mentre han dessagnat Catalunya. Ara que tot el país pateix les conseqüències d’aquest deliri autonomista, ara volen que nosaltres paguem els plats trencats i ens sacrifiquem per vostès que han jugat amb els diners dels catalans durant trenta anys? Però qui s’han cregut que som, nosaltres?

El pacte fiscal per a Catalunya és anticonstitucional i, per tant, constitucionalment és mort abans de néixer. I CiU ho sap. Ho sabia abans de la campanya electoral i ho sap a hores d’ara, quan ja ho saben tots els catalans.

Com el PSC i el PP, CiU -de la mà de Miquel Roca i Junyent- és pare de la Constitución Española. Un cop més, ens trobem davant d’un d’aquests comportaments en què una força que s’autoproclama com a nacionalista va i s’asseu al costat d’exministres franquistes i de personatges sinistres com Gregorio Peces-Barba (els sona, oi?; si home, l’aprenent de general Espartero) per redactar ni més ni menys que una Constitución Española que, entre d’altres despropòsits, blindava cap possibilitat d’un concert econòmic per a Catalunya. Com s’atreveixen a reclamar ara vostès un pacte fiscal, quan vostès van ser redactors directes de la Constitución Española que ha permès saquejar Catalunya en aquests trenta anys? Senyor Mas, ni vostès ni els seus no estan legitimats ni per brandar la nostra venerable bandera nacional.

Col·laborar amb l’extermini de la Nació Catalana i legalitzar un saqueig permanent a tot un poble com vostès van fer, fa que vostès no siguin dignes de Catalunya.

Continuïn enfonsant econòmicament Catalunya. Continuïn enfonsant-la espiritualment. Continuïn massacrant la població catalana. Continuïn amb el seu deliri autonomista i la seva obsessió malaltissa d’aprenents de Felip Vè. Perquè, saben, mentre vostès continuen abocant Catalunya a un suïcidi nacional, cada cop som més els catalans que no descansarem ni un dia de la nostra vida perquè les noves generacions del nou Estat Català recordin els noms i cognoms de tots aquells qui, des de dins de Catalunya, van col·laborar amb els estats espanyols i francès per frenar la Independència.

Li va bé el seu nom al costat del virrei Pujol, senyor Mas?
Albert Ubach – Catalunya Acció / Força Catalunya

Obre les orelles a l’anhel i escolta el “Preludi de la Independència”EA 1933

CARLES M. ESPINALT (gener del 1992) (Dibuix)

 

PRELUDI DE LA INDEPENDÈNCIA

 

 

A tots els qui, amb fe i fermesa,

han cridat: Visca Catalunya Lliure!!

C.M.E.

 

1 – PERCEBRE’L

 

Són molts els qui voldrien que no se’n pogués escoltar ni una sola nota. Però el preludi de la Independència de Catalunya no ha nascut pas per generació espontània. No és cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys que es deixa sentir amb harmònic frasejar, per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti el to vibrant i clamorós que demana executar-lo amb tota la seva amplitud.

Els motius pels quals no s’ha acabat mai d’interpretar, sense perdre o robar-nos les solfes, els podem copsar fins i tot amb fets aparentment secundaris. En ells, això sí, hi trobem tàctiques errades, molta bona voluntat, excuses de mal pagador i limitada moral de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració? Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem nosaltres mateixos els inconvenients o ens venen de fora? Fem el sord o gent impenitent ens tapen les orelles?

Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la. Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.

No és pas impossible promoure-ho, encara que la desconfiança en nosaltres mateixos hagi impedit deixar parlar molt alt els qui assagen de fer-ho viable. Sovint, els covards, per no posar-se en evidència, són els més interessats a silenciar la veu dels coratjosos. Llavors, els desmoralitzats i els pobres de tremp, enlloc de cercar un major braor en ells mateixos, prefereixen —baixet, per no fer soroll— parlar de mans misterioses que ens barren el pas.

És orientatiu recordar que, entre les moltes referències que sobre Catalunya va escriure Josep Pla (Notes per a Sílvia), hi figura el següent comentari que un dia li féu Manuel Brunet: «Ja coneixeu la meva convicció: l’Església en aquest país ho ha fet tot: és la clau del passat, del present, i probablement del futur. L’Església creu que aquest país ha d’estar lligat a Espanya i per això hi ha unitat. El dia que cregui el contrari es produiran les conseqüències naturals.»

Tanmateix, la rebuscada forma «conseqüències naturals», malgrat ésser una manera d’anunciar-ho amb paraules emmascarades, vol que se sàpiga, però amb el mínim enrenou. Talment com el candorós que del dimoni en diu «en Banyeta», per l’ancestral por que comporta pensar que, bon punt es pronuncia el seu nom correcte, es desperten les ires de l’infern. Ara bé, amb totes les reserves imaginables, i per banals que siguin les precaucions, també amb noms suposats, entre hermètics i temorencs, s’inicia el preludi de la Independència de Catalunya que, vingui d’on vingui el seu clam o tingui clar o insinuós el seu dir, no sempre el sabem escoltar o no ens el deixen percebre.

 

Carles Muñoz Espinalt

—————-

Trenquem la dependència: Votem els homes de caràcter decidits a restablir l’Estat Català!

La vida de Catalunya és aprop i possible: no entreveu Sr. Pujol, la llum de la Independència?__ EA 1932

Eixorc, Pujol, no sent ni escolta el “Preludi de la Independència”

Jordi Pujol torna a marejar la perdiu, parla d’un pacte fiscal, parla de la constitució espanyola, parla de mort, “sense aquestes coses som morts” -diu- …

Després de 30 anys de fer el sord i no voler escoltar el “Preludi de la Independència” ara Pujol no sent res més que la remor de foscos núvols negres.

El seu, el projecte de Jordi Pujol, el projecte de Ciu sí que és un projecte caduc i entabanador. Jordi Pujol no té la força de la independència, només respira el fracàs de la dependència.

Entretenir i entretenir Catalunya, mantenir-la en els llims ecspanyols, aquest és el resultat de no sumar-se decididament al procés comú de tots els independentistes.

Ciu malda per controlar i potinejar qualsevol iniciativa independentista desvirtuant-la amb el seu aire de supeditació i entreguisme. Es tracta de portar constantment la pilota al seu tros de camp, “qui té la pilota és qui juga” diuen i calculen, mentrestant la van entretenint sense deixar avançar, és la base de la seva permanència. És tal el seu estil de claudicació, debilitat nacional i ajupiment constant que es nota desvirtuant les paraules i dictant eslògans buits, confusos i enganyosos.

Hem de despertar d’aquest estil pervers que ens enfonsa més i més en el forat negre ecspanyol esdevenint cada vegada més en un poble subaltern de persones subalternes.

Res! El pacte fiscal no és res! No és res perquè no és ni possible ni bo, a més és una engany per anar tirant, anar entretenint, anar ofegant l’anhel dels catalans. Ciu es va presentar a les eleccions espanyoles prometent el Concert, un cop guanyades les eleccions tant sols en un més va renunciar al que havia promès i va canviar-li el nom parlant aleshores de “pacte fiscal”, un any després va rebaixar encara més les expectatives dient que “espanya no tenia diners i que ara es podia parlar del “com” del sentit i demés coses però que tot s’havia d’aturar fins que espanya tingués diners” … al final el mateix engany i la mateixa renuncia que Ciu i Pujol arrosseguen des de fa 30 anys … i mentrestant Catalunya perd una oportunitat darrera d’una altra.

Per molts motius, legals segons aquella “Constitución” que segons Pujol ja no tenim, i de nul·la voluntat política espanyola, ni el Concert ni cap pacte fiscal seran bons per a Catalunya. Mai, ecspanya, tancarà un hospital seu per obrir-ne un a Catalunya i això amb tot.

Ara és l’hora d’anar tots junts vers la independència: Som-hi!

No ens deixem entabanar.

Fa pocs dies li deia el magnat anglès Cameron al seu homòleg escocès:

-Mr. Salmond, si els escocesos voten no a la independència Londres us donarà moltes més competències!

Àlex Salmond li va respondre “si els escocesos voten independència tindrem totes les competències!”

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció. Membre de l’ANC. Adherit a SI.

“el discurs polític sobre la llengua és l’imposat pels colonitzadors” __ EA 1931

16 febrer 2012

Carta oberta a tots els membres de Solidaritat Catalana per la Independència

 “en Francesc Pujols va deixar escrit, potser pensant en els moments que ara vivim:” la llengua és l’ànima de la nació”.

La meditació sobre aquesta frase ens dóna la resposta clara, contundent, sense ambigüitats sobre l’estatus que ha de tenir la llengua catalana. Ens diu que si volem una nació catalana rica en vitalitat i creativitat, una nació amb ànima, hem de fer brillar la llengua en tot el seu esplendor.

Si la menystenim, si l’afeblim permetent que altres llengües ocupin el lloc que li correspon, tal com ha estat la pràctica sistemàtica del procés colonitzador, potser assolirem la independència política, però la nació catalana perirà, perquè ens haurem negat la tasca fonamental de regeneració nacional, la de retornar a la nostra ànima nacional, la llengua, el lloc que li ha usurpat la colonització: el d’única llengua oficial de la nació catalana.”

——————

Carta:

Tota situació té les seves arrels en una determinada concepció del món, en una manera de pensar articulada a través de creences, punts de vista, percepcions….que conscientment o inconscientment hem interioritzat i que acostumem a acceptar com a inqüestionables, com a quelcom objectiu, quan de fet són el reflex i la projecció del nostre món psicològic intern.

Contínuament estem alimentant i recreant el “nostre món” i específicament la nostre nació, amb la projecció d’aquest món psicològic i mental interior, configurat, ens n’adonem o no, pel profund procés de colonització que fa segles que té presonera la nació catalana. De fet, com menys ens adonem del paper determinant que la colonització té sobre el nostre psiquisme, més presoners en som. I és aquesta colonització no reconeguda la que ha generat l’escissió psíquica que pateix el nostre poble i que és manifesta en el caos, la confusió i la feblesa de pensament i d’acció en tot allò que té a veure amb les qüestions nacionals.

Per això pretendre canviar el món exterior sense canviar la correlació del nostre món psíquic, sense qüestionar-nos les nostres creences, els nostres punts de vista i les nostres actituds, sense una voluntat decidida d’ancorar la nostra vida en el nostre centre d’integritat interior, està condemnat al fracàs més absolut. D’aquí que els canvis polítics que no van del bracet d’un canvi profund de consciència tornin a reproduir els vells errors, les velles injustícies i els vells límits.

La comprensió i la interiorització d’aquest principi és vàlid arreu, però és inexcusable ara i aquí per tots aquells que volem una pàtria lliure, plena i gloriosa, i és sobretot, inexcusable i imperiós per els qui es postulen com a líders del procés d’independència.

Tots els catalans nascuts i pujats en aquestes províncies en què s’ha esbocinat la pàtria catalana hem estat profundament afaiçonats per una colonització endèmica i una submissió política nacional, que ha modelat el nostre món psíquic interior i el nostre caràcter col·lectiu. La catalanitat, en el sentit més genuí del mot, o sigui de reconeixement i expressió joiosa d’allò que som; la força, l’orgull i l’assertivitat per a ocupar amb absoluta naturalitat el lloc que se’ns ha assignat com a hereus de la nostra nació, són absents en la majoria de catalans. Fins i tot molts dels qui lluiten per la independència tenen pendent l’exercici de mirar-se de fit a fit i adonar-se com tots els aspectes més vitals del seu ésser han estat domesticats, anorreats o escapçats per un llast ideològic desvitalitzador que hem assimilat de grat o per força, i que massa pocs s’han vist en cor de qüestionar.

Aquest exercici d’observació, reavaluació i canvi de les nostres idees, de les nostres actituds, de la configuració de les energies del nostre món interior és especialment urgent pel què fa a la llengua, precisament perquè és aquí on els atacs, les mentides i la confusió inoculades durant segles, però d’una manera especial aquests darrers trenta anys, han obert una ferida tan profunda i sagnant, que si no hi ha una clara voluntat de regenerar la nostra visió en aquest tema, no serem capaços d’exercir l’autoritat i la fermesa indispensables per a redreçar i invertir l’avançat procés de decadència lingüística que patim.

El primer pas en aquest exercici és adonar-se que el discurs polític sobre la llengua és l’imposat pels colonitzadors, amb l’objectiu de destruir-la i assimilar així definitivament la nació catalana. Fer-se conscient d’això implica reconèixer que no hi ha un discurs propi i genuí, desacomplexat i valent pel què fa a la llengua. El discurs lingüístic de tot l’espectre polític i de gran part de l’espectre cultural català es basa en aquest discurs imposat pels nostres colonitzadors. Un discurs al qual es dobleguen sense qüestionar.

Les actuals classes dirigents dels diferents territoris en què s’ha dividit la nació són, doncs, l’instrument de la nostra destrucció nacional. La seva traïció és tan endèmica com la nostra colonització.

En molts casos, a València, a les illes, al Nord, a la franja, actuen amb un cinisme descarat contra la nació i especialment la seva llengua, i al Principat la incapacitat i la impotència de les actuals classes dirigents per posar “allò que és important primer” tal com intuïtivament saben fer els autèntics líders, condemnen la llengua, el tret més distintiu i primer del nostre ésser nacional, a l’arraconament i a la decadència. Aquesta impotència es tradueix en una absoluta negligència en tot el que té a veure amb la llengua, una tendència a amagar el cap sota l’alà i a desviar la responsabilitat que els correspon cap al poble, esperant que el voluntarisme amagui la seva traïció, o com a mínim, distregui els catalans més conscients, i els impedeixi veure que tot el seu esforç no implicarà cap canvi efectiu, mentre no es porti a terme en el marc d’una voluntat política clara de redreçament lingüístic.

La capacitat i voluntat política de les actuals classes dirigents pel què fa a la llengua va des de l’odi declarat fins a la deserció, amb actituds ploramiques i victimistes, i en el millor dels casos, és buida d’actes que posin en qüestió el procés de colonització que ens ofega.

El discurs lingüístic imposat pels colonitzadors i que aquesta classe política implementa, s’articula al voltant de dos punts:

a- la primacia dels drets lingüístics individuals per sobre dels col·lectius de la nació catalana.

De fet, aquests drets, que desapareixen com per art de màgia quan anem a qualsevol altre país, entronitzen la imposició de les llengües castellana i francesa feta pels colonitzadors amb les armes i la llei dins la nostra nació, i es concreten, en el millor dels casos, en la imposició d’un bilingüisme, que ja s’ha demostrat que és només un pas intermedi en el procés de substitució de la llengua catalana per la castellana, i per la francesa al Nord.

Per tant el què cínicament anomenen un dret no és res més que una estratègia colonitzadora. Una mentida que massa catalans s’han empassat, tot fent el joc, sovint sense adonar-se’n, als estats espanyol i francès.

b- la fragmentació lingüística.

Seguint l’estratègia del “divideix i venceràs”, s’ha bastit una estratègia per fer perdre la consciència d’unitat lingüística, exacerbant les varietats dialectals tot erigint-les en “llengües”, amb la voluntat evident d’afeblir el català. A fora del Principat s’ha demonitzat el terme “català” per a denominar la llengua. Els catalans arreu de la nació han caigut de quatre grapes en aquesta trampa, i en denominar la llengua pel seu nom dialectal, enlloc del nom comú, no han fet fet res més que enfortir el discurs lingüístic secessionista.

Fer-se conscient de l’estratègia colonitzadora imperant i de l’objectiu últim que té marcat: el progressiu afebliment de la llengua pròpia de la nació catalana, fins a la seva desaparició definitiva de la vida pública, exigeix de cada un de nosaltres qüestionar absolutament aquest discurs que se’ns ha imposat subtilment, sibil·linament, embolcallat sota falsos conceptes de tolerància; desenmascarar-lo; deixar-lo enrere i començar a pensar i actuar en qüestió de llengua com fan els països que mai han patit colonització, assumint amb absoluta naturalitat :

a- que la llengua pròpia de la nostra nació, el català, ha de ser la única llengua oficial i necessària en la vida pública per a tothom qui visqui aquí.

b- que cap dret lingüístic individual pot vulnerar o limitar els drets lingüístics col·lectius de tota la nació a viure en plenitud la seva llengua dintre el territori propi.

c- que tothom qui viu dins la nació catalana, en sigui fill o no, té el deure d’integrar-s’hi i assumir la llengua catalana en totes les seves activitats socials i públiques, i que no se li permetrà esdevenir un element de desintegració.

d- que la llengua, rica en varietats dialectals, té un nom comú i un Standard que ha de ser reconegut com a model des de les instàncies de govern.

Aprendre a pensar d’una manera desacomplexada i natural sobre la llengua implica no tant sols qüestionar el discurs lingüístic imperant, i tots els límits que ens ha imposat en l’expressió i utilització de la llengua catalana, sinó també assumir l’autoritat per regenerar la nació catalana en matèria lingüística.

En aquesta línia cal entendre que la tasca primordial de l’estat català ha de ser:

a- restituir la oficialitat única del català, fent-lo així necessari en tots els àmbits de la vida pública, i assegurant així la integració lingüística.

b- retornar-li el prestigi nacional i internacional que la colonització li ha arrabassat. No ha de ser tasca del proper estat català defensar altres llengües que no siguin la pròpia. Totes aquestes altres llengües, inclòs el castellà i el francès, ja tenen uns estats que les defenses prou més bé del que han fet les elits polítiques actuals amb el català.

No ens enganyem, la incapacitat imperant per entendre i assumir amb naturalitat que la llengua pròpia de Catalunya ha de ser la única llengua oficial de la nació, és conseqüència del llast colonitzador que ens ha emboirat el pensament i ens ha afeblit la voluntat, perquè aquest és precisament un tret definidor de la colonització: un cop la confusió d’idees i la destrucció de la pròpia vàlua s’han instal·lat en el psiquisme d’un poble, la feina d’assimilació a la metròpoli ja la fan els mateixos colonitzats, esdevenint així les eines més poderoses de la seva pròpia anihilació.

Un altre tret característic del colonitzat és la manca de consideració pels seus clàssics. La normalitat que trobem en totes les nacions que no han patit aquest flagell, de valorar, llegir, estudiar i conèixer els fruits més madurs del seu esperit nacional encarnat en els clàssics, aquí és inexistent.

Quants catalans coneixem els nostres clàssics? Quants infants pugen a les nostres escoles, llegint-los i assimilant-los?

Si tinguéssim aquest hàbit saludable que ens ha furtat la colonització, sabríem que un d’ells, un clàssic contemporani, en Francesc Pujols va deixar escrit, potser pensant en els moments que ara vivim:” la llengua és l’ànima de la nació”.

La meditació sobre aquesta frase ens dóna la resposta clara, contundent, sense ambigüitats sobre l’estatus que ha de tenir la llengua catalana. Ens diu que si volem una nació catalana rica en vitalitat i creativitat, una nació amb ànima, hem de fer brillar la llengua en tot el seu esplendor.

Si la menystenim, si l’afeblim permetent que altres llengües ocupin el lloc que li correspon, tal com ha estat la pràctica sistemàtica del procés colonitzador, potser assolirem la independència política, però la nació catalana perirà, perquè ens haurem negat la tasca fonamental de regeneració nacional, la de retornar a la nostra ànima nacional, la llengua, el lloc que li ha usurpat la colonització: el d’única llengua oficial de la nació catalana.

 

Maria Torrents.Consellera de CA.

Vinculem amb la Independència totes les nostres reivindicacions! __ EA 1928

——————————

L’Associació Roca I Ferreras [mailto:info@rocaferreras.org] ens ha enviat això:

CATALUNYA ACCIÓ – Article “El que Peces-Barba no va dir” (tot fent un breu repàs per la història)

i ens diu:

Bona i breu recopilació històrica realitzada per CATALUNYA ACCIÓ.

Sabem de les fatídiques relacions entre Catalunya i Espanya, però segur que a tots ens convé recordar el que són i el que han estat en els últims quatre-cents anys. És un parcial repàs per la història per “adornar” les manifestacions d’un espanyolíssim Peces Barba que a la vegada explica com l’odi ve de molt lluny. L’alimenta el fet que sense nosaltres no poden viure, que no ens han pogut doblegar, que hem mantingut una cultura i una llengua diferent malgrat hagin utilitzat de sempre la força, la tortura, el robatori, els assassinats forçats pels dictadors espanyols i per una democràcia disfressada

(es pot fer la lectura directa més avall)

 

 

EL QUE PECES-BARBA NO VA DIR

 

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

 

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major preova de menyspreu.

 

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

 

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

 

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

 

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

 

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

 

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos…

 

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

 

I per acabar, senyor Peces-Barba:

 

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans. Llavors, si volen, vagin a envair Portugal.

 
Dídac Rubio
Membre de Catalunya Ac´ció

 

 

PASSA A L’ACCIÓ I FES-TE MEMBRE DE CATALUNYA ACCIÓ

Facebook (les opinions del dia a dia): https://www.facebook.com/cataccio 

El català és hi ha de ser l’única llengua oficial de Catalunya. __ EA 1926

El català és hi ha de ser l’única llengua oficial de Catalunya, i també l’única llengua oficial del proper nou Estat Català!

Cadascuna de les persones que viuen a Catalunya tenen naturalment la seva llengua materna pròpia, alguns la catalana, altres l’amazic, altres el castellà, altres l’aranès, i molts més col·lectius dins de Catalunya tenen les seves llengües maternes, el mandarí, els africans, alguns pocs l’anglès, l’alemany o el francès, alguns la llengua gallega, alguns l’eusquera, alguns el portuguès, l’italià, el romanès, el polonès, el rus, …  etc. gràcies a Déu o gràcies a la sort gal·làctica hi ha moltes llengües maternes a Catalunya però l’única oficial ha de ser el català i a qui no li agradi haurà d’entendre que no és millor la seva llengua materna que la dels altres.

Salvador Molins, BIC-CA

———————

Amb Escola en Català

Rubèn Novoa

El passat 23 de desembre de 2010 es van fer públiques tres sentències del Tribunal Suprem que, emparant-se en la nova jurisprudència constitucional ??fruït del recurs que el PP va interposar contra l’Estatut de Catalunya?? obliguen a reintroducir el español al model educatiu català. La nova doctrina suposa a la Generalitat posar punt i final al model d’immersió lingüística en llengua catalana que caracteritzava el nostre sistema educatiu fins ara, afegint l’espanyol com a llengua vehicular en iguales proporciones que el catalán

Davant d’aquest embat tan greu contra un dels puntals del nostre ??ja de per sí?? minso autogovern es va articular una resposta per part de diverses entitats en defensa de la llengua i que apleguen la comunitat educativa sota el paraigües d’Òmnium Cultural amb el nom de Som Escola. Les seves activitats fins ara han estat recollir signatures a través d’internet per avalar un manifest en suport de la immersió lingüística i proposar als ajuntaments l’aprovació de mocions de suport. Quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en executòries, va requerir a la Generalitat complir la llei i les sentències judicials també van organitzar concentracions davant dels ajuntaments catalans com a forma de protesta. 

En paral·lel a aquestes actuacions, un grup de professors va constatar que calia abordar el problema d’arrel. El diagnòstic que es va fer és inapel·lable: no ens trobem davant d’un problema de voluntat política i que actuacions de pressió per part de la societat civil o el govern de Catalunya davant dels poders espanyols puguin aturar. Ens trobem davant d’un problema molt més greu, ja que és d’índole legal. La desprotecció que pateix en aquests moments el català com a llengua vehicular de l’ensenyament és fruït d’un corpus legislatiu advers a la nostra llengua. I això només es pot esmenar donant una solució legislativa. De fet, la mateixa Generalitat de Catalunya i el seu president han reconegut al TSJC ??o més recentment a La Moncloa?? que “el castellà també és llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya” i “qui vol estudiar en castellà a Catalunya pot fer-ho ja que se li dóna una atenció personalitzada”. 

Això és el que de cap manera pot acceptar la societat civil. I per aquests motius, per obrir un nou flanc d’acció contra les intencions espanyoles compatible amb les actuacions de Som Escola ??que fins ara no van més enllà de tenir mobilitzada la comunitat educativa en suport del model d’immersió?? va néixer

l’Associació Cultural Escola en Català, que vol traçar una estratègia que va de barraca a l’arrel del problema, això és, provocar un canvi legislatiu

que doti al català de l’status legal d’única llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. 

La primera acció duta a terme per Escola en Català va ser presentar una ILP al Parlament de Catalunya perquè els diputats catalans aprovessin una llei de blindatge del català a l’escola, i, d’aquesta manera, donar a la Generalitat un element legal vàlid on agafar-se per no complir les sentències del Suprem. Tanmateix, la ceguesa política d’una Mesa del Parlament amb majoria absoluta de Convergència i Unió, autoerigida en Tribunal Constitucional per a l’ocasió, va bloquejar la tramitació parlamentària d’aquesta ILP. 

Davant del bloqueig autonomista, Escola en català es va adreçar en auxili als diversos grups polítics de l’arc parlamentari català. El subgrup parlamentari de Solidaritat es va oferir a presentar com a proposició de llei el mateix text que Escola en Català havia redactat com a ILP amb una condició. Des de Solidaritat es va demanar que per evitar que aquesta iniciativa fos vista com a partidista i exclusiva d’un sol grup parlamentari, des d’Escola en Català s’exercís el dret de petició que preveu el reglament del Parlament de Catalunya. Això significa recollir signatures en suport d’aquesta llei per fer-les arribar a la Mesa del Parlament i als il·lustres diputats de la cambra catalana per palesar als nostres electes el compromís de tot un poble amb la seva llengua i el seu model educatiu. 

La generositat de Solidaritat de no voler capitalitzar aquesta línia d’actuació i cedir el protagonisme de la defensa de la nostra llengua al poble de Catalunya ens ha dut avui on som. Ens trobem en un moment on s’anuncia imminent una sentència contra la Generalitat de Catalunya per desacatament i no complir la legalitat vigent que imposa reintroducir el español a l’escola catalana. Un govern que, cal dir-ho, ha posat pals a les rodes a una llei que podria servir-li de coartada per ignorar les sentències espanyoles que busquen anorrear el català del nostre ensenyament. 

Així les coses, és el moment que el poble de Catalunya hi digui la seva. Cal assistir massivament a la concentració que el proper diumenge 12 de febrer a les 12 del migdia es realitzarà davant del TSJC per dir-li amb fermesa als tribunals espanyols que el poble català no acatarà les seves sentències. I també cal que el poble de Catalunya reculli centenars de milers de signatures per obligar moralment a tots els grups polítics d’obediència política no-espanyola del Parlament a blindar el català a l’escola per llei. 

Només així podrem aturar momentàniament aquest embat a la nostra línia de flotació més essencial i, no perdent de vista que, només amb el nostre Estat català podrem oferir la protecció que s’escau a la nostra llengua sense ingerències foranes que en cerquen llur desaparició.

Rubèn Novoa

(Extret de la Web de SCI)

——————————

Els Independentistes, que ja som el 53,6 % de catalans, no siguem incauts, el dit nomès se’l mama qui se’l vol mamar!