“calen vots. Molts vots” __ EA 1655

“calen vots. Molts vots” i una mica d’intel·ligència electoral.

Veig molts vots independentistes dividits per cinc: Abstenció, Esquerra, Ciu, Reagrupament i Solidaritat = pocs vots = testimonialisme fluix.

Ben al contrari la Candidatura unitària fruit d’una coalició unitària no pas de partits amb nom de coalició.

Salvador Molins, CA

——————————————-

L’estat autonòmic recula perquè la mentalitat

espanyola ha madurat prou per reclamar-ho.

Federalisme? Tampoc!


“Mentre hi hagi opcions independentistes per triar, hi ha vida. I després, que la societat civil no flaquegi”

La senyora de la Vega no menteix quan diu que es poden recuperar
competències de l’Estatut després de la sentència del Tribunal
Constitucional. El que diu el TC és que Catalunya no es pot atribuir
aquestes competències, sinó que ha d’anar-les a buscar, cada vegada,
negociant amb el govern, que té la virtut de no donar. L’estructura
autonòmica del poder judicial serà el que el govern d’Espanya decideixi
en la seva llei. Aquesta mena de tracte deixa en mans del govern central
la potestat de donar, de no donar o de retallar les competències amb un
llei de més rang. Sempre tindrem oberta l’escletxa del cove del peix:
amb això, hauríem d’estar contents. És una situació humiliant, lenta,
enutjosa i poc eficaç —sobretot poc eficaç quan, com diu l’honorable,
cal treure el país del sot.

Ara bé, hi ha un seguit d’aspectes,
els que toquen el nucli dur de la identitat nacional, que no tenen
aquest tracte. La llengua, sense anar més lluny. Les competències
lingüístiques tenen un sostre claríssim: la prevalença del castellà, pel
fet de ser “llengua comuna” i perquè en la mentalitat espanyola, el
castellà és més universal, més útil i més tot. El parament de lleis
espanyoles que imposen el castellà és operatiu a Catalunya i per tant el
català no pot anar més enllà d’una supeditació que el converteix en
llengua optativa. Cada avenç legislat a favor del català és pres com un
greuge al castellà, perquè lògicament li treu espai. Si el 50% de les
pel·lis han de ser doblades al català, el 100% de les pel·lis no seran
doblades al castellà. Aquí el Tribunal no deixa opció: és així i punt. I
més que en veurem.

La sentència, doncs, tradueix a llenguatge
oficial la mentalitat espanyola que s’ha fet forta i s’ha legitimat
durant la democràcia. Si l’estat autonòmic recula és perquè la
mentalitat espanyola ha arribat a un punt de maduresa que així ho
reclama. Durant trenta anys, el projecte espanyol –que no contempla ni
les necessitats ni les ganes de Catalunya— s’ha anat consolidant, i això
s’ha traduït en aeroport centralitzat, inversions garrepes, corredor
“mediterrani” a través de Saragossa, català supeditat i potser una llei
superior per rescabalar els toros de la grapa del Parlament. No és un
problema de legislació sinó de mentalitat. I això fa inviable qualsevol
esquema federal, inclús en el cas hipotètic que Espanya volgués ser
federal, que ara mateix no li fa cap falta.

Dit d’una altra
manera, com que canviarien les formes però no el fons (la mentalitat),
podria molt ben ser que s’estructurés un estat federal, amb més
competències transferides, però que les coses en mans de l’estat
funcionessin igual de malament. Per exemple, la llengua. En els països
europeus plurilingües, les llengües es corresponen als territoris. Els
conflictes apareixen allà on part de la població monolingüe s’estableix
en territori de l’altra llengua, sense canviar d’hàbit. Us imagineu un
català territorial? Les inversions importants continuarien sent de
pressupost federal, i l’eix atlàntic seria més prioritari que cap altre,
perquè travessa Madrid. No diguem el finançament: continuaria sent un
joc de 14 contra 1 (deixem fora el País Basc i Navarra?) i, Catalunya no
revertiria el seu dèficit, perquè ningú diu que un sistema federal
sigui just. Depèn de quina és la mentalitat que l’estructura.

Els
estats federals funcionen si són homogenis en cultura i model econòmic,
com Alemanya; altrament, cal una confederació (Suïssa), que a Espanya
hauria d’articular quatre nacions entre si i prou. A Espanya no hi ha 17
“estats” específics per coordinar-se en un projecte comú. Hi ha un
projecte espanyol, compartit per les diferents regions, i un parell de
projectes nacionals madurs —catalans i bascos–, que tampoc tenen el
mateix grau d’estratègia, cohesió o animadversió. Si Catalunya negociés
de 16 a 1, l’Estat federal s’assemblarà molt a la sentència del Tribunal
Constitucional. Per tant, no es tracta de veure si és possible o no: en
una Espanya federal, ens castigarien en inversions, drets lingüístics i
culturals, model econòmic i finançament, és a dir, en espai vital,
exactament igual com ara.

Davant d’això tenim un independentisme
certament fraccionat. Tinc la sensació que una sola candidatura
emergent, que fóra del tot desitjable, no serà possible. No ve a tomb si
és degut a qüestions personals o a problemes d’estratègia: segurament a
una suma de les dues coses. He advocat per la candidatura única
emergent (no parlo d’ERC) com qui més, però ha arribat el moment de
deixar-ho estar i canviar de tema. El que compta és que aquest
independentisme que ho té clar entri al Parlament i hi entri amb
possibilitats de fer-hi alguna cosa més que testimonialisme. Això vol
dir que calen vots. Molts vots. Deixem de pensar en la unitat, perquè
llavors la no-unitat ens afebleix, ens desestimula. Pensem en la
independència, en la construcció d’una majoria social necessària i en
mantenir viva la consciència que s’ha escampat de forma transversal per
la societat tota.

Que ningú deixi de votar desestimulat per la
manca d’unitat; mentre hi hagi opcions independentistes per triar, hi ha
vida. I després, que la societat civil no flaquegi. No n’hi haurà prou
amb la feina feta pel partit o partits independentistes en el Parlament:
no n’hi haurà ni per començar. Cal que la societat civil mantingui un
cert grau d’organització, de xarxa i de voluntat de tirar endavant el
moviment que, entre tots, hem sabut crear (amb l’ajut inestimable de la
realitat espanyola). En continuarem parlant.

Patrícia Gabancho (Publicat al diari Avui)

TOP MANTA (EA 1653)

Eldia 17 d’agost vaig sentir per la ràdio a la Sra. Gemma Galdón experta enseguretat en espais públics.

Anemmalament Sra. Gemma. Vaig notar una oratòria, ja desgraciadament clàssica,d’esquivar el “bulto”, una mica en mentalitat d’ONG. Si, si, ho he de negociar–deia vostè- amb els botiguers. Que si la força pública fa el que pot, que enscal solucionar el problema intel·ligentment, que són uns pobres explotats que ala fi ho fan per a menjar… A la Sra. Gemma li vaig notar una greu falta d’ideesi la contundència que requeria a les preguntes que li estaven fent. Vaig notarque la única cosa que defensava era la seva plaça i el seu sou.

Vós,Sra., que suposo que podeu molt més que jo, podríeu portar a uns quantsd’aquests top manta que sembla que us fan molta llàstima, a dinar, sopar idormir a casa vostra, així encara en vindrien més.

Jono sóc botiguer i sóc un pencaire amb més d’un ofici que pràcticament no he fetmai vacances i a vegades les idees han calgut arribar a on no han arribat els diners.Ara faig vacances forçades a l’atur i ja em jubilo el proper més de novembre.Defenso amb fermesa la dignitat de Catalunya i la seva tranquil·litat i seguretat.Vostès però, són uns incompetents.

Noens coneixem personalment vostè i jo, però podem anar a prendre un cafè i sivoleu en podem parlar pel bé de Catalunya -no explícitament pel bé de cappartit polític-, en podem parlar amb una perspectiva d’unitat transversal queés el camí que ens cal seguir.

Arano recordo qui ho va dir, però suposo que no ens estimava gens i la frase deiael següent: “A los catalanes hay que mandarles toda la mierda de España”.Resulta que ara la merda ja ens arriba al coll i ens salta pel sobreeixidor ivostès amb la seva inoperància ho ignoren. En quin món viviu Sra. Gemma? Larealitat de Catalunya no és la vostra, és una altra i no la voleu entendreperquè personalment no us convé. El papanatisme de Zapatero i d’altrespersonatges espanyolistes, acompanyats del cavall de Troia de la immigració,estan contaminant el saber fer -o la necessària actitud contundent que caldria-de part dels polítics catalans, per aconseguir aquella Catalunya que totsvoldríem.

Lasolució no està pas precisament en el col·laboracionisme espanyol, ni amb lasubmissió, ni amb la mentalitat d’esclau de molts “catalans”. Ara ja no ens calagafar el toro per les banyes i fer grans manifestacions que de poc serveixen,si som capaços, ens cal agafar el toro pels collons, o en el cas contrari,tindrem el que ens mereixem, per egocèntrics, covards, botiflers i caps deburro.

                                                                                 

 

Joaquim Pugnau Vidal.

“Per assolir tota independència calen dues forces motores” Josep Castany. __ EA 1652

Catalunya Acció no està fent altre cosa que seguir la seva estratègia
encaminada a assolir la Independència de Catalunya en una dècada
aproximadament, amb aquest objectiu va néixer a finals de l’any 2004.

Per assolir la independència calen dues forces motores, la una és la
força de fora del Parlament i l’altra força motora són les forces de
dins el parlament. Naturalment és absolutament necessari que aquestes
forces enfoquin els seus objectius en una sola direcció, la
independència de Catalunya.

Les forces de fora del parlament ja estant en moviment continuat vers
la Independència: Catalunya Acció, les Consultes, 10 Mil i altres
múltiples plataformes.

Ara és convenient portar la Independència dins del Parlament, cal moure
la segona força motora.

Tal com bé escriu Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció:

“I per això ens cal sobretot posar al capdavant del procés aquella gent
de caràcter que representi la regeneració política que ha de garantir
que l’objectiu primordial i prioritari del nou estat català sigui la
recuperació de la nostra ànima col·lectiva, fomentant la regeneració del
caràcter de les noves generacions, assegurant el coneixement de la
nostra història i fent indispensable l’ús en plenitud de la nostra
llengua.”

i també:

“I, per què és vital que siguin les classes dirigents les portadores de la nova consciència de dignitat i regeneració? Doncs, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben les seves classes dirigents.

Per
més que el poble espernegui, faci manifestacions o doni la volta al món
reclamant allò que legítimament li correspon, si els que tenen el poder
dins la pròpia nació no estan disposats a transformar en praxis
política aquests anhels, queden en absolutament no res. I encara més,
tan sols generen frustració entre el poble, perquè la gent del carrer
constata que tots els seus esforços no canvien res.

Per
això en aquests moments històrics que preludien la nostra independència
és de cabdal importància que tots els qui tenim un compromís vital amb
l’alliberament de la nostra nació, comencem a desvetllar-nos, a veure
les coses tal com són”

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC.

“‘objectiu i la raó última del nostre alliberament” Maria Torrents. __ EA 1651

15 setembre 2009

Discurs en l’acte d’ofrena al monument Rafael de Casanova, 11 de setembre del 2009 (Dia de la Resistència Catalana)

El crim central dels colonitzadors castellans i francesos contra la
nació catalana no és el robatori sistemàtic a què ens sotmeten, ni la
deixadesa d’infraestructures que ofega la nostra economia, ni tan sols
el genocidi físic que històricament ha patit Catalunya, concretat en
milers i milers de catalans morts i exiliats forçosament pel fet d’haver
defensat la pàtria. Per terribles que siguin aquests crims, només són
corol·laris del crim fonamental a què els colonitzadors han condemnat la
pàtria catalana: negar-li la seva manera de ser.

Durant més de
tres segles de submissió forçada i d’una quarantena d’anys de democràcia
formal, però d’opressió i manipulació psicològica, als catalans se’ns
ha fet impossible la nostra autoafirmació com a poble.

Deixar perdre la pròpia manera de ser com a nació és la cosa més alienant que existeix, molt més que la destrucció física.
Perquè la misèria de l’ànima és molt més trista que la material, com molt bé recordava el nostre estimat president Macià!!
De què valen progrés, diners i benestar quan un poble es perd a si mateix?
La pobresa més gran, la misèria psicològica més profunda brollen d’aquesta pèrdua de l’ànima col·lectiva.
Perquè
la necessitat ontològica més fonamental de qualsevol poble és la de ser
qui és dintre del seu territori. I només en l’expressió plena d’aquesta
ànima col·lectiva rau l’autèntica llibertat.

I aquesta llibertat
autèntica és la que ens neguen tant els colonitzadors com els polítics
regionalistes que s’han posat d’acord en marginar i fer innecessària la
manera de ser catalana dintre mateix de casa nostra, condemnant-nos així
a una folklorització i desaparició segura.

En el procés
d’alliberament que la nostra nació està encetant, és indispensable
reconèixer allò que molts es neguen a acceptar, que UN POBLE QUE NO ÉS
AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE
SER ÉS UN POBLE ESCLAU.

És això el que van comprendre amb una
perfecta lucidesa els patriotes que avui i aquí homenatgem. Uns
patriotes que van assumir que si els era negat el viure com a homes
lliures, en la plenitud de la seva ànima col·lectiva, moririen com a
homes lliures.

És aquest esperit dels homes que van lluitar amb
el preu de la seva sang per evitar el jou que els volia doblegar i
negar, el que avui està resorgint arreu de la nostra nació, i al marge i
posant en evidència la classe política regionalista i claudicacionista
que permet l’esllanguiment progressiu de la nostra identitat, del nostre
caràcter i de la nostra llengua.

És en l’esperit d’aquests homes
i dones valents que bateguen amb el cor de la nació, on es manifesta la
PRESÈNCIA de l’autèntica Catalunya, d’aquesta Catalunya que malda per
manifestar-se tot esmicolant la cotilla insostenible en què l’han
atrapada.

Aquesta PRESÈNCIA, la nostra manera de ser genuïna i
profunda, el cor de la nostra nació, més enllà de les falses
identificacions que tants segles de submissió han teixit, és l’objectiu i
la raó última del nostre alliberament. És el tresor que ens retornarà
la joia de ser catalans, l’espurna creadora i l’abundor material.

Maria Torrents
Consellera Catalunya Acció

——————–

Fotografia de la darrera manifestació independentista catalana a Barcelona:
1.500.000 catalans pel trencament polític i estatal, i l’esxpulsió d’Espanya i de les seves institucions de les terres catalanes.

Sí! :  És urgent expulsar espanya i totes les seves institucions de totes les terres catalanes!

Fòra institucions i audiències estrangeres! (Notícies de darrera hora) __ EA 1650

Notícies de darrera hora, extretes de Vilaweb.

Que tothom ho sàpiga.

La veritat ens farà lliures!

———————————————-

L’acte de rebuda a Riera acaba desconvocat, amb una càrrega policíaca i un detingut

Convocada una concentració avui a la tarda a Gràcia per reclamar-ne l’alliberament

L’acte de rebuda a Laura Riera que s’havia de fer a les Festes Populars
de Gràcia es va acabar desconvocant. Quan els organitzadors llegien
un manifest per, segons diuen, anunciar la suspensió de l’acte, els
mossos en van interrompre la lectura i en van detenir un. Després, van
carregar contra un centenar de manifestants; les topades van arribar
fins a la plaça de la Vila de Gràcia, enmig del correfoc infantil.

La
plaça del Raspall, on hi havia mig centenar de persones poc abans de
l’hora prevista perquè comencés l’acte de rebuda a Laura Riera, va
quedar blindada per desenes d’antiavalots que van impedir que més gent
hi accedís.

Segons que van explicar responsables de l’organització de les Festes Populars de Gràcia, i d’acord amb el comunicat
fet públic pel col·lectiu Rescat, el propòsit del manifest que es volia
llegir a l’escenari de la plaça del Raspall era d’anunciar la
desconvocatòria de l’acte de benvinguda a Laura Riera. Els motius: la
prohibició per part de l’Audència espanyola de celebrar-lo i la
possibilitat que, si es mantenia, hi acabés havent incidents.

Un detingut

A quarts de set del vespre, un portaveu de l’organització va pujar a
l’escenari, acompanyat d’una desena de joves que duien una pancarta que
deia: ‘Pels drets polítics i civils, Audiència Nacional dissolució’.
Quan tot just començava a llegir el manifest, un grup d’agents
antiavalots dels mossos d’esquadra va pujar a l’escenari, van fer fora
els joves, els van prendre la pancarta i les còpies del manifest que
llegien i se’n van endur set per identificar-los. Un d’ells va acabar
detingut.

Després d’aquests moments de tensió, el mig centenar de persones que
eren a la plaça del Raspall van cridar consignes contra la policia. Un
altre grup de gent, de prop d’un centenar de manifestants, es va
concentrar a la confluència del carrer de Siracusa amb la plaça del
Raspall. La policia va carregar i les topades van acabar a la plaça de
la Vila de Gràcia, on es feia el correfoc infantil. La plaça era plena
de gom-a-gom. De resultes d’aquesta càrrega hi va haver tres detinguts
més, segons els mateixos organitzadors. La policia de moment només parla
d’un detingut.

Càrrega enmig del correfoc infantil

A la plaça de la Vila de Gràcia, un dels testimonis que participava
en el correfoc, Aitor Fernández, va explicar a l’ACN que ‘els polícies
s’havien tornat bojos i havien començat a carregar contra la gent’. ‘La
gent ha començat a córrer per totes bandes i la policia repartia cops de
porra per tots costats, sense veure a qui pegaven. S’han tornat bojos’,
va insistir, i encara va afegir que els infants que participaven en el
correfoc amb les seves famílies no entenien res.

De fet, un
portaveu de la colla de diables que feia el correfoc va agafar el
micròfon després dels fets per asseverar que la funció de la policia era
mantenir l’ordre públic, però que els infants que van patir la càrrega
els costaria molt entendre el paper de la policia.

Un altre testimoni, Víctor Fàbregas, que seguia el correfoc amb la
seva filla, va relatar com de cop ‘quatre’ manifestants es van posar
enmig de la cercavila i ja no els va donar temps per a res, perquè
‘darrera venien els mossos amb empentes, decantant a tothom, a diables
petits, pares i nens espantats’.

La versió dels mossos

Un aquest comunicat, els mossos expliquen que van organitzar un dispositiu per fer complir l’ordre de prohibit
de l’acte emesa pel jutge de l’Audiència espanyola Pablo Ruz divendres.
I continua. ‘Després d’informar als participants de l’acte convocat que
no es permetria aquest ni cap altre gest relacionat amb el mateix,
agents de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra han procedit
també a retirar totes les pancartes que s’estaven desplegant a la
Plaça del Raspall de la Vila de Gràcia de Barcelona relacionades amb
l’acte prohibit’. També expliquen que hi va haver un detingut per
presumpte enaltiment del terrorisme.

Sobre els incidents a la plaça de la Vila de Gràcia, els mossos
exposen: ‘Pocs minuts després, un grup de joves radicals desobeint les
indicacions policials han donat inici a una marxa pels carrers del
barri de Gràcia fins a arribar a la Plaça de la Vila on en aquell
moment estava a punt d’iniciar-se diversos actes lúdics i festius en
els que hi participaven un important nombre de veïns de la ciutat que
no guardaven cap relació amb les persones que havien convocat l’acte
desautoritzat per l’Audiència Nacional. Abans que aquest grup radical,
que en tot moment ha intentat cridar consignes que vulneraven la
resolució judicial, ocupés la Plaça de la Vila, els mossos han
realitzat una ràpida maniobra de dissolució i disperssió de la
concentració sense que ningú hagi resultat ferit’.

Els mossos, però, no parlen en cap moment de cap altre detingut, durant la càrrega que hi va haver després.

Concentració avui a la tarda a Gràcia

Arran dels incidents i de la detenció de, com a mínim, un jove, Alerta Solidària ha emès un comunicat
explicant que el portaveu que havia començat a llegir el manifest a la
plaça del Raspall i que després fou detingut, ha estat traslladat a
l’Audiència espanyola, a Madrid. I afegeix: ‘Alerta Solidària
considera que tot els problemes posteriors ocorreguts a Gràcia només
poden ser atribuïts a la nefasta gestió dels mossos d’esquadra i en
especial als seus caps operatius al carrer.
 Exigim
l’alliberament del portaveu detingut ja que en cap cas, comunicar que
els actes havien estat desconvocats pot ser delicte’.

En un altre comunicat, la Coordinadora d’assemblees de
Joves de l’ Esquerra Independentista (CAJEI) convoca una concentració de
protesta per les detencions a les sis de la tarda a la plaça de la Vila
de Gràcia.

Riera surt de la presó

L’acte de rebuda a Laura Riera fou  divendres per l’Audència espanyola, i ahir mateix la consellera de Justícia, Montserrat Tura, havia dit que confiava que la policia l’impediria.

Riera va sortir a primera hora del matí de la presó de Brians I, on
havia estat traslladada des de Wad-Ras, després de complir la condemna
de nou anys per col·laboració amb ETA.

Hem prohibit les corrides de braus, aviat prohibirem “Espanya” __ EA 1649

16 agost 2010

Més enllà de les corrides de braus, l’esmicolament d’Espanya

El Parlament català ha decidit de prohibir les corrides de braus
a partir del 2012. Una tradició estrangera menys a Catalunya. Les
corrides de braus, només típiques de països del Tercer Món, més que la
civilitzada i democràtica Europa, no existiran mai més a casa nostra.

Catalunya, el seu poble representat pel Parlament, ha
decidit abraçar l’avançat pensament present a les nacions més
desenvolupades d’Europa. Catalunya ha suprimit un hobby bàrbar de l’Edat
Mitjana, disfressat de cultura ancestral però que s’ha usat com a
instrument d’unificació per Espanya
. Qui no ha escoltat mai que el cliché típic espanyol es basa en “sol, paella, flamenco i toros”?

Des d’avui, el turista que busca aquesta Espanya, haura d’anar-se’n mes enllà de les fronteres del Principat. Els
catalans no compartíem alguns d’aquests simbols espanyols en primer
lloc, ens foren imposats amb la colonització espanyola, i ens els
traurem de sobre, de la mateixa manera que ens traurem de sobre a
Espanya en un futur ben pròxim.

Sabem que aquesta mesura farà emprenyar a molts espanyols. És comprensible, perquè saben que Espanya
només s’aguanta per símbols com els toros i el futbol. Caigut un, la
resta seguirà, i darrere aquest simbolisme estranger, la mateixa
Espanya, aquest engendre artificial
. El gran esmicolament d’Espanya s’està a punt de succeir per sempre, i Catalunya Acció es un dels actors principals en aquesta obra.

Si
mireu els diaris espanyols, les capçaleres parlen més de l’atemptat
identitari i de la possibilitat que Catalunya s’independitzi que no de
la defensa de les corrides mateixa. Què no és més excloent, racista i degradant que condemnar a tota una Nació a haver de celebrar, i disfrutar (?), espectacles
tals com homes enganyant, apunyalant, torturant i finalment matant i
mutilant un animal a qui s’ha drogat, amb les banyes serrades i
estabornit?

Ens enorgullim d’haver prohibit les corrides de
braus. I encara ens enorgullirem més quan la nostra obligació
d’independitzar Catalunya d’Espanya i França s’hagi acomplert.

Jordi Margalef Turull
Catalunya Acció (UK)

Respostes a CIU (Respostes a Carme Laura Gil) __ EA 1648

Davant del vertigen fa por posar-se les piles!

Què espera Ciu a emprendre el camí de la Independència de Catalunya?

dimarts 17 d’agost de 2010

Apallissada a Carme Laura Gil

Catalunya independent. El vertigen.
carme.laura | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 08:12h

Tinc vertigen. La independència no s’improvisa, es cova a l’ànima, es construeix.
Cal que l’ambicioni una part rellevant de la població amb força i que
el Govern hi treballi juntament per tal que la majoria social, si no
tota, la desitgi i demani. Cal construir-la com es construeixen les
infraestructures d’un país, ponts per a unir allò que pot separar,
carreteres que com una xarxa no permetin espais perifèrics. Cal
escola-cultura que faci nació. Cal discurs polític clar, net i honest.
Cal donar a conèixer a Espanya i al món l’ambició social irreductible.
Cal fer-ne l’entrellat inoxidable dins i a fora. Cal voler ser millors i
ser-ho. Cal molta intel·ligència i habilitat en la gestió del temps. La
pressa no és imprescindible, si ho és la decisió. Cal saber que serà
necessari vèncer l’obstacle més difícil, les emocions.

I cal saber com no trencarem els Països Catalans.

El meravellós vertigen. La independència.

Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 7
Afegir-hi un comentari

*
Països catalans dins el vostra futur
Vicent | dimecres, 18 d’agost de 2010 | 00:47h
Trencar els Països Catalans dius? Dins l’espanya autonomista són
ben trencats i reblats! Potser serem Països Catalans de ple dret si a
Catalunya aconseguiu la independència i dins el seny català ens afegim
mallorquins i valencians. Penseu que el vostre èxit serà la nostra
sortida i salvació. Us ben asseguro que en el vostra benestar us costarà
acceptar-nos després del que us hem trait i escarniçat, però serem per
sempre els Països Catalans!!
Respondre aquest comentari

*
Treballar i fer, sense tants bocamolls passius
Jordi| Adreça electrònica | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 19:57h
Una paraula, “independència”, per moltes vegades que es repeteixi,
i manta vegades sense base, no pot esdevenir el salvoconducte de
supervivència o vivència a grand train d’una part de la casta política.
Molts i molts centenars de milers de catalanes i catalans, i moltes
generacions succesives, han sostingut i mantingut l’objectiu patriòtic
de la recuperació de la sobirania plena, sense necessitat de treballar
com a pregoners amateurs. I s’ha avançat molt, socialment, en aquesta
línia. Sense fer nèixer artificiosament emocions, que ja han estat pou
bé trameses, de manera natural, a les llars, a les famílies i entre els
cercles d’amistats socials.
Es tracta del com, més que no pas del quan. I el com no són
paraules, són, han de ser fets, provinents tant des d’un govern català
nacionalista com des de la societat. El quan , subjecte evidentment a
un procés democràtic, reconegut internacionalment, no pot emprar-se com
una festa major d’estiu. És molt més seriós i rigorós. Perquè un
exercici del dret d’autodeterminacióm col.lectiu només pot tenir un
resultat positiu vàlid. Una derrota, per la pressa dels incapaços i dels
cors de pregoners, seria el pitjor dels fets polítics des del
naixement del catalanisme polític.
I discrepo, educadament però també fermament, d’aquesta urgència
sobreviguda , sembla, en anar dient a tort i a dret (realment a consum
intern, terminis, dates, com si ens anès la vida. La intel.ligència, la
tàctica, el savoir faire, la victòria real futura demana més reserva
temporal, indefinició de dates, que pseudovoluntarismes cridaners, que
han oblidat la que és encara la feina cabdal a seguir fent: eixamplar
ámpliament la base social partidària, realment, d’un si en el procés
d’autodeterminació.
Fa molts anys que ha passat el mateix. Mentre unes i us parlen i
parlen i repeteixen mantres (Psan i derivats), sense sortir mai del
extraparlamentarisme i dels ghettos socials autoconstruits, altres,
menys cridaners, treballen i fan feina i s’eixampla i s’augmenta,
fortament, la base social catalana que dona suport al nacionalisme al
sobiranisme, a l’autèntic voluntat de creació d’un estat català propi,
sense necessitat d’escampar consignes sense base suficient i guardant
discreció sobre temporalitat de pases futures, atès que l’enemic ni es
tonto ni es dèbil. Mes aviat el contrari.
Cordialment,
Respondre aquest comentari

*
En fa molt de temps que en tenim d’aquest vertigen…!
Sebastià | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 15:21h
Benvolguda Carme, estem en el gran moment històric on centenars de
generacions de catalans s’aixecant dels seus fossars per empenya a que
reclamem el que és nostre, nostre i de ningú més.

Vols construir-hi infraestructures d’un país? Tenim memòria!
Barcelona-Mataró, la primera línia de ferrocarril de la península i
creada per empresaris i ciutadans de Catalunya, també la primera
autopista de la península…Barcelona-Mataró direcció Catalunya direcció
Europa i Barcelona-València, aquest és l’èxit del nostre poble i l’únic
present i màxim futur.
Vols construir infraestructures d’un país? Tenim memòria!
Barcelona-Figueres-Europa, l’última línia de ferrocarril d’alta
velocitat de la península i encara no està feta per Madrid;
Barcelona-València-Mediterrània, encara retallada i no feta per Madrid,
amb governs CiU-PSOE, CiU-PP, PSC-PSOE (Pujol-Gonzàlez, Pujol-Aznar,
Montilla-Zapatero). Dius que la pressa no és imprescindible? haurem
d’esperar de Madrid 100 anys més d'”ara no toca”
És aquesta manca de fer infraestructures a Catalunya la que no ens
convé als catalans, aquí volem infraestructures directes i de futur,
amb benefici present pagat per Catalunya i beneficiat per a Catalunya.

Ja en tenim prou del pals de paller d’un grup polític mirant cap a
Madrid, Catalunya ha de tenir un referent clar de País Europeu i la
ciutadania vol el pal de paller de la Independència! Paciència? n’hem
tinguda i molta…massa!

La Independència no és patrimoni de la direcció dels partits,
menys encara dels partits tant i tant allunyats de l’opinió dels seus
votants…la Independència hi és en tots els ciutadans de Catalunya, de
TOTS els partits polítics de Catalunya! Aquestes eleccions no són les
eleccions per a votar a un partit o a un altre, aquestes eleccions són
per a votar per a Catalunya en plena llibertat o…per ser espanyols en
plena esclavitud de Madrid…

Salut i País…amb Independència!!!!
Respondre aquest comentari

*
Construir la independència
drake | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 12:29h
Aquest és el veritable fet il·lusionador, cohesionador i
aglutinador. Construïr la independència. L’altre dia li vaig sentir dir a
en Laporta, i té tota la raó. Com aconseguirem la independència?
Mitjançant referendum? Mitjançant proclamació parlamentària? Això no
importa. El que importa és que l’independentisme sigui prou fort i
inequívoc en la propera legislatura com per plantejar seriament la
següent pregunta: Quin estat volem?

Això és el que ens agrada als catalans. Repensar allò que ja ha
estat pensat, que sembla immutable. Ens agrada imaginar i tirar endavant
coses que ningú abans havia tirat endavant. Ens agrada que el món quedi
meravellat d’allò que som capaços de fer. Com les mil coses noves dels
Jocs Olímpics de Barcelona. Com el consell de cent, com els països
catalans mentre no vam anexionar-hi castella.

En què gastarem els diners prioritàriament? Quina mena de sistema fiscal tindrem?

Per exemple, en resposta a aquestes preguntes la meva resposta seria:

1.- La inversió principal ha de ser la de retirar el tren de la
costa, passar-lo per sobre o sota l’autopista i fer que la costa
catalana, principal font de riquesa, sigui la cosa més meravallosa del
planeta.

2.- El sistema fiscal hauria de carregar principalment l’us de
l’energia, reduïnt d’altres impostos i augmentant els impostos a
l’energia de manera que ens convertissim en capdavanters de tecnologies
d’energia neta i cada cop tinguessim més empreses que no depenguin tant
d’una pujada del preu del carburant que segur que ha de venir.

Confio que tindreu clara la idea. Hi ha un munt de feina a fer per definir el model parlamentari, divisió de poders,…

Amb tranquilitat i velocitat. Amb moltíssima imaginació.

Conforme vaigin arribant acords i propostes en aquest sentit,
s’anirà visualitzant el futur que ens espera, i amb això, la massa
social que es pretén arribarà sola.

Ara bé, cal que quedi clar que això només passarà si CiU no
aconsegueix prou força. Si CiU és massa forta i SC/RCat/ERC massa
dèbils, llavors hem vegut oli. Tota la legislatura tractarà de com
tornar a fer el gallet a Madrid i de la política de peix al cove
habitual.

Respondre aquest comentari

*
Malauradament volguda Carme-Laura:
josep_blesa | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 10:19h
No es pot fer truita sense trencar ous.

Políticament uns quedareu a la banda d’Europa i el món civilitzat,
i uns altres quedarem a l’africana. Si les xarxes socials, dins el marc
europeu i mundial, continuen podrem reproduir una certa
retroalimentació com Flandes i Holanda. Però caldrà que quasi la meitat,
si més no, pogueu eixir-se’n d’aquest corral.
Darwinisme pur i dur.
Amb agraïment Came-Laura.
Respondre aquest comentari

*
Estratègia independentista en partits que no ho tenen clar
Pep | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 10:16h
CDC, UDC, ICV es convertiran en independentistes i el
PSC potser també, quan la majoria
de la població catalana voti candidatures
independentistes. Per tant, si volem que els nostres partits facin el
pas cap a l’independentisme, només cal una infidelitat
a les properes votacions. Això sí,
cal que ho fem moltíssim catalans.
Si no, aqueixos partits continuaran
amb l’autonomisme actual en què ja es troben ben còmodes.
Respondre aquest comentari

*
Saben aquell que CiU…?
Eugenio | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 09:51h
CiU es com aquells famosos ninots que tant es van fer riure:
Rockefeller, Macario i Monchito. Segons els gustos del públic, actuava
un o els altres, i la gent s’ho passava d’allò més bé amb ells. Però qui
movia aquells ninots era José Luís Moreno, de la mateixa manera que
l’empresa matriu que està al darrere de la franquícia convergent és
l’Estat Espanyol.

I Rockefeller parlarà del concert econòmic, Macario de la
necessitat que CiU tingui algun Ministeri, i Monchito s’atrevirà a
preguntar per la independència. I el públic riurà molt i els aplaudirà. I
José Luís Moreno continuarà manipulants-los per darrere i posant-los
veu mentre els ninots només mouen la boca i fan com que parlen. Al
remat, tots, ventríloc i ninots, guanyen amb el negoci, i el públic
podrà tornar a casa amb un somriure.
Respondre aquest comentari

—————————————————-

Comentari de Salvador Molins (Berga):

Li digué  “no tinguis por, aixeca’t i camina”

I ell s’aixecà i es va posar a caminar!

La independència no s’improvisa però cal posar-se a caminar en una sola direcció si no vols passar l’eternitat fent marrades.

Tots en una sola direcció, encarant totes les divisions de tots els
partits vers l’únic objectiu urgent: La Independència de Catalunya.

Tot l’esforç -inimaginable- que som capaços per desenvolupar un estatut
esclau cal aplicar-lo ja per TRENCAR AMB ESPANYA pas imprescindible per
assolir la nostra independència.

Ara Ciu veu guanyades les eleccions i no escolta l’anhel dels catalans i
busca mil excuses per tal de no donar el pas que ens cal donar: TRENCAR
POLÍTICAMENT AMB EL NOSTRE SECULAR MALTRACTADOR.

Salvador Molins (Catalunya Acció, Berguedans per la Independència de Catalunya)

Resset.cat: Res més que no sigui INDEPENDÈNCIA __ EA 1647

Com si fós un “Resset.cat”:

Res més que no sigui INDEPENDÈNCIA per a Catalunya
Res més que no sigui INDEPENDÈNCIA per als catalans !!!

Fem resset a totes les disputes !
Fem resset a totes les reivindicacions !
Fem resset a totes les culpes !
Fem resset a totes les mandres i pors !
Fem resset a tots els interessos partidistes !

Fem resset per la nostra llibertat !!!

Santiago Espot només en una defensa:

INDEPENDÈNCIA – INDEPENDÈNCIA –  INDEPENDÈNCIA !!!
 

LLIBERTAT PER A CATALUNYA
LLIBERTAT PER A TOTA LA NOSTRA NACIÓ

—————————-

Hem de crear un autèntic clima de plebiscit per la independència
de Catalunya. Si ho aconseguim la victòria serà nostra, i allò que
podia semblar un somni fa quatre dies esdevindrà una realitat.”

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció

——————

10 gener 2009

L’ideal de Catalunya

macià2
Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d’un ideal.
Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada
dels sentiments del poble.
Naturalment, aquells que d’això no
en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s’han de resoldre els
autèntics problemes de la gent» o que «l’important és ser bons gestors».
Ni saben ni volen passar d’aquí i són incapaços de parir una idea
engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han
encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica.
Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només
pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim
només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i
menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels
que avui porten el timó del país voldrien veure’ns reduïts a tan
miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder
una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma
entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat
ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem
tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o
«amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet
és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una
nació que sap i vol valorar l’esforç i el talent sigui quin sigui el
protagonista. Només cal veure com a la façana de l’ajuntament de
Barcelona, amb les estàtues d’en Jaume I i d’en Joan Fiveller
col·locades de forma asimètrica, s’iguala súbdits i reis a l’hora de
reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l’origen
quan es tracta d’honorar als defensors de les llibertats nacionals. El
favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres
valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en
reconeixem sobretot la perseverança, l’humanisme i la resolució per
enfrontar-se a la injustícia.
Dubto que això que dic no tingui
res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com
el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom
vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com
deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i
integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d’aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l’ideal
no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot
proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No
és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival
multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen
materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les
experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva
defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és
impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries
generals.
Qui políticament neix entre tot això potser podrà
gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai
sacsejarà l’ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar
forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l’esperit
d’un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos,
un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el
que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho
veiem mancat d’idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se,
diuen que és l’única possible,
però el cert és que quan veiem
com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que
afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no
és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l’aspecte de qui
es vol aprofitar d’alguna cosa sense donar la cara davant l’enemic. La
seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de
voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya.
Però el cert és que tots sabem prou bé que l’únic que pot
remoure l’ànima col·lectiva del nostre poble és l’ideal de la llibertat,
que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l’ideal
de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

La Independència de Catalunya millor protecció de les pensions dels catalans. __ EA 1646

Enric Pedrosa en defensa de la Independència ens envia els següents documents:

——————

 

Que Catalunya està estructuralment més preparada per donar resposta a
la crisi econòmica internacional, és una evidència. Un model productiu sòlid i
una estructura empresarial potent amb vocació exportadora i un nivell formatiu
elevat són alguns dels factors que expliquen la diferència catalana –Euskadi és
un altre exemple-. Però, per què Catalunya no avança al ritme que hauria de
fer-ho? Li falta un factor molt important, que sí que té Euskadi, el control de
la caixa pública. El nostre país perd cada any 22.000 milions d’euros a compte
de l’anomenada solidaritat interterritorial espanyola. Però si recuperés
aquests diners, essent un estat, podria invertir-los en la millora ràpida del
benestar dels catalans, oferint una sortida molt més ràpida a la crisi.

En aquest context, el Cercle Català de Negocis (CCN), associació empresarial
que aglutina empresaris i professionals a favor de la independència, ha
elaborat un document, Rendes immediates de la independència,
en què proposa què podran fer els catalans amb els diners recaptats per la Generalitat que no
vagin a Madrid si Catalunya és un estat, és a dir, què fer amb els diners
recuperats de l’espoli. El dèficit fiscal del 2008 va ser del 10.2%, que
equival a 22.000 milions d’euros.

El CCN proposa invertir aquests diners en 5 partides diferents: Un 12% (2.700 m.€) es destinarien a
la contribució a la UE,
ambaixades i el que el CCN anomena, el “Roc a la faixa”, que seria una partida
per a contrarestar el possible boicot als productes catalans. Un altre 12% es
destinaria a noves infraestructures: per a la millora de l’economia i
l’atracció de nous inversors cal millorar les infraestructures, ports,
aeroports, trens, carreteres, escoles universitats, centres d’investigació,
etc… Un 36% es destinaria a la reducció d’impostos: “aquesta despesa és
indispensable per a la creació de riquesa, els empresaris han de poder
reinvertir en les seves empreses i poder atraure inversió estrangera i per això
cal baixar l’impost de societats fins al 20%”, s’argumenta en la proposta. Una
altra reducció seria la de l’IRPF en tots els seus trams, del 24% al 15%, del
28% al 20%, del 37% al 28% i del 43% al 35% garantint un augment dels salaris i
així incentivar el consum. Un altre 10% es destinarà a polítiques socials, més
salut, més educació, més beques, més ajudes per la dependència, més llars de
jubilats, etc.. I el 30% restant el CCN proposa destinar-lo a les pensions,
incloent un augment del 10% de totes les pensions, crear un Fons Català de
Reserva de Pensions i la reducció en la cotització de la Seguretat Social
de fins al 10%.

Amb tot, el CCN deixa clar que seran els partits polítics escollits pels
ciutadans els encarregats de redistribuir els diners de la manera que més els
convingui en relació amb la seva ideologia.

 

 

CiU tira de tacticisme i
s’aparta del sobiranisme

Barcelona – Dimarts, 3 d’agost de
2010 16:35

 

 

Es pot dir més alt però no més clar. Després que Artur Mas sorprengués
afirmant que aspirava a una Espanya confederal i que Duran Lleida alertés dels
‘perills’ que la manifestació del 10-J es convertís en una marxa
independentista, Felip Puig ha expressat aquest matí que “Convergència no
aposta per la independència la propera legislatura”. Els excel·lents resultats
que auguren les enquestes a CiU de cara als comicis d’aquesta tardor provoquen
que la federació vagi amb peus de plom evitant fer un pas endavant i apostant
pel dret a decidir. Però no pas confonent amb la ambigüitat característica de
la formació, que actualment parla del dret a decidir per marcar perfil en el
seu sector sobiranista tot i que el limiti tan sols al concert econòmic (essent
conscients que és una quimera impossible d’assolir).

El tacticisme i el ‘coitus interruptus’ de CiU en l’afer nacional pot donar-los
rèdits a curt termini, amb un tripartit ensorrat i una crisi econòmica que
encara afecta de ple el país, però a mig termini els pot passar factura. La
sentència del TC ha posat fi a les ambigüitats, i tot i que les ganes de canvi
de gran part de la societat catalana facin que Convergència tingui molt coll avall
aquestes eleccions, els propers anys se’ls poden complicar força. La tàctica
del peix al cove o apostar pel concert quan l’Estat acaba de tombar un text de
mínims són estratègies que cauran pel seu propi pes.

Tot i que CiU, ha afirmat Puig vol la “màxima sobirania de Catalunya”, ara la
prioritat, segons el partit, és fer front a la crisi. El secretari general
adjunt ha afirmat que quan l’independentisme  esdevingui “voluntat
compartida” i majoritària de la societat catalana, la federació “liderarà aquest
procés”. Puig oblida que mentre Convergència espera a que el país sigui “madur”
-Mas dixit-, la societat catalana continua avançant a passes de gegant de tal
manera que CiU podria veure’s superada pels esdeveniments. De moment, ja ha
deixat un espai orfe -el dels sobiranistes desencantats amb Esquerra i molts
que estan a l’abstenció- que més d’un pot omplir.  

——————————————-

Textes rebuts per internet.

No us descuideu Santiago Espot: Seria un greu descuit! __ EA 1645

Si de veritat voleu la Independència no us descuideu i deixeu fora en Sanntiago Espot: Seria un greu error.

————————

el ‘tempo’ de CiU i la nostra pressa

carme |
dimecres, 4 d’agost de 2010 | 02:13h
(resposta al cunyat convergent: https://blocs.mesvilaweb.cat/Albert)

Estimat cunyat,

No crec que sigui el tempo, no és pas el grau de velocitat el que
encalla els convergents, el que us passa és que no us trobeu còmodes
amb la partitura.

No t’enganyis Albert, CiU no té el coratge necessari per encarar el
repte que us hem plantejat el  milió i mig de persones que el dia 10 vam
cridar independència.

Necessitem homes valents i dones valentes perquè es posin al capdavant i
sense complexos portin a la nostra dissortada pàtria a ser un estat
lliure.
A l’Uriel no el conec, però confio plenament en l’Alfons López Tena i
també confio en Jan Laporta, ambdos tenen les qualitats i capacitats
que fan falta per aquesta empresa tan difícil.

De veritat et creus això tan gastat dels terminis que diu en Puig? Et
penses que en Mas i en Duran (quan acabi d’esmorzar) tenen algun altre
interès que no sigui ‘refer ponts entre Espanya i Catalunya’?

És penós això de que els convergents no us baralleu per saber quan
‘fareu el salt cap a posicions més fermes’; això només vol dir que ningú es
vol moure! Tothom quiet que sembla que cauran 68 diputats oi?
Com diu aquell “quin patacassu” que rebreu.

Veig que pateixes per la ‘poca’ preparació que tindran (o tindrem;) els
diputats de Solidaritat Catalana… creu-me, no hi ha el llistó gaire
alt al parlament actual eh!
Jo en conec més d’una i més de dues que passarien la mà per la cara a qualsevol dels diputats vostres.

I quin mal hi ha que en Laporta respongui a en Partal dient que si
hi ha una majoria de diputats suficient el mes de gener ja podríem ser
independents?

‘La independència no es demana, és proclama i es defensa’, llavors
vindrà la tasca laboriosa i apassionant de construir l’estat, el nostre
estat, el millor estat d’Europa, el que haurà nascut des de la base més
democràtica i il·lusionada, el que acollirà els que són del nord i del
sud, el més generós, el més noble i el més valent.

Aleshores, tal com diu el meu cunyat Ramon, totes les cobles de Catalunya
entonaran a l’uníson la sardana ‘Somni’ i arreu sabran que ja som lliures,
que hem vençut la por, que mai més ens podran ofegar amb el poder
esclafador d’un estat repressiu i reprimit, empobrit per la pròpia
mesquinesa, buit i tronat.

I jo miraré el cel i somriuré a aquells que m’han precedit perquè ells
van mantenir la força de la nostra nació tot llaurant la terra i segant
el blat, treballant a bosc i fent piles de carbó, perdent les collites
per culpa de les pedregades i tornant a sembrar sense defallir, amb la
tenacitat que només la gent autèntica té.

Senyors Mas, Montilla
i tots els que els aneu al darrere, us dic una cosa: encara que ho
intenteu per tots els mitjans, no aconseguireu abaratir-nos el somni.
Som massa persones que hi creiem i som massa a prop d’aconseguir-ho.

Una abraçada.
*Carme

Comentaris: 1
  • jo vull la independència
    Ramon| Adreça electrònica |
    dimecres, 4 d’agost de 2010 | 11:30h
    Hola,

    jo
    no sé si serem el millor Estat del món. Ho dubto sincerament i no serem
    pas ni millors ni pitjors que els altres. Simplement aspiro a tenir un
    Estat propi, un territori, una identitat i una llengua amb la riquesa
    que em donarà una societat amb tots els cromatismes i tendències
    possibles. Només aspiro a  la desaparició del cromatisme que menys
    m’agrada: el de l’abnegació i el de la por a ser nosaltres mateixos com
    a comunitat i com a poble. No em serveixen les argumentacions que ara
    això no toca, com argumentar que alguna cosa hem fet malament els
    catalans perquè ens tractin d’aquesta manera o encara voler anar a fer
    pedagogia a Madrid. Quina pedagogia?

    Trobo lamentables i
    patètiques les paraules d’en Felip Puig. Són fruit d’una visió que no
    encaixa de cap de les maneres amb la meva, encara que siguin legítimes
    i palpin un sentiment molt nostrat. Jo només vull la independència i un
    Estat que me’l senti meu. Això no vol dir que estigui en contra
    d’Espanya o de França. Només vull que ells facin el seu camí i jo el
    meu.

    Bones vacances.

    Ramon.