Reneix el Centre d’Estudis Sobiranistes (CES) __ EA 1885

MAIOL SANAÜJA  NOU DIRECTOR CENTRE D’ESTUDIS SOBIRANISTES

“Al sobiranisme li cal més unió que unitat”

“La prioritat ha de ser la independència, no viure de la independència”

“Els de CiU s’entortolliguen amb la senyera i els d’Esquerra els fan de crossa”

Sanaüja serà la nova cara visible de l’entitat, que estarà vinculada a Solidaritat
Foto: ANDREU PUIG.

Maiol Sanaüja, de 22 anys i estudiant de filosofia i de dret i ciències polítiques, és el nou director del Centre d’Estudis Sobiranistes (CES), l’entitat que, entre d’altres, van promoure Alfons López Tena i Hèctor López Bofill el 2007 i que ara reneix com a fundació vinculada a Solidaritat Catalana per la Independència. Una de les primeres accions serà la de celebrar la primera Convenció Nacional sobre la Transició de l’Autonomia a la Independència el dia 17 de novembre.

Algú pot pensar què fa un noi de només 22 anys al capdavant del CES?

Sí que és una temeritat [somriu], però si m’han fet confiança és que creuen que puc desenvolupar una tasca ingent. Una de les coses que se’m donen bé és la de cosir lligams entre diferents maneres de pensar. Em repugna el pensament únic.

Aquests últims mesos el CES ha estat aturat. Com es reactivarà?

Quan van acabar les consultes, va començar l’operació Solidaritat i el CES va quedar en stand by. I ara hem de tornar a oferir propostes que aportin elements de decisió per dur a terme tot aquest procés de sobirania.

Entenc que la idea és transmetre que la independència ja no només se sustenta amb el cor, sinó també amb estudis.

Abandonem la carrincloneria sentimental i fem una anàlisi en fred de la situació. Parlarem de pensions, infraestructures, seguretat social… obrirem el meló militar i el de les relacions exteriors. I això ho farem amb tres potes: un denominador comú en què hi intervinguin intel·lectuals [convencions]; programes detallats i estudis i també política comparada amb altres processos de sobirania.

El govern del PP pot frenar el camí cap a la independència?

Al revés. Ara vindrà un primer bienni moderat, però després desmantellaran l’Estat de les autonomies. També veurem la transició nacional de Mas, que per mi és una tupinada. Mentre els convergents s’entortolliguen amb la senyera, els d’ERC els fan de crossa. I enmig d’aquest magma obrirem una bretxa.

Creu que al final hi haurà la unitat entre els partits independentistes?

S’ha volgut buscar la unitat vàcua i el que es necessita és la unió de les forces. Crec que al final s’aconseguirà, però la prioritat ha de ser la independència, no viure de la independència.

Darrera actualització ( Diumenge, 27 de novembre del 2011 02:00 )

Traspàs de poders a l’ANC en el 40 aniversari de l’Assemblea de Catalunya. __ EA 1884

Notícia extreta del segon butlletí de l’ANC.

Més de 1.000 persones omplen l’Església de St. Agustí 40 anys després reclamant el dret a l’autodeterminació.

L’acte ha esdevingut un homenatge als integrants de l’Assemblea de Catalunya i un clam per culminar en el punt programàtic de l’organització que queda pendent: l’exercici del dret a decidir. 110 dels integrants de l’Assemblea de Catalunya signen un manifest en què es passa el relleu a l’Assemblea Nacional Catalana perquè treballi per la independència de la nació catalana.

El Mossèn Francesc Casañas ha estat l’encarregat de donar la benvinguda a l’acte, i s’ha referit explícitament al seu predecessor, el Mossèn Juncà.
El professor Antoni Batista ha destacat el paper
que l’Assemblea de Catalunya va tenir en la
transició, ha ressaltat la necessitat de “recordar la
història” i ha explicat les accions més importants
dutes a terme per l’assemblea i les seves
interioritats, com el fet que la Teresa Bofill servís
de ‘semàfor’ per indicar que es podia entrar a
l’Església de Sant Agustí sense perill.

Batista també ha recordat a homes clau d’aquell
període, com Antoni Gutiérrez, Josep Benet, Lluís Maria Xirinacs, o Jordi
Carbonell, que han estat ovacionats per les més de mil persones presents a
l’acte. Batista, que ha afirmat que l’Assemblea va ser “un Parlament abans que tinguéssim un Parlament”, ha conclòs la seva intervenció parafrasejant a Jordi Carbonell: “Jordi, que la prudència no ens faci traïdors”.

———–

Passat i futur.

Ha sigut el motiu de la taula rodona moderada per la membre del Secretariat de
l’ANC, Carme Forcadell.

Carbonell ha reivindicat la tasca de l’Assemblea –“Quedarà com un dels actes
històrics d’aquest poble català que sempre ressorgeix i es refà de les pitjors derrotes”- i ha deixat clar que “fins que no assolim l’autodeterminació no podem donar-nos per vençuts. Amb Espanya no hi ha res a fer, només tenim oportunitat de fer vida fora d’Espanya i amb la plena independència”.

Ricard Lobo, per la seva banda, ha volgut recordar a les persones que van
participar en la constitució de l’Assemblea i que ens han deixat, i ha remarcat
que “la vàlua que lliga l’Assemblea de Catalunya amb l’Assemblea Nacional
Catalana és el quart punt de l’Assemblea: l’exercici del dret
d’autodeterminació”.

Miquel Sellarès ha explicat que “després de 40 anys ens trobem que aquell
estat en el que nosaltres volíem haver-nos entès, no ha canviat. Ni es
plurinacional, ni pluricultural i només ens accepta sent subordinats”. És per
això que ha apostat per aconseguir la independència, un procés que, al seu
parer, no s’ha de fer en contra de les institucions catalanes.

“Tenim tres braços per avançar: institucions, societat civil, amb Òmnium Cultural i altres entitats, i l’Assemblea Nacional Catalana. Junts ho aconseguirem, per separat i enfrontats no aconseguirem res”.

Finalment, Blanca Serra ha reivindicat el paper de les dones de l’Assemblea
de Catalunya i ha criticat l’actual democràcia espanyola, “amb llei de partits,
presos polítics, audiència nacional, llengües de primera i de segona, drets
socials en retrocés… això es una democràcia de pa sucat amb oli”. És per això
que s’ha preguntat “a què esperem?” per fer el pas cap a l’emancipació
nacional.

——————————–

El dret a l’autodeterminació

Tots els ponents de l’acte –Jordi Carbonell, Ricard Lobo, Miquel Sellarès i Blanca
Serra- han remarcat que el fil que uneix l’Assemblea de Catalunya del 1971 i l’actual
Assemblea Nacional Catalana (ANC) és la lluita per assolir i exercir aquest dret.

Aquest fil conductor s’ha fet encara més evident quan, s’ha desplegat la
senyera que va protagonitzar 40 anys enrere la constitució de l’Assemblea de
Catalunya, amb una enorme ovació. I tot seguit, Pere Ignasi Fages, membre de
l’Assemblea de Catalunya, ha llegit un manifest signat
per 110 dels integrants d’aquella organització en què es
dóna per finalitzada l’etapa autonòmica i es passa el
relleu a l’ANC per “aconseguir la llibertat de la nació
catalana”. “Mai no hem renunciat a la consecució
completa dels nostres objectius”, ha afirmat Fages, que
ha afegit que “igual que fa 40 anys, ha arribat el moment
de dir prou i encetar una via que ens permeti encarar el
futur en llibertat. Per això, donem suport a l’Assembla
Nacional Catalana passant-li el relleu per aconseguir la
llibertat de la nació catalana”.

L’acte ha conclòs amb l’himne nacional de Catalunya.

—————-

L’Assemblea Nacional (ANC) es constituirà com a vertebració territorial del Poble Català.

“És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures” (Víctor Alexandre) __ EA 1881

17 de Novembre de 2011

L’independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

Parlament de CatalunyaUna de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l’èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l’esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d’arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. “És molt important”, diuen. “És vital”, afegeixen. “Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols”, conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l’Estat que inclouen l’espoliació de 22.000 milions d’euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. “Anirem a Madrid a defensar Catalunya”, és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D’Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d’aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s’encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l’estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n’ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s’ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s’empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch.

… I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l’aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia.

Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: “Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres”. PP i PSOE fan el mateix: “Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes”. I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d’anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l’esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d’ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d’aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l’ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre’s per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit.

És cert que a Madrid se’ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d’ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l’obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s’exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l’autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni.

És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

www.victoralexandre.cat

IN MEMORIAM D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS __ EA 1880

josepmiquel | dissabte, 19 de novembre de 2011 | 16:43h


Demà, malauradament, l’independentisme tindrà un vot menys. El del patriota Enric Garriga Trullols, incansable lluitador per la nostra llibertat nacional que acaba de morir i que fou un impulsor constant de la divulgació de la nostra història i de la del poble occità.

L’Enric Garriga, a qui en aquests moments s’està acomiadant per sempre en un acte al qual em dol no poder assistir, va ser, a més, especialment en els darrers temps, un tossut defensor de la unitat de l’independentisme, causa que hauríem d’aconseguir entre tots i que, davant de les eleccions que demà tindran lloc, per exemple, hem negligit, una vegada mes, en presentar-nos-hi majoritariament dividits i fins i tot enfrontats.

Fa uns dies, el proppassat 11 de setembre, quan encara érem a temps per a la unitat, vaig escriure i divulgar aquests quatre versos. ¿Eh que no estranyareu que ara els deixi dedicats a l’exemplar memòria de l’Enric Garriga Trullols?

CATALA/U/NITAT


.                        A  E.G.T.

¿Sou conseller, diputat,
regidor d’un consistori,
o un simple català honrat,
conscient del gran robatori
que, any rere any, ens fa l’estat?

Dons, bé, prou de rebombori!
No ens tirem més plats pel cap,
que, en front de tant robatori,
injuries i iniquitat,
perquè la pàtria no es mori
sols hi ha un remei: la unitat! 

.                 Josepmiquel Servià

——————-

paisosoccitans | dissabte, 19 de novembre de 2011 | 10:42h

Heus ací l’ editorial de lo Jornalièr Audenc d’ ahir ahont la lloança i el dòl per la mòrt de l’occitanista Enric Garriga desgrana el profund reconeixement que ltenien: 

JORNALIÈR AUDENC n° 11-322 (dissabte 19 de novembre de 2011)

* A fum cap a l’Òc e l’endacòm mai a l’Airòl cultural de Ferrals : Léonie, per Cia La Loue, dimenge 20 a 17 h *
*** Es disponible : passatz comanda del calendièr occitan de 2012 : 15 € (+2,50 de mandadís). Tèma : pèiras. Fotografias de Joan-Loís Caparròs. De comandar a IEO-Aude BP 105 11022-Carcassona Cedex ***

1) Mòrt d’En Garriga-Trullòls
2) Dimenjada
3) Al finestron
4) Peuples indigènes et environnement
5) Emploi

========================================================
1) GRAND TRISTUM : MÒRT D’EN GARRIGA-TRULLÒLS
Lo president de l’Institut de Projeccion Exteriora de la Cultura Catalana (IPECC) e del Cercle d’Afrairament Occitanocatalan (CAOC), Enric Garriga Trullols, es mòrt a Barcelona als 85 ans. L’enterrament serà deman dissabte, jorn 19 de novembre, a la 16.00 ora, al Tanatòri de la Ronda de Naut de Barcelona (Scala Dei, 17-37). La capèla dobrirà aqueste tantòst (dijòus) a 16.00 h .
Enric Garriga Trullols, enginhèr quimic de profession, dediquèt la siá vida a trabalhar per l’independéncia de Catalonha, e o faguèt de multiplas manièras. Dempuèi la siá collaboracion contunhada amb dirigentas de totes los partits nacionalistas e sobeiranistas fins a la participacion activa en fòrums e plataformas, totjorn amb l’objectiu de conciliar de volontats, jónher d’esfòrces e aténher l’unitat d’accion de l’independentisme.
En parallel a la siá activitat politica, e en la meteissa direccion en çò que tanh als objectius, Enric Garriga Trullols va participèt dins lo Congrès de Cultura Catalana (1975-77). Pauc après finalizat aquel Congrès, que trabalhèt en l’domeni de projeccion exteriora, fondèt amassa amb autras personas, l’Institut de Projeccion Exteriora de la Cultura Catalana (IPECC), dempuèi d’ont a desvolopat un prètzfach enòrme de promocion internacionala de la cultura catalana a travèrs d’accions fòrça divèrsas, coma la creacion e l’impuls de las XXIII edicions dels prèmis Josep Maria Batista i Ròca celebrada fins ara, lo bastiment de monuments a personalitats catalanas a l’Argentina, Alemanha o Belgica, la promocion de viatges per conéisser l’expansion catalana a la Mediterranèa, e las peadas catalanas, a Centreuròpa e a America o la promocion de la descobèrta de las gèstas istoricas catalanas.
En 1977 participèt activament a la fondacion del Cercle d’Afrairament Occitanocatalan (CAOC), entitat dedicada a la promocion de las relacions entre las culturas e los pòbles occitan e catalan. Pendent los darrièrs 34 ans a menat a tèrme un trabalh constant d’aprochament entre Catalonha e Occitània, qu’es estat per el reconegut largament a Occitània. Entre fòrça autras iniciativas, e amb dedicacion constanta, es estat lo creador e menaire de las XXXIII edicions de l’Amassada dels Fuòcs de Sant Joan a Montsegur, celebradas fins ara; las XXIV edicions de la Pojada al Pòrt de Salau per la lenga e l’amistat occitanocatalana; o las XIV edicions de la Dictada Occitana a Barcelona. Participèt activament als darrièrs trenta sèt ans a l’Escòla Occitana d’Estiu, a Vilanova d’Òlt. Pendent los darrièrs cinc ans a impulsat la Messa Occitana a Prats de Rei; impulsèt las classas d’ensenhament de l’occitana a Barcelona, e participèt activament a la tramitacion de la Lei de l’occitan. Èra membre de l’Institut d’Estudis Occitans.
https://www.ostaldoccitania.net/news.php?lng=fr&pg=1592

* De segur, dins Aude, l’Enric venguèt mai d’un còp dins viatges per decobrir Carc    ssona, Narbona, los castèls, participar mai d’un còp a Escritura e a l cap de la delegacion catalana  per las manifestacions Anem Òc ! de 2005 e 2009. Perdèm un brave ligam de renfortiment dels escambis entre fraires catalans e occitans. (IEO-Aude)

* Lo rescontrèri pel primièr còp bèls temps fa, a una de las primièras Universitats Occitanas d’Estiu (benlèu la primièra, a Montpelhièr, en agost de 1972). Aprenguèt lèu fait a parlar l’occitan. (Veniá en Occitània per un fum d’ocasions : Escòla Occitana d’Estiu, rescontres divèrses, manifestacions per l’occitan… e l’i parlava de longa.)
Lo tornèri veire a Narbona gaire de temps après, quand venguèt amb un carri de Catalans d’una associacion, Xarxa (rasal) Cultural, se me soveni plan.
Puèi, fondèt lo CAOC, Cercle d’Agermanament Occitano Catalan, qu’a son equivalent occitan amb lo CAOC, Comitat d’Afrairament Occitano-Catalan, coma la legislacion de las associacions son diferentas dins los Estats espanhòl e francés.
Desempuèi, es a dire pendent mai de trenta ans, trabalhèt de longa al desvolopament de l’amistat e de la collaboracion entre Catalans e Occitans. Se li deu en granda part, me cresi, lo desvolopament d’activitats occitanas en defòra del mond universitari, a Barcelona e en Catalonha Sud (corses d’occitan, dictada occitana, etc.).
Apreni pels articles çai-jos sos engatjaments politics. Vistes de l’Estat francés, amb la mentalitat qu’i domina, se pòdon pas comprene coma cal, emai demest los occitanistas. L’independentisme de ” minoritats “, en Catalonha, en Irlanda, en Escòcia… sembla una actitud d’aventurièrs irresponsables, de tant que l’Estat es sacralizat en França. S’imagina pas l’independentisme de gents joves e vièlhs, de gents de situacions socialas establidas, de gents de totas las categorias socialas sens excepcion, de gents autres que de marginals e de ” minoritaris ” per definicion.
Me dobtavi pas brica que fasiá l’engenhaire quimista. Me sembla meravilhós. S’endeven mai que plan amb son apariéncia. Prim e d’uèlhs blaus, èra aimable e cultivat e pasmens simple e net. Èra un òme de conviccion e i consacrèt sa vida.
Se merita un brave còp de capèl de totes los Occitanistas.
Cal plànher qu’a Narbona, vila pichòta al temps que sèm, i aja pas un monde cultural vertadièr. S’èra lo cas, s’i comprendriá fòrça mai l’importància de las relacions occitano-catalanas, l’ensemble de sa populacion la comprendriá melhor, e Narbona ne seriá lo fogal e un modèl pels Occitans de pertot (sens pretendre assimilar Occitània a Catalonha, que l’istòria e la situacion son desparièras).
O disi sovent, los Catalans an la passion de la cultura (pas solament catalana). Doblidarai pas jamai lo jorn qu’Enric Garriga Trullols convidèt lo Cercle Occitan de Narbona a se júnher a la delegacion de Catalans que menava per rendre d’omenatge al grand occitanista Joan Anglada, davant sa tomba, al cementèri de Lesinhan de las Corbièras. (Èra probable per un aniversari de la naissença o de la mòrt d’Anglada, benlèu en 1980). Luènh de nos faire vergonha, nos tornèt lo sentiment de la dignitat.
Parlàvem fa pas gaire ” d’eveniments “. Un eveniment que caldriá organizar, seriá un nom de carrièra, una placa commemorativa  o un monument, a Narbona, dedicat a Enric Garriga Trullols. (Sèrgi Granièr)

Catalans, prou de mantenir els PIGS mentre sacrifiquem la llengua catalana __ EA 1879

XAVIER ROSSELLO RIBERA  
Veure perfil  
  17 Nov, 18:17

Com ja deveu saber el català ha tornat a ésser vetat a la Unió Europea com a llengua oficial. Consegüentment, he enviat un correu electrònic a la web de la Unió Europea escrit en anglès preguntant si els catalans teníem menys drets que els ciutadans de les altres nacions que en conformaven part, alhora que els he posat la qüestió de si la Unió Europea compartia la mateixa idea de França i Espanya de no voler reconèixer la llengua pròpia dels catalans. Amb aquest seguidisme que fa Europa de les polítiques dels estats espanyol i francès cada cop sento més aversió envers la bandera de la Unió Europea, alhora que em pregunto perquè els catalans tenim tant interès a continuar en el seu si si algun dia arribem a ésser independents. No estaríem millor essent un país neutral com Suïssa, ja que aleshores no hauríem de contribuir a les polítiques europees de manteniment dels anomenats PIGS, les inicials dels estats a qui cal ajudar contínuament degut a les seva mala gestió econòmica com són Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain en anglès).

—————–

19 febrer 2011

València. Els genocides tanquen el cercle.

Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran Castella, eufemísticament dita Espanya.

Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:

a-una primera fase d’afebliment nacional, a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del Nord als reis francesos.

Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.

2- Una fase de brutalitat física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el període anterior, esclatà  i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació, sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua  foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar,  és expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procés de substitució demogràfica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i castigada.

En aquest període, els continus càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van defomar el nostra caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.

3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’ammnèsia històrica que s’imposà  i la disfressa democràtica  amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.

La pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes  dins mateix de la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un genocidi en tota regla de la nació catalana.

S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i  posaria en qüestió  la impunitat democràtica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors  i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.

Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de misnistre, qui  deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.

Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmés a la “sagrada” llei democràtica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar  qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.

Sí, estem vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I la única possiblitat real d’aturar el procés i reverti-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència, encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.

Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desenmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camí digne per a la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

A banda de les eleccions, ara és hora de colpejar qui ens és la mort ! Enviem Espanya a la merda! __ EA 1877

Bon cop de “falç política” contra Ecspanya!

I que consti que no parlo en clau electoral.

Fa vuit dies vam fer dues jornades de treball i pensament per la Independència, la una els de SIJ (Building a New State) l’altra una trobada interna de Catalunya Acció, i no vam, parlar en cap moment de tot el dia de l’estranger espanyol, ni de les seves eleccions, ni del joc que hi fa la colònia catalana encapçalada per Ciu. Res de res! ni un borrall, res! Bona senyal de salut del procés de secessió … Visca!

Ara és una d’aquelles hores, de tremolor europea i mundial, en que ens caldria tenir al capdavant polítics ferms i lúcids, no pas meuques -amb perdó de les meuques que ho són per menjar i guanyar-se la vida.

Quina misèria sentir parlar de governs de concentració ecspanyola per salvar de nou el cul dels nostres espoliadors particulars, dels que ens odien, dels que fa segles volen Catalunya morta i enterrada!

Fa llàstima el Sr. Duran i tots els seus corifeus … !

Bon cop de “falç política” contra Ecspanya! Fem-los la traveta! Fotem-los una cossa al cul !

“Prou” de salvar qui no té capacitat ni ganes d’acceptar les nostres naturals condicions!

Prou de fer el ruc solidari quan tenim un forat permanent a Espanya que cal retallar immediatament!

Què ens diria la Merkel d’un fracàs econòmic que en veritat és un robatori econòmic, una suplantació de personalitat, un trepitjar el nostre esperit, la nostra llengua … i totes les nostres coses més preuades!? Què en diria la Merkel?

Què diria de la nostra niciesa el més neci de tots els humans?

Diria: – Vergonya! Ruptura! Vergonya! Ruptura … !

Diria: – Trenqueu de pressa rucs i folls!

Ara és l’hora de dir les coses pel seu nom!  De dir que ens preparem per ser lliures i responsables en el concert de les nacions!

No ho farà la nostra classe política mesella! no ho fara mai! Ho haurem de fer nosaltres …

Bon cop de falç polític! Bon cop de falç !

A la merda Ecspanya, Espanya i els seus llepons corifeus -molts catalans, ai las!- !!!

Salvador Molins, BIC, CA, SI, BxI, ANC

Comunicat de premsa: retolació en català dels comerços. __ EA 1874

Barcelona, 3 de novembre del 2011

 

Comunicat
de premsa

 

Catalunya Acció es felicita
pels avenços aconseguits en la retolació en català dels comerços

 

Gràcies a les accions de
l’entitat el nombre de comerços que retolen en català ha augmentat notablement,
però lamenta la manca de voluntat política per part del govern de CiU en el
compliment de la llei.

 

Catalunya
Acció fa una valoració enormement positiva de la seva campanya, ja que
gràcies a ella ha disminuït el nombre de denúncies presentades a comerços que
retolaven els seus cartells només en castellà, vulnerant la Llei de Política
Lingüística vigent. Les seves accions han servit per a fer prendre consciència a
molts comerciants i empresaris de l’obligació
de complir una llei que és un pas més en el llarg camí de la
restitució del català al lloc que li correspon com a llengua pròpia dels
catalans.
Catalunya
Acció va presentar l’any 2009 quasi 3000 denúncies a establiments i
empreses per haver vulnerat la Llei de Política Lingüística. L’any 2010 va
tramitar quasi 1500 denúncies i aquest any es tancarà amb quasi 600
més.

 

Malgrat
tot, Catalunya Acció vol posar en evidència la gestió dels
responsables de l’Agència Catalana de Consum de l’actual govern de CiU,

perquè les denúncies presentades en aquest sentit no han estat tramitades amb la
celeritat i el rigor adequats. Catalunya Acció considera que aquesta actitud de
renúncia i estovament de CiU respon al fet de no voler molestar a Espanya a
l’hora de defensar els interessos nacionals dels catalans, actitud que sempre ha
caracteritzat els diversos governs de CiU que confonen massa sovint el valor de
la convivència amb la renúncia nacional.

 

En aquest
sentit, Catalunya Acció lamenta haver d’actuar com a garant de l’acompliment
d’una legalitat vigent donat que l’actual Govern de Catalunya de Convergència
i Unió no té la valentia suficient
per a fer-ho ell mateix. Per això,
Catalunya Acció continuarà amb la seva actuació en aquesta matèria fins a
assolir la completa i correcta aplicació de la Llei de Política Lingüística i
del nou Codi de Consum que incorpora l’obligació d’etiquetar també en català
els productes que es venen a Catalunya
.

 

Aquesta
acció continuada durant gairebé tres anys ha comportat la modificació de molts
rètols comercials i, en el cas d’incompliment reiterat de les lleis vigents a
Catalunya,  l’obertura d’expedients sancionadors a empreses
que comercialitzen el seus productes al nostre país. És el cas, per exemple, de
l’empresa espanyola Bolitrans S.L.

——————————————————-

PASSA A L’ACCIÓ I FES-TE MEMBRE DE
CATALUNYA ACCIÓ
Facebook (les opinions
del dia a dia): 
https://www.facebook.com/cataccio 

La Independència és necessària, justa i possible. Prepàrem-nos! Estiguem apunt! __ EA 1872

Josep Vilalta josepvilalta19@hotmail.com
mostra els detalls 0:21 (Fa 22 hores)

És una tàctica maquiavèl·lica entre CiU-ERC-ICV, i el seu Govern Exspanyol, per seguir espoliant Catalunya, ès el que diuen: “qui dia passa any empeny”.En aquest cas passar anys donarà un bon rèdit a Exspanya i els nostres botiflers, seran indemnitzats fins a cert punt,ja que al seu darrera els diran “al fin i al cabo son catalanes

——————————————————————————