Amb un robatori de 22.000 milions d’euros, Espanya és la nostra ruïna. __ EA 1669

Una vaga espanyola

“Poc els deuen importar les pèrdues que
tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són
els que conformen el nervi principal de l’economia catalana”. Foto: EL PUNT.

—————————————-

Una vaga espanyola

Per molta retòrica nacionalista o catalanista que gastin els
dirigents polítics del país, no hi ha res més cert que Catalunya és una
simple colònia. Ho és perquè ens espolien, ho és perquè el nostre
estatus polític actual és històricament producte de l’abús de la força i
ho és també perquè ens manen, fins i tot, quan podem o no treballar.
Dominar un poble vol dir això: sotmetre’l als teus interessos. I això, i
res més que això, és el que faran amb nosaltres els espanyols el 29 de
setembre vinent.

Com tots ja sabreu, des d’un parell de seus
sindicals de Madrid s’ha decidit que els catalans ens creuem de braços
un dia determinat com si ells fossin els amos de les nostres vides. Ens
ho han consultat? Les arxisubvencionades (100 milions d’euros cadascuna)
UGT i CCOO diuen que defensen els interessos dels treballadors i han
arribat a la conclusió que res millor que fer vaga el dia 29. És clar,
com que els seus dirigents principals (així com els milers i milers dels
anomenats “alliberats sindicats”) viuen de la menjadora oficial, ben
poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms,
petits empresaris o botiguers, que són els qui conformen el nervi
principal de l’economia catalana. Tant els fa que a la majoria d’aquests
agents econòmics els hagin caigut les vendes o la facturació en el
darrer any més d’un 50%. Em puc imaginar la gràcia que els farà baixar
persianes un dia feiner perquè ho diuen uns sindicalistes vividors. Si
tan solidaris són amb nosaltres els compañeros de la UGT o les
CCOO, a veure quan convoquen una aturada general per protestar contra
l’espoli de més de 22.000 milions d’euros que pateixen en les seves
pròpies carns els assalariats catalans.

En realitat, els ciutadans
de tot l’Estat espanyol tractats de manera més injusta són els
treballadors d’aquí que, entre altres coses, han d’aguantar serveis
socials col·lapsats a causa de la depredació econòmica que practica
Espanya sobre nosaltres. Els seus usuaris principals no són pas els
grans empresaris, són precisament els menys afavorits salarialment. És a
dir, aquells als quals diuen que defensen els sindicats espanyols i les
seves sucursals catalanes, que els fan el paper d’acòlit. Perquè encara
alguns no hem oblidat com l’1 de desembre del 2007 els sindicats de
casa nostra, d’obediència espanyola, van fer botifarra a la manifestació
multitudinària que reclamava infraestructures dignes per als soferts
assalariats de casa nostra. Ara, què hem de fer nosaltres? Seguir les
seves consignes? Es veu que només mereixem la seva consideració quan
obeïm als camàndules de Madrid. Els mantenim i, a sobre, ens diuen quan
podem o no treballar.

Amb tot, els catalans continuem
majoritàriament actuant políticament com uns aprenents davant de
qualsevol conflicte entre espanyols. Prenem partit per un bàndol o per
un altre. Com si algun dels dos vetllés pels nostres interessos. Com si
alguna vegada la UGT, CCOO o la patronal espanyola haguessin parlat a
favor de Catalunya. Bona prova d’això que dic ho tenim en la posició de
la Solidaritat Catalana, que ha acabat fent el joc al sindicalisme
espanyol donant suport a la vaga. Abans d’entrar en el circ parlamentari
ja han començat a fer el trapezista. A veure si cauran abans de la
primera funció…

La protesta sindical espanyola és una protesta
feta exclusivament en defensa dels seus interessos, i prou. A ells tant
els fa que els treballadors catalans s’empobreixin cada dia més per tal
de mantenir els privilegis que tenen els d’altres indrets de l’Estat.
Com tampoc no els importa que l’espoli practicat amb nosaltres estigui
deixant Catalunya esquelètica econòmicament parlant.

Abans que
uns companys treballadors amb els quals solidaritzar-se, per ells som
simplement catalans que tenim l’obligació de pagar i callar. I prou que
ens ho demostren dia sí i dia també tant els sindicats, la patronal, les
dretes o les esquerres. Si, el dia 29, els espanyols volen fer vaga
general, doncs que la facin, però serem molts els catalans que anirem a
la feina perquè no som tan esclaus com per obeir amb els ulls clucs les
consignes d’aquells que no volen ni que existim com a nació.


Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.
Diari el Punt, dilluns 27 de setembre del 2010

https://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/308175-una-vaga-espanyola.html

L’Encaixisme (falsos independentistes i regionalistes) s’amaguen sota el mot “Sobiranisme” __ EA 1668

El mot sobiranisme és pervers i enganyós, i no puc entendre com una
persona del pensament i la trajectòria com Renyer encara el fa servir.

No
hi ha sobirania sense independència. Les paraules signifiquen i
precisen el pensament. Estovar les paraules estova els objectius i
estova els plantejaments. Fer servir el mot “sobiranisme” permet al
falsos independentistes i als regionalistes amagar el seu servilisme amb
Espanya.

Com els agrada dir en veu alta “nosaltres som sobiranistes”. Que bé els va pensar-s’ho i quedar tan satisfets.

És
fàcil ser sobiranista quan el sobiranisme no porta enlloc ni obliga a
res. És fàcil amagar-se sota la capa del sobiranisme i mentrestant
seguir encaixant Catalunya en el seu pitjor taüt: Espanya!

 

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC.

ESPANYA ÉS AIXÒ

EL BORBÓ FELIP Vè. i
CATALUNYA.

UNA
LLISTA DEL DECRET DE NOVA PLANTA QUE CAL NO OBLIDAR, PER SI DE CAS…

 ¿Vols
conèixer, llegidor, els motius que els catalans tenim per a no
oblidarla
memòria del rei borbó Felip V,

i perquè, igualment quan
anem al WC ens referim com a Can Felip?

Passa
els teus ulls per aquesta relació d’algunes de les disposicions
dictades
pel primer Borbó, després

d’haver-se apoderat
de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

Abolició
de les Corts de Catalunya.

Abolició
de tots els organismes de govern de la nació catalana.

Extinció
del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.

Extinció
de la Generalitat de Catalunya.

Extincióde
la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.

Clausura
de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.

Confiscació
dels béns de tots els catalans que es distingiren en la

defensade les nostres
llibertats, fins i tot dels

que havien trobat la
mort en lluita.

Establiment
a Catalunya de l’encara no coneguda càrrega dels allotjaments.

Obligació
de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de

llurs camps per a
plantar-hi farratges per als cavalls

de les tropes de
Felip V.

Prohibició
als professors de la ciutat de Barcelona d’ensenyar

Retòrica i Gramàtica.

Empresonament
dels vint-i-cinc principals cabdills de la defensa de

Barcelona,els quals
foren engrillonats i tancats

per a tota la vida en
llunyans castells, com Valladolid, La Corunya,

Sant Sebatià, malgrat
haver estat promès en l’acta

de capitulació de
Barcelona el respecte al vençut.

Imposició
a Catalunya de la contribució del paper segellat.

Imposició,
com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.

Cessantia,sense
cap excepció, de tots els empleats de la ciutat de

Barcelona i de la
Generalitat de Catalunya.

Prohibició
als paisans de Barcelona d’anar pel carrer en grups de més

de dos després del
toc de retreta.

Creació
de l’ominós “donativo” pel qual s’exigia als catalans un
repartimentde
més d’un milió de lliures catalanes.

Al
que no volia pagar el que li exigien, li enviaven un esquadró de
soldats
a casa seva amb ordre de mantenir-lo

a la força, fins que
hagués pagat l’impost.

Exili,
per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos,
nobles,
jutges, advocats, escrivans i individus d’altres

estaments que es
distingien per llur amor a la terra.

Ajusticiament
a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars

criminals, de
l’il·lustre general català en Josep Moragas

i els seus companys
Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, que es

distingirenen defensa
de Barcelona.

Execució
en garrot, el dia 5 d’abril de 1715, d’en Francesc Casllar i
Tord,
un dels més valents oficials del Regiment del Roser,

el qual es cobrí de
glòria en el setge de la ciutat.

Empresonament
durant els mesos de febrer i abril de 1715, de 3.876

persones. Moltes
foren desterrades i les altres

tancades a Montjuïc,
Lleida, Tortosa i Tarragona.

Ajusticiament
a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans,

Noi d’Avinyonet, Joan
Oliver i Francesc Montfort.

Execució
a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell

pogueren escapar
burlant la persecució dels soldats de Felip V.

Modificació
del règim municipal de Catalunya, establint-hi els

corregidors, batlles
i regidors de nomenament reial.

Disposició
manant que els que no fossin fills de Catalunya poguessin

ocuparels seus
càrrecs públics.

Disposició
manant que els regidors de la ciutat portessin -banda- i

que les venerades
gramalles dels nostres consellers

fossin vestides pels
porters de l’Ajuntament.

Supressió
de la Junta de Sanitat de Barcelona.

Prohibició
del Sometent en tots els indrets de Catalunya.

Supressió
dels càrrecs d’arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de

Montjuïci cònsols de
Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.

Prohibició
que els catalans poguessin usar cap mena d’armes,

recollint-se totes
les, aleshores, existents a Catalunya.

Recollida
i destrucció dels “Anals de Catalunya”, escrits per Feliu de
la
Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra

en favor de la causa
catalana.

Enderrocament
de tots els castells de Catalunya, la conservació dels

quals no convenia a
l’absolutisme reial. Són incalculables

les joies
arquitectòniques que, per aquest motiu, van desaparèixer.

Abolició,el
primer d’octubre de 1718, de tota la moneda catalana.

Supressió
del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda,

disposant-se que fos
rebaixada a una tercera part

del seu valor la
moneda anomenada “ardits de Catalunya”.

Prohibició
de l’ús de l’espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.

Ordre
que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de
llescar
pa, i encara lligat a la taula amb una cadena.

Ordre
dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del

Consellde Cent, de
Barcelona.

Disposició
manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els

quadres de Sant Jordi
i els escuts de les creus i les barres

catalanes. Al seu
lloc s’hi posaren retrats de Felip V i escuts,

torres,lleons i flors
de lis.

Ordre
disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar
als
barcelonins l’hora de llur rendició, la campana

de la Catedral toqui
“Oració del rei”.

Ordre
disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i
fet
a trossos la campana “Honorata” pel “delicte”
d’haver
tocat a sometent durant el setge.

Construcció
d’un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.

Construcció
de la Ciutadella de Barcelona. Per fer aquesta obra es van

haver d’enderrocar
més d’un miler d’edificis,

sense cap tipus de
compensació, i obligant als seus propietaris a fer

l’enderroci a portar
les pedres a la Ciutadella que

escomençava a aixecar.

Obligació
als barcelonins de treballar en la construcció de la

Ciutadella. Perquè es
vegi de quina manera els pagaven,

sols direm que un carro
estava obligat a fer deu viatges diaris, amb

la condició que, si
no els feia tots, perdia els 21

quartos que se li
donaven de jornal.

Cremació
per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat,
dels
documents originals de gran nombre de títols

i distincions que
s’havien concedit a diferents poblacions i

particulars de
Catalunya i a la seva Generalitat.

 

UNITAT INDEPENDENTISTA

Aquestes properes eleccions del Parlament de Catalunya són crucials de cara a la independència de Catalunya.
Estem en un procés inèdit en la història de Catalunya, el poble català és molt majoritàriament independentista i en canvi els partits tradicionals no ho són i ERC ha perdut tota la credibilitat.
Davant d’aquest panorama desolador, els resultats de les eleccions amb els partits habituals restaran força i fins i tot poden bloquejar el procés independentista.
Per tant, per part dels independentistes, cal fer un boicot total a tot l’escenari polític i votar únicament en aquesta ocasió històrica a una formació nova independentista.
És evident que un cop més la divisió ha afectat també al nou camp independentista i per ara hi ha prevista la presentació de dues llistes,
la de Reagrupament i la de la Solidaritat per la Independència.
Tots els partits són en contra de les dues formacions però es freguen les mans davant de la fragmentació.
Què pot fer el poble davant la insensatesa política que representa anar separats? Doncs sí, hi ha solució: Votar només una opció, sense descartar l’altra. M’explico: Hi ha quatre circumscripcions.
Barcelona en habitants és equivalent a Girona, Tarragona i Lleida.
Doncs bé, a la circumscripció de Barcelona tots els independentistes voten únicament Solidaritat i en les altres tres voten únicament Reagrupament.
Amb això no es divideix el vot en cap circumscripció i alhora estan obligats a posteriori a unir els diputats respectius al Parlament. No es perd cap vot ni es perd cap diputat.
Per tant, tots els independentistes, del partit que siguin, cal que votin aquest cop Solidaritat o Reagrupament segons la seva circumscripció.
Així donarem exemple de sentit comú, cosa que no tenen els dirigents.
Finalment, vull recordar que per votar independentisme aquest cop no cal que es donin de baixa de militància els afiliats als partits tradicionals.
El vot és secret.
Caldria comptar amb tothom a l’hora de declarar la independència al Parlament per majoria. Tenim la independència al sac. No ens la deixem escapar.
 
Enric Garriga Trullols
President IPECC
07-09-2010
 
IMPORTANT
Ens agradaria saber la vostra opinió sobre aquesta proposta i si us agrada envieu la vostra adhesió a: ipeec@ipecc.cat i feu-ne molta difusió.
 
NO LLENCEM EL VOT
Cal concentrar el vot independentista en les eleccions del 29 de novembre de 2010.
 
PROPOSTA
A la circumscripció de Barcelona
Cal votar només SOLIDARITAT
*********
A les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona
Cal votar només REAGRUPAMENT
*********
Així no es perdrà cap vot independentista i tampoc cap diputat.
A més de patriotes hem de ser intel·ligents i pràctics.
La divisió i la dispersió dels vots només beneficia als nostres enemics, es perden diputats i es crea un estat d’ànim de frustració.
El poble vol la unitat per guanyar. Si ells no ho volen, nosaltres els hi dividim el pastís en dues parts equivalents.
Tots hi guanyen i Catalunya molt més.
 
ARENYS DE MUNT UN CLAMOR PER LA UNITAT
“El diumenge 28 de novembre anirem a votar independència i si els partits polítics que es presenten no són capaços de presentar-se units, nosaltres, el poble català, estarem units, perquè el Parlament de Catalunya proclami unilateralment la independència de Catalunya.”
Víctor Cucurull – 12.9.2010 – Arenys de Munt (Plaça de l’església)
*********
“És de primera necessitat que els partits i associacions, que s’han constituït amb la mateixa idea de proclamar la Independència, s’uneixin en una sola veu que formi un clamor universal.”
Dr. Moisès Broggi – 12.9.2010 – Arenys de Munt (Parc de Can Jalpí)
*********
“És inconcebible que hi hagi dues o tres llistes exactament iguals i amb un mateix objectiu. Aquesta dicotomia és una escopinada a la manifestació que es va fer a Barcelona el 10 de juliol passat.”
Dr. Oriol Domènec – 12.9.2010 – Arenys de Munt (Parc de Can Jalpí)
*********
“A Arenys de Munt el crit més escoltat el matí era independència [a la plaça de
l’església]. A la tarda va ser unitat (al Parc Jalpí)” AVUI / EL PUNT 13.09.2010
 
Nota: A la tarda havien arribat Joan Carretero i Joan Laporta i per això el públic cridava “Unitat”. Malgrat que en públic aparentment són amics no volen cap d’ells fer una candidatura única, però això els portarà problemes durant la campanya electoral.

Matem Espanya i Bèlgica ben de pressa! __ EA 1663

EL NAUFRAGI DE L’ESTAT ESPANYOL CONSOLIDARÀ EL PROCÉS INDEPENDENTISTA

L’Espanya destruïda

Hèctor López Bofill / Escriptor


YOUNG YU HYE

No és estrany que, malgrat l’època de retallades, la Federació
Espanyola de Futbol es plantegi concedir una prima de 600.000 euros als
jugadors de la selecció si guanyen el Mundial de futbol, ja que només
una victòria de la roja podria atenuar la sensació de fracàs i el
clima de desesperació que està corsecant el projecte nacional espanyol.
La crisi de tot ordre, especialment econòmica, però també
institucional, política i d’autoestima, representa un canvi d’orientació
radical en la dialèctica entre el nacionalisme espanyol i els altres
projectes nacionals peninsulars respecte del que havia succeït aquests
darrers anys i, en particular i pel que ens afecta, en la relació entre
Espanya i el catalanisme.

PER BÉ QUE A LA PRIMERA DÈCADA del segle XXI a Catalunya hem assistit
al creixement de posicions independentistes, fins fa només un parell
d’anys aquest sobiranisme es confrontava amb una Espanya confiada,
superba, marcada per la bonança econòmica i per la creença que
recuperava presència i múscul en el concert internacional. La darrera
legislatura d’Aznar i la primera legislatura de Rodríguez Zapatero van
coincidir amb els anys de creixement del PIB superiors al 5%, amb els
moments en què Aznar decidia amb Bush els destins de la humanitat a las
Açores o en què Zapatero s’omplia la boca de l’Aliança de
Civilitzacions. Aleshores Espanya tenia “el sistema financer més sòlid
del món” i superava Itàlia en renda per càpita i, també, la selecció de
bàsquet guanyava mundials i la de futbol tornava amb l’Eurocopa a la
butxaca.

ARA LA MESA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA ha acceptat a tràmit una
iniciativa de consulta popular sobre la independència de Catalunya, però
aquest procés es produirà en un pols amb una Espanya deprimida,
novament acomplexada, infestada de febleses i davant d’una sensació
general d’enfonsament i de canvi de cicle propera a la síndrome que va
envair els espanyols el 1898, quan el desastre de Cuba va accelerar la
descomposició del règim de la primera restauració borbònica. La història
ens ensenya, precisament, que els moments de crisi d’Espanya són els
moments en què es reforcen les aspiracions nacionals catalanes: així va
succeir al segle XVII, es va materialitzar en l’impuls del catalanisme
contemporani després del 98, i durant els anys 30 del segle XX, quan la
República Catalana es va proclamar dos cops en plena voràgine de la
recessió mundial iniciada amb el crac del 29.

EN AQUEST SEGLE XXI, EL SOBIRANISME CATALÀ ha crescut perquè
l’Espanya robusta i orgullosa, coronada pel seu Madrid apoteòsic, havia
tingut la temptació de bandejar les nacions perifèriques del projecte
d’Estat. El procés independentista, però, s’acabarà de consolidar amb
una Espanya immersa en la catàstrofe. Ningú no vol ser arrossegat al
naufragi i menys si en comptes de percebre Catalunya com la font de
salvació la continuen tractant com la víctima a extorquir. La qüestió és
que, com més es dibuixi la voluntat de ruptura catalana, i tenint
present els complexos mesetaris, amb més intensitat començarà a
associar-se per part espanyola que Catalunya és la responsable de
l’aprofundiment de la crisi.

EN AQUESTA TESSITURA, NO DEIXEN de sorprendre’m les visions amables
que es prediquen des de l’independentisme sobre les relacions amb
Espanya tant en el procés cap a la sobirania com en el context d’una
futura constitució d’un Estat català. Em refereixo a la bonhomia que
transpira tant el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?,
com els comentaris que han escrit en les pàgines d’aquest diari alguns
admirats i estimats opinadors com ara Salvador Cardús, Ferran Mascarell o
Alfred Bosch. A Catalunya seguirem un procés independentista
escrupolosament democràtic i respectuós amb les llibertats, però una
Espanya enfonsada i acorralada reaccionarà d’una manera furibunda que,
precisament pel caràcter odiós que expressarà, contribuirà a augmentar
la majoria social catalana a favor de l’Estat propi.

L’EXECUCIÓ DELS TEMORS ESPANYOLS més atàvics que implica la
independència catalana, allò que ells consideren un atemptat contra les
seves essències metafísiques, el drama identitari interior que
representarà veure el mapa peninsular no ja sense la franja de Portugal
sinó tampoc sense la franja catalana, portarà a l’estament polític,
econòmic i cultural espanyol a l’embogiment durant unes quantes
generacions. Això amb l’afegit que tampoc no podran reaccionar com ho
han fet històricament (és a dir, amb violència) perquè el marc de la
Unió Europea ho impedeix.

LA IMPOTÈNCIA DAVANT LES ASPIRACIONS democràtiques catalanes
accentuarà, doncs, la bilis, la catalanofòbia i reduirà, per tant, les
possibilitats de conciliació. I aquesta conjuntura no compta amb el fet
que la independència de Catalunya podria accelerar processos
independentistes a d’altres territoris peninsulars, sigui a la resta
dels Països Catalans o sigui a Euskal Herria, de manera que l’imaginari
espanyol, aquest imaginari que es continua basant en l’¡A por ellos!
i en el seu uniformisme nacional d’arrel imperial, es veuria abocat a
assumir la seva condició territorialment amputada, econòmicament erma i
emocionalment derrotada.

EN EFECTE, QUÈ ÉS ESPANYA SENSE les nacions peninsulars perifèriques
que des del centre han provat d’assimilar durant segles? Un zombi
polític. Per sota de Sèrbia, que, almenys i malgrat la descomposició de
Iugoslàvia, sabien a quina identitat nacional pertanyien. Suposo que el
que quedés d’Espanya (Castella i els territoris conquerits a
l’Al-Àndalus a l’Edat Mitjana) trigaria unes quantes dècades a
reimaginar-se i, en aquesta transició, no mostrarien cap mena d’empatia
pels seus veïns.

PER AIXÒ DES DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ no ens podem continuar
enganyant: Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit, ni la coqueta i
civilitzada Dinamarca. Amb un estructura d’identitat nacional com
l’espanyola (que tremola només per incloure la paraula nació en
un preàmbul) la independència no es fa per regenerar Espanya sinó que es
fa contra Espanya, amb amenaça directa al seu ésser nacional i a la
seva manera de projectar-se al món. La independència no es llegirà des
del centre de cap altra manera que com la destrucció d’Espanya, sense
cap matís de simpatia ni cap espai de col·laboració. Per aquests motius
em temo que la resistència espanyola serà ferotge. Sempre en un marc
democràtic i sense violència, però ferotge. Hauríem de començar a
considerar-ho.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dilluns, 14 de juny del 2010

Patirem l’agonia del fracàs encaixista fins que assolim l’Estat Català __ EA 1662

12 abril 2010

Sr. Artur Mas: a qui es pensa que enredarà?

Sr. Artur Mas, escric aquestes ratlles mentre escolto, més ben dit,
mentre faig un gran esforç per a escoltar les pobres respostes
–ambigües, indefinides, vagues, sense futur, sense plantejaments sòlids,
sense compromís ni profunditat, nedant i guardant la roba- que dóna a
l’entrevista que la Sra. Terribas intenta fer-li, que ja té mèrit
intentar entrevistar tanta ambigüitat i mediocritat. Entre vostè,
l’ambigüitat personificada, i en Montilla, la mediocritat personificada,
anem arreglats els catalans de la Catalunya Central.

Sr. Artur
Mas, no ens prengui més el pèl jugant amb l’ambigüitat de l’encaixista,
amb la indefinició d’aquell que viu còmodament instal·lat a la colònia. L’època de les ambigüitats s’està acabant i el país demana definició.
Parlar de que vostè vol defensar el dret a decidir dels catalans sense
plantejar la independència política, romanent a Espanya, és entabanar
els catalans. És com pretendre fer-nos creure que per a arribar a la
Lluna no ens cal un cohet, que hi podem arribar amb una bicicleta i
pedalant, i que si pedalem molt i molt hi arribarem. Aquest és el fons
del seu discurs. I això és de temeraris i irresponsables.

Això
ja ho va fer molt bé en Pujol –enredar els catalans fent-los creure en
la possible convivència amb Espanya- aprofitant les pors que tenien els
catalans després de passar-se quaranta anys en un camp de concentració,
però vostè ja no enreda ningú. “El conte de pujolàndia o el somni de
l’encaix” ja s’ha acabat; el mateix virrei Pujol ho ha reconegut quan
ara fa dos dies ha dit que Espanya no ha complert el pacte de la
transició. Jo em pensava que en Pujol era un home llegit i que sabia que
Espanya mai complia els pactes, però es veu que no, que han hagut de
passar trenta anys perquè se’n adonés d’allò que ja estava escrit als
llibres. I ara només ens queda viure l’agonia del fracàs pujolista fins que assolim l’Estat Català. La
història es repeteix, però alguns no en van voler fer cas i es van
passar d’espavilats pensant-se que Espanya, la seva mentalitat i
concepció, es podien reformar al sortir del franquisme i que fent
pedagogia des de la “perifèria” els podíem ajudar a canviar.
I
ara, passats trenta anys en paguem les conseqüències: a nivell econòmic
per exemple, la gran regió de Madrid li ha pres el lideratge econòmic de
l’estat espanyol al Principat de Catalunya, es postula estar entre les
deu regions més innovadores d’Europa i disposa d’unes infraestructures
que ja les voldrien algunes capitals d’Europa. I tot això amb la seva
famosa col·laboració a la governabilitat d’Espanya. Doncs sí que n’hem
tret profit de la seva genial estratègia d’encaix a Espanya !

Sr. Mas, miri
si vostès tenen poc poder de decisió a Espanya que en trenta anys
encara no han aconseguit recaptar i gestionar el 100% dels impostos dels
catalans, quan els bascos fa trenta anys que ho van aconseguir.

Això sí que és una autèntica crisi que els catalans patim cada any i
que es sobreposa a les altres dues crisis que patim: la internacional i
la immobiliària. I vostè ara ens vol oferir una altra pastanaga
electoral parlant d’assolir el concert econòmic quan a Madrid, els homes
com en Pujol i com vostè, els encaixistes, els tenen apamats abans de
baixar de l’avió? A Madrid saben que vostès són uns bons administradors
de la colònia, que posant-se la barretina i ballant una sardana les
seves aspiracions catalanistes ja estan satisfetes. Saben que mai
s’encararan a l’amo. Saben que patriòticament, nacionalment, estan
capats, anul·lats per a defensar els interessos nacionals i econòmics
dels catalans.

Evidentment Sr. Mas que parlar d’independència divideix Catalunya.
La divideix entre aquells que creiem en Catalunya, en el potencial de
la seva gent, en una Catalunya plena, adulta, lliure, políticament
independent, i aquells que com vostè, com en Jordi Pujol, sempre troben
excuses per a no donar el pas i seguir-la mantenint com una regió
espanyola espoliada i humiliada. La divideix entre independentistes i
regionalistes. Entre els que volem oblidar-nos d’Espanya (i França) i
els qui no la poden oblidar perquè en el fons s’hi senten còmodes.

Sr. Mas, si com diu vostè, la preocupació de la gent del carrer i la seva prioritat com a governant és sortir de la crisi, per
què enganya la gent fent-los creure que vostè podrà tirar endavant
Catalunya si no disposarà ni de les polítiques econòmiques (són
competències dels estats) ni del pressupost necessari (a causa de
l’espoliació fiscal que patim) per a resoldre els problemes estructurals
de Catalunya?
Es pensa que els catalans no hem anat a escola i
que ens pot convèncer amb uns arguments tan pobres? Vostè va dir que si
governava faria una revolució en infraestructures. Ens pot concretar,
Sr. Mas, als qui sabem sumar i restar amb quins diners pensa fer-ho? Amb
els 22.000 M€ que cada any Espanya ens roba mentre vostès s’han dedicat
a sostenir i ajudar governs espanyols?

Vostè va anar a negociar
l’Estatut directament amb en Zapatero, amb nocturnitat i alevosia ja
que el Parlament no li va encomanar aquesta missió. En un altre país amb
una mica de cultura democràtica, després d’una acció tan fosca com
saltar-se tot un Parlament i renegociar un text aprovat pel Parlament,
vostè hauria anat a parar a les catacumbes de la política i no li
haurien permès sortir-ne mai més. I a sobre va ser tan babau de
deixar-se enredar pel president espanyol. I vostè vol que els
catalans confiem el nostre futur en algú tan innocent que no sap que els
presidents espanyols no tenen paraula?
Vostè vol negociar amb
Espanya quan no coneix ni els espanyols? Vostè diu que ara no es creu en
Zapatero? És que vostè va ser tan irresponsable de creure-se’l en algun
moment? Quan n’aprendran la gent com vostè i com en Jordi Pujol que
mentre Catalunya estigui a Espanya mai ens en sortirem com a nació?
Quants anys de fracàs necessiten per a entendre i acceptar que aquesta
convivència no té uns fonaments sòlids, que és impossible i que cal
corregir el rumb de forma urgent?

Sr. Mas, vostè diu que
Catalunya necessita un govern fort que la tregui de la crisi i també diu
que vol governar Catalunya. Jo penso que Catalunya necessita un
president amb coratge que cregui en Catalunya, que tingui l’ambició de
governar un Estat Català, no les quatre províncies d’una trista colònia.
La sort que vostè té de cara a les properes eleccions colonials
és que la seva competència electoral actual, tant si parlem del PSOE
d’en Montilla com d’Esquerra, és més que mediocre i que els catalans no
han vist un autèntic líder polític des d’en Francesc Macià, i vostè i jo
sabem que el borni és el rei en el país dels cecs.

La
meva ànima i el meu esperit ja no l’aguanten més. Deixo d’escoltar
l’entrevista ara que parlen del finançament dels partits polítics i
canvio de canal. Em sap greu per la Sra. Terribas per l’esforç que està
fent per a fer una entrevista mínimament interessant, però tot té un
límit. Ben bé que en Pujol és fill d’en Cambó i vostè fill d’en
Pujol. Tot plegat, regionalistes al servei de la governabilitat del seu
amo: Espanya.

Jo d’un president
per a Catalunya n’espero que no sigui un pidolaire polític i que
reflecteixi com a mínim dues característiques del nostre tremp nacional
imprescindibles per a encarar les dificultats: dignitat i coratge. Per
aquest motiu no els he votat mai.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció

 

———————————————-

 

Ciu enganya i s’enganya, i amb l’absurd encaixisme condemna Catalunya a una lenta agonia fins a la mort.

Allunyem-nos d’Espanya … EA 1661

Allunyem-nos d’Espanya …

Res que faci tuf d’espanya entorn meu!

Descolonitzem-nos d’aquesta porqueria!

Qualsevol sentiment d’entesa amb Espanya és un verí per a la supervivència de Catalunya.

Trenquem amb espanya d’una punyetera vegada! Trenquem els lligams mentals que ens hi tenallen … !

Prou! Prou! Prou! d’una punyetera  vegada!

Salvador Molins (BIC, CA, FC)

AUTOESTIMA VERSUS AUTOODI __ EA 1657

https://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/autoestima_versus_autoodi_56384.php

07/09/2010
 
 
“Ajudem aquests catalans, per tant, a alliberar-se del seu complex d’inferioritat i a transformar en autoestima l’autoodi que pateixen”
 
Per saber fins a quin punt el pragmatisme constitueix un tret idiosincràtic del poble català n’hi ha prou de recordar quina va ser la seva actitud l’endemà mateix de la desfeta més gran de la seva història: tot i les conseqüències, que van ser terribles, la gent va decidir que, atesa la irreversibilitat dels fets, el millor era tornar a la feina com si res. Els comerços van obrir novament les portes i el país va tornar a funcionar. Però, realment no havia passat res? No hi havia cap diferència entre l’Onze i el 12 de setembre? Cap d’important, simplement havíem deixat de ser amos del nostre destí. 
Va ser una reacció molt catalana aquella, molt pragmàtica. I molt perillosa també, perquè, amb el temps, l’excés de pragmatisme condueix a l’oblit, i l’oblit és una de les fonts de la ignorància. De la ignorància es nodreix la mentida, de la ignorància es nodreixen tots els conflictes de la humanitat. Encara són vives moltes de les víctimes del nazisme i ja hi ha historiadors que neguen el genocidi jueu; encara són vives moltes de les víctimes del franquisme i ja hi ha polítics que neguen l’etnocidi dels Països Catalans. I el que és pitjor: cada dia hi ha més gent que s’ho creu; cada dia hi ha més catalans disposats a creure’s que el castellà, a més de ser la llengua pròpia de Castella, és també la llengua pròpia de Catalunya; cada dia hi ha més catalans disposats a creure’s que les memòries del franquisme són contes a la vora del foc; cada dia allò que els catalans ignorem fa més espanyola Catalunya.
No caiguem, per tant, en el parany d’aquells que volen fer de l’Onze de Setembre una jornada festiva, no pas reivindicativa. Són els mateixos –ara ja amb un poder absolut a totes les institucions– que ens espolien i que amb els seus vint-i-cinc diputats al Congrés espanyol van fer costat al Partit Popular votant en contra de la unitat de la llengua catalana i en contra de l’autogestió dels nostres ports i aeroports, són els mateixos que no ens permeten tenir seleccions nacionals i que han convertit TV3 en el tercer canal de Televisió Espanyola, són els mateixos que ens neguen el dret de celebrar referèndums i que ens imposen jutges que no parlen la nostra llengua, són els mateixos, en definitiva, que frenen la nostra projecció internacional com a nació adulta i independent i que concentren tots els seus esforços en un únic i sibil•lí objectiu: l’espanyolització de Catalunya. I és que només l’espanyolització de Catalunya pot disfressar la patologia més trista que pot patir un ésser humà: la negació d’un mateix.
Ajudem aquests catalans, per tant, a alliberar-se del seu complex d’inferioritat i a transformar en autoestima l’autoodi que pateixen. Diguem-los que l’autoestima sempre inspira respecte i que el respecte fa possible la diversitat. Ensenyem-los que, cada vegada que una autoestima col•lectiva desapareix, no desapareix només una identitat, també la diversitat es fa més petita.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat