Com a tot arreu, el 99,57% dels sudanesos meridionals voten per la independència! __ EA 1737

Al Sudan Meridional es repeteix, una altra vegada, una constant en la majoria de processos d’Independència: “El
99,57% dels sudanesos meridionals voten per la independència”

Notícia de Vilaweb:

El govern del Sudan accepta la independència i desitja bona sort al Sudan Meridional

El
99,57% dels sudanesos meridionals voten per la independència · La
comissió electoral fa públics els primers resultats preliminars oficials
amb el 100% escrutat

El govern sudanès ha comunicat avui que accepta el resultat del referèndum sobre la independència del Sudan Meridional.
El vice-president del Sudan, Ali Osman Mohamed Taha, ha dit que
‘desitgem als nostres germans del sud bona sort i un futur fructífer en
l’organització de totes les qüestions relatives al nou país’. Els
primers resultats preliminars oficials de la comissió electoral indicaven ahir que més del 99% dels votants que han participat en el referèndum han optat per la separació respecte del Sudan.

 

‘La votació a favor de la separació ha estat del 99,57%’, va dir Xan Reek Madut, el subdirector de la comissió organitzadora
del plebiscit que va començar el 9 de gener davant una multitud que
celebrava el primer anunci oficial de resultats. Amb tot, l’escrutini
final no se sabrà fins a mitjan febrer. Segons la comissió electoral,
s’ha superat també de llarg el llindar del 60% de participació,
imprescindible per validar el referèndum.

La meitat de les regions del Sudan Meridional han registrat un vot
favorable a la independència del 99,9%. La resta, han oscil·lat entre el
95% i el 99%. El resultat més baix a favor de la independència ha estat
el 95,5% de vots pel sí registrat a la regió de Bahr al-Ghazal, que fa
frontera amb el Sudan. Si se sumen els vots dels sud-sudanesos residents
al Sudan, el resultat del sí puja al 98,83%.

L’anunci oficial d’avui s’ha fet amb la presència de centenars
d’oficials i diplomàtics aplegats a la tomba del cap rebel John Garang
al cementiri de Juba. Garang, un dels pares del moviment independentista
sud-sudanès, es va morir en un accident aeri pocs dies després de
signar, el gener de 2005, l’acord de pau amb el govern de Khartum, que
va posar fi a dues dècades de conflicte armat entre tots dos països.

La creació del nou estat del Sudan Meridional, que esdevindrà el
cinquanta-quatrè a l’Àfrica, es farà efectiva el 9 de juliol de 2011,
exactament sis anys després dels acords de pau que han permès el
referèndum.

El referèndum del Sudan Meridional ha revifat els
moviments independentistes de molts territoris africans amb conflictes
pendents de resoldre. En aquest vídeo de VilaWeb TV expliquem quins són aquests moviments independentistes que fan el seu camí a l’Àfrica.

FRANK DUBÉ: Demà dimecres, Conferència a l’Ateneu Barcelonès. __ EA 1735

FRANK DUBÉ, músic i membre de Catalunya Acció farà demà dimecres, una Conferència a l’Ateneu Barcelonès:

“La suposada ironia i el pensament català”

El Sr. Frank Dubé, exposarà la conferència La suposada ironia i el pensament català, a l’Ateneu Barcelonès, demà a les 19.15. Esperem que sigui del vostre interès.

Dimecres 26 de Gener de 2011 a es 19,15
hores

TRIBUNA ATENEU

LA SUPOSADA IRONÍA I EL PENSAMENT
CATALÀ

                    A càrrec de
Frank Dubé
 

Hi intervendran:

HERIBERT BARRERA, expresident
de l´Ateneu Barcelonès i del Parlament de Catalunya

XAVIER
SUST
, Escriptor, Economista i No-Arquitecte

JOSEP
Mª VALL COMAPOSADA
, Editor

Ferrater Mora deia que la
ironía és un tret típic del pensament català
. Rodolf Llorens
ho va negar….. Parlarem sobre la suposada ironía amb un filòsof
de la vida, el músic Frank Dubé i alguns dels seus amics, en
una conversa que és també un homenatge a una gent lúcida, gens acadèmica
i molt cordial.
 

Ateneu Barcelonès, C/
Canuda,6 -Barcelona 08002 Telf.-933436121

CATALANOFÒBIA I SADISME __ EA 1734

(HÒSTIANº11)

 

“Jo’m recordo haver vist plorar à molts Catalans el Juny de 1640, quan sortien à veure els Cavalls de les ordres militars qui se preparaven à Madrid y sentien ab molt sentiment les coses que’s deyen. Alguns preguntaven als soldats:

         Donde buena, señor soldado? Y responien:

         A buscar el tesoro de Barcelona; (puix res atreya tant els seus cors com el blanch y taula de la Ciutat, que ells anomenaven tresor).

         Hombres son los Catalanes, -replicaven alguns-, y se defenderan hasta la muerte!.

         Es verdad, responien, pero esta vez se acabarà con sus fueros, vidas y tesoro, gracias a un poderoso ejército, y los que quedaremos con vida, seremos ricos; con el tiempo se dirá que los fueros existieron, pues Cataluña ha de ser nueva Castilla”

(22 Abril 1641. Imprimatur, Josephus Fontanella. Laus Deo. Assessor).

 

 

Joaquim Pugnau.

NO HI HA LLOC PER TOTS __ EA 1733


En un determinat habitatge no hi cap tothom, en un determinat municipi no hi cap tothom i no es pot construir sense una planificació assenyada, responsable, intel·ligent. No es poden fer polígons industrials, infraestructures i habitatges eliminant camps fèrtils de conreu, contaminant regs i rieres o urbanitzant sense cap control ecològic malmetent els boscos i muntanyes, canviant l’estètica de molts pobles rurals i de la costa.

A Catalunya no hi cap tothom, o a Espanya, o al món.

Quan parlo de tothom em refereixo al alt índex de natalitat mundial. Ja vaig fer una crítica quan varem arribar als sis mil milions. Sembla que aquest any 2011 ja arribarem als set mil.

Els científics ja han afirmat que el “nostre” planeta està patint un atac degut a la superpoblació i al sistema, en un 35% o 40% superior al que és capaç de resistir ecològicament. Per tant, la promocionada i esbombada política del desenvolupament sostenible és una farsa de la qual cal rectificar.

Dels meus errors em limito a fer-ne escola i a reflexionar. Dels meus fracassos o de les meves actituds poc conseqüents o poc premeditades, intento trobar metafísicament la resposta: resposta al per què, de la estupidesa i la imbecilitat humana.

Estem dotats de consciència i estem obligats a entendre’ns tots. Ara ha explotat la capsa dels trons wikileaks i només és el principi. M’agradaria que aquest escac a la societat corrupta, fos el principi d’una nova era pels bons i l’extermini dels dolents, però això seria anar d’ingenu.

L’equilibri no existeix, la bèstia, els especuladors, l’estan sabotejant cada dia. Reflexioneu sobre els contactes econòmics de la Xina, India, Marroc, Pakistan, Brasil, Corea, etc amb Europa. Reflexioneu sobre la guerra silenciosa de l’economia, la immigració o la globalització, desgraciadament no controlada per les actituds dels homes responsables i controlada per la màfia del capitalisme.

Malauradament les circumstàncies em fan apostar pel principi de la fi. Tindrem una agonia llarga i lenta si no ens passen coses més grosses abans.

La realitat –realitat natural i còsmica- s’imposa sempre a la banalitat i tonteria humanes. No estem superant la proba i tant de bo que m’equivoqui.

 

Joaquim Pugnau.

«la nostra capital necessita un altre estil de govern» Santiago Espot (BCN, 1991) __ EA 1732

Darrers pràgrafs de la Conferència:


“Contra el Senequisme Polític” (any 1991)


 … Així, dirigint-se a Pasqual
Maragall el

senyor
Carles G. Camins, present a la sala, va

inquirir
l’alcalde sobre el fet que el rei d’Es-

panya
obsequiés l’estat Mexicà en el seu dar-

rer
viatge a Amèrica amb un xec per valor de

450.000
milions de pessetes, i preguntà quina

era la
posició de l’alcalde davant aquest mo-

numental
atracament a l’economia dels ciuta-

dans
mentre ens regategen els diners per als

Jocs
Olímpics. Doncs bé, sense gairebé dei-

xar
acabar aquesta intervenció, s’acostà a qui

la feia
un membre del servei de seguretat de

Pasqual
Maragall que, amb cara de pinxo, li va

increpar:
«Si no calla m’haurà d’acompanyar

fora». Com als fatídics dies
de la dictadura

opressora»

Fóra el
més convenient que quan els ciuta-

dans
tinguin de nou l’oportunitat d’escollir un

nou
batlle s’obtingui un resultat que possibi-

lités el
canvi a l’Alcaldia de la ciutat comtal.

Fins i
tot els «senequistes» tenen una retirada

particular.
Si tot l’assaig aquí comentat de Car-

les M.
Espinalt s’ha caracteritzat per una rotun-

da
clarividència, no existeix cap motiu que ens

faci
dubtar que el procedir de Pasqual Mara-

gall
difereixi gaire del següent: «Tota acció de

govern
acaba tenint una resposta en l’ànima de

la gent,
malgrat que els polítics totalitaris pen-

sen que
el poble és curt de memòria i no sap

mai de
què i com ha de replicar. Ells mateixos

—els
polítics totalitaris— volen contestar-se les

pròpies
preguntes, creuen que, dins el seu mo-

nòleg,
demà podran dir blanc allà on abans

deien
negre i que, naturalment, ningú no es re-

cordarà
ja del negre, mentre no manqui el pa

i el
circ. En les seves retirades estratègiques

confien
en aquesta premissa. Àdhuc hi ha qui

confessa,
arribat el cas, que mai no ha dit altra

cosa que
blanc, blanc, i blanc».

Els
barcelonins, estic ben segur, aviat reac-

cionaran.
Comprendran que la nostra capital

necessita
un altre estil de govern. La mediocri-

tat no
pot regir Barcelona, no pot dur la repre-

sentativitat
de la ciutat un sospitós d’hàbits cen-

surables.
És falsa, en el nostre cas, aquella fra-

se de
Winston Churchill: «Els pobles tenen el

govern
que es mereixen». Mai s’ha merescut

la ciutat
comtal un aprenent de «senequista»

que aspiri,
amb tan poques possibilitats, a fer-

la
cocapital espanyola. On queda el seu sentit

de
Catalunya? Però quin diantre de concepció

històrica
té Pasqual Maragall?

No ens
cal esbrinar gaire alsqui, com jo, ens

declarem
espinaltians per comprendre que el

senequisme
comporta una política de tripijocs,

ambicions
personals, traïdories i una bona dosi

de
formigó armat al rostre, mentre es va pro-

clamant
pels altaveus que es lluita per la justí-

cia
social, el progrés i la dignitat dels homes.

S’ha
imposat un estil nefast per al nostre po-

ble i urgeix la renovació
política que porti Bar-
celona i Catalunya a altes cotes de dignitat na-

cional.
Hem de ser una nació independent amb

una
capital de primera línia tret del cas que vol-

guem
romandre per sempre a segona o tercera

fila.

Queda
clar, doncs, que Catalunya necessita

una saba
nova per independitzar-se, i haurà

de portar
irremeiablement l’estigma de l’escola

espinaltiana,
ja que així adquirirà l’ascendent

suficient
sobre el país per poder-lo alliberar.

Per aquest
motiu, es va fer l’1 de juliol del 1989

a la
ciutat de Barcelona el seminari d’lmatge

Motivacional
«Serà el 1992 l’any de la indepen-

dència de
Catalunya?», en el qual es van expo-

sar 47
ponències d’arreu dels Països Catalans

i una
d’Euskadi, recollides avui en el llibre que

du el
mateix títol. Un any després, concreta-

ment el
passat 1 de juliol, en la reunió general

feta pels
ponents i promotors del seminari per

avaluar
el gran ressò creat durant el primer

any a
partir de la nostra iniciativa, s’acordà pro-

clamar
els set fronts on Catalunya ha d’assolir

la
victòria, és a dir, el programa polític més

concís,
real, suggestiu i valent que s’ha donat

al nostre
país d’ençà del 1977. Prenguin bona

nota i
escoltin el futur immediat de la Nació

catalana:

— Front en pro de la formació
de nous dirigents

— Front en contra de la
tergiversació de la

nostra
història

— Front en pro d’una revolució pedagògica

i d’una
ensenyança que no subestimi la

cultura
catalana

 

— Front
en contra de la drogaaddicció i la

depauperació
caracterològica del nostre poble

— Front
en pro de la integració dels

immigrats
i el ferm rebuig dels
colonitzadors 

— Front
en contra de l’imperant senequisme polític

 

I,
finalment, el front que repeteixo de nou per

donar
penyora del meu propòstit i perquè, a la

vegada,
ha motivat aquests raonaments i ha

merescut
la seva atenció:

— Front
en pro de l’autèntica recuperació

de
Barcelona com a capital d’una Cata-

lunya
lliure.

SANTIAGO ESPOT

(CONTRA EL SENEQUISME POLÍTIC A BARCELONA)


Conferència pronunciada al Casal de Sarrià de Barcelona

el dia 28 de febrer de 1991.

“ja som grandets deixeu la por a casa, les coses s’han de dir pel seu nom!” __ EA 1731

Strubell convençut que no queda més remei que la independència. Foto: QS/ND

“No hi ha una ofensiva contra l’autonomia, sinó contra Catalunya”. Així
ha titllat aquesta tarda el diputat de SI, Toni Strubell, les amenaces
d’harmonització estatal impulsada des del PSOE i el PSC els darrers
dies.

Segons el diputat gironí “l’intent de loapització demostra que
l’autonomisme està superat, que la cambra catalana ha quedat rebregada,
desplomada políticament” i com a solució ha proposat un “front comú del
catalanisme per aturar l’ofensiva i defensar l’independentisme com a
sortida normal a la situació que ens trobem”.

A  més Strubell, ha qualificat la intenció del president del govern
espanyol d’intervenir Catalunya pel seu dèficit autonòmic com “insultant
i d’un cinisme polític important”. “Primer s’espolia i després
s’intervé” ha reblat el solidari. “ Com a resposta de tot això, només
podem parlar d’evolució natural cap a la independència “ ha sentenciat
Strubell.

(Extret de Nació Digital)

Comentaris:

tots a una

Anònim, 18/01/2011 a les 22:16
Si senyor, tots a una…

INDEPENDENCIA no es demana, es proclama,… sols falta ser majoria al
parlament,… i si sumem i fossim capaços de convencer CIU,…. ja ho
tindriem…

VISCA LA TERRA LLIURE


+8

1

INDEPENDÈNCIA !!!

Mediterrà, 18/01/2011 a les 22:09
Ens fa falta un veritable Herodes antiespanyol.
Visca Catalunya Lliure !!!

+10

0

Moragues

Anònim, 18/01/2011 a les 19:57
VISCA CATALUNYA LLIURE

+19

0

Anònim, 18/01/2011 a les 19:15
ben
dit, la independència ès l’únic camí. menys mal que SI parla clar i
català, pq els altres encara tenen vergonya i s’amaguen rere eufemismes
com “pacte en la linia de..” o “dret a decidir”…i un llarg etc. Sr, ja
som grandets deixeu la por a casa, les coses s’han de dir pel seu nom.
Volem ser un pais normal?volem poder deicidr quines pensions paguem i a
qui subvencionem? DONCS DIGUEM-HO CLAR, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA.

TUNISIA mirada des dels PPCC __ EA 1730

til |

Opinions |
dilluns, 17 de gener de 2011 | 13:55h

La
revolució tuniciana mereix que li dediquem una atenció especial, per
vàries raons, entre elles, que tots aquells esdeveniments que succeixen
al Mediterrani mereixen la nostra atenció especial com a Terra i
Llibertat, i mereixen una atenció especial per ser l’àrea geopolítica
clau i estratègica pel present i l’esdevenir dels Països Catalans.

A
més, el cas tunicià és l’exemple clar de cóm, sempre que hi hagi ganes,
capacitat, empenta, lluita, voluntat, fermesa… les coses, les
situacions més inamovibles es poden transformar, la realitat d’un país
es pot transformar.

És una revolució la Tunecina?, és si més no un
esdeveniment que hem de celebrar, i certament estar contents/es; serà un
canvi de règim? al menys, serà un canvi per fer possible la pluralitat
política, la llibertat política i d’expressió, i un pas més en la lluita
contra la corrupció i per la dignitat humana.

És sobretot, una gran
bofetada als governs hipòcrites de la UE que mai, mai en els darrers 23
anys s’havien preocupat pels Drets humans en aquest país magrebí, i els
importava tres “pitos” el que fos un país amb centenars d’empresonats,
milers d’exiliats, i amb un nul respecte per les llibertat més bàsiques.

Una gran vergonya¡¡ que ara s’hauran d’empasar aquests governants
imbecilitzats pel creixement, els negocis, el neoliberalisme,. i
l’autocofoïsme eurocèntric…

Reproduïm un article d’en José Nieto,
de l’associació SODEPAU (www.sodepau.org), que ens han prestat per
reprodudir-la aquí, en el bloc de Terra i LLibertat.

La
revolta popular i la fi del regne de Ben Ali i els seus, ha agafat a
peu canviat a molts actors de la política internacional. A experts i
governs occidentals i els seus aliats en la regió magrebina per
descomptat; en el cas de la UE, com gairebé sempre li ocorre (Algèria,
1992; Palestina en incomptables ocasions; Turquia en unes quantes i un
llarg etcètera); per descomptat, el propi Ben Ali i afins han estat els
primers en no esperar-se’l, submergits en aquesta autocomplaença en que
s’instal•len molts dictadors, sobretot quan ho són gairebé trenta anys i
tenen una “claca” important, tant a nivell nacional com internacional,
que els hi aplaudeix “les seves obres” (l’actitud preferida de la UE
davant tipus com Ben Ali); però m’atreviria a dir que, fins i tot a la
mateixa oposició tunisiana en l’exili, li ha sorprès la revolta popular i
el ràpid desenvolupament dels esdeveniments.

Per això, m’agradaria ressaltar algunes del que penso són lliçons
d’aquesta intifada tunisiana i igualment ressaltar algunes dades per a
la reflexió i l’anàlisi.

El primer de tot a assenyalar és que Tunis és
el país de tot el Magrib que presenta les xifres d’escolarització més
altes
, el mateix d’alfabetització; on la situació i drets de la dona
d’aquesta regió més s’assemblen als paràmetres europeus
; on a diferència
del Marroc i Algèria, no hi ha violència política, ni presència
significativa de grups salafistes yihadistes ni de caràcter armat ni
pacífics
; primer país de l’anomena’t petit Magrib (Algèria, El Marroc i
Tunis) i segon del nord d’Àfrica en l’escala de l’Índex de
Desenvolupament Humà; i no existeixen barriades populars amb els nivells
de misèria i barraquisme
que es donen en aquests dos països. D’altra
banda pel que fa a nivells d’atur, no són més alts que en els dos països
abans citats; pràcticament, a diferència d’Algèria, no és ric ni en
petroli ni en gas; no ha viscut cap guerra civil des de la seva
existència com país independent i
quant a longevitat dictatorial del seu
sistema polític, no duia, significativament parlant, més temps
instaurat que el règim polític algerià (una cinquantena d’anys ambdós).

Dit això, la pregunta que tocaria fer-se és: ¿les dimensions populars
de la revolta tunisiana ha estat gràcies a tot això assenyalat més
amunt, en contra del que alguns pensaven?
Per descomptat, entre aquests
alguns, estava la UE i els països europeus, atès que des de dècades han
avalat el règim tunisià, bé sota mandat de Habib Burguiba, bé sota el de
Ben Ali; atès que han avalat, des de fa gairebé seixanta anys, la seva
brutal repressió, com la dirigida, a inicis dels anys 90, contra el
moviment islamista Nahda, pacífic i democràtic, davant l’arrelament
popular d’aquest moviment que en aquests anys els va dur a obtenir
gairebé el 20% dels vots poc abans de ser il•legalitzat i els seus
membres brutalment detinguts, torturats, assassinats o obligats a
exiliar-se.

Posteriorment i una vegada “extirpat el perill islamista” els països
europeus van seguir avalant la repressió desencadenada permanentment
contra l’esquerra tunisiana, sotmesa als mateixos mètodes repressius que
els islamistes.

Per a alguns representants d’aquests governs o institucions europees
els beneficis de la col•laboració econòmica amb el règim tunisià i
l’actitud d’aquest de “deixar-se assessorar” pels experts europeus en
governança democràtica, ja era suficient per a signar amb aquest país un
Acord d’Associació amb la UE, -va ser amb el primer país del Magrib amb
qui es va signar un acord d’aquest tipus, fa ja una mica més d’una
dècada-.

Per descomptat, aquests dirigents polítics pensaven que tot això
serviria per a frenar qualsevol revolta popular o canvi no amigable de
règim i fer avançar a Tunis cap a l’aprofundiment “de la democràcia”,
doncs ja sabem que entre molts dels nostres dirigents polítics hi ha el
pensament que amb “el desenvolupament econòmic sota un model
socialdemòcrata liberal o demòcrata liberal, la democràcia es consolida
automàticament”.

I així arribem als nostres dies, que podríem dir, que la Intifada
tunisiana ha enxampat a la platja i prenent el Sol no només a Ben Ali i
els seus afins, sinó també als seus més ferms aliats occidentals. Que
curiós! Sol i platja era el miratge que el règim tunisià més utilitzava,
al costat dels “avanços de la dona”, per a mostrar-nos els seus
assoliments i ocultar la seva repressió i corrupció.

Però una cosa és que es produeixi una revolta popular de les
dimensions de la tunisiana, que ha aglutinat, majoritàriament i de forma
no estructurada, a totes les classes populars, la qual cosa ja és
significativa, i una altra, que aquesta intifada faci caure un règim
dictatorial de gairebé seixanta anys ! I aquí entra en escena un actor
que, en aquests moments de la pel•lícula, està jugant un paper
fonamental, i és l’exèrcit tunisià. La majoria dels comandaments del
mateix no es beneficiava en la mateixa mesura que l’entorn familiar de
Ben Ali del saqueig del país i tampoc havia estat utilitzat pel règim en
la repressió al mateix nivell que la policia i els seus comandaments.

Però de tots és conegut els vincles del règim dictatorial de Ben Ali
amb els successius governs francesos i la influència de França a Tunis.
És possible que els serveis secrets d’aquest país també estiguessin
prenent el Sol a la platja i no estiguessin al corrent, no ja de la
intifada, sinó de que l’exèrcit tunisià no estava disposat a salvar el
cap del “clan Ben Ali”?

Algunes imatges de confraternització entre
soldats tunisians i població, semblen tretes de la revolució portuguesa
de 1974.

¿Estem davant una versió de la “revolució dels clavells” a la
tunisiana o simplement, d’una reedició dels “cops militars a la
mauritana” o davant l’inici d’un procés d’usurpació de les lluites i
reivindicacions populars que finalitzi en allò de “el mateix gos amb
diferent collaret”?

Indubtablement, el poble tindrà l’última paraula i la tindran també
les forces de l’oposició si es mantenen unides
.

Una vegada arribats a
aquesta fase del procés, a les “forces de l’estatus quo” i del “remou,
remou perquè tot quedi igual”, els serà molt i molt difícil que això
sigui així.

És ben trist constatar una vegada més, o potser el millor és
alegrar-se’n, l’irrellevant paper de la UE en tots aquests dies, dels
seus agents de “governança política”, de la mediocritat de les seves
anàlisis i de com els seus posicionaments estan sent sobrepassats i
arriben sempre unes quantes hores tard, patètic! Quan estaven “saludant
les mesures preses per Ben Ali para avançar en reformes, bla., bla,
bla……”, resulta que Ben Ali i els seus “secuaces” estaven volant a
l’exili daurat d’Aràbia Saudita.

Al marge de fins a on arribi en la consecució de les seves
aspiracions populars, el poble tunisià ha donat una lliçó a molts; no
queda més que aprendre dels seus assoliments, felicitar-los per la seva
victòria i honorar a les seves morts.

Només hi ha un atogovern per a Catalunya!: La seva Independència! __ EA 1729

Només hi ha un atogovern per a Catalunya!:
La seva Independència!

Urgeix la ruptura amb l’estat espanyol en tots els sentits i de forma urgent!

Parlar d’estatuts i comunitats autònomes és perdre el temps i perdre Catalunya.

Si “Espanya ja no dóna més de si” el pas llògic que segueix és preparar
des d’ara mateix al nostre Poble per a l’èxode de l’Estat Espanyol.

Preparar l’opinió pública exposant les avantatges d’assolir un estat
propi i construir una gran plataforma política per a la Independència on
s’hi agrupin diputats, associacions i ciutadans de tots els partits
polítics que optin per la Independència de la nostra nació.

Mas i Ciu ho podrien capitanejar i coordinar però no ho faran! Els seus
plantejos són els de sempre i els espanyols ens faran la cisa com
sempre.

Ciu no creu en la força de Catalunya per això sempre pacta a la baixa,
exactament igual com han repetit els d’Esquerra. Ambdós partits no saben
pensar en Catalunya sense parlar d’Espanya i sense apuntalar Espanya
amb les seves pussilànimes polítiques de volada gallinàcia.

No sé perquè he escrit aquest comentari? Sí sé que és totalment inútil!
no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar i no ho dic pel
responsable d’aquest bloc sinó per Convergència i per Esquerra.

Disculpeu l’atreviment.

Salvador Molins, BIC i CA

—————————————-

Resposta al post d’avui del Bloc de Jordi Martí:
https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/187528

————————————-

jordimarti |
diumenge, 16 de gener de 2011 | 19:36h

A
poc més d’un any de les eleccions a Corts, que molt probablement
esborraran del mapa el socialisme sense ànima de ZP i situaran la dreta
espanyolista al capdavant del Govern de l’estat, amb una majoria que
podria més que absoluta, acabem de donar-nos per assabentats de la que
serà la més gran ofensiva antiautonòmica des de la LOHPA (Llei Orgànica
d’Harmonització del Procés Autonòmic). Aquesta serà, des del punt de
vista nacional català, la mare de totes les batalles. I segurament serà
la darrera, tant si la guanyem i assolim la plena sobirania, com si la
perdem i ens assimilem políticament i culturalment a l’Espanya de matriu
castellana.

La
crisi econòmica, les dificultats objectives per fer sostenible l’estat
autonòmic del café per a tothom, les amenaces dels mercats i la tossuda
voluntat d’alguns territoris de l’estat -com Catalunya- de mantenir la
seva identitat i d’avançar en la direcció d’una nova transició nacional,
acaben d’obrir la caixa dels trons. Primer el PP, per boca del
neofalangista ex President Aznar, i ara també per boca d’un PSOE sense
nord i en hores baixes (amb la necessitat afegida de competir amb el PP i
UPyD en la lliga del neoespanyolisme), han obert el meló de
l’unitarisme. Una nova LOHAPA està en marxa. El que va ser l’intent
homogeneitzador més important del segle passat -en democràcia- no va ser
rés en comparació amb els que ens espera.

El PP i el PSOE han
donat el tret de sortida a la cursa electoral. A quatre mesos de les
eleccions municipals i autonòmiques estatals, i a poc més d’un any de
les eleccions legislatives, han decidit echar el resto i obrir
l’ofensiva definitiva contra els territoris amb identitat pròpia i que a
més, casualment, són els que més aporten a les arques de l’estat. I
Catalunya i els catalans estem al centre de la diana. El context de
severa crisi econòmica que ens atenalla i la tutela que els EUA, la UE i
el Banc Mundial exerceixen sobre Espanya i altres països del sud
d’Europa ajuden a la venda dels plantejaments reduccionistes,
recentralitzadors i antiautonomistes defensats pels dos grans partits
espanyols, i en justifiquen la contundència amb la que s’ha llençat
l’avís. La batalla serà llarga i cruenta, i els catalans hem de decidir,
abans no comencin les hostilitats, quina serà la nostra estratègia, amb
quins actius comptem per fer-hi front i amb quin Estat major volem
compartir el nostre destí com a poble.

Les reaccions a casa
nostra no s’han fet esperar. I la que ha tingut més entitat i
contundència ha estat, per ara, la que ahir va protagonitzar el
President Artur Mas, durant el Consell Nacional de CDC. Plantarem cara i
defensarem la nostra nació. Catalunya és viable, des de tots els punts
de vista. Es sostenible i és anterior a l’experiment de la Constitució
espanyola de 1.978 i a l’invent de l’estat de les autonomies, en uns
quants segles. Si l’estat autonòmic és insostenible econòmicament o
políticament, no és el problema de Catalunya, i els catalans no n’hem de
rebre les conseqüències ni ser-ne el boc expiatori.

Una nova
LOHAPA està en marxa, ara que el Tribunal Constitucional està acabant de
renovar-se. El nou mapa polític que sortirà de les eleccions del 22 de
maig d’enguany i del març de 2012 donaran carta de naturalesa a la LOHPA
2.0. Recordo haver participat a la manifestació contra la LOHPA organitzada per la
Crida a la Solidaritat l’any 1.981, en defensa del nostre autogovern. I
a un lloc destacat del meu despatx hi tinc exposat el cartell,
emmarcat, que es va editar per a la manifestació, i que encapçala aquest
apunt. Diuen que la història es repeteix i segurament és cert. Com va
dir el President Mas, el Govern de Catalunya plantarà cara a l’ofensiva.
I el que és més important, el poble català també ho farà, encara que
sigui la darrera batalla. I ho haurà de fer des de la unitat. Per
aquesta raó, aprofito per agrair i felicitar a ICV, que acaba de
manifestar que donarà suport al seu Govern en la defensa de Catalunya i
del seu autogovern.

Virreis d’Espanya contra Catalunya o els enganys de Mas. __ EA 1726

Virreis d’Espanya contra Catalunya !

Per a mi, Mas i els altres presidents autonòmics catalans només són
virreis d’Espanya, botiflers que s’engreixen dels patiments de
Catalunya.

No es comporten com Presidents Catalans sinó com manats de Madrid i fidels servidors de l’engany autonòmic.

En el moment de la transició les coses eren molt més difícils i
incertes però ara ja han passat trenta anys i tots sabem que dins
d’Espanya Catalunya com a nació lliure no se’n sortirà.

En el seu discurs Mas va dir que no creia en els miracles, que els
miracles no existien, va mentir! però no va pas mentir perquè digués
això sinó perquè a la vegada que deia això apostava clarament pel més
impossible dels Miracles que es puguin imaginar, en Paraules de Gaziel
(1932) “que Espanya deixi als catalans conrear lliurement la seva
llengua i el seu autogovern”.

Que Espanya  i els espanyols respectin Catalunya com a Nació, que
l’acceptin com a Estat amic i coaligat -recordi’s el Pla Ibarretxe- és
senzillament impossible, apostar per aquest projecte fracassat que va
encetar Cambó des de fa més de cent anys és clarament suïcida. Mas,
assumint aquest camí vol matar Catalunya! Mas assumint aquest camí
impossible farà un bon favor als espanyols com l’han fet tots els seus
predecessors des de la darrera restauració borbònica, Mas seguint
aquest camí deixarà Catalunya més malferida i esclava del que la ha
trobada.

Mas, també en l’esmentat discurs va dir que seria fidel al seu Poble,
però qui pot ser fidel al seu Poble si en menys d’un mes ha sigut
infidel als seus propis electors.

En un mes, Mas va passar de prometre defensar un Concert Econòmic a
devaluar la seva promesa i transformar-la en una mena de pacte fiscal a
l’estil dels que ens tenia acostumats Jordi Pujol -el gran home
d’Espanya! el president de la Colònia Catalana que perdia el cul cada
vegada que sortia de Catalunya per defensar l’estat espanyol enlloc de
defensar la Catalunya lliure o tota la Nació Catalana. Recordeu alló
dels “Som sis milions” tan eficaç per dividir Catalunya de les Illes i
del País Valencià-.

Mas, igual que Pujol, va recórrer a demanar als catalans que no parem
de treballar, que cal aplicar-se en l’esforç intens, “tibar …
tibar!”, un esforç que no sé si ell ho sap que tots els catalans ja
practiquem en mil i un sentits aguantant els efectes d’una espoliació
monstruosa que ens fa dependents dels bancs i caixes d’estalvis, d’una
espoliació monstruosa que ens fa dependents en tot de Madrid on cada
vegada es va acumulant riquesa i indústria mentre nosaltres ens estem
arruïnant. Per més INRI, per dir un exemple, contenidors de deixalles,
llibres encatalà o els mateixos vestits dels bombers són fabricats a
Andalusia i Madrid amb els beneficis dels diners que ens han espoliat.

Mas i Pujol demanen esforç als catalans però ells no fan l’esforç
veritable i intel·ligent d’encaminar el nostre país cap a la seva
independència.

Mas i Convergència i Unió diuen o deixen entreveure que no volen
complicar-se en un Referèndum d’Independència amb l’excusa de que el
perdríem i fan això enlloc d’explicar a tots els catalans els beneficis i
la conveniència d’esdevenir un estat europeu de primera línia com  per
exemple Dinamarca, no! ells prefereixen encaixar Catalunya dins
d’Espanya tot relegant-la al trist paper de colònia darrera de Sebta i
Mililla.

Sento aixafar la festa del respecte als Virreis de Catalunya i m’aturo ací, però avui a 2011 jo ho veig així de cru.

Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.

—————————

Comentri a l’apunt del següent enllaç:
https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186194

La mateixa cançó de sempre __ EA 1725

lomer

A CiU li ha anat bé treure els seus capitostos dient que ells també ho són, d’independentistes

Una de les coses que els estrategs electorals de CiU van perseguir durant mesos va ser fer creure que en Mas havia iniciat un ferm gir cap a posicions que ells en diuen “sobiranistes”. Se n’han sortit? Desgraciadament cal afirmar rotundament que sí. Només cal veure el clima independentista que es respira al país i els resultat electorals per establir-hi una relació directa. Què ha passat? Molt simple. El 28 de novembre passat bona part dels catalans van pensar que els convergents ens portaran la independència xino-xano i a ritme caribeny.

Tot va començar amb la cantarella del concert econòmic com a pas previ a la construcció d’un futur estat català. No podem negar que aquest guió en un poble tan càndid políticament com el nostre tenia l’èxit assegurat. Més encara quan votar CiU servia també per posar fi al calvari del tripartit. En un escenari com aquest totes els ponien, als nacionalistes moderats de cara a la jornada electoral. Amb tot, no us penseu que aquest discurs responia al fet que haguessin descobert per ells mateixos que la convivència amb Espanya és una cosa impossible. No. El que havia passat és que des de la consulta d’Arenys de Munt l’eix del debat polític al Principat ha estat la independència de Catalunya i els votants tradicionals de CiU han anat posicionant-se obertament cap a postulats secessionistes. El gest d’Arenys ens va fer veure a tots plegats que la llibertat era possible, i a partir d’aquell moment tot es va precipitar a la seu del carrer de Còrsega per tal de no restar al marge d’aquest clima de trencament amb Espanya que s’anava apoderant de la gran majoria de la seva clientela. Es tractava de beneficiar-se’n però també de frenar el possible ritme trepidant que podia adquirir el procés d’independència.

No era la primera vegada que CDC es trobava en una posició similar. De fet, ja en la primera legislatura d’en Jordi Pujol el seu partit tenia independentistes a les seves files. Llavors, però, a l’expresident li resultava fàcil controlar-los amb l’excusa que Catalunya sortia del franquisme i primer calia col·laborar a consolidar la nova democràcia espanyola. Això de la independència havia de quedar per més endavant. Anys més tard les repúbliques bàltiques ens van demostrar que les fronteres a Europa no eren intocables i els catalans vam veure en els lituans, estonians i letons un model a seguir. Però ràpidament també el llavors president Pujol es va encarregar de tornar a desanimar-nos tot dient allò que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l’URSS”. El procés cap a la creació d’un estat català una vegada més es frenava perquè tornava a passar al davant la “governabilitat i estabilitat” d’Espanya.

Actualment l’independentisme és molt més present al país que quan s’esdevenien aquelles coses. Fins i tot ha estat l’eix de les campanyes electorals del PP o el PSC. Què ha fet CiU? No li ha tocat altre remei que treure a passejar els seus capitostos tot dient que ells també ho són, d’independentistes. Calia no perdre pistonada de cara a recollir vots. Però, és clar, com sempre, per a ells, no és el moment de trencar amb Espanya. Quan no és un all és una ceba. Amb tot, ara no poden dir que cal “reformar” o “encaixar-se” a Espanya perquè ningú se’ls creuria. Ara, diuen, cal treure Catalunya del sot. Molt bé. I el sot té altre nom que no sigui el d’Espanya?

El seu problema és que, malgrat haver de picar l’ullet a l’independentisme per obligació electoral, no creuen en una Catalunya lliure. La seva mentalitat d’esclau els impedeix veure el nostre poble amb els mateixos lligams amb Espanya que els que poguéssim tenir amb Dinamarca dins un marc europeu. Per molt que diguin continuaran representant el paper que descrivia Carles M. Espinalt l’any 1986 en el seu assaigL’error de certs catalanistes quan deia: “Hi ha un tipus de català disposat a viure de la política i que, a Madrid, no irrita ni poc ni molt. És aquell català que bo i degradant els valors fins a límits que no semblen d’aquest món, arriba a confondre l’habilitat política amb manca de caràcter i el vinclar l’esquena amb la diplomàcia, i el possibilisme amb abaixar-se les calces”. No us ve al cap en Duran i Lleida?

 https://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/351177-la-mateixa-canco-de-sempre.html